INGRID BERGMAN:EL ROSTRE DOLÇ D'UNA MERAVELLOSA ACTRIU

Volia retre un homenatge a Ingrid Bergman el dia que va néixer i morir.

Avui fa 27 anys que va morir i avui hauria fet 94 anys.

Probablement aquest serà el comentari més personal que he fet en el meu blog perquè Ingrid Bergman per a mi sempre ha significat quelcom molt especial. Malgrat que no he parlat molt d'ella sempre ha estat la meva actriu preferida (si!, per davant de Katherine o de Bette, que també ho són), però Ingrid Bergman sempre ha estat una actriu molt present en la meva vida.

Patricia Clarkson (avui encara l'admiro més després de veure aquest reportatge) en el vídeo que poso a sota, diu que la va descobrir quan tenia 15 anys amb Gaslight. Jo no sabria dir quan la vaig descobrir però si que puc dir que quan vaig començar a donar-me compte de que el cinema era molt important per mi (deuria tenir 10 o 12 anys), amb una de les primeres actrius en qui em vaig fixar va ser ella.

Podria parlar hores i escriure llibres sobre Ingrid Bergman. Podria parlar de la seva filmografia per què l'he vist pràcticament tota, fins i tot la de l'etapa sueca (reconec que em va atrapar molt més l' Intermezzo suec que no pas l'americà).

M'agraden molt les biografies d'actors/actrius/directors i en tinc moltes. Evidentment, d'Ingrid Bergman és de la que en tinc més: 8 i fins i tot una és en xinès (és la única que no he sabut llegir!!!)... i les he llegit totes, i és per això que avui m'agradaria explicar anècdotes d'ella com a persona, com actriu, més que de les seves pel·lícules:

• Era la gran coetània de la seva compatriota Greta Garbo, però mai van treballar juntes. El més curiós és que mai va treballar tampoc amb les meves altres actrius preferides, ni amb Katharine Hepburn ni amb Bette Davis, i també eren de la mateixa època.

• Quan va arribar a Hollywood reclamada per David O'Selznick, el gran productor de la època (Lo que el viento se llevó) per protagonitzar el remake d'Intermezzo, el productor la va passar per maquillatge i li va dir a l'equip de maquilladors què havien de canviar de l'aspecte de la jove actriu. Ella es va aixecar de la cadira i va dir: “si em toqueu una sola part del meu cos me'n torno ara mateix a Suècia”, malgrat la seva innocent aparença tenia un gran caràcter.

• Va treballar amb els grans directors de l'època: Victor Fleming, Leo McCarey, Michael Curtiz, Jean Renoir, Stanley Donen, Anatole Litvak, Sidney Lumet, Vincente Minnelli, George Cukor, Ingmar Bergman i evidentment amb Alfred Hitchcock (amb qui va treballar tres vegades) i el qui fou el seu marit i on personalment crec que va fer les seves millors interpretacions, Roberto Rossellini amb qui va treballar en sis ocasions. I amb els millors actors: Howard, Tracy, Bogart, Cooper, Boyer, Grant, Sanders, Perkins, Bryrner, Quinn, Connery...

• Va conèixer a Rossellini per què va ser ella mateixa que després d'haver vist una pel·lícula del director li va escriure una carta en anglès i al final de tot li va escriure que volia treballar amb ell i l'únic que sabia dir en italià era: Ti amo

• Pel seu matrimoni amb el director italià, en aquella època del tot escandalós, va ser vetada a entrar a Hollywood... però va tornar per la porta gran i la van perdonar amb un Oscar (en va guanyar tres), per Anastasia.

• Quan va rodar Casablanca , el seu film més mític, va comentar que poc parlava amb Humphrey Bogart durant el rodatge.

• Va actuar una vegada a Barcelona, al teatre .

• A El extraño caso del doctor Jekyll amb Spencer Tracy, se li va proposar el paper de Lana Turner, però el va voler fer ella, és el paper de la prostituta... un paper molt arriscat per la seva carrera però se'n va sortir molt bé.

• A Nosotras las mujeres, un film de Rossellini, un fals documental es mostra a lngrid a casa seva perseguint unes gallines, és una de les escenes més dolces que he vist mai d'ella.

• Poca gent sap que Isabella Rossellini, la seva filla va estar un any a l'hospital per un problema d'esquena.

• A Las campanas de Santa Maria amb Bing Crosby, on ella feia de monja es va rebre a l'estudi una allau de saques de cartes de correus de mares desesperades per què les seves filles havien vist la pel·lícula i volien anar al convent.

• Cary Grant, íntim amic seu, va dir en una ocasió: “Encara que no faci una pel·lícula,a Ingrid Bergman se li hauria de concedir un premi cada any” (Jo hi estaria d'acord)

La meva mare sempre m'ha dit , i ja sabeu que les mares sempre diuen la veritat, que jo vaig néixer en una època i en un lloc diferent. Hauria d'haver nascut en el temps del Hollywood clàssic per poder conèixer a totes les meves actrius , sens cap mena de dubte a la primera que hauria anat a conèixer és a Ingrid Bergman.

Són només 5 minuts, però valen la pena!

PARANOID PARK

Gus Van Sant és un director que sempre m'ha interessat. És un director atípic i a vegades difícil de classificar, i és d'aquells que entres a les seves pel·lícules o no hi entres.

Jo normalment sóc del primer grup. M'agrada molt.

He seguit la seva filmografia, i és força irregular, ho reconec, tenint títols per a mi molt interessants com My Idaho privado, Drugstore Cowboy, Todo por un sueño (amb una gran paper de Nicole Kidman) i la darrera Milk; títols totalment infumables i/o comercials com Psycho (per molt experiment que volgués fer!!!), Even cowgirls get the blues, o Descubriendo a Forrester i la massa valorada El indomable Will Hunting,a títols per a mi completament magistrals però a la vegada de raresa difícil de pair com són: Last days (particularment la visió dels últims dies de Kurt Corbain em va encantar), Elephant (per a mi és potser la que més m'agrada d'ell, deu ser defecte de professió... però la visió des de diferents punts de vista de diferents personatges, inclosos els assassins de Columbine, em va semblar molt bona!) i la que avui comento: Paranoid Park.

La història d'Alex un adolescent sensible i indecís que fa de l'skate la seva manera de viure. Sovint va a un parc anomenat Paranoid Park per la dificultat que suposa d'utilitzar-lo, i un dia que fa nous amics , accidentalment mata a algú. Lluny de dir-ho, decideix callar el crim. Davant d'això se li plantegen molts dubtes, que no desvetllaré però que fan que el final de la cinta sigui sorprenent, i que en el meu cas en un principi m'enfadés molt però que després de reflexionar-hi em semblés el millor final per la pel·lícula .

