VALOR DE LEY

No he vist la versió de John Wayne de l'any 1969 del gran Henry Hathaway per la qual el Duc va guanyar l'estatueta de l'Acadèmia.

M'agraden els Coen i s'ha de reconèixer que amb més o menys encerts van intentant col.lar-se en diferents gèneres cinematogràfics tot i que estan especialitzats en la comèdia negre.

Ara s'han atrevit amb un dels gèneres més oblidats , malgrat que Eastwood va ressuscitar-lo amb Sin perdon, i poc a poc sembla que la industria americana torna a les seves arrels amb el gènere que més els identifica: el western.

Valor de ley és d'aquells westerns que podríem anomenar crepusculars en que una noia de 14 anys decideix venjar la mort del seu pare i demana l'ajut d'un ajudant de Sheriff , vell i borratxo que malgrat la reticència inicial finalment ajuda a la joveneta. Durant el viatge s'unirà a ells un ranger que també persegueix a l'assassí del pare de la noia.

Els Coen dirigeixen aquesta cinta basada en una novel·la de Charles Portis que va ser publicada pel The Saturday Evening Post per entregues i que va fascinà als lectors dels anys 60 i que segons els directors, han volgut ser molt més fidels a l'obra de Portis que no pas Hathaway.

Els personatges principals que encarnen a la llei precisament en aquesta història la deixen de banda per endinsar-se als codis de la llei del salvatge oest on hi ha més violència. És sens dubte, una història clàssica i ben narrada, on els Coen demostren una vegada més que saben dirigir molt bé i on uns personatges principals com són Jeff Bridges, Matt Damon i la debutant Hailee Standfield (el primer i aquesta última van estar nominats als Oscars) estan francament bé!

Reconec que a mi , el western no m'ha agradat mai, i poques són les pel·lícules amb les quals he gaudit: Centauros del desierto, Quién mató a Liberty Valance, Johnny Guitart i potser Sin perdon, per això era reticent a anar-la a veure, però els Coen m'interessen, i malgrat tot el que he dit, la pel·lícula és força interessant.

Puntuació: 7/10

ENS HA DEIXAT ELIZABETH TAYLOR

Ho he de reconèixer , ahir estava trista, la mort d'Elizabeth Taylor , ens recordava una vegada més que ja van quedant menys actors i actrius de l'època clàssica, i és que amb Taylor, se'n va una de les actrius amb una de les carreres més impressionants de Hollywood.

Era una gran actriu, no potser a l'alçada d'una Davis, Hepburn o Bergman però Elizabeth Taylor tenia una presència a la pantalla com poques, amb una bellesa extraordinària, i uns ulls violetes únics, va ser una actriu amb una força dramàtica demostrada. Guanyadora de dos Oscars, precisament amb dos papers molt dramàtics, La mujer marcada i ¿Quién teme a Virgina Wolf? (pel·lícula que em va impactar molt, sobre tot pel rera fons de la història, ja que la feia amb el seu marit Richard Burton, amb qui es va casar dues vegades i amb el qual va tenir una vida , diguem-ne turmentosa), la seva filmografia està plena de títols ja inesborrables en la nostra memòria, on va treballar amb els millors directors i actors/actrius de la indústria cinematogràfica.

Qui no recorda a la Maggie de La gata sobre el tejado de zinc? , la Priscilla de La cadena invisible (amb un adorable Roddy McDowall, en un dels seus primers papers amb la Lassie la inolvidable gosseta), L'Amy de Mujercitas, La Kay de El padre de la novia (què gran Spencer Tracy!!), la Hellen de La última vez que vi Paris, la impressionant Catherine de De repente ,el último verano (on va rodar a Tossa!!), Susan, a El árbol de la vida,la Leslie de Gigante, o la gran i majestuosa Cleopatra de Mankievicz??? (i me'n deixo tants d'altres!!), per cert va fer però no la van creditar a Alma rebelde , amb Joan Fontaine una altra dels mites vivents que encara queden!

