MILLENIUM 1: LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES

En la meva modesta opinió, només hi ha dues pel.lícules que hagi vist en tota la meva vida, i n'he vist unes quantes... que crec que la cinta hagi superat al llibre. Dedueixo que per a un guionista ha de ser molt difícil escriure el guió d'una pel.lícula basant-se en grans llibres i encara diria més, per a un director visualitzar les paraules que captiven en la lectura en imatges també ha de ser difícil, i torno a repetir que per a mi només ho han aconseguit dos grans directors: Bernardo Bertolucci amb El cielo protector, on Malkovich i Winger estaven impresionants i un tercer protagonista, el desert, van fer que m'enamorés de la pel.lícula quan el llibre de Bowles ja m'havia captivat. I la segona pel.lícula va ser La edad de la inocencia on el gran Scorsese va fer que amb les seves imatges quedés completament enganxada a la butaca del cinema i que em costés oblidar, no només la historia i les interpretacions sinó tota la història en si, malgrat que el llibre de Warthon també m'havia agradat molt.

Reconec que no em vaig poder esperar gaire i que la impaciència va fer que ahir mateix anés a veure Els homes que no estimaven les dones.... el llibre, bé els dos, me'ls vaig llegir amb una rapidesa inusual en mi, però és que el personatge de Lizbeth Salander el vaig trobar captivador en tots els seus sentis, és un dels millors personatges que he llegit en molt de temps i tenia ganes de saber qui protagonitzaria el seu paper,(desconec a l'actriu sueca Noomi Rapace, però si en fan la versió americana... que la faran, jo només visualitzo a la Natalie Portman!!).

Vaig sortir una mica desinflada del cinema, si algú no ha llegit el llibre (que deuen ser pocs) crec que es perderà part de la història, no és que no sigui una bona pel.lícula però a mi no em va acabar de fer el pes, potser per haver idealitzat massa al llibre, però el tempo de la pel.lícula per a mi és irregular i fa que a vegades et perdis una mica, el personatge de Mikel Blomkvist és molt pla quan en realitat té molta més força en el llibre de Stieg Larson i sembla que el director li ha donat més importància a totes les pallisses que rep que no pas a totes les aventures amoroses que té i que són importants per entendre millor al seu personatge.

En fi, crec que és una pel.lícula que funcionarà les primeres dues setmanes però que el boca-orella no serà gaire multitudinari... de totes maneres jo aniré a veure les altres dues parts, més que res per què crec que el personatge de la Salander s'ho mereix i de tant en tant una pel.lícula de crispetes s'ho val!!

Per cert , no cal que us expliqui de què va la història oi???

Puntuació: 5/10

BENVINGUT MR. CHANCE

Ahir vam passar la penúltima sessió del 1r cicle de cinema clàssic que estem fent al Casal Cultural de Mollet. Vam projectar Bienvenido Mr. Chance.

Recordava haver vist la pel.lícula fa molts anys, i sobretot recordava que en Peter Sellers m'havia impactat molt.

Ahir m'ho vaig tornar a passar molt bé, en Sellers està brillant, en el seu personatge d'analfabet jardiner anomenat Chance a qui tothom pren per un alt geni de les finances. Després de viure tota la vida en una casa,cuidant el jardí, sense conèixer el món exterior només a través de la televisió, ha de marxar d'ella quan l'amo mor, trobant-se sol davant d'un mon completament desconegut per a ell. L'atzar, a través d'un accident, fa que conèixi a Eve (meravellosa Shirley MacLaine) una dona casada amb un multimilionari i assessor personal (Melvyn Douglas va guanyar l'Oscar per aquest paper) del president dels Estats Units, fantàstica l'escena en que li presenten. Amb la simplicitat del seu caràcter, ell no fa res, diu molt poc, però poc a poc la gent veu en ell el que tothom voldria ser. Tots s'identifiquen amb el seu personatge, per què representa l'ésser comú, normal on de la nit al dia és queda sense res, tot allò que tenia li desapereix i ha de començar de zero sense saber que fer ni a on anar i llavors el més important serà el que tu ets, des de l'interior, el més autèntic i verdader.