Van Sant treballa a través de plànols molts llargs (a vegades difícils de digerir), sons dels skates o del vent intentant fer-nos entendre el silenci i la soledat del protagonista, un anar endavant i endarrere en el guió, fan de la cinta una petita obra d'art. Estic d'acord amb el que el meu amic Jordicine ja feia a la seva crònica.

Ja he comentat que Gus Van Sant és força inclassificable però la visió que ens dóna de l'adolescència i més concretament de l'adolescència americana: famílies trencades, jovent solitari, colla d'amics de l'Institut i sobretot aquest personatge principal que no revela el seu crim, una mica per por una mica per què no li dóna la real importància que té el fet, fan de Paranoid Park una visió molt aconsellable de la cinta.

A nivell formal, és una cinta difícil de veure, però ja ho eren Last days o Elephant.... és un tipus de cinema que si hi entrés t'enganxa totalment. Amb mi ho ha aconseguit.

Puntuació : 8/10

ESTRENES DE L'ESTIU

Com que se m'acumula la feina he decidit fer un post amb una sèrie de pel·lícules que he vist durant les vacances i que crec que puc escurçar-les una mica. Ja dedicaré comentaris sencers a les pel·lícules que mereixen el format normal.

PAGAFANTAS

No sé si pagafantas, com a paraula, surt en el diccionari però jo us puc dir que és el típic noi, no gaire agraciat, que s'enamora de la noia bseva interpretació un personatge entranyable. Distreta i fins i tot a vegades força divertida, sobre surten en els papers de la mare i de l'oncle “un altre pagafantes” Kiti Manver i Oscar Ladoire. Puntuació: 6/10 (un punt de més per ser espanyola!) TRANSFORMERS 2: LA VENGANZA DE LOS CAÍDOS (o algo així!!!!) Si... ja ho sé , ja ho sé!!! Jo anant a veure una pel·lícula com aquesta?? doncs si!! que hi farem, de tant en tant he de cedir una mica i cauen coses com aquestes. No vaig veure ni tan sols la primera o sigui que em vaig perdre com en un pop en un garatge, per què no en tenia ni idea de què anava... diuen que la que val la pena és una “actriu” de nova fornada de les que en diuen “usaonica de turno i que com que sap que no té res a fer es fa passar pel seu millor amic sense que ella sàpiga que realment se l'estima. Primera pel·lícula de Borja Cobeaga amb un “pagafantas” Gorka Ochoa que fa de la r y tirar!!” perquè no durarà gaire, ja us ho avanço, Megan Fox... però compte!!! que el primer que es veu d'ella en la primera seqüència és el seu cul!!! Puntuació: -3/10 ASALTO AL TREN PELHAM 123 S'ha de reconèixer que l'encert de la pel·lícula i bàsicament del veterà director Tony Scott és la seva parella protagonista, un correctíssim Denzel Washington i un més que divertit i cínic John Travolta. Secundats per un parell d'actors que també fan molt bé la seva feina: James Gandolfini i John Turturro, molt car de veure últimament i on sempre agraeixes la seva presència. La pel·lícula d'acció, molt correcta en la seva forma però que a nivell de contingut, personalment no em va interessar gens. Però em vaig distreure i per això.... Puntuació: 6/10 ROJO ORIENTAL Si no fos per què sortia la gran Hiam Abbas (The visitor, Los limoneros), no l'hauria anat a veure, però el simple fet de veure en pantalla a aquesta meravellosa actriu (que cada dia em recorda més a la gran Irene Papas), no vaig dubtar ni un sol moment en anar al cinema. És tan gran i compte! que fa de la interpretació una cosa tan senzilla que només veure-la en pantalla i veure la seva evolució de personatge és una lliçó magistral d'interpretació. La pel·lícula és molt fluixa i de forma falla molt però el pes de la cinta, sense cap mena de dubte el porta ella. Vull veure tot el que ha fet!!!! Puntuació: 4/10- ella 10/10!!!

UP

Últimament m'estic empassant totes les pel·lícules d'animació!! i a més les estic intentant veure totes en 3D.

I només puc dir que m'ho estic passant molt bé!!!

Començant per la trilogia d'Ice Age, i seguint per Bolt, Monstruos y alienigenas, Los mundos de Coraline, Ponyo en el acantilado i per sobre de totes Wall-e.

L'altra dia vaig anar a veure Up. Era la gran estrena de l'estiu, i no em va decepcionar en absolut... es nota que aquests nois de Pixar s'ho passant d'allò més bé, no només escrivint el guió dels seus llargmetratges sinó a més construint uns personatges que són del tot entranyables!!!

I quins primers cinc minuts.... són magistrals!!!! de fet ja ho eren els 45 primers minuts de Wall-e, feia molt de temps que no veia una presentació de personatge tan impressionant com la que fan del meravellós robot solitari netejant les escombraries de la Terra... però s'han tornat a superar i els cinc minuts només amb imatges i música i sense ni una sola paraula de la història dels dos personatges principals són absolutament meravellosos!!!! No tenen pèrdua!!!

La història, en si, també és força bonica, la d'un avi, en Carl, que vol anar a les Catarates d'Iguazú per què és un vell record i una promesa que li havia fet a la seva dona i ho fa de la manera més original possible, agafa la seva casa i amb tots els globus que té (és la seva professió!) emprèn el viatge amb un hoste especial que no s'esperava: en Russell un boy-scout, que només li falta una medalla per a ser proclamat scout d'honor: i és ajudar a una persona gran.

I a la selva és on es trobaran totes les aventures possibles...

El ritme potser decau una mica cap a la meitat de la pel·lícula i tot i que el personatge del gos que parla és molt distret, els altres ja no ho són tant, però cap al tros últim de la cinta, la cosa remunta acabant amb un espectacular final que mereix que la pel·lícula sigui vista.

A més, a mi el personatge del Carl, l'avi , em va captivar.... i us preguntareu per què? Ben senzill... és clavat a Spencer Tracy a Adivina quien viene esta noche.... i recordar el seu últim paper amb una Kate absolutament meravellosa fa que la cinta guanyi uns puntets més.

No us la perdeu! No us en penedireu!!!

