FRANKENWEENIE

Sempre he dit que em fascina el cinema de Tim Burton... no descobreixo res de nou. En quant estrenen una pel·lícula d'ell, sigui com a director, com a productor o com a guionista, per poc que puc les vaig a veure totes.

El seu estil és inconfusible, i la seva “mala llet” quan realment la treu és fantàstica , com per exemple a Mars Attacks (per a mi una de les seves millors pel·lícules), on se'n fot de tothom i de tot el què pot.

Tinc tota la sensació que els seus rodatges han de ser divertidíssims i de fet molts dels actors que han treballat amb ell repeteixen, començant pel que jo dic sempre que és la seva parella de fet, en Johnny Depp o del compositor Danny Elfmann que compon l'enèsima banda sonora per Burton.

L'any 1983, quan tot just començava va fer un curt que es deia Frankenweenie, i que anava sobre un nen i el seu estimat gos Sparky. Victor, queda destrossat per la mort de la seva mascota i decideix tornar-lo a a la vida, tal com el mite de Frankenstein... un dels curts més bonics que he vist mai.

Burton, suposo que deu haver volgut explotar la idea, per què d'inici era magistral...i d'aquí el resultat d'aquest llarg que ens arriba ara a les pantalles i que es d'obligada visió encara que hagi arribat el mateix cap de setmana que Lo impossible (que ja he vist també!).

Tim Burton estima el cinema, estima el cinema clàssic, estima als monstres clàssics (en aquesta cinta surten pràcticament tots des de Dràcula, la mòmia, Igor, evidentment Frankenstein i tampoc s'oblida de Christopher Lee o del seu estimat Vincent Price), i això és respira en cada fotograma d'aquest preciós conte. Les referències cinematogràfiques al cinema clàssic són tantes que necessitaré d'una segona visió de la pel·lícula per poder fixar-me bé en tots els detalls.

Realitzada amb la tècnica de l'stop motion, fa que la cinta encara adquireixi més categoria. Espero i desitjo no només la seva nominació per a millor pel·lícula d'animació ... sinó que guanyi l'estatueta!!!

Reconec que les darreres produccions de Burton m'havien decebut una mica, sobre tot l'Alicia o Sombras tenebrosas (malgrat la Michelle!), però ara amb Frankenweenie, recupera tot el seu esplendor, el Burton més autèntic ha tornat , amb una història tan tendre i tan bonica que és impossible que us la pugueu perdre. 
Puntuació: 10/10

No ho he pogut evitar!!
Us deixo el curt original

SOMBRAS TENEBROSAS

Tim Burton és sense cap mena de dubte un dels meus directors moderns preferits (no em poso amb els clàssics!) .

M'encanta el cinema que fa, els seus personatges, la seva tendresa, i a vegades , molt sovint diria jo, la seva mala llet; la seva estètica, les seves històries, evidentment. És un director que segueixo de sempre i del que hauré vist la seva majoria de filmografia... ara ja estic esperant, compto els dies per a l'estrena de Frankiewinnie, l'esperat llargmetratge d'aquell dolç i preciós curt que va fer sobre el gosset reconvertit en Frankenstein.

Ara torna amb el seu estil més Burtinià, després del fiasco de l'Alicia (opinió personal, of course!), torna la essència més autèntica del director americà, tot i que potser no està a l'alçada de La novia cadáver o l'estupenda Sweeney Todd parlant de les últimes, però si que la mala baba de les seves anteriors pel·lícules també queda reflectida en aquesta.

Sombras tenebrosas és l'adaptació d'una sèrie de televisió que feien als anys 60 a Amèrica , no sé si aquí va arribar , jo recordo La família Monster, amb la meravellosa Yvonne de Carlo fent de Lily, però aquesta no la tinc present. Però coincideixen en que els personatges eren criatures del món del terror...

la historia comença quan Barnabas i els seus pares marxen de Liverpool cap a Amèrica per a fer fortuna. Quan són rics, el jove, rep una maledicció al trencar-li el cor a la bruixa del poble, convertint-lo eternament en un vampir. Però el pitjor és que l'enterra viu i quan unes excavacions dos-cents anys després estan construint una finca, troben la seva caixa i el desenterren.

Barnabas haurà de conviure en un nou món ja no només material sinó que haurà de fer front als descendents de la seva pròpia família i a Angeline, la bruixa que encara està enamorada d'ell.

