Molts fills i filles o parents d'una mateixa nissaga familiar han seguit els passos del progenitor. Nissagues com els Douglas (Kirk- Michael), els Bardem (Pilar-Javier),els Huston (Walter-John-Angelica), els Coppola (Francis-Sofia-Nicolas Cage);els Sheen (Martin- Charlie),els Fonda (Henry- Peter-Jane),les Redgrave (Vanessa- Natasha),els Barrymore (John- Drew), les Garland (Judy-Liza) són clars exemples. Jo sempre he pensat que ara per ara, només hi ha dos noms que dins d'una nissaga familiar el fill/a ha superat al progenitor en el món del cinema, no sé si estareu d'acord amb mi però són Adriana Ozores , que de llarg és la millor de la seva nissaga i Jeff Bridges que també supera amb escreix al seu germà Beau i al seu pare Lloyd.
Dilluns passat va guanyar el seu merescut Oscar després de quatre nominacions per un paper que probablement estava destinat a l'estatueta fos qui fos el qui l'interpretés. Però va ser en Jeff Bridges, i n'estic convençuda, un cop vista la cinta, que ningú l'hauria interpretat com ell.
Als americans els encanta les històries de losers, (de perdedors), i si a més són cantants de country millor... Crazy heart és una pel·lícula molt americana , però al llarg dels dies, i després de tenir-la al cap i pensar, he anat assaborint el personatge d'en Bridges, i és que realment el borda.
La història és ben senzilla: un vell cantant de country que posseeix el meravellós do d'escriure lletres per a precioses cançons però que ara està pràcticament acabat per la beguda i per els deutes, s'ha de dedicar a passejar pel país i cantar en tuguris de mal mort per poder subsistir, mentre que el seu aprenent , interpretat per Collin Farrell, és famós gràcies a ell. Fins que en un d'aquests pobles al mig de l'Amèrica més profunda, s'enamora d'una noia molt més jove que ell (una més que correcte Maggie Gyllenhall) el dia que li va a fer una entrevista pel diari del poble. Crec que Bridges és va inspirar amb Kris Kristofferson, no m'estranya, per què a mi em va recordar molt a Ha nacido una estrella.
Que té d'especial la pel·lícula? Sense cap mena de dubte la tendresa en que Bridges tracta al seu personatge, malgrat que en algunes vegades l'estamparies a la paret, hi ha moments tan entranyables com quan va a pescar amb Robert Duvall (la millor escena de la cinta) o la de Gyllenhall dient que la seva habitació ja no podrà tornar a ser la mateixa després de que Blake hagi creat una cançó, que fan que encara que sigui una història molt americana només per veure'l amb ell , ja s'ho val.
A part de l'Oscar de Bridges , va guanyar també la millor cançó, The weary kind, que ara mateix estic escoltant i que em fa posar la pell de gallina... és preciosa, el country més profund.
Puntuació: 7/10