Era gran amiga dels seus amics, íntima de Montgomery Clift, Michael Jackson i de Rock Hudson, quan va morir aquest últim es va convertir en una de les pioneres en la lluita contra la Sida. Es va casar fins a 8 vegades i fa poc en un altre post recordava que li havia tret el marit (Eddie Fisher) a una de les seves millors amigues, Debbie Reynolds.

Segueixo trista, però ens quedaran les seves pel·lícules i els seus ulls!

NUNCA ME ABANDONES

No vull explicar res d'aquesta història perquè si ho faig pot trencar molta de la sorpresa que et pots emportar.

Però a part tampoc vull explicar gaire, perquè encara estic molt impactada per ella.

Vaig seguir el consell de babel, que fa unes setmanes va parlar d'ella i del què varen dir dissabte a la claqueta (un dels programes de ràdio de cinema que segueixo des de fa molts anys) on tots els participants del programa que l'havien vista la van puntuar molt alta.

No vaig voler llegir gaire d'ella ,però sabia que estava basada en un llibre de
Kazuo Ishiguro, un escriptor japonès nacionalitzat britànic del qual també havien portat a la pantalla un altre dels seus llibres : Lo que queda del dia.

Després de veure-la el que vaig fer és llegir la ressenya de kweilan (referent imprescindible per a mi a nivell de lectures) i avui he anat a comprar-lo però no el tenien , hauré d'esperar dimecres que baixo a Barcelona per començar a llegir-lo.

Repeteixo,no vull explicar de què va, però el què si que puc dir és que és una de les pel·lícules més tristes que he vist mai. No té res a veure però vaig sortir amb el mateix sentiment de tristesa que quan vaig sortir de veure Mi vida sin mi d'Isabel Coixet. A mesura que va passant el metratge la tristesa es va apoderant de tu i ja no et deixa i quan ja portes unes hores després de veure-la segueixes pensant amb lo injust de la història i amb el que els hi passa als personatges.

No desvetllaré res, però si que vull parlar dels tres protagonistes: Keira Knightley és Ruth una de les joves, és el paper més desagradable però a la vegada necessari per a la construcció d'aquesta estranya història, Andrew Gardfield (conegut per La red social) és el noi, Tommy, sensible i una mica innocent; i Carey Mulligan és Kathy, la que ens explica la tremenda història dels tres protagonistes. Com a secundàries surten Sally Hawkins i la gran Charlotte Rampling.

Però què puc dir de Mulligan? que ja em va impactar a An education, la seva interpretació és tan sensible i tan tendre que quedes absoluta i inevitablement enamorada d'ella en el mateix instant en què apareix a la pantalla quan guarda les coses a la maleta, tots els seus gestos, els seus silencis, la forma com llegeix els llibres i sobretot aquelles mirades que ho diuen tot sense haver de dir absolutament res, eclipsa als seus companys, probablement sense voler-ho però és que Mulligan és un àngel, sens dubte és la successora directa d'Audrey Hepburn i serà una de les millors actrius de la seva generació , sinó ho és ja ara.

Ja he llegit en algun comentari que pot ser una mica freda o escèptica ,però jo hi vaig entrar tant que la tristesa de la història em va enganxar i encara em dura.

Puntuació: 9.5/10

CARACREMADA

Desconeixia completament la història de Caracremada, havia vist que s'havia estrenat en els cinemes però se m'havia escapat, sabia que era una producció catalana però la ràpida desaparició de les cartelleres no em van deixar poder-la visionar a les sales.

Però divendres al Cine Fòrum de Mollet vaig tenir la possibilitat de revisar-la, i a més varem tenir la presència del seu director Lluís Galter, un jove realitzador que amb alguns documentals i curts a la seva carrera es llençava definitivament a fer un llarg, juntament amb dos companys més de la Universitat Pompeu Fabra on han estudiat els estudis de Cinema.

