MARILYN, 50 ANYS DESPRÉS...

Sempre he pensat que  Marilyn tenia uns ulls molt tristos, si mires fixament la seva mirada sempre sembla que et volia dir alguna cosa, volia cridar-te l'atenció , com demanan-te ajuda...

Marilyn va ser una dona trista i infeliç tota la vida, més d'una vegada ja n'he parlat d'ella i últimament vaig fer l'entrada d'aquell meravellós retrat que va fer Michelle Williams a Mi semana con Marilyn, on allí d'una manera molt clara ens ensenya com deuria ser la Marilyn més autèntica, potser aquella Norma Jean que buscava desesperadament el carinyo de qualsevol que li volgués donar.

També penso que Marilyn va ser una gran actriu, una de les grans i no ho dic amb exageració, malgrat ho pensi algú, tenia grans dots d'actriu i ho va voler demostrar sempre, però el seu físic i l'etiqueta de sex symbol la va acompanyar fins a la seva mort. Probablement sigui l'icono més important de la història del cinema, segurament és de l'actriu que s'ha escrit més, publicat més i fet més fotos.... encara ara vaig descobrint per les xarxes, fotos que mai havia vist d'ella.

Com a mitòmana i cinèfila , la he admirat des de les dues vessants. Com a mitòmana, encara estic impactada quan la vaig veure per primera vegada a la pantalla gran, encara recordo al cinemes Meliés (quan no s'havien cremat), visionar  Con faldas y a lo loco , i quedar amb la mateixa cara d'estaquirot que se li queden al Lemmon i al Curtis quan la veuen arribar a l'estació, crec que tots fèiem la mateixa cara!!!

Com a cinèfila, era una de les més grans actrius de comèdia que mai ha donat l'Star System. I fer riure no és gens fàcil, sempre he dit que és molt més difícil fer riure en pantalla que no pas fer plorar, i Marilyn tenia aquella màgia que sempre et feia somriure, enamorava a la càmera, ella ho sabia, tothom ho sabia i davant d'aquesta força de la naturalesa no s'hi podia fer res.

Demà farà 50 anys de la seva mort.

Va morir com va néixer. Sola.

Però des d'aquí un estimat homenatge a la persona, no tant a l'actriu que va ser, i que realment no va conèixer ningú, potser ella no es va deixar mai, potser ningú va voler aproximar-se a ella per conèixer-la ....

MI SEMANA CON MARILYN

La Marilyn és un personatge que sempre m'ha fascinat.

Des de petita he considerat que tot i que sé que és el gran sex-symbol per excel·lència també sempre he pensat que era... és una grandíssima actriu. I a més una gran actriu de comèdia que és el més difícil de fer.

Però la seva vida personal es va menjar literalment la seva vida com a actriu. Era una dona fràgil, com la Piaf, com la Garland com tantes d'altres que no van poder-ho superar.

La Monroe era fràgil però a la vegada també sabia vendre la seva imatge i d'això se'n va saber aprofitar, potser sense voler-ho ... potser premeditadament .. mai ho sabrem però els que més a prop van ser d'ella tampoc no ho deixen clar. Ha estat , és i serà una de les dones més admirades del planeta... i durant tota la seva vida l'han imitada.... les més grans i les desconegudes...

Ara s'ha estrenat Mi semana con Marilyn. Les vivències d'un d'aquests nois-homes que van passar per la seva vida i que probablement no signifiqués res per a ella però que per el noi va ser un record que li va perdurar de per vida i que en va escriure un llibre, en realitat dos: un primer en que explicava el que va passar durant el rodatge de El principe y la corista a Anglaterra, ell com a tercer assistent de director ( o sigui com el pelapatates) i un segon llibre en que realment explicava una setmana que va passar amb ella quan va voler escapar del rodatge...

Una pel·lícula sobre la Marilyn i a més sobre la història sobre un rodatge era, evidentment obligatòria per a mi, i no em va defraudar gens.

Ja sabia que hi havia hagut molt de merder durant el rodatge, per les exigències de Sir Olivier i per les mancances, oblits i deixadeses de l'estrella, el rodatge havia esdevingut, tens, i interminable però sens dubte i com sempre havia dit Billy Wilder la càmera estava enamorada de la Marilyn i en aquella com en tantes d'altres ella va fer un gran paper.

