ONE DAY

Siempre el mismo dia, és la historia de Dexter i Emma, des del moment que es coneixen, el mateix dia que tots dos es graduen a la Universitat, el 15 de juliol del 1988. A partir d'aquest dia, i a través de diferents 15 de juliols es van explicant que fan i que és de les seves vides.

Emma , interpretada per Anne Hathaway és una noia treballadora amb principis i molta ambició, amb ganes de canviar el món però que no té gaire sort i en Dexter, interpretat per Jim Sturgess (actor completament desconegut per a mi) és un noi ric, una mica caradura i tot un “donjuan”.

La curiositat de la història és que cada 15 de juliol ens anem trobant als dos personatges en diferents moments de la seva vida, alguna vegada es troben , d'altres no i anem observant com es debilita o s'enforteix la seva relació depenen del moment en que es troben tots dos. S'estimen, són els millors amics fins que descobreixen que són quelcom més i que ja no poden viure l'un sense l'altre.

Sincerament és una fluixa comèdia romàntica que només em va atraure per dues raons: la primera per què la seva directora és Lone Scherfig, que va dirigir anteriorment An education, una pel·lícula que personalment em va impactar molt per la seva temàtica i la interpretació de Carey Mulligan i la segona i més important és que surt Patricia Clarkson, aquest monstre d'actriu que allà on surt és menja i roba la pantalla de qualsevol que estigui al seu costat.... però què bona que és aquesta dona!!!

Anne Hathaway, personalment no m'agrada però li reconec l'esforç del seu clar accent britànic i se't va fent simpàtic el seu personatges a mida que passa la historia.

Però la pel·lícula no té res.... simplement simpàtica per veure-la un diumenge de pluja al sofà amb una manteta a sobre.

Puntuació: 4/10 (i per què tres punts van per la Patricia)

SI LA COSA FUNCIONA

Woody Allen és la cita obligada de cada any. És un dels pocs directors que segueixo assíduament, com Scorsese o Coppola (quan treballa) i m'agrada.

Últimament , les seves obres potser no eren tan “clàssiques” , però amb Si la cosa funciona, torna el Woody d'abans. De fet no sé on he llegit que aquest és un guió de fa trenta anys que ara decidit treure del calaix i rodar.

I és que amb Si la cosa funciona torna el Woody Allen més egocèntric,més egoista, més neuròtic a través d'un Larry David , que ja havia treballat amb ell i que aquí com a protagonista- alter ego funciona com el títol, funciona bé.

La història d'aquest científic, quasi Nobel suïcida i ara totalment amargat de la vida canvia una mica quan coneix a una joveneta (excel·lent Evan Rachel Wood) arribada del sud, que vol viure a Nova York i escapar-se de la vida rutinària de casa els pares: Ed Begley Jr (el Dr. Earlich del Saint Eligius) i la sempre meravellosa Patricia Clarkson... una de les meves debilitats actuals, i que repeteix amb Allen després de Vicky, Cristina, Barcelona.

I no només és un Allen clàssic pel personatge principal sinó perquè té elements de les pel·lícules d'abans, sobre tot en el guió... però a més la pel·lícula em va recordar en alguns moments, i sense tenir res a veure, amb un dels seus millors títols: La rosa púrpura del Cairo.

És evident que fer una pel·lícula cada any no ha de ser fàcil, i que és impossible que siguin totes grans històries... però Woody Allen és un gran director , i té el seu públic que espera any rere any anar a les sales per veure'l, sigui ell en persona o sigui el seu alter ego.

Jo hi vaig anar, i va haver-hi moments que m'ho vaig passar molt bé. No és una de les seves millors pel·lícules i té alts i baixos, però és un Allen, i sempre diré que es vegi una pel·lícula d'ell.

Puntuació: 6/10

THE VISITOR

De tant en tant et trobes petites joies a la cartellera, que semblen predestinades a passar sense pena ni glòria però que tu hi disfrutes tant que tens ganes que tothom la vagi a veure. És el cas de The visitor, una història senzilla, amb una actors que no reconeixes i que estan lluny del glamour de Hollywood, amb un director gaire bé novell en el cinema (que no pas en la televisió), Thomas McCarthy (que ja va realitzar una altre petita joia The station agent amb la meravellosa Patricia Clarkson).. però que quan surts del cinema , ho fas amb un somriure a la boca , malgrat ser una pel.lícula dura, i amb el convenciment de que el cinema encara et pot aportar coses noves, molt noves... Walter Vale (interpretat magníficament per Richard Jenkins) és un professor universitari vidu que ha perdut la seva vocació. Viu a Connecticut i el seu director l’obliga a anar a Nova York a fer una xerrada, i això provoca que torni al pis que té a la gran ciutat. Però allà es troba amb la sorpresa que hi té ocupes: una parella formada per Tarek un noi siri que toca el jembé i Zainab una noia senegalesa que fa joies i les ven al carrer. Davant la primera sorpresa de trobar-se’ls a casa seva, finalment els deixa quedar-s’hi. La pel.lícula té dues grans parts ben diferenciades, la primera és la que explico , la segona, canvia radicalment i fa que també el personatge se’n doni compte de la vida tan buida que porta i que necessita, d’alguna manera ajudar i canviar. Però aquesta part no l’explicaré. The visitor, és un cant a l’amistat , a la solidaritat, a l’ajut a l’altre , però també parla de molts altres temes, la injustícia social, el racisme .... I no oblidem a la mare del noi, Hiam Abbas, una actriu israelí, que jo la vaig descobrir a Los limoneros i que a partir d’ara penso seguir perquè s’ha de tenir molt en compte!!!! Richard Jenkins és d’aquells actors que quan el veus a la pantalla mai saps com es diu, però sempre el reconeixes.. en aquesta pel·lícula va estar nominat a l’Oscar d’enguany... no m’estranya!!!! És una de les millors nominacions que s’han donat.. a partir d’ara no oblidaré pas el seu nom!!!!!

Puntuació : 8/10