Peters Sellers, es va enamorar del llibre de Jerzy Kosinki, que ell mateix va signar el guió, i li va enviar una carta oferint-se pel paper, ni tant sols la va signar, només li va deixar un número de telèfon. Kosinki , va acceptar... i realment Sellers va fer un magnífic paper.

MICHAEL HANEKE VERSUS LARS VON TRIER

Ahir es va donar a conèixer el palmarès del Festival de cinema de Cannes en la seva 62ena edició. La Palma d’or se la va emportar Michael Haneke per la seva devastadora El lazo blanco. El més escèptics podrien pensar que hi ha hagut alguna cosa estranya ja que Isabelle Huppert era la presidenta del jurat (ambdós van treballar junts a La pianista), però sense haver vist la pel·lícula jo ja dono el meu vot de confiança per ella.

Molta gent podria posar en el mateix sac a aquests dos directors: són controvertits, recargolats, el seu cinema no és gens fàcil de veure, i a vegades d’entendre, ambdós directors, qualsevol cosa que facin , qualsevol història que t’expliquin són cops de puny al ventre i ben donats, però jo personalment trobo grans diferències, i sobretot una de ben clara: a Michael Haneke, l’admiro, a Lars Von Trier l’odio.

D’ambdós directors he vist tres pel.lícules. De Von Trier: Rompiendo las olas (on encara no entenc el que significaven aquelles postaletes de postes de sol que posava entre part i part), Bailando en la oscuridad (on la Bjorg té un paper tan soso i tonto que em venien ganes de fer de Mia Farrow i entrar a la pantalla i donar-li un parell de bufetades), i Dogville (on la forma era molt interessant però el contingut intolerable!!)... i allà ja vaig dir prou, que ja no veuria cap altre pel·lícula d’aquest senyor, que semblava talment que m’estava prenent el pèl, creient-se un deu i amb la possessió de la veritat, tan misògen que no es pot suportar...

De Haneke he vist Funny games (impressionant!!), La pianista ( recordo que la vaig veure al Festival de San Sebastian, i en un moment determinat de la projecció, van encendre els llums, tothom es preguntava que havia passat i un de la organització va sortir dient que un periodista s’havia marejat de la impressió!!!) i El tiempo del lobo (que encara ara quan hi penso se’m remou tot l’estómac).

Michael Haneke té l’habilitat de posar-me molt nerviosa, moltíssim, però és un director que em fa pensar i meditar molt.

Lars Von Trier té l’habilitat de posar-me histèrica, és un director que trobo tan pedant que dubto torni a veure una pel·lícula seva!

MONSTRUOS CONTRA ALIENÍGENAS

Després de Shrek, Madagascar i Kun-fu Panda, ens arriba la nova proposta de Dreamworks i aquesta vegada en 3 dimensions. I crec que l'ha encertat en fer-la amb aquesta tècnica.

Susan, és una noia que està a punt de casar-se amb el noi del temps de la televisió local, però un meteorit cau a prop d'on és ella i fa que les conseqüències per a ella siguin un xic extranyes: es transforma en una noia de 50 metres d'alçada.

La pel.lícula està plena de referències cinematogràfiques de pel.lícules dels anys cincuanta de ciència-ficció i d'altres com Encuentros en la tercera fase, ET, Mars Attack o evidentement el personatge central que està clarament inspirat en el que va fer Daryl Hannah a Attack of the 50 Ft. Woman.

Visualment la pel.lícula té moments realment espectaculars, centrant-se sobretot en l'escena que protagonitzen el robot i l'insectosaurios al pont del Golden Gate a San Francisco, i a sobre si els veus en tres dimensions fa que estiguis dins de la història,gairebé dins de l'aigua!!!