Puntuació: 8.5/10

POLA NEGRI I POLONIA

Ja he tornat de Polònia!!! La veritat és que és un país que m'ha sorprès molt!!! no m'ho esperava i m'ha agradat moltíssim!!! És molt verd i totes les ciutats que he visitat són precioses, Wroclaw, Gdansk, Poznan, Lodz (on està l'únic museu del cinema de Polònia!), Varsovia, Cracòvia.... totes tenen places, carrers, monuments o edificis... racons que valen la pena ser fotografiats i a més molts són tan cinematogràfics!!!. Una de les visites més impactants que vam fer va ser a Auschwitz, on dies abans a casa de l'amiga on vam estar a Varsòvia havíem vist El pianista de Roman Polanski, i vam reconèixer alguns dels escenaris on s'havia rodat la cinta. Però de la que vull parlar-vos avui és de Pola Negri. No en tenia ni idea de que era polaca. Potser molts de vosaltres no sabeu qui és.... jo li reconec el nom i sé que era una actriu de cinema mut, no la tinc molt present per què és de les actrius que no va superar el pas del cinema mut al parlat, però en el seu moment va ser una actriu important dins del món cinematogràfic que estava naixent, d'entre d'altres coses per què va ser amant de Rodolfo Valentino (malgrat la seva coneguda homosexualitat) i del gran Charles Chaplin. Encara que també se la coneixia per la seves mítiques baralles amb Theda Bara i Gloria Swanson. Nascuda com a Barbara Apollonia Challupiec , més coneguda com a Pola Negri, va néixer a la ciutat de Janowa, que ara és territori rus. Va començar com a ballarina però una lesió li va impedir seguir i es va decantar cap al món de la interpretació on va entrar a estudiar art dramàtic a Varsòvia. Després es va traslladar a Berlín, on coneixeria al seu amic i qui la va fer famosa: Ernst Lubitsch. Amb ell va fer les seves millors interpretacions: Los Ojos De La Momia (1918), Carmen (1918), Madame Du Berry (1919), Sumurum (1920) , El Gato Montés (1921). Amb l'arribada del cinema sonor va arribar també el seu declivi, i als anys 40 es va retirar del cinema. Va morir als 91 anys.

TRES DIES AMB LA FAMILIA

Tres dias con la família, és l'excel.lent debut com a directora de la joveníssima Mar Coll, formada en l'escola de cinema ESCAC. Amb un excel.lent repartiment, en la meva opinió, Coll va explicant-nos d'una manera punyent i incisiva les relacions familiars d'una família benestant barcelonina que es tornen a reunir tots plegats per anar al funeral de l'avi, el patriarca. Léa (Naussica Bonnin), és una de les nétes que ve de França per assistir-hi i es retroba amb uns pares separats però que com tota la resta de la família, volen guardar les aparences. Rodada en un estil molt personal, Coll ja despunta com a directora i tot i que potser la pel.lícula no és del tot rodona si que és veritat que la direcció d'actors és molt bona sobretot els personatges dels quatres germans, destacant en Ramón Fontseré , fent de germà gran i despòtic com el seu pare i Eduard Fernàndez, que és d'aquells actors que és igual el que faci per què té tal maduresa en la seva interpretació que no és necessari canviar res de la seva actuació. Naussica Bonnin , en el seu paper de Léa,és el personatge que ens endinsa en la seva família, ella que volen amagar la seva pròpia realitat personal, ens va descobrint quines són les debilitats de tots els membres de la seva familia i de les relacions a vegades molt superficials que tenen entre ells. A destacar també, la mare (Philipinne Leroy-Beaulieu) de la protagonista , l'element extern de la familía Vich i que ha viscut amargada i frustada per la vida que ha portat , que ja no pot més i és en el funeral on treu totes les seves pors. Pel.lícula totalment recomenable que juntament amb VOS, formen actualment les dues cintes catalanes de la cartellera que no s'ha de perdre. Puntuació: 8/10

TETRO

Em considero, cinematogràficament parlant, clàssica. I crec que ara per ara només hi ha quatre directors de talla clàssica en el cinema nord-americà: Woody Allen, Martin Scorsese, Clint Eastwood i Francis Ford Coppola. Són quatre grandíssims directors que tot allò que fan tenen un valor que els joves o d'altres directors no tenen... i és que el punt de vista del cinema clàssic viu en ells. Et poden o no agradar, pots estar d'acord o no amb ells però el cinema clàssic el mostren d'una manera o una altra en els seves obres. S'estimen el cinema més pur! Jo tinc particular debilitat per Scorsese (ja en parlaré un dia d'ell!!) i d'Allen, però mai m'he perdut una cinta de cap dels quatre. Tetro, és una obra menor de Coppola, està lluny de les genialitats dels Padrinos, però en aquesta cinta ha fet el que ha volgut i una vegada més ens hem de treure el barret davant d'ell. La història és rebuscada, com un tango argentí, tu ets el mateix espectador que el personatge del germà petit que va a Buenos Aires a buscar el germà que un dia va marxar, prometent-li que tornaria i mai no ho va fer. Allà es troba amb la dona del germà una meravellosa Maribel Verdú, que serà una mica el pont entre la relació dels dos germans i que inconscientment provocarà la tragèdia final. Les relacions entre els pares i els fills té una història dura i cruel i ha fet que aquestes relacions siguin profundes, devastadores i sense possible solució. L'evolució del personatge del germà petit és molt acurada, protagonitzat per un desconegut Alden Ehrenreich que sovint recorda molt a Leonardo Dicaprio, i que s'acopla molt bé a la parella protagonista: Vincent Gallo, fantàstic en el seu paper de germà turmentat i de Maribel Verdú... que crec que Coppola no hauria pogut escollir a millor actriu , perquè està immensa. Recolzats per una colla d'actors argentins, molt bé tots i per una impagable Carmen Maura fent d'ella mateixa en els seus millors moments amb Almodovar.... ara penso que la protagonista absoluta del film és la fotografia, un blanc i negre espectacular que molt em va recordar al de El tercer hombre. La genialitat d'haver situat a Tetro al bell mig de Buenos Aires fa que el seu caire folletinesc i per tant d'història gaire bé dramàtica de telenovel.les escaigui la mar de bé en tota la cinta i la faci de visió obligatòria. Puntuació :8/10

Problemes tècnics

Per causes que no puc evitar, no tinc internet a casa durant uns dies... maleïdes companyies telefòniques!!!!!! ara entenc a Fanny Brice.... Però en quant pugui tornaré a penjar algun comentari... se m'està acumulant la feina.... disculpeu-me fins aviat!!! Mònica

V.O.S. (Versió Original Subtitulada)