Johnny Depp, parella de fet de Burton en set o vuit pel·lícules més torna a interpretar de forma magistral totes les neures del propi director, sense sobreactuar, i això que el paper ho permetia força, Depp ens presenta un Barnabas incrèdul al principi però que poc a poc es va adaptant a la seva nova condició i ho fa de la manera més normal possible. La seva família evidentment un poema: començant per el joves de la casa, amb una Chloe Grace Moretz fantàstica (era la filla de Nicolas Cage a Kick-Ass), passant pel cunyat (Johnny Lee Miller), fins i tot la psiquiatra afincada a la casa (estupenda, cada vegada millor Helena Bonham-Carter) i una meravellosa matriarca interpretada per Michelle Pfeiffer (ja ho sé, ja ho sé, no sóc gens objectiva), que està simplement genial. La que em va sorprendre molt agradablement, però va ser Eva Green , una guapíssima bruixa que vol fer-li la vida impossible a Depp al llarg dels segles.

Probablement ja només la trobareu en Dvd, però recupereu-la, sobretot els burtinians!. No és la millor, és cert, però disfrutes de moment realment bons.

Puntuació: 8/10

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

Aquest és un comentari contradictori, ho sé.

Per una banda, sóc una seguidora incondicional de Tim Burton, el seu món personal i visual sempre m'ha agradat i he vist totes les seves pel·lícules, és evident que algunes són molt més bones que d'altres i que el seu pitjor treball amb diferència ha estat El planeta de los simios. En la dècada dels noranta jo destacaria sobretot quatre títols: Eduardo Manostijeras, Pesadilla antes de Navidad, Ed Wood i sobre tot Mars attacks! I de la dècada següent, La novia cadáver (brutal!) i l'espectacular Sweeney Todd que ara per ara , crec que és una de les seves millors obres.

Reconec que el món de Burton és molt particular i que si no hi entres pot resultar carregat i aparentment infantil però els que hi entrem, ens som devots pel seu estil original i la seva imaginació desbordant marcada per la seva mitomania (sobre tot en els seus inicis amb Vincent Price, meravellós el curt amb el mateix nom!), dibuixant un humor negre i cuidant al màxim els detalls més insignificants. Amb Johnny Depp , ja ho he dit varies vegades, formen una de les parelles de fet més importants de la cinematografia actual (han treballat junts en set pel·lícules).

Per altra banda, Alicia en el país de las maravillas de Lewis Carroll, mai m'ha agradat, és un conte que ja de petita no el vaig trobar gens atractiu i juntament amb Pinotxo són dos títols de la Disney que mai els hi vaig tenir gaire carinyo.

Amb aquestes dues premisses, ahir vaig anar a veure la pel·lícula de Burton, amb la il·lusió de veure una nova història del director. He de confessar que em va costar molt entrar-hi, no per la direcció ni pel món creat per Burton, que com sempre és imaginatiu i desbordant, sinó per la història, però a mida que anaven passant els minuts m'anava endinsant en aquest món i m'anava fixant en els detalls de la direcció. Vaig començar a jugar amb les imatges que m'oferia Burton i de com certes seqüències recorden a altres pel·lícules d'ell, no sé si ha estat la seva intenció però ja des de la primera escena en què Alícia arriba al país de les meravelles vaig començar a veure trossos d'altres cintes. Per exemple quan Alícia entra en el bosc per primera vegada es veuen els arbres tallats d'Eduardo Manostijeras, o quan el gat es difumina són els ulls de Batman, o el ball que fa el sombrerero és clarament el de Bitelchús o quan en la batalla final Alícia puja les escales mentre es perseguida pel drac, no us recorda al castell de Pesadilla antes de Navidad?

En fi, no és que no m'agradés la pel·lícula , que si em va agradar però potser no és de les seves més rodones, de totes maneres la recomano veure en 3D però doblada... jo probablement la tornaré a veure normal i en versió original subtitulada.... vaig trobar a faltar les veus originals sobretot la del gran treball de Helena Bonham-Carter, que he de reconèixer que cada vegada m'agrada més (sobretot quan treballa amb el seu marit!)

Puntuació: 6.5/10

JIM JARMUSCH I/O TERRY GILLIAN

Són dos directors ben diferents però amb peculiaritats similars. La més significativa és que tots dos no són comercials, tenen un públic molt específic, i tant en Gillian com en Jarmusch sinó entres en el seu món ,reconec que a vegades costa de digerir.

Però anem per parts per què he vist les darreres pel·lícules d'ambdós i les dues amb el seu estil diferent, me'n agradat força.