La cinta és entretinguda però patina força en el guió, previsible i a vegades una mica massa senzill. Però t'ho passes bé, de fet jo m'ho vaig passar pipa!

La vaig veure en versió doblada, Resse Whiterspoon és l'actriu que dobla al personatge de Susan i la veritat és que m'hauria agradat veure-la en original perquè la que dobla a aquest personatge en castellà és Carolina Cerezuela, la rossa que surt a Camera Café i Hospital Central i fa un doblatge que fa pena!!! Segurament encara m'hauria agradat més si l'hagués vist en anglès!!!

Ara, si us he de dir la veritat, el que a mi em va agradar més va ser el trailer d'Ice age que van fer el principi.... va ser posar-me les ulleres i veure l'Scrat a davant dels meus nassos i emocionar-me!!!! segurament ja haureu endevinat que quan s'estreni seré la primera a veure-la en tres dimensions!!!!!

Puntuació: 6/10

L'ART DE L'ENGANY

Amb el títol L'art de l'engany: Efectes especials no digitals en el cinema, es va inaugurar ahir al Palau Robert de Barcelona aquesta exposició dedicada a la indústria dels efectes especials en el cinema i la seva evolució al llarg del cinema.L’exposició recull també, en un lloc destacat, els treballs de David Martí i Montse Ribé (que ahir hi eren presents) premiats amb l’Oscar de 2007 al millor maquillatge per la pel·lícula El laberinto del fauno i que són els responsables de l'empresa DDT Efectes Especials, especialitzats en fer maquillatge per al cinema i la televisió.

És una exposició curiosa de veure sobretot per a tots aquells que ens agrada el cinema i som una mica mitòmans, veure la màscara del Laberinto del fauno a menys de dos metres sempre impacta, però a l'exposició també es poden veure molts dels treballs que han realitzat en moltes altres pel.lícules. A més hi ha una part molt important d'història i dels grans creadors d'efectes especials en maquillatges com són Stan Wilson, Rick Baker o el gran Ray Harryhausen, el creador de Jason i los argonautes.

Recordeu al Palau Robert , Passeig de Gràcia 107, fins al 30 d'agost!

Jo hi tornaré, ahir hi havia moltíssima gent i no la vaig disfrutar però és per quedar-s'hi una bona estona aprenent una mica més sobre la tècnica del maquillatge en el cinema.

ESCENES INOBLIDABLES (3): RICAS Y FAMOSAS

George Cukor va dirigir Ricas y famosas dos anys abans de morir, va ser la seva darrera pel.lícula i certament va ser un fantàstic testament. Considerat el millor director d'actrius, en la seva llarga filmografia té títols imprescindibles que tots hauriem d'haver vist , tals com: Las cuatro hermanitas, La dama de las Camelias, Vivir para gozar (meravellosos Grant -Hepburn), Mujeres, Lo que el viento se llevó (malgrat que en els crèdits després va signar Victor Fleming), Historias de Filadelfia, Luz de gas (com vaig odiar a Charles Boyer!!!), Ha nacido una estrella, My fair lady o Viajes con mi tia.... i me'n deixo tantes...

Ricas y famosas és la història d'una preciosa amistat entre dues dones al llarg de les seves vides, des de que estan a l'escola fins que arriben als cinquanta, una amistat que passa per totes les fases possibles, una història tendre i sensible que sobreviurà a qualsevol problema, per què s'estimen , s'entenen i s'han ajudat sempre i això enriquirà la seva amistat.