Sempre sóc partidària de veure pel.lícules espanyoles i/o catalanes. En sóc seguidora. Penso que el cinema que es fa al nostre país és bo; està , sovint, menyspreat i es fan bons productes. Portem el record i la tradició del cinema dels anys 70, amb les "espanyolades" i hem de començar a creure en el cinema d'ara, l'actual, perquè realment hi ha coses que valen la pena. Directors com Bollain, Coixet, Almodóvar, Amenabar, Trueba fan que el nostre cinema es coneixi internacionalment i això és bo per a la nostra indústria. En poc temps tenim a la nostra cartellera títols de directors/es catalans/es que no ens podem deixar perdre, com és el cas de Mar Coll amb Tres dias con la família, que encara no he vist; Xavier Puebla amb Bienvenidos a Farewell-Guttman; o el que ara comento de Cesc Gay; V.O.S. I me'n deixo!! Desconeixia l'obra de teatre, no la vaig arribar a veure, però el fet de que s'estrenés una pel.lícula d'aquest director ja en vaig tenir prou en decidir-me a anar-la veure. D'entre totes les raons que he exposat fins ara, s'hi afegia el fet de que tant Àgata Roca (del grup de T de Teatre, de la qual sóc fidel admiradora) i Vicenta Ndongo eren un afegit a veure-la. I no em va decepcionar. Pel que sembla,Cesc Gay ha introduit tots els elements del rodatge, que inicialment no hi eren a l'obra de Carol López. Però no desentonen gens, al contrari, fan que la història sigui molt més original i que a més crein els tocs d'humor de la cinta. La història sobre les relacions entre parelles no és original però Gay amb l'estructura narrativa que presenta fa que la pel.lícula et tingui enganxat durant tot el metratge. Potser, no és una pel.lícula rodona, a mi personalment em va agradar moltíssim més En la ciudad, on les relacions eren molt més obscures, profundes i punyents, allà la Mònica López estava extraordinària... en aquesta hi ha tocs d'humor molt més agraïts que en l'altra, (no he vist Ficció, però la recuperaré). És una història de quatre personatges , on sense cap dubte sobresurten molt més els personatges femenins, Roca amb el paper de nena tonta s'emporta tots els mèrits i en canvi, Ndongo, és la que realment brilla en la seva actuació ,malgrat no tenir el millor paper... o sí!!! Els personatges masculins són bastant fluixets i la veritat és que no desperten molt la meva atenció. Un dels fets interessants de la cinta és que està rodada en tres idiomes: català, castellà i euskera... i és aquí on la Ndongo té un dels seus millors moments, amb la barreja idiomàtica: el moment del cotxe. Potser , pel fet de ser catalana, la vostra primera idea és no anar-la a veure, però jo crec que val la pena. Puntuació: 7/10

ICE AGE 3: EL ORIGEN DE LOS DINOSAURIOS

Tots ja coneixeu la meva debilitat pel personatge de l'Scrat!. Crec que és un dels personatges més ben aconseguits des de fa molts anys, en el món de l 'animació i ha anat agafant tot el protagonisme de la saga sense tenir ni una sola frase de guió i això té molt de mèrit!. El dia de l'estrena la vaig anar a veure i evidentment vaig anar a la sala amb 3D. Ja he vist un parell de cintes, (Los mundos de Coraline i Monstruos y alienígenas) però veure l'Scrat en 3D ha estat una experiència irrepetible. La història és una mica el mateix, tornen els mateixos personatges, els dos mamuts, Manny i Ellie, que ara estan esperant un mamutet petit; Sid i Diego,els inseparables amics de Manny ,les dues "zalagüeñas" i ara apareixen dos nous personatges que no desentonen en absolut: Buck una mostela (o comadreja!), en plan Indiana Jones i apareix Scrattie que farà la vida impossible al meu pobre Scrat , una esquiroleta la mar de vamp, estil Veronica Lake!. Però un gir en el destí es tornen a trobar a l'era dels dinosaures i els nostres amics es trobaran tantes o més aventures com s'han trobat en les dues darreres parts, però preval com sempre el valor de l'amistat i l'estar junts per sobre de tot!. Ice Age 3 és una cinta altament recomenable ara que ja estem en periode de vacances i de debó, estalvieu-vos les crispetes però aneu a veure-la en 3D per què s'ho val. Puntuació: 7/10

Mireu que bonic què és!!!

DESPEDIDAS

A part de no guanyar Mickey Rourke l'Oscar d'aquest any l'altra gran sorpresa de la nit va ser l'estatueta per a la pel.lícula de parla no anglesa. Les grans favorites eren Vals amb Bashir i La classe però se la va emportar contra pronòstic Departures, aqui traduïda com a Despedidas. Daigo Kobayashi és un músic que toca en una orquestra que desfan. Perduda la feina decideix torna a la seva ciutat natal amb la seva dona i allà trobarà una feina de ser encarregat de l'elaboració de funerals, netejar el cos del difunt i posar-los dins del taut. De primer moment oculta la seva nova professió a la seva dona i a la resta de la gent per què aquesta no és una professió ben vista al Japó. Però a mida que va va exercint se'n dóna compte de la importància del ritual. Amb un inici gairebé còmic de la presentació del personagte, poc a poc i amb una tendra bellesa, el director Yojiro Takita tracta el tema de la mort d'una manera delicada i amb una sensibilitat extrema. El personatge de Daigo et va fent conèixer quin és el ritual de preparació cap al més enllà que tradicionalment fan els japonesos, i la mort es presenta amb una varietat de personatges i de famílies i de com aquestes viuen la mort del seu familiar. La pel.lícula emociona, i no és gens sensiblera perquè cada un dels detalls està cuidat al màxim , a més la tendresa en què Daigo cuida als seus morts és molt bonica i fa que intentis entendre la mort simplement com un pas més. Et fa viure la mort d'una manera més positiva i no tan tabú que és com nosaltres els occidentals la veiem. La banda sonora és exquisida i acompanya en tots moments als moviments de Daigo. El personatge de Mika, la seva dona fa una evolució molt interessant i és que davant del primer rebuig de saber en què treballa el seu marit, un cop va coneixent el com i el per què fa en Daigo la seva feina ella mateixa entendrà la situació i farà que en l'acomiadament final... el més difícil de Daigo... ella hi sigui present i a més l'encoratgi a fer la seva feina. Puntuació : 9/10

ENS HAN DEIXAT....

No vull fer-me pesada.... però sempre dic que quan en mor un , en moren tres...

Ja feia dies que pensava fer el post de la mort de Farrah Fawcett, la veritat és que em va saber greu per què malgrat no ser una bona actriu , jo de petita vaig seguir molt Los ángeles de Charlie, i si bé jo m'identificava més amb la Kate Jackson reconec que la Fawcett em queia bé. No tenia una filmografia espectacular i de fet se la coneixia més pel seu personatge de Jill Monroe. Potser se la coneix més pels seus matrimonis, el primer amb Lee Majors, del qui durant molt de temps va adoptar el cognom, i amb Ryan O'Neal amb qui va tenir sempre una relació d'amor-odi que va durar molt de temps.

