Per a tots aquells i aquelles que vulguin compartir amb mi la passió pel cinema
dimecres, 25 de juliol del 2012
EL CABALLERO OSCURO: LA LEYENDA RENACE (BATMAN 3)
dimecres, 29 de juny del 2011
PEQUEÑAS MENTIRAS SIN IMPORTANCIA
La meva companya Troyana a Zinéfilas feia una reflexió molt encertada sobre dues pel·lícules de diferents èpoques però amb moltes coses en comú malgrat els anys de diferència. I és que l'amistat és un tema universal i intemporal, recurrent al cinema, i tant Los amigos de Peter com a Pequeñas mentiras sin importancia tracten sobre el tema. Us recomano que el llegiu.
dilluns, 30 de maig del 2011
MIDNIGHT IN PARIS
dijous, 26 d’agost del 2010
INCEPTION (ORIGEN)

Memento és una pel·lícula que em va atrapar, és tan rara que vaig trigar una bona estona a reaccionar i a intentar entendre el complexe guió que m'estaven explicant en pantalla, però em va entusiasmar per lo original de la història, la vaig veure al cinema en el seu moment i sempre m'he quedat amb les ganes de repetir-la.... potser ho faré.
Des de llavors vaig pensar que Christopher Nolan era un director a seguir... i les seves següents pel·lícules no em van defraudar gens, Insomnia era també complexe i estranya, The prestige, essent una història molt diferent no s'apartava de la originalitat dels seus treballs anteriors, i els dos Batmans que porta dirigits, el feien l'autèntic successor d'un Tim Burton que havia deixat en mans de Joel Schumacher la seqüela i que val a dir, ha estat la pitjor de totes, amb diferència.
Però Nolan amb Batman begins i sobre tot amb El caballero oscuro, ens va presentar un personatge molt més psicològic que no pas d'acció sortit dels còmics i que van fer del personatge quelcom molt interessant.
Ara ha tornat amb Inception (Origen), abans de veure-la vaig intentar llegir el menys possible però era evident que el poc que vaig sentir la feien una pel·lícula encara més original que les altres de la seva filmografia... i és veritat, d'original n'és una estona, no tant pel tractament sobre els somnis però si en la forma d'explicar-nos la història i en alguna posada en escena de certes seqüències de la pel·lícula. No explicaré gaire de què va , el personatge principal, interpretat per un cada vegada més correcte Leonardo diCaprio, interpreta a un famós lladre de somnis que en el seu últim encàrrec, abans de “jubilar-se” li proposen el contrari que ha fet durant tot la seva carrera: introduir un somni...
Ja he dit que el guió és molt interessant, les interpretacions molt correctes, apart de l'esmentat DiCaprio, estan Joseph Gordon-Levitt (500 dias juntos, em va costar reconèixer!), Ken Watanabe, Ellen Page , (fugint una mica del paper de Juno) i una esplèndida Marion Cotillard que no sé per què ara cada pel·lícula que fa li han de posar de fons La vie en rose de l'Edith Piaf; una música que feia temps que no em posava en tensió i que s'adiu perfectament amb el clímax de la història i unes seqüències, algunes d'elles molt originals... gràcies sobre tot a uns impecables efectes especials (però no ens enganyem eh? Que ja havia fet d'una manera del tot artesanal Stanley Donen en aquella meravellosa pel·lícula Royal Wedding on Fred Astaire ballava a través de tota l'habitació- esplèndidament explicat per Fanny Brice- llegiu-ho no us ho perdeu!, potser Nolan s'hi ha inspirat en aquesta seqüència?).
De totes maneres, potser em sobra una mica de metratge, massa moments de cops de puny, de tirotejos, de càmera lenta ....no li trec l'interès eh? Em segueix semblant una molt bona cinta d'acció.
Puntuació: 8.5/10
divendres, 29 de gener del 2010
NINE

