Fa poc més d'un any vaig veure Tras el cristal, als Mèlies precisament la cinta la va presentar Agustí Villaronga i va comentar que estava buscant localitzacions per l'adaptació que estava fent de la novel·la d'Emili Teixidor, Pa negre.
Tras el cristal és una pel·lícula dura de veure, difícil de pair, amb un argument d'aquells punyents, dels quals penses i penses durant molts dies, amb imatges que et queden gravades durant temps. No és apte per a tots els públics però per altre banda és necessària per conèixer els horrors de la guerra.
Ara Villaronga torna després de molts anys de no rodar amb Pa negre, un drama sobre els anys durs de la postguerra rural a Catalunya, on l'Andreu un nen d'uns 14 anys i que està al bàndol dels vençuts, es troba un dia els cadàvers d'un home i del seu fill. Les autoritats volen inculpar al seu pare i aquest ha de fugir. És llavors quan l'Andreu ha de marxar a casa de l'àvia i dels seus cosins perquè la mare treballa tot el dia a la fàbrica tèxtil. El noi , comença a prendre consciència de tot un món, el dels adults , que està alimentat de mentides. Per sobreviure haurà d'aprendre a trair les seves pròpies arrels i acabar descobrint que ell també pot ser un monstre.
Amb un inici de pel·lícula molt impactant (no el revelaré perquè quedi la sorpresa) ja és un principi de quin serà el tarannà de la història. I no planteja una història de vencedors i vençuts sinó que es centra en les emocions i els sentiments dels seus personatges. Són personatges grisos,amargats, plens de misèries i contradiccions.
El resultat de la pel·lícula és absorbent, totes les escenes et va endinsant cada vegada més en un món tèrbol on no veus un final digne, al contrari, saps que no acabarà bé, la història avança a mida que ens van explicant que li passa al personatge central , sempre des del seu punt de vista i això fa que la seva història sigui la que et vagi fent descobrir tot un món de mentides i ple de misteris.
Deu ser un gran llibre (no l'he llegit però penso fer-ho) perquè és una gran pel·lícula,que no deixa indiferent on em seria molt difícil escollir el personatge que m'agrada més. Nora Navas en el paper de Florència, va aconseguir la Conxa de plata al Festival de San Sebastian, però tant Laia Marull, com Sergi López, Eduard Fernàndez, Roger Casamajor i sobretot l'estupenda Mercè Aranega, juntament amb els nens Francesc Colomer i Marina Comas, et fan viure una història plena d'emocions i segurament molt real , de la qual molts dels nostres avis s'hi poden sentir molt identificats!!
No us la perdeu, val molt la pena.
Puntuació:9/10