George Cukor amb aquesta cinta va aconseguir dirigir una de les millors pel.lícules que tracten sobre l'amistat amb una delicadesa que va demostrant en cada una de les escenes, sobretot les protagonitzades per les dues actrius principals; Candice Bergen i Jacqueline Bisset (què guapa que estava!!!), el duel interpretatiu de les dues fan que la història vagi evolucionant al llarg del temps tant temporal com emocionalment creant un climax devastador i meravellós en dues escenes , que per a mi, són les millors de la pel.lícula. La primera quan es recriminen l'una a l'altra l'odi , el mal que s'han fet, l'enveja que ha perdurat entre elles durant tant de temps, amb el trencament de l'ós de peluix, aquella joguina que significava tant per elles, el nexe d'unió "físic" de la seva amistat... i la segona, una de les escenes més boniques que mai he vist en una pel.lícula, aquell final... quan Merryl (Candice Bergen) se'n va de la festa, en el seu honor, per què se sent petita i insignificant sense Liz (Jacqueline Bisset), no és ningú, ha d'escollir entre la fama i l'amistat i evidentment, se'n va a buscar a la seva amiga a la casa de fusta. Cukor fa que m'emocioni cada vegada que veig l'escena...

Ricas y famosas era un remake del 1943, Old Acquaintance i Cukor va aconseguir superar sens dubte la pel.lícula de Vincent Sherman interpretada per Miriam Hopkins i la gran Bette Davis. Com a curiositat, en la cinta del 1981 sortia una joveníssima Meg Ryan ("de la cual nunca más se supo") , fent de filla de la Bergen.

No he sabut trobar el video de la seqüència final (si algú la troba que me l'envii , si us plau!!! li estaré eternament agraïda!!), però us deixo la cançó composada per George Delerue, una de les músiques més boniques que he sentit mai.

COMENÇA EL FESTIVAL DE CANNES

Ahir va començar la 62a edició del Festival de Cannes.

M'encanta aquest cartell!!!. En un principi creia que era Tippi Hedren a Marnie o a Los Pájaros però no l'és, ara no recordo on he vist qui era l'actriu que surt a la foto, crec que és una francesa.... si algú ho sap que m'ho digui....

Com a representants espanyols tenim a Los abrazos rotos de Pedro Almodóvar i Mapas de los sonidos de Tokio d'Isabel Coixet, que tindran durs competidors perquè també presenten treballs Jane Campion, Quentin Tarantino, Michael Haneke (ja tremolo!!!), Alain Resnais, Ken Loach, Ang Lee, o el meu odiat... i ho dic obertament, perquè no el soporto, Lars Von Trier!!!.

Fins el dia 24 hi haurà bon cinema a la ciutat francesa, jo espero amb ganes la última de la Coixet, perquè sembla que pinta molt bé.

La presidenta del jurat d'enguany és Isabelle Huppert i d'entre d'altres també hi ha les actrius Asia Argento, Robin Wright Penn (o no! perquè no sé si estan junts encara).

Clint Eastwood se'n durà enguany la Palma d'Or honorífica... s'ho mereix!!!

BAFF

Avui acaba el BAFF (Barcelona Asian Film Festival) , un Festival que mal m'està dir-ho he descobert tot i les seves ja 11 edicions i que m'ha agradat força. Volia anar a veure aquesta tarda la última de Kim Ki-duk, Dream, però com que no podré, us comento les quatre pel.lícules que he vist durant aquesta setmana per ordre de visió. Still Walking (Japó, 2008) Hirokazu Kore-eda

El director de Nadie Sabe, ens ensenya durant tot un dia la vida d'una família japonesa de tres generacions que es reuneix per a celebrar el dia de la mort del fill gran. La pel.lícula és un cop de puny... sense que sembli que passi res, el director et va demostrant que difícil que poden ser les relacions familiars. La pel.lícula és molt bonica estèticament però és molt dura argumentalment , tot i que tots els personatges estan molt bé qui s'emporta el protagonisme de la cinta és l'àvia que amb la seva subtilesa va deixant unes frases que sentencien poderosament.

Puntuació: 9/10

Osaka Hamlet (Japó,2008) Fujiro Mitsuishi

Basada en un còmic manga, ens relata la història d'una família una mica estrafolària. Despre´s de la mort del cap de família vas descobrint poc a poc, lo diferent que són tots els personatges d'aquesta família, des de la mare que treballa com infermera i de nit en un night club , als tres fills, a quin més raro. El fill del mig, una mica antisocial i amb problemes a l'escola descobreix les similituts que tenen ell i el príncep de Dinamarca.