LOS LÍMITES DEL CONTROL

Aquesta pel·lícula està ambientada en espectaculars i variats paisatges de l'Espanya actual, alguns són urbans i d'altres són paisatges desèrtics, i ens explica la història d'un misteriós personatge que va fent el viatge completament sol però que al llarg del camí anirà trobant a d'altres tan peculiars com ell. Anirà fent activitats totalment fora de la llei i amb un objectiu final que no descobrirà a ningú.

Jarmusch, que és un director a tenir molt en compte, demostra una vegada més una història estranya i hipnòtica i molt suggerent plena de personatges ambigus, com en totes les seves pel·lícules. La pel·lícula té un casting excepcional i molt variat: John Hurt, Bill Murray, Tilda Swinton,Hiam Abbas, Gabriel Garcia Bernal i Luis Tosar que acompanyen a un inquietant Isaach De Bankolé.

Puntuació: 7/10

EL IMAGINARIO DEL DOCTOR PARNASSUS

Terry Gilliam, t'ha d'agradar. Sinó, és un autor que pot carregar massa, el seu potencial imaginatiu és tan brutal que només es pot comparar amb el de Tim Burton, salvant totes les distàncies, és clar!.

A mi m'agrada i el poder de les seves imatges et fan entrar i et captiven de tal manera que durant una estona te'n oblides de tot. El imaginario del doctor Parnassus té a més el “morbo” de veure la última i inacabada actuació de Heath Ledger, que va morir sense poder donar el toc final al personatge de Tony, però que Gillian ha sabut resoldre molt bé amb tres amics de l'actor, Johnny Depp, Collin Farrell i Jude Law.

La pel·lícula, situada a la època actual ,ens explica la història d'un mag que té un show itinerant on el públic té la irresistible oportunitat d'escollir entre la llum o la tristesa de les seves pròpies emocions i tristeses.

És evident que el reclam de la cinta és en Ledger però no podem deixar de banda que el protagonista principal, el doctor, està protagonitzat però un fantàstic Christopher Plummer, l'inoblidable pare Von Trapp de Sonrisas y lágrimas.

Tot un espectacle visual que si voleu veure no ho deixeu de fer a la sala gran perquè a la televisió perdrà molt.

Puntuació:6.5/10

ENEMIGOS PÚBLICOS

Considero en Johnny Depp el millor actor de la seva generació. Ho ha demostrat en cada un dels seus papers tot i que potser els personatges a on particularment a mi més m'agrada són als que ha interpretat amb la col·laboració del seu gran amic i director Tim Burton: Eduardo Manostijeras, Ed Wood (on estava magistral!), Sleepy Hollow, Charlie y la fábrica de chocolate, Sweeney Todd i la darrera col·laboració a Alicia en el país de las maravillas encara per estrenar. Però és un actor molt versàtil i que s'atreveix a fer gairebé de tot: drama, comèdia, musical, terror... és un actor molt complert.

Ara s'atreveix a fer de gàngster en la última producció de Michael Mann, Enemigos Públicos i es posa a la pell de John Dillinger un dels gàngster més famosos que va tenir els Estats Units durant els anys 30, deien d'ell que era un Robin Hood perquè robava als bancs però no a les persones.... bé, és un punt de vista molt peculiar.

El format digital que utilitza el director per fer la pel·lícula li dóna un caire documental i està bé però tot i que jo anava predisposada a veure amb ganes la cinta em vaig perdre pel camí. Vull dir que el guió patina una mica i només es centra en unes escenes d'acció, molt ben filmades això si, però que et fan perdre en una història que si no saps de què va, fan que la pel·lícula et resulti una mica avorrida.

En Christian Bale, una altre gran actor, li dóna bé la rèplica a Depp, fent del policia que persegueix a Dillinger durant molt de temps fins finalment caçar-lo, Billy Cudrup també està correcte tot i que surt molt poquet i Marion Cotillard, la flamant Edith Piaf guanyadora de l'Oscar de l'any passat, està més que correcte però el seu paper d'amant de Dillinger també es perd força pel camí. Tot i que per a mi una de les millors escenes , sinó la millor, és la última quan li cauen les llàgrimes... com aguanta davant de càmera!!!!.

En fi, distreta, no té res gaire més interessant tot i que no se'm va fer gaire pesada, és de lo milloret que hi hagut aquest estiu en cartellera.

Puntuació: 6/10