En aquesta cinta el qui fa de noiet és un desconegut per a mi, l'altre dia el vaig veure en la publicitat d'una marca de roba, o sigui que deu sortir de la moda... el gran Sir Lawrence Olivier està interpretat i no podria ser un altre, per Kenneth Brannagh (que tant Shakespeare ha fet com el mestre!!!), i gairebé que podria dir que ho fa magistralment, perquè hi ha moments en que realment era ell, aconseguida nominació (s'ha de veure en versió original, of course), la gran Vivien Leigh la interpreta una oblidada Julia Ormond, Judi Dench interpreta a una gran dama britànica que és la única que dona recolzament a la diva americana, Emma Watson en el seu primer paper serio després dels Potters.

I llavors, està ella, la Marilyn, perquè si una cosa fa la gran Michelle Williams és simplement fer de Marilyn. Ja des del primer segon de la cinta t'oblides de qui està interpretant-la , i només la veus a ella, i retrocedeixes als anys cinquanta, en la seva època, al seu ambient i a tot allò que la rodejava.

Està simplement magnífica.... llàstima que aquest any competia amb la gran Streep i la no menys gran Close, perquè sens dubte es mereixia tots els premis del món!!!!

Grandíssima actuació!

Puntuació:9/10

ENS HA DEIXAT TONY CURTIS

Deu ni do la setmana que portem, s'estan trencant totes les estadístiques, abans dic que no n'hi dos sense tres i en cauen uns quants!.

En fi, ahir ens arribava la notícia de la mort de Tony Curtis i aquesta mort especialment per a mi ha estat de les més sentides. Admiro tot el què estigui relacionat amb el món del cinema, i una mort sempre sobte, ja sigui de directors, muntadors, especialistes o qualsevol altre persona de l'àmbit cinematogràfic però com a mitòmana reconeguda que sóc, la mort d'una actor o actriu sempre em colpeix molt més.

Tony Curtis era un dels grans, era un dels últims que queda d'aquell Hollywood clàssic que jo tan admiro i que m'ha fet passar tants bons moments, Tony Curtis havia compartit escenes amb tots aquells que a mi m'han fet estimar el cinema.

En Tony Curtis no era només una cara bonica, era un gran actor, dels clàssics, podia fer-te riure i al moment fer-te plorar, és una d'aquelles virtuts que només tenen els grans actors, que fan de l'actuació la cosa més senzilla del món. Etern galan, es va casar 6 vegades però el seu casament amb Janet Leigh (Psicosis, Sed de mal), va causar sensació en el seu moment, d'aquell matrimoni va néixer Jamie Lee Curtis, que sense tenir el talent dels seus pares ha heretat el gen de la comèdia.

Recordo una vegada estan a Londres que vaig anar als grans magatzems Harrods, allà hi havia una exposició de pintures d'ell, i recordo que em va impactar força.

Seria impossible parlar de tota la seva filmografia, amb més de 100 títols i treballant amb els més grans però si que m'agradaria comentar que va treballar en gairebé tots els gèneres i personalment destacaria aquestes: El gran Houdini, on va treballar en Leigh (treballarien junts en diverses ocasions), Espartaco i Los vikingos amb Kirk Douglas (un dels últims que encara queden vius), Winchester 73 amb James Stewart, Trapecio amb Gina Lollobrigida i Burt Lancaster, Boeing Boeing on feia tornar boja a Thelma Ritter, es va posar a la pell de El estrangulador de Boston, va treballar també amb Natalie Wood a La picara soltera i a la meravellosa La carrera del siglo on també compartia cartell amb el genial Jack Lemmon. Amb ell va protagonitzar una de les millors comèdies de tots els temps: Con faldas y a lo loco, on cada escena és perfecte!!!

No ho he pogut evitar, us deixo el vídeo, (una mica llarg però és que us hauria posat la pel·lícula sencera!!!) d'entre d'altres escenes, l'arribada de Marilyn a l'estació... inoblidable!