I de l'altra mort, me n'assabentava aquest matí. Karl Malden moria a l'edat de 97 anys sembla ser de mort natural. Llegia de la meva amiga blocaire de Calle 14, que quan ha pensat en ell li han vingut dues imatges... casualment les mateixes que m'han vingut a mi i probablement a molts de vosaltres: La ley del silencio i fent de company de Michael Douglas a la mítica sèrie Las calles de San Francisco. Era el secundari de luxe i com molts dels grans secundaris molt sovint eclipsaven al protagonista, amb el seu nas tan peculiar, va barallar-se amb Brandon a Un tranvia llamado deseo que li va fer guanyar l'Oscar com a secundari. Va fer de pare de Barbra Streisand a Loca, i de la seva llarga filmografia va destacar en títols com: La conquista del Oeste, Yo confieso o El hombre de Alcatraz on va compartir cartell amb la més gran de les secundàries: Thelma Ritter.

EL WEST SIDE STORY ORIGINAL DE BROADWAY

Dijous passat, vaig tenir la sort i el gran privilegi de poder assistir a la gira mundial que s'està fent de West Side Story a Madrid a propòsit del 50è aniversari de la seva estrena a Broadway. El director d'escena Joe McKneely ha decidit intentar recuperar el muntatge original que Jerome Robbins va fer pel teatre. Ara que escric el comentari i recordo els moments tan intensos se'm torna a posar la pell de gallina. He de reconèixer que vaig viure moments màgics i tot i que estava força lluny (la fotografia és d'aquella nit, i no és molt bona , ho sé!!), la visió del musical va ser brutal!!. A part de conservar el format original de l'obra,es va poder escoltar en anglès, si us fixeu a dalt hi ha la pantalla dels subtítols... encara que no eren necessaris pels qui coneixem bé la pel.lícula, que jo crec que erem la majoria de persones assistents. I l'espectacle? Buff, no hi ha prous paraules per poder descriure-ho. La posada en escena és impecable (tremenda diria jo!!), els actors estan espectaculars, amb una coreografia que es supera a cada escena, i és que tots els ballarins estan brutals!!!... i que dir-vos de la música i de les cançons.... i de les lletres... no sabria dir-vos en quina em podria quedar.... per què a cada cançó hi havia el record del moment de la pel.lícula i això és impagable... El fet d'haver estat tan lluny de l'escenari va fer que a cada moment tinguessis present a Richard Breymer o a George Chakiris, o a Russ Tamblyn... o a Rita Moreno (no m'estranya que guanyés l'Oscar!!!) o la Natalie Wood... amb aquells ulls, aquella mirada, aquella tendresa, era potser la més coneguda de la pel.lícula i potser el reclam però és que està tan meravellosa.... En fi.... crec que podria passar-m'hi hores parlant-vos de l'espectacle... Torno a dir que va ser tot un privilegi poder estar a l'estrena, i és una llàstima per què crec que no el portaran a Barcelona (que si ho féssin jo hi tornaria segur!), ara estan fins el 5 de juliol a Los veranos de la Villa a Madrid i si podeu fer una escapadeta... no ho dubteu!!! crec que és obligatori... Jo vaig sortir en estat de shock... de fet encara hi estic. Us deixo amb alguns dels videos de les millors cançons... bé les millors no , perquè ho són totes, però si que són les que a mi m'agraden més.

ELS 100 ANYS D'ERROL FLYNN

Errol Flynn hauria fet 100 anys el passat dissabte dia 20.

No era un actor que a mi m'agradés especialment, encara que reconec que era un noi molt ben plantat i que com actor va tenir diverses ocasions per lluïr-se.

De fet sempre he pensat que viure a l'època daurada de Hollywood era ja prou garantia per fer com a mínim una bona pel.lícula en la filmografia de qualsevol actor-actriu. Sobretot si tenim en compte els guionistes i directors que hi havia a l'època.

Errol Flynn va néixer a Austràlia el 20 de juny del 1909 i va ser un tarambana tota la seva vida, de fet quan era jove, les males llengües diuen que va haver de sortir per cames de la seva terra natal perquè va ser acusat de violació d'una noia. I no deixaria mai la seva vida de disbauixa fins que va morir 50 anys després víctima de l'alcohol. Quan va estar a Espanya rodant Fiesta, basada en la novel.la d'Ernest Heminway, va anar de gresca amb la seva companya del film, la gran Ava Gardner.

Va treballar amb els millors directors i va compartir cartellera amb els grans, amb qui se la relaciona més , en quant a parella cinematogràfica és amb Olivia de Havilland (la Melania de Lo que el viento se llevó) amb la que va treballar en diverses pel.lícules com Robin de los bosques, El capitan Blood, La carga de la brigada ligera o La vida privada de Elizabeth i Essex.

Atleta i corpulent , el seu físic el va ajudar a poder fer grans papers cinematogràfics, sobre tot els que requerien d'una bona condició física i de fet no el doblaven gaire.

Ja no existeixen actors així .... els d'ara són massa de nyigui-nyogui!!!

LA CLAQUETA PRESENTA EL VERDUGO

Fa més de 20 anys que segueixo La claqueta. És un programa de cinema que ha passat per molts dials i que actualment està a Ràdio Marca Barcelona. No sé si és un dels programes de cinema més antics però jo el recordo haver escoltat els diumenges , els dissabtes a la tarda i ara els dissabtes al matí de 9 a 11. No sempre el puc escoltar però si sóc a casa, el primer que faig és engegar la ràdio. L'equip de Pepe Nieves, amb Ramon Esteban , Edmon Ors, Margarita Chapate i d'altres col.laboradors han fet que el cinema hagi estat per a mi una constant a la ràdio. Sempre ha estat un referent, sobre tot Margarita Chapate (crec que sempre coincideixo amb ella) a qui vaig poder saludar durant la visió de Glasses al BAFF, i que ahir va rebre una placa, ben merescuda, per tota la seva trajectòria al programa. A l'octubre celebraran la seva 28ena temporada en antena. Impressionant!

Doncs bé, ahir als Verdi Park van fer una sessió sorpresa per a tots els oients que havien participat en el concurs de quines havien estat les millors pel.lícules de la història del cinema a nivell mundial i espanyol: El Padrino, la trilogia del Padrino, Sin Perdón i per part espanyola El verdugo. La sessió va començar amb una sèrie de 7 tràilers clàssics, a quin més impressionant. Varem poder veure: Casablanca, El hombre que mató a Liberty Valance, Teléfono rojo, Qué noche la de aquel dia!, El apartamento (quina delicia!!), Psicosis i Los gavilanes del estrecho. El més espectacular sense cap mena de dubte va ser el de Psicosis!!!, presentat pel mateix Hitchcock (de fet semblava un curtmetratge), va ser brutal!!!!. Un cop acabada la sessió de tràilers van passar El Verdugo. com a pel.lícula sorpresa.. quina meravella!!! i veure-la en pantalla gran!!!!! Va ser màgic!! Reflexionant sobre la pel.lícula, encara no puc entendre com va poder passar la censura... i és que té uns diàlegs tan clars i tan punyents que jo crec que ni ells mateixos es pensaven que passarien ni el primer diàleg del guió. I és que hi ha cada frase escrita per Rafael Azcona i Luis Garcia Berlanga que té una mala baba impressionant. L'havia vist feia molt de temps però no la recordava i refrescar-la ahir va ser tot un autèntic plaer , veure a més l'angoixa en que viu permanent el futur botxí (fantàstic Nino Manfredi), aprenent del seu sogre, l'autèntica ànima de la pel.lícula, un Pepe Isbert absolutament meravellós (sempre he dit que Isbert és un dels millors per no dir el millor actor espanyol que hi ha hagut) i una contrapunt en la dona-filla, una Emma Penella amb aquella veu tan penetrant.... el que us dic una autèntica delícia.En fi va ser una nit molt agradable, plena de sorpreses que espero repetir si ho tornen a organitzar!

