Avui acaba el BAFF (Barcelona Asian Film Festival) , un Festival que mal m'està dir-ho he descobert tot i les seves ja 11 edicions i que m'ha agradat força. Volia anar a veure aquesta tarda la última de Kim Ki-duk, Dream, però com que no podré, us comento les quatre pel.lícules que he vist durant aquesta setmana per ordre de visió.
Still Walking (Japó, 2008) Hirokazu Kore-eda
El director de Nadie Sabe, ens ensenya durant tot un dia la vida d'una família japonesa de tres generacions que es reuneix per a celebrar el dia de la mort del fill gran. La pel.lícula és un cop de puny... sense que sembli que passi res, el director et va demostrant que difícil que poden ser les relacions familiars. La pel.lícula és molt bonica estèticament però és molt dura argumentalment , tot i que tots els personatges estan molt bé qui s'emporta el protagonisme de la cinta és l'àvia que amb la seva subtilesa va deixant unes frases que sentencien poderosament.
Puntuació: 9/10
Osaka Hamlet (Japó,2008) Fujiro Mitsuishi 
Basada en un còmic manga, ens relata la història d'una família una mica estrafolària. Despre´s de la mort del cap de família vas descobrint poc a poc, lo diferent que són tots els personatges d'aquesta família, des de la mare que treballa com infermera i de nit en un night club , als tres fills, a quin més raro. El fill del mig, una mica antisocial i amb problemes a l'escola descobreix les similituts que tenen ell i el príncep de Dinamarca.
Puntuació: 5/10
The blue bird (Japó, 2008) Kenji Nakanishi
Aquesta pel.lícula m'interessava pel tema, i ho fa d'una perspectiva diferent. Tracta el tema del bulling escolar. Un professor substitut arriba a uns institut després de l'intent de suïcidi d'un alumne. Davant del passotisme dels alumnes i del silenci dels professors, intentarà concienciar als alumnes del fet tan greu que han viscut.
Compte amb l'actor, Hiroshi Abe (que també sortia a Still walking) per què és un dels més important del cinema japonès. Potser la més fluixeta
Puntuació: 5/10
Glasses (Japó, 2007) Naoko Ogigami
Inicialment anava a veure Departures, però la van substituir per la pel.lícula inaugural, i ho vaig agraïr (ja tindré temps de veure la guanyadora de l'Oscar).
Juntament amb la primera, és la que més m'ha agradat, és una autèntica delícia, ara que penso en ella encara se'm dibuixa un somriure d'orella a orella. És una història que t'ensenya a veure les coses d'una manera més senzilla i de com d'estimulant potser el no fer res. Sembla que no passi res durant tota la pel.lícula però en realitat l'evolució de personatge que fa l'actriu principal és tan increible que vaig quedar totalment enganxada a la història des del primer moment en que arriba a l'illa.
Puntuació: 9.5/10
Si arriben a estrenar la primera i la última no us les perdeu perquè valen molt la pena.