Parlant amb ell, vaig saber que la pel·lícula havia estat estrenada en la secció Orizzonti de Venècia i a la Sección Made in Spain al festival de Sant Sebastià , on va obtenir també el premi de la Secció Especial, i el primer com a millor Òpera Prima al Sant Jordi...a part d'haver estat visionada en diferents Festivals d'arreu del món com Nova York, Munich...

La cinta ens explica part de la historia de Ramon Vila Capdevila, un dels últims maquis de la resistència a Catalunya. La sobrietat de la cinta, el seu ritme és molt coherent amb la personalitat del personatge i et deixa molt clar quin era el tipus de vida que portava; anarquista, afiliat a la CNT i gran coneixedor de la geografia catalana (va fer de guia per passar armes de França pels Pirineus), es dedicava a tallar les torres elèctriques per sabotejar a l'estat franquista.

Sense apenes diàlegs, ni música, la història a ritme pausat va narrant els llargs viatges de Caracremada per Catalunya on ens mostra el personatge en el seu dia a dia, els gestos quotidians,que no necessita apenes res per a viure, i que només aspirava a combatre la dictadura amb uns ideals que li van costar la vida.

No és una pel·lícula fàcil de veure, el ritme de la història no és de les que estem acostumats a veure però val molt la pena, si entres en el ritme de la història et vas endinsant més en ella i tot i que la direcció és molt correcta i sobre tot un muntatge i fotografies impecables, in un conjunt de bons i desconeguts actors i actrius, gran part del mèrit de la cinta és la impressionant actuació d'un monstre de la interpretació com Lluís Soler, on aguantant cada plànol de la cinta té moments impressionants, i em quedo amb un: primer pla de quan està tallant una de les torres.

De producció petita, Galter ens demostrar que amb pocs diners però amb una bona història es pot construir una gran pel·lícula, i aquesta n'és un exemple, no us la perdeu!

Puntuació: 8/10

MÁS ALLÁ DE LA VIDA

La fatídica actualitat fa que coincideixi el film d'Eastwood amb el què està passant al Japó. Sempre hem dit que la realitat supera la ficció i desgraciadament és així.

Si em van impactar les imatges dels deu primers minuts de pel·lícula del director americà, ara sé que no té res a veure amb el que estic veient aquests dies per la televisió , i fa fredor pensar que són imatges reals.

En fi, centrem-nos en la ficció.

Eastwood, ara ens parla de la mort; i del què ens pot passar en el més enllà, i encara més, que se suposa que ha passat preguntant-t'ho a aquelles persones que ho han viscut o són capaces de veure-ho , com és el cas del personatge de Matt Damon (treballarà molt el xicot però per mi el seu paper és molt pla).

A través de llocs diferents tres històries acabaran lligant d'una manera una mica en pinces: una britànica, de dos germans bessons; una francesa, d'una periodista famosa (excel·lent Cécile de France); i una americana, interpretada per l'esmentat Damon.

El director que abans, com a actor, no tenia cap problema en deixar tota una filera de morts al seu pas, ara ens intenta explicar quines són les conseqüències de la irrupció inesperada de la mort, i ho fa bé, ens ho explica bé , per què Eastwood et sap enganxar , domina la càmera com pots i això malgrat que la història no em va acabar de fer el pes, no em va avorrir.

No explicaré gaire més, si encara no l'heu vista , probablement serà una bona pel·lícula de diumenge a la tarda; no ens enganyem , no és el millor Eastwood dels darrers anys (la seva obra mestra sens dubte, El gran Torino), i sinó recordem Invictus (que no s'aguantava per enlloc!)... però com diem sempre, Eastwood és gran, com Coppola, Scorsese, Allen... i per tant s'ha d'anar a veure.

Només un apunt, quan vaig sortir del cinema no vaig poder treure'm del cap a la psiquiatra alemanya, Marthe Keller, em sonava molt però no sabia de què, ara ho he trobat era la Fedora de Billy Wilder.

