EVA

Tenia molt d'interès en veure aquesta pel·lícula.

Un dissabte a la tarda fent zapping per la tele em vaig enganxar al making-off de la historia i em va semblar molt interessant.

La veritat, és que és molt difícil veure una pel·lícula de ciencia-ficció de producció catalana i en aquest cas també tenia interès per què sortia de la factoria d'alumnes de l'ESCAC.

La historia és ben simple. En un futur no gaire llunyà, on les màquines conviuen amb els humans, Alex un important científic cibernètic retorna a la seva ciutat natal, on hi ha una de les universitats més importants en robòtica, per a realitzar un encàrrec important: la creació d'un nen robot.

Allà retrobarà al seu germà i a la seva antiga xicota que han format una família i tenen a Eva una nena d'uns deu anys força sorprenent.

Vaig sortir força decepcionada del cinema. M'esperava molt més, el guió és molt simple i gaire bé diria que avorrit, totalment previsible. Als deu minuts ja saps quin serà el final, i no només per què ja t'ho expliquen en la primera escena, crec que aquí el director ha fallat per què no era necessari dir-ho des del primer moment, sinó per què ja t'ho imagines.

Però per què crec que s'ha de veure la cinta? Primer de tot per en Lluís Homar. Està especialment impressionant fent de robot, els seus gestos , la seva forma de treballar com tracta al seu “amo”, està simplement genial. Suposo que li caurà una nominació als Goya per què realment s'ho mereix. Segona, per la estètica de la pel·lícula, que aquesta si que sorprèn, està molt ben feta, tots els efectes especials són molt originals.

La resta de personatges estan correctes des de Daniel Brühl, a Marta Etura. Alberto Amman és bastant innecessari i la que brilla per sobre de tots (menys de Homar , és clar!) és la nena Eva (Claudia Vega), que es veu que és el seu primer paper i que va ser escollida d'entre moltes altres nenes, i que realment promet!!!

Potser val la pena donar-li una oportunitat, si més no per què és una pel·lícula feta a casa.

Puntuació: 6/10

MIENTRAS DUERMES

No vaig voler llegir res de la pel·lícula tot i que les crítiques que havia escoltat la deixaven molt bé.

Així com la meva companya zinèfila, Troyana anava molt predisposada a veure-la , jo no. A mi les pel·lícules de por no m'agraden i les del Balagueró tot i que sé que és un gran director (i ara ho confirmo després del visionat de Mientras duermes), em fan molt de respecte. Vaig veure en el seu moment Los sin nombre i vaig estar una setmana sense dormir, vaig caure amb Darkness i encara va ser pitjor.... evidentment ja ni em vaig atrevir a veure Frágiles o les dues REC.

Però Troyana em va insistir que no era de sang i fetge sinó que més aviat era de terror psicològic en plan Hitchcock.

Vaig fer-li cas i ahir vaig anar.... Sort que li vaig fer cas....

Vaig sortir completament impactada per la història aparentment senzilla de factura, no crec que hagi estat molt cara de producció per què els escenaris són escassos, l'edifici i les habitacions, potser hi ha més pressupost en algun efecte especial.

La direcció és tremenda, plans super curts per donar una sensació d'angoixa permanent, un ritme trepidant que va in crecendo a cada minut i a cada seqüència, un edifici que recorda a aquells en què saps que sempre pot passar alguna cosa no gaire bona, (a mi em va recordar a un edifici estil el Dakota de Nova York...). En fi té absolutament tots els elements per a ser una molt bona pel·lícula.

Però que la fa gran?? Sens dubte dos aspectes bàsics en ella; el primer... la història. Un conserge d'un edifici de la part alta d'una ciutat (en aquest cas Barcelona), un home aparentment senzill, discret, que molts dels seus inquilins eviten o simplement ignoren i que dins de la seva vida monòtona poc a poc anem descobrint com pot arribar a ser de malvat, ho descobreixes de seguida.... com se li pot donar un tros de pastis de patata a un gos que saps que està malalt? César, té un objectiu clar, com que no pot ser feliç tampoc vol que ho siguin els altres i per això viu.... Clara una de les seves inquilines és la personificació de la felicitat i es convertirà en el seu objecte de desig.

La segona? Evidentment les interpretacions. Tots estan simplement perfectes; la nena, tota una troballa, com es pot ser dolent des de tan petit?, Petra Martínez, immensa, ja em vaig quedar meravellada en aquella pel·lícula amb l'Adriana Ozores, Nacidas para sufrir, que la recomano fermament, però és que aquí té una seqüència amb en Tosar , com li va canviant la cara a mesura que César li va dient unes coses, que li han de merèixer el Goya, així de clar ho dic. Marta Etura, la felicitat permanent està molt correcte, molt i la seva expressió final és terrorífica, però evidentment Luis Tosar està tan immens però tant, que no sé quin és el seu punt màxim en la interpretació. Crec que actualment és un dels millors actors que existeixen dins del panorama cinematogràfic. Et pot fer somriure i a l'escena següent fer-te angoixar de tal manera que aquella nit no dormis. Ja ho ha demostrat en varies ocasions, i en el paper de Malamadre , estava molt bé però aquí fent de César.... només us dic una cosa, avui no he pogut dormir i he mirat constantment sota el llit.

Puntuació: 9/10

CELDA 211

Malamadre serà un d'aquells personatges que es recordaran durant molt de temps, i és que el treball que fa Luis Tosar és implacable.

Tosar és un d'aquells actors camaleònics que sembla que sorgeixin del no-res i que amb una trajectòria professional molt interessant , arriba un moment en que es troben en un paper que segur serà recordat de per vida i això que ja quan va fer de marit de Laia Marull a Te doy mis ojos ja estava increïble.

Celda 211 té una bona construcció de guió. L'inici és molt interessant i he de reconèixer que enganxa tota la trama de la pel·lícula i això que és un tema que a mi no m'agrada gaire, el tema de presons. Suposo que com jo , heu pensat sobretot en Brubaker , la pel·lícula protagonitzada per Robert Redford. En aquesta cinta, un jove funcionari de presons, un correcte Alberto Ammann, decideix un dia abans d'incorporar-se al lloc de treball anar a la presó per veure com és i allà es trobarà immers en un motí que lidera Malamadre, un dels presos més perillosos. Els seus companys no el poden treure d'allà i haurà de convertir-se en un d'ells.

Daniel Monzón és un tipus curiós. Jo el recordo fa molts anys com a crític de cinema, i era de lo més pedant que havia sentit mai, és cert que entén de cinema, i molt, però em posava molt nerviosa quan el sentia parlar. Quan vaig descobrir que es passava a la direcció amb El corazón del guerrero amb Joel Joan (un altre dels meus actors preferits... sarcasme!), vaig pensar que hauria d'aguantar les crítiques dels crítics i estaria bé saber com ho encaixaria...

La seva filmografia, amb només quatre pel·lícules, ha demostrat ser un correcte director que m'ha sorprès, sobretot amb aquesta última cinta.

Però tornem a la pel·lícula i més concretament als personatges. Tots estan molt bé, sobretot en Tosar, però també hauríem de recordar la presència d'un Antonio Resines que fa tal paper que si te'l trobessis de cara li donaries un bon cop de puny, i Marta Etura que no tenint un extens paper el seu personatge és el desencadenant del final de la pel·lícula.

Celda 211 és una pel·lícula que està per sobre de la mitjana de les que tenim actualment en cartellera, una bona història, una bona direcció i una bona interpretació fan que decideixis finalment anar-la a veure.

Puntuació: 8/10