Puntuació: 5/10

The blue bird (Japó, 2008) Kenji Nakanishi

Aquesta pel.lícula m'interessava pel tema, i ho fa d'una perspectiva diferent. Tracta el tema del bulling escolar. Un professor substitut arriba a uns institut després de l'intent de suïcidi d'un alumne. Davant del passotisme dels alumnes i del silenci dels professors, intentarà concienciar als alumnes del fet tan greu que han viscut.

Compte amb l'actor, Hiroshi Abe (que també sortia a Still walking) per què és un dels més important del cinema japonès. Potser la més fluixeta

Puntuació: 5/10

Glasses (Japó, 2007) Naoko Ogigami

Inicialment anava a veure Departures, però la van substituir per la pel.lícula inaugural, i ho vaig agraïr (ja tindré temps de veure la guanyadora de l'Oscar).

Juntament amb la primera, és la que més m'ha agradat, és una autèntica delícia, ara que penso en ella encara se'm dibuixa un somriure d'orella a orella. És una història que t'ensenya a veure les coses d'una manera més senzilla i de com d'estimulant potser el no fer res. Sembla que no passi res durant tota la pel.lícula però en realitat l'evolució de personatge que fa l'actriu principal és tan increible que vaig quedar totalment enganxada a la història des del primer moment en que arriba a l'illa.

Puntuació: 9.5/10

Si arriben a estrenar la primera i la última no us les perdeu perquè valen molt la pena.

X-MEN ORIGENES: LOBEZNO

De tant en tant, a part de veure bon cinema, també m'agrada alegrar-me la vista!!! i a la llista de "guapus" com George Clooney i Brad Pitt, des d' Australia i la cerimònia dels Oscars, ha pujat directe a l'1, Hugh Jackman i mira que és guapo el noi eh???

I en alguna que altra pel.lícula ha demostrat que és bon actor .... però evidentment no en aquesta...

Jo ja no m'espera res d'aquesta història però X-men orígenes: Lobezno és de lo més avorrit que he vist en temps, i això que vaig veure la primera part , fins i tot la vaig trobar entretinguda, però aquesta només desitjava que acabés per anar-me'n a dormir.

El guió és tant patètic que no s'aguanta per enlloc, van sortint mutants de sota les pedres. Jo no sóc molt aficionada als còmics, i la veritat és que tants noms i tants personatges , al cap de mitja hora ja m'havia perdut!!!

L'argument, si és que el vaig entendre bé, i tal com diu el seu estrafolari títol (que ja podien haver posat més senzill!!!) és que ens fem a la idea de quins són els orígens del "lobezno" i de les seves punxetes que surten de les mans... el físic del xicot en qüestió et fa caure de cul (glups... perdó!!!) i sembla ser que va fer un règim estricte de peix bullit durant no sé quants mesos (vull dir amb això que li hem d'agraïr l'esforç!), però tot i això, torno a dir, em vaig avorrir moltíssim...

Pocs actors coneguts, Danny Huston (una mica més convincent que els altres), germà d'Angelica... alguna cosa dels gens ha de portar i Liev Schreiber, actual marit de Naomi Watts , que fa de germanet dolent del Jackman.

En definitiva, ni amb crispetes se salva la pel.lícula!!

Puntuació: 2/10 (pel guapu del Jackman i l'esforç que ha fet amb el règim!)

DÉJAME ENTRAR

Sóc una persona bastant "caguetes", i això a vegades no lliga amb el cinema, perquè mai , o gairebé quasi mai he pogut veure una pel.lícula de por (és el preu que s'ha de pagar per ficar-te dins de la història), amb això vull dir que no he vist ni El resplandor ni El exorcista... les clàssiques si que les he vist però amb reserves (vaig trigar molt a veure l'home llop o Frankenstein o la mòmia), i recordo que vaig estar setmanes amb una por al cos després d'haver vist Los pájaros (pel.lícula terrorífica!!) o Psicosis...