Puntuació: 6/10

DE DIOSES Y HOMBRES

No sabia ben bé el què anava a veure, havia sentit a parlar de que era una història real que havia succeït al Magreb als anys 90.

És la història d'un grup de 8 monjos cistercencs que viuen en un monestir a les muntanyes en perfecte harmonia amb la gent musulmana del voltant. Però quan un grup de fonamentalistes islàmics assassina a un equip de treballadors estrangers , el pànic s'apodera de la regió. 

Malgrat que l'exèrcit els ofereix protecció , els monjos la rebutgen, i no saben quina és la decisió que han de prendre, han de quedar-se? han de marxar? Tot i la creixent amenaça comencen a donar-se compte de que no tenen elecció i que s'han de quedar, malgrat el final que saben que els espera.

Pensar que estar basat en fets reals , encara et fa posar més la pell de gallina. Rodada amb una austeritat , com requereix la vida dels monjos,el director Xavier Beauvois,ens ofereix una història senzilla però a la vegada profunda. 

El que potser criticaria una mica és la reiteració d'algunes escenes, sobretot les dels càntics, fan que la cinta s'allargui i perdi una mica el ritme de la història,però la fotografia, les escenes en que estan a la taula parlant (els únics moments en que poden conversar) i sobretot algunes de les interpretacions sobretot les de Lambert Wilson i la del metge fan que la pel·lícula es deixi veure força bé.

Puntuació: 6/10

EN ELS DARRERS DIES ENS HAN DEIXAT...

Florinda Chico

Secundària per excel·lència en el cinema espanyol, Chico era d'aquelles actrius que només sortir a la pantalla ja la omplia, d'una senzillesa innegable, feia dels seus papers pel seu físic, de matrona corpulenta, que reflectia la dona castissa potser en moment una mica xavacana, però també li quedaven molt bé els papers de senyora estupenda però sobre tot destacaria en papers de mestressa de casa o de minyona “grunyona”. Gairebé amb un centenar de pel·lícules a la seva filmografia ,jo personalment destacaria: Cria cuervos o La casa de Bernarda Alba, tot i que val a dir va destacar més en papers còmics. Parella perfecta amb Rafaela Aparicio, una altra de les grans secundàries espanyoles.

Amparo Muñoz

Coneguda més aviat per ser la única espanyola que ha guanyat la distinció de Miss Univers, després de ser Miss Espanya, va començar al cinema amb pel·lícules del “destape”,però tot i així ha treballat amb grans directors com Carlos Saura, Pilar Miró , Vicente Aranda o Eloy de la Iglesia o Fernando León de Aranoa. A destacar: Mamá cumple cien años i Família.

Jane Russell

Amb ella se'm va la parella amb més glamour de tota la història del cinema: Marilyn i Jane a la inoblidable Los caballeros las prefieren rubias. Va començar la seva carrera amb Fuera de la ley després de ser contractada per Howard Hughes, i la seva filmografia es centra en els 40 i 50 per què després es va retirar del cinema per dedicar-se més a la televisió i al teatre. Com a curiositat , va fer sobre tot anuncis de sostenidors!.

Annie Girardot

Es va consagrar en el paper de Nadia a Rocco y sus hermanos. A treballar amb directors francesos i italians (Visconti, Moniccelli, Lelouch,), però a destacar els seus dos darrers amb Michael Haneke: fent de mare d'Huppert a La pianista i amb Juliette Binoche a Caché. Va guanyar tres vegades el prestigiós Cèsar francès.

Pep Torrents

Mestre indiscutible del doblatge , molts dels grans de Hollywood el podem sentir parlar en català gràcies a ell! (Charles Boyer, Gary Cooper, Frank Sinatra, Anthony Hopkins, Clint Eastwood, Michael Caine, Al Pacino o Paul Newman). Parella d'una altra gran del teatre (Carme Sansa), és conegut en el món teatral català, malgrat que en els darrers anys es va prodigar molt en sèries de televisió.