STAR TREK

Sembla ser que J.J. Abrams és l'artífex d'aquesta cinta. I és que aquest senyor sembla ser que és el nou mag de Hollywood, creant les sèries que tenen més èxit en l'actualitat en el món de la televisió, i sembla ser, per segona vegada, que s'ha atrevit a fer un llargmetatge.

I se n'ha sortit prou bé!

Creador de Alias, Felicity o l'arxiconeguda Perdidos-Lost (que jo encara no m'hi he enganxat!!) el senyor Abrams s'ha guanyat el respecte no només del públic sinó dels companys de la seva professió.

He de reconèixer que jo no sóc trekie, de fet mai m'han interessat aquests tipus de pel.lícules, en general les de ciència-ficció no em diuen gaire cosa i no criden molt el meu interès, exceptuant les guerres de les galaxies i companyia i alguna altra més, però com que a vegades jo també dic que hem de veure una mica de tot, doncs la vaig anar a veure.

I no em vaig avorrir gaire. Em va distreure en forces moments, he de dir que el guió està molt ben planificat i per una neòfita com jo en el tema trekie, crec que la cinta és una bona introducció per poder entrar i captar el missatge de l'amistat entre els dos personatges principals: el capità Kirk i l' Spock.

Star Trek és un molt correcte producte de crispetes en el qual hi pots descobrir un Leonard Nimoy molt vellet però amb un paper força important.

Puntuació: 6/10

LOS MUNDOS DE CORALINE

Sóc Burtoniana. Crec que ho he dit més d'una vegada. M'encanta els mons que crea i els dibuixos a vegades una mica esperpèntics que fa. Però m'agrada molt, ho he vist tot,fins i tot els curts, Vincent i Frankenweenie que em van robar el cor. Los mundos de Coraline, està feta amb la tècnica del stop-motion,pas a pas, com les antigues, o sigui les bones, igual que la tècnica que fa servir la casa Aardman, per fer els meus estimats Wallace i Gromit!! Aquesta no està dirigida per en Burton però si per algú que el coneix molt bé a ell i la seva tècnica, en Henry Selick que ja va participar amb ell amb la que és per a mi la seva obra mestra: Pesadilla antes de Navidad. Potser aquesta no és tan rodona, i no crec que sigui una pel.lícula per a nens, el guió en algún moment pot resultar una mica feixuc i hi ha escenes que no crec que siguin molt apropiades per als més menuts ( de totes maneres, també és cert que quan erem petits ens va traumatitzar la mort de la mare de Bambi!!!), però , i aquí us ho recomano, la seva visió en 3 dimensions fa que alguns dels passatges de la pel.lícula siguin realment espectaculars visualment parlant. Si pensem com està feta la pel.lícula , fa que encara et quedis més meravellada davant de la pantalla. El guió , basada en l'exitosa obra literària de Neil Gaiman, té moltes similituds amb un conte que a mi particularment no m'ha agradat mai : Alicia en el país de les Meravelles. La història és ben senzilla, la família de Coraline se'n va a viure a un casalot vell perdut a la muntanya, els pares no estan gaire per ella per culpa de la feina i Coraline decideix evadir-se comptant les portes i finestres que hi ha a la casa, és llavors quan descobreix una porta que la durà a un món paral.lel on tot és perfecte i diferent, però ja diuen que les aparences enganyen... De totes maneres, a mi, cinèfila a vegades una mica frikie... em va recordar en alguna escena a dues pel.licules, totalment diferents: el túnel que la porta al món màgic em va recordar al que duu a John Cusak a Como ser John Malkovich (potser una mica rebuscat però me'l va recordar molt!!), i el ball que fan el ratolins a la pista del circ em va recordar a les meravelloses coreografies musicals que feia el gran Bugsy Berkeley cap als anys 30 i 40!. Pel.lícula recomenable sobretot en 3D, jo vaig passar una estona molt entretinguda!

Puntuació: 7/10

JEAN-LUC GODARD I ALEXANDER KLUGE

Ahir a la nit vaig assistir a un cineforum organitzat per la revista online Film conductor. El programa era: Alexander Kruge, Jean-Luc Godard: vides paral.leles? que presentava el meu company blocaire La llanterna màgica. Del primer director jo no en tenia ni idea i del segon en tinc pocs coneixements ,però em semblava interessant poder conèixer un altre tipus de cinema europeu.

El programa es dividia en quatre parts: 3 fragments de pel.lícules dels dos autors i una pel.lícula del director alemany. Llàstima que el llarmetratge va fallar i no la varem poder acabar de veure però això ens va permetre poder veure altres curts que personalment em van semblar molt interessants. Els fragments que vam veure eren Vivre sa vie de Godard i Una muchacha sin historia de Kluge, ambdós tenien moltes coincidencies malgrat portar-se quatre anys de diferència i el darrer fragment era de Dans le noir du temps de Godard (que podeu veure penjat en el bloc del Roger). El film tenia un títol molt suggerent: El ataque del presente al resto de los tiempos però ja dic que no la vem poder acabar de veure.

Com a compensació van passar tres curts més: un de Godard que vaig trobar especialment bell: Els darrers minuts de... (no recordo el nom , en Roger em rectificarà), i que em va encantar i dos del cineasta alemany diferents en la forma però semblants en la temàtica sobre el nazisme: un sobre les construccions (interessant reflexió com a través d'imatges d'uns edificis et pots imaginar el que va poder passar allà anys enrera, com va ser el discurs de Hitler) i l'altre sobre un experiment d'amor que van voler fer amb una parella de presos ja en estat gairebé terminal... esgarrifós!!! La foto de dalt és del director alemany.

SÉRAPHINE

Séraphine és d'aquelles pel.lícules que vas a veure per casualitat, per què llegeixes que ha obtingut molts premis (com és el cas, 6 premis Cesar de l'Acadèmia francesa), o per què el seu guió t'interessa o per què sents a la ràdio que és una pel.lícula senzilla, que passarà sense pena ni glòria per les cartelleres però que tot i així val la pena de veure.