Per això m'havia negat a veure Déjame entrar, perquè era una pel.lícula de vampirs i ja ho havia passat fatal amb El baile de los vampiros de Roman Polanski...què és de riure....

En fi, després de deixar-me convèncer, entre d'altres per Jordicine, vaig decidir anar-la veure amb la previsió de què sóc miope i en aquells moments que ho necessités em podria treure les ulleres....

Res més lluny de la realitat.... quan vaig sortir de cinema,impactada, vaig descobrir que havia vist una de les millors pel.lícules de l'any, amb una poesia visual esfereïdora i amb una història de vampirs , si, però d'amistat i amor realment increïble!!!

Ambientada als anys 80 (ho descobreixes pel cub Rubik), Déjame entrar ens explica la història d'Oskar un nen de 12 anys que estar patint els abusos dels seus companys d'escola, i sommia amb la venjança. Eli és una nena de la seva edat que ve a viure al costat de casa seva i malgrat ser una mica estranya comença a fer-se amiga d'Oskar. Eli és qui li dóna força al noi per què pugui enfrontar-se amb els seus agressors, però Oskar al descobrir la realitat d'Eli ha d'afrontar la realitat i prendre una decisió que li canviarà la vida.

Déjame entrar és una d'aquelles pel.lícules que després d'haver passat uns dies de la seva visió seguexies pensant en ella i és que està plena de detalls, no és una història de vampirs, el director Tomas Alfredson, dirigeix una pel.lícula freda en la forma, el paisatge és un protagonista més, el 90% és neu, però càlida i tendre a l'hora de presentar als seus personatges, a tots... començant per l'avi que cuida a l'Eli, matusser i espantadís, que ja no sap com matar a les víctimes, als amics del bar que no saben el què està passant, a la dona que quan se'n dóna compte del que li passa decideix el què decideix ... però per sobre de tot estan els dos protagonistes principals, dos actors novells, és la seva primera pel.lícula, amb una química tan extraordinària que fan que se't posin els pèls de punta i no precisament de por... Oskar, la seva evolució és preciosa, viu en un entorn familiar que no l'ajuda gens i se sent totalment sol davant els companys i Eli, l'autèntica ànima de la pel.lícula, una vampir que no ho vol ser però que és el seu sino i que és capaç de renunciar a tot pel simple fet de tenir un amic.... meravellosa i impactant l'escena en que Oskar no la deixa entrar a casa....

Els plànols curts, on mai acabes de veure tota la escena fan de Déjame entrar una pel.lícula inquietant però de la qual no pots apartar-hi la vista i ho diu una que és caguetes!!!!

No us la perdeu, feu-me cas.... és una autèntica delicia!!!

Puntuació: 9/10

MERCÈ LLEIXÀ ENS HA DEIXAT

Ahir a última hora de la nit m'assabantava de la mort de Mercè Lleixà una actriu que malgrat potser no ser de les més conegudes, a mi m'agradava molt.

Ens ha deixat al 49 anys víctima d'un càncer i era una reconeguda actriu tant a nivell de cinema, de teatre, i havia sortit força a la televisió amb sèries tan conegudes a casa nostra com Nissaga de poder, Laberint d'ombres, Majoria absoluta o Oh! Europa. Al cinema es va donar a conèixer amb Que t'hi jugues, Mari Pili? de Ventura Pons.

Jo la recordaré sempre en una obra de teatre, de la qual ara no recordo el nom (si algú la va veure i ho recorda que m'ho digui!!!) on sortia amb en Manel Barceló, eren ells dos i feien un nu integral, va ser molt impactant!!!

Sempre he pensat que Mercè Lleixà era la nostra Angelica Huston catalana, alta , morena amb una veu penetrant , no deixava gens indiferent.