Anava amb molta il·lusió a veure Nine. M'encanten els musicals, és un dels meus gèneres preferits i aprofito qualsevol ocasió per anar al cinema per poder gaudir-ne en pantalla gran.
A més tenia l'antecedent de Chicago, un excel·lent musical dirigit pel mateix director, Rob Marshall i ara amb Nine els millors motius: un càsting envejable, una història molt atractiva pels cinèfils, el precedent d'una obra de teatre que havia triomfat a Broadway (Antonio Banderas de protagonista), uns escenaris naturals de Roma i uns escenaris ficticis, espectaculars en la “suposada” Cinecittá dels mítics estudis italians, una barreja de blanc i negre i color molt ben aconseguit...i per sobre de tot veure per primera vegada a Sophia Loren en pantalla gran!!!! (ho sé, ho sé, no tinc perdó!)... Ho tenia gaire bé tot....
Però .... com sempre dic... “sempre hi ha un però” , la pel·lícula li falta alguna cosa per arribar al nivell de l'antecessora, és un xic irregular i malgrat que el pes de la pel·lícula va a càrrec d'un excel·lent Daniel Day Lewis, amb un impactant accent italià (no he trobat gens a faltar Banderas) els números musicals semblen ficats una mica en pinces dins de la història, la pel·lícula és massa “teatral” (i no em queixo!) però el cinema és el cinema i el teatre és el teatre, amb això vull dir que són dos arts molt diferents i se n'ha de saber molt per a pel.licularitzar (existeix la paraula?) una obra de teatre. Rob Marshall ha de ser un increïble director de teatre, fa uns muntatges espectaculars, que si ja ho són en la pantalla, veure'ls en directe deu posar els pèls de punta...
De totes maneres, a mi em va agradar, no em va entusiasmar, però m'ho vaig passar bé malgrat el record de Chicago. La història de Guido Contini (alter ego de Federico Fellini) i el seu bloqueig que no el deixa treballar en la seva nova pel·lícula Itàlia, fa que tots els personatges que té al seu voltant passin per davant seu de maneres diferents: Judi Dench (meravellosa sastressa) que li fa una mica de veu de la consciència; Nicole Kidman (la seva musa i actriu a les seves pel·lícules), una mica “encorsetada” però demostrant una vegada més que té bona veu; Fergie, amb el numero més espectacular de la cinta malgrat ser una imitació del de la presó de Chicago, Penélope Cruz, molt s'ha dit del seu número, però que voleu que us digui, a mi em va deixar força indiferent; Kate Hudson (fent de reportera de la Vogue), i amb un número també impressionant que demostren la seva faceta de cantant i el recordatori que cada vegada s'ha sembla més a sa mare (Goldie Hawn), Sophia Loren.... que surt poquet però omple tant la pantalla , que jo ja en vaig tenir prou... i per sobre de totes elles una meravellosa i tendra Marion Cotillard (espero que amb nova nominació!!) fent de Giuletta Massina... era ella!!!!
És una bona ocasió per revisar 8 y medio.
Puntuació: 7.5/10
dimarts, 1 de setembre del 2009
ENEMIGOS PÚBLICOS

Considero en Johnny Depp el millor actor de la seva generació. Ho ha demostrat en cada un dels seus papers tot i que potser els personatges a on particularment a mi més m'agrada són als que ha interpretat amb la col·laboració del seu gran amic i director Tim Burton: Eduardo Manostijeras, Ed Wood (on estava magistral!), Sleepy Hollow, Charlie y la fábrica de chocolate, Sweeney Todd i la darrera col·laboració a Alicia en el país de las maravillas encara per estrenar. Però és un actor molt versàtil i que s'atreveix a fer gairebé de tot: drama, comèdia, musical, terror... és un actor molt complert.
Ara s'atreveix a fer de gàngster en la última producció de Michael Mann, Enemigos Públicos i es posa a la pell de John Dillinger un dels gàngster més famosos que va tenir els Estats Units durant els anys 30, deien d'ell que era un Robin Hood perquè robava als bancs però no a les persones.... bé, és un punt de vista molt peculiar.
El format digital que utilitza el director per fer la pel·lícula li dóna un caire documental i està bé però tot i que jo anava predisposada a veure amb ganes la cinta em vaig perdre pel camí. Vull dir que el guió patina una mica i només es centra en unes escenes d'acció, molt ben filmades això si, però que et fan perdre en una història que si no saps de què va, fan que la pel·lícula et resulti una mica avorrida.
En Christian Bale, una altre gran actor, li dóna bé la rèplica a Depp, fent del policia que persegueix a Dillinger durant molt de temps fins finalment caçar-lo, Billy Cudrup també està correcte tot i que surt molt poquet i Marion Cotillard, la flamant Edith Piaf guanyadora de l'Oscar de l'any passat, està més que correcte però el seu paper d'amant de Dillinger també es perd força pel camí. Tot i que per a mi una de les millors escenes , sinó la millor, és la última quan li cauen les llàgrimes... com aguanta davant de càmera!!!!.
En fi, distreta, no té res gaire més interessant tot i que no se'm va fer gaire pesada, és de lo milloret que hi hagut aquest estiu en cartellera.
Puntuació: 6/10