Jo la vaig anar a veure per tots tres motius i la veritat és que vaig sortir contenta del cinema per dues raons: primera per què m'havia convençut per ser una història senzilla, segona per donar-me a conèixer a una pintora, de la qual no en tenia ni idea!.

La pel.lícula explica la història de Séraphine Louis, de 42 anys que vius a Senlis a França i que es guanya la vida netejant cases, però té una passió i a la vegada obsessió que és la de pintar. És la dona de la neteja de la Sra. Duphot, que lloga una de les seves cases a un marxant de pintures i col.leccionista alemany que és diu Wilhem Uhde i que descobreix pintors moderns o diferents. Durant un sopar que ofereix la Sra. Duphot, el marxant descobreix un petit quadre que Séraphine havia portat uns dies abans i queda totalment meravellat. Fascinat, el compra i quan descobreix qui n'és l'autora, convenç a Séraphine per què li ensenyi altres obres així com l'anima a seguir perfeccionant la seva tècnica, malgrat ser autodidàcta en tot fins i tot en la seva forma de fabricar les seves pintures (curiosa manera en què s'explica).

La cinta té el ritme de la protagonista, (extraordinària Yolande Moreau, que va guanyar merescudament un dels Cesars) lent, pausat, mostrant les meravelles de la natura i de com la pintora s'hi fixa per després poder-ho traspassar a la pintura... i aquest crec que és el gran encert de la pel.lícula, tot i que per alguns pot semblar avorrida, si entres en aquest ritme durant tot el metratge disfrutes tant com ho fa la protagonista.

M'agraden les pel.lícules que em descobreixen personatges reals , petits, però que amb la seva història han canviat part de la història del món, i aquesta n'és una.

Puntuació: 7/10

SICKO

Michael Moore sempre ha estat un director polèmic, sap enfonsar el dit a la llaga, sobretot per el públic americà.

Ja ho va aconseguir a Bowling for Columbine, el documental que feia un retrat de com la societat americana no pot viure sense armes, (de fet si pensem com va néixer l'estat americà, a base d'indis i americans amb les pistoles...) fent referència sobretot a la matança que va haver-hi a l'institut de Columbine al 1999. Recordo molt d'aquell documental, l'entrevista que li va concedir Chalton Heston llavors president de l' Associació Nacional del Rifle, (què malament em va caure aquella notícia... des de llavors m'he negat a veure qualsevol pel.lícula d'ell). I després amb un altre polèmic títol com Farenheit 9/11 sobre les causes i conseqüències dels atemptats de l'11 de setembre.

Ara, amb Sicko, vol matxacar al sistema sanitari americà i comença el documental de manera crua i impensable per a nosaltres, per què a mi em costa de creure que si et talles dos dits d' una mà i arribes a l'hospital et facin escollir entre un o l'altre depenen del seu cost a l'hora de poder-lo implantar.... poc a poc Moore fa una radiografia crua del sistema americà i de com desprotegeix sobretot a la població que no té diners, o sigui els pobres. Però allà on fa més incidència és al poder que tenen les farmacèutiques arreu del país, i de com imposen els medicaments i de lo cars que són, pràcticament inabastables per un gran nombre de la població. Moore és clar i ataca allà on més fa mal, per descomptat, aìxò ho sap fer molt bé.

En quant a la direcció jo diria que és un gran documentalista perquè el muntatge i el ritme que tenen les històries és francament bo.

Però , sempre ha d'haver-hi un però...trobo a Moore una mica massa demagògic... ni crec que la sanitat americana és tan dolenta com la pinta ni, evidentment, la sanitat europea (francesa i anglesa, que són les que explica) sigui tan meravellosa com la que ens ensenya.... i aqui trobo el gran desencert de Moore, per què fa que no t'acabis de creure del tot la cinta, i no estic pas dient que la sanitat americana no funcioni així eh? que segur que si però pels americans veure exemples com els que expliquen poden crear contradiccions molt fortes.

Ara, quan vaig sortir del cinema em vaig fer una pregunta: quin tipus d'assegurança mèdica té el sr. Moore???

De totes maneres, és un bon documental i crec que per tenir una visió global de la sanitat americana la cinta ho explica prou clarament.

Puntuació: 6/10

PONYO EN EL ACANTILADO

Jo no he estat mai gaire aficionada a l'animació , diria mentida si no he vist totes les pel.lícules Disney, per què les he vistes, i amb reestrenes incloses, però jo no tenia coneixement o no m'havia fixat molt amb altre tipus d'animació.

Dels últims anys cap aqui, he descobert Dreamworks o Pixar ,amb excel.lents produccions, però a part de Heidis i abelles Maya.... l'animació japonesa era per a mi, la que veia a les sèries de televisió.

Però fa anys vaig descobrir per casualitat El viaje de Chihiro, i em va deixar impressionada, després vaig recuperar La princesa Mononoke, i vaig donar-me compte de que hi havia un altre tipus d'animació, i l'artífex era Hayao Miyazaki, un venerable japonès que és un geni fent animació. No he vist d'ell ni Porco Roso ni El castillo ambulante, però Ponyo en el acantilado m'ha agradat molt.

Ponyo és la senzilla història d'amistat entre un nen de cinc anys, Sosuke i una peix Ponyo que vol ser nena. La tendresa de la història juntament amb la bellesa de les imatges fan de Ponyo una pel.lícula visualment preciosa amb escenes realment impactants, com la del tsunami o la de la presentació del personatge de Ponyo dins del mar.

Feta de la manera tradicional, a mà, dibuix per dibuix, com es feien abans, cosa que contrasta amb les noves tecnologies, els ordinadors i els 3D que ens arriben dels americans, Ponyo emociona i no per la senzillesa del les seves imatges sinó per la tendresa dels seus personatges, començant per Sosuke i Ponyo i seguint per la mare, dona ferma però a la vegada tendra amb el seu fill i amb la relació que estableix amb la peix; i les àvies de la residència que són molt divertides... però també hi ha personatges més imaginaris com els pares de la peix; el pare que no vol que Ponyo entri en el món dels humans, cruels i bruts per naturalesa (impactant les imatges de les escombreries que hi ha sota el mar), o la mare, majestuosa on té una conversa amb la mare de Ponyo que no s'escolta però que et dóna a entendre que elles comprenen perfectament la situació.

Una curiositat: he posat el cartell americà perquè m'han impactat les veus americanes; Cate Blanchet, Liam Neeson, Betty White, Lily Tomlin , Matt Damon i Cloris Leachman (recordeu, la froilan d' El Jovencito Frankenstein!!!!)

Estic totalment d'acord amb el meu amic blocaire Jordicine, que diu que aquesta pel.lícula és imprescindible, jo ho reafirmo.

Puntuació : 9/10

MILLENIUM 1: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

En la meva modesta opinió, només hi ha dues pel.lícules que hagi vist en tota la meva vida, i n'he vist unes quantes... que crec que la cinta hagi superat al llibre. Dedueixo que per a un guionista ha de ser molt difícil escriure el guió d'una pel.lícula basant-se en grans llibres i encara diria més, per a un director visualitzar les paraules que captiven en la lectura en imatges també ha de ser difícil, i torno a repetir que per a mi només ho han aconseguit dos grans directors: Bernardo Bertolucci amb El cielo protector, on Malkovich i Winger estaven impresionants i un tercer protagonista, el desert, van fer que m'enamorés de la pel.lícula quan el llibre de Bowles ja m'havia captivat. I la segona pel.lícula va ser La edad de la inocencia on el gran Scorsese va fer que amb les seves imatges quedés completament enganxada a la butaca del cinema i que em costés oblidar, no només la historia i les interpretacions sinó tota la història en si, malgrat que el llibre de Warthon també m'havia agradat molt.

Reconec que no em vaig poder esperar gaire i que la impaciència va fer que ahir mateix anés a veure Els homes que no estimaven les dones.... el llibre, bé els dos, me'ls vaig llegir amb una rapidesa inusual en mi, però és que el personatge de Lizbeth Salander el vaig trobar captivador en tots els seus sentis, és un dels millors personatges que he llegit en molt de temps i tenia ganes de saber qui protagonitzaria el seu paper,(desconec a l'actriu sueca Noomi Rapace, però si en fan la versió americana... que la faran, jo només visualitzo a la Natalie Portman!!).

Vaig sortir una mica desinflada del cinema, si algú no ha llegit el llibre (que deuen ser pocs) crec que es perderà part de la història, no és que no sigui una bona pel.lícula però a mi no em va acabar de fer el pes, potser per haver idealitzat massa al llibre, però el tempo de la pel.lícula per a mi és irregular i fa que a vegades et perdis una mica, el personatge de Mikel Blomkvist és molt pla quan en realitat té molta més força en el llibre de Stieg Larson i sembla que el director li ha donat més importància a totes les pallisses que rep que no pas a totes les aventures amoroses que té i que són importants per entendre millor al seu personatge.

En fi, crec que és una pel.lícula que funcionarà les primeres dues setmanes però que el boca-orella no serà gaire multitudinari... de totes maneres jo aniré a veure les altres dues parts, més que res per què crec que el personatge de la Salander s'ho mereix i de tant en tant una pel.lícula de crispetes s'ho val!!

Per cert , no cal que us expliqui de què va la història oi???

Puntuació: 5/10

BENVINGUT MR. CHANCE

Ahir vam passar la penúltima sessió del 1r cicle de cinema clàssic que estem fent al Casal Cultural de Mollet. Vam projectar Bienvenido Mr. Chance.

Recordava haver vist la pel.lícula fa molts anys, i sobretot recordava que en Peter Sellers m'havia impactat molt.

Ahir m'ho vaig tornar a passar molt bé, en Sellers està brillant, en el seu personatge d'analfabet jardiner anomenat Chance a qui tothom pren per un alt geni de les finances. Després de viure tota la vida en una casa,cuidant el jardí, sense conèixer el món exterior només a través de la televisió, ha de marxar d'ella quan l'amo mor, trobant-se sol davant d'un mon completament desconegut per a ell. L'atzar, a través d'un accident, fa que conèixi a Eve (meravellosa Shirley MacLaine) una dona casada amb un multimilionari i assessor personal (Melvyn Douglas va guanyar l'Oscar per aquest paper) del president dels Estats Units, fantàstica l'escena en que li presenten. Amb la simplicitat del seu caràcter, ell no fa res, diu molt poc, però poc a poc la gent veu en ell el que tothom voldria ser. Tots s'identifiquen amb el seu personatge, per què representa l'ésser comú, normal on de la nit al dia és queda sense res, tot allò que tenia li desapereix i ha de començar de zero sense saber que fer ni a on anar i llavors el més important serà el que tu ets, des de l'interior, el més autèntic i verdader.

Peters Sellers, es va enamorar del llibre de Jerzy Kosinki, que ell mateix va signar el guió, i li va enviar una carta oferint-se pel paper, ni tant sols la va signar, només li va deixar un número de telèfon. Kosinki , va acceptar... i realment Sellers va fer un magnífic paper.

MICHAEL HANEKE VERSUS LARS VON TRIER

Ahir es va donar a conèixer el palmarès del Festival de cinema de Cannes en la seva 62ena edició. La Palma d’or se la va emportar Michael Haneke per la seva devastadora El lazo blanco. El més escèptics podrien pensar que hi ha hagut alguna cosa estranya ja que Isabelle Huppert era la presidenta del jurat (ambdós van treballar junts a La pianista), però sense haver vist la pel·lícula jo ja dono el meu vot de confiança per ella.

Molta gent podria posar en el mateix sac a aquests dos directors: són controvertits, recargolats, el seu cinema no és gens fàcil de veure, i a vegades d’entendre, ambdós directors, qualsevol cosa que facin , qualsevol història que t’expliquin són cops de puny al ventre i ben donats, però jo personalment trobo grans diferències, i sobretot una de ben clara: a Michael Haneke, l’admiro, a Lars Von Trier l’odio.

D’ambdós directors he vist tres pel.lícules. De Von Trier: Rompiendo las olas (on encara no entenc el que significaven aquelles postaletes de postes de sol que posava entre part i part), Bailando en la oscuridad (on la Bjorg té un paper tan soso i tonto que em venien ganes de fer de Mia Farrow i entrar a la pantalla i donar-li un parell de bufetades), i Dogville (on la forma era molt interessant però el contingut intolerable!!)... i allà ja vaig dir prou, que ja no veuria cap altre pel·lícula d’aquest senyor, que semblava talment que m’estava prenent el pèl, creient-se un deu i amb la possessió de la veritat, tan misògen que no es pot suportar...

De Haneke he vist Funny games (impressionant!!), La pianista ( recordo que la vaig veure al Festival de San Sebastian, i en un moment determinat de la projecció, van encendre els llums, tothom es preguntava que havia passat i un de la organització va sortir dient que un periodista s’havia marejat de la impressió!!!) i El tiempo del lobo (que encara ara quan hi penso se’m remou tot l’estómac).

Michael Haneke té l’habilitat de posar-me molt nerviosa, moltíssim, però és un director que em fa pensar i meditar molt.

Lars Von Trier té l’habilitat de posar-me histèrica, és un director que trobo tan pedant que dubto torni a veure una pel·lícula seva!