ENS HA DEIXAT JEAN SIMMONS

Acabo de llevar-me i no hi ha cosa pitjor que despertar-te amb un cap de setmana per endavant i assabentar-te de la mort d'una gran actriu!!

I és el que acabo de llegir!, l'actriu britànica Jean Simmons ha mort aquesta nit a l'edat de 80 anys.

Actriu de l'època clàssica de Hollywood va tenir la immensa sort de treballar amb els grans, tant companys de repartiment com directors.

Va començar molt joveneta amb Cadenas rotas de David Lean i durant la seva primera època britànica en destaquen títols com Narciso negro de Michael Powell y Pressburger o el Hamlet per excel·lència de Lawrence Olivier.

Ja a Hollywood va treballar en títols memorables: musicals, Ellos y ellas de Mankiewicz, amb Marlon Brando; westerns com Horizontes lejanos del gran Wyler i amb Gregory Peck, i sobre tot en pel·lícules bíbliques i pèplums, com Sinuhé el egipcio, La túnica sagrada, Demetrio y los gladiadores o per sobre de totes elles, interpretant a Varinia la enamorada esposa de Kirk Douglas a Espartaco del gran Kubrick.

Però personalment, on la recordo millor, per què em va sorprendre molt, és en un paper totalment diferent als que jo recordava i a on la seva interpretació em va marcar. Va ser a Angel face d'Otto Preminger, inoblidable femme fatale pertorbadora que els hi feia passar canutes a Robert Mitchum.

Es va casar amb l'actor Stewart Granger i el director Richard Brooks (del qual aquest any se n'ha fet una retrospectiva al Festival de San Sebastian) i amb el que va treballar amb Burt Lancaster a El fuego y la palabra. I va obtenir dues nominacions per Hamlet i Happy ending, no el va guanyar mai!

Com en totes les grans actrius clàssiques, amb la decadència dels estudis també va arribar el seu declivi i es va dedicar ocasionalment a treballar per la televisió en papers de sèrie o televisió que ja ningú recorda, però el que si que perdurarà és la seva intensa mirada, la bellesa serena i la seva subtilesa en cada una de les seves interpretacions. Per això és una de les grans!

Ja tremolo per què és la segona de tres!(després de Romher).

LA GRAN BETTE FA 20 ANYS QUE ENS VA DEIXAR!!!

Ja he parlat altres vegades de la Bette Davis i de la meva debilitat per ella.

El dimarts va fer 20 anys que va morir...20 anys!!! (encara no havia superat la mort d'Ingrid Bergman set anys abans!!!) i jo que recordo perfectament quan va ser... Tot just havia rebut el premi donosti i estava a França...

Recordo que en l'excel·lent llibre de Diego Galan; Jack Lemmon nunca cenó aquí (on parla de les seves vivències com a director del Festival), explicava com havia anat l'estada de la gran Davis a la ciutat basca. Diu que no s'aguantava dreta , que estava feta un delicat saquet d'ossos i que fins al backstage del teatre va arribar amb cadires de rodes... però quan va haver de sortir a l'escenari a recollir el premi , la gent que estava al seu voltant (entre ells en Galan), es van quedar amb la boca oberta quan es va aixecar i poc a poc va anar entrant a l'escenari, treien forces d'on ningú podia imaginar-se que les tenia!!!! (no recordo qui li va entregar el premi... suposo que ho he esborrat del meu subconscient per pura enveja!). La seva profunda veu, les seves paraules encara les recordo perfectament, quan deia en el seu discurs d'agraïment que no entenia quan la gent passava pel seu costat i li deien “la loba”...

Si és que era tot un caràcter! I ho va demostrar tota la seva vida... tenia fama de ser intractable i és llegendària la seva relació d'odi amb una altra de les grans; Joan Crawford (esgarrifosa la relació de germanes a ¿Qué fue de baby Jane?), però no només amb ella , diuen les males llengües que no es va entendre en cap de les seves companyes i en canvi si que es va entendre amb pràcticament tots els seus companys...

Llegendària és també l'anècdota de l'anunci que va escriure al diari per demanar feina... dient que era separada i que havia d'alimentar als seus fills, Mankiewicz el deuria llegir per què li va passar el guió de la que seria una de les interpretacions més brillants mai vistes a la pantalla gran i el paper que li va fer remuntar la seva carrera fins llavors un xic estancada: All about Eve...

En fi, he esperat dos dies a fer el comentari per què ha tornat a ser un xoc pensar en aquella desaparició....

Ai!!! que dur és ser mitòmana!!!

Per si no us creieu lo del 'anunci...

TOT SOBRE EVA AL DESNUDO

Tots tenim una pel·lícula que ens ha marcat. Per a mi, sense cap mena de dubte és aquesta. Podria passar-me hores parlant de Eva al desnudo, qui em coneix sap que quan l'anomeno ja pot marxar perquè no puc parar. M'agraden els drames com a gènere i aquesta pel·lícula és una excel·lent mostra d'interpretacions i de guió, ple de frases punyents i que han passat a la història del cinema com és el cas de "Abróchense los cinturones que esta noche habrá tormenta". Fa poc que la vaig tornar a recuperar. Una amiga meva, no l'havia vist encara i després de la bronca inicial la vaig fer venir a casa per fer-li una sessió completa de All about Eve. Fa uns anys em vaig comprar l’excel·lent llibre de Sam Staggs: Desnudando a Eva. Staggs fa una "despullada" i mai més ben dit, sobre tota la història ; començant per qui va escriure la història en que es va basar el relat de Mary Orr, fins a totes les peripècies del rodatge o la distribució final de la cinta. La història de Eva al desnudo té infinitats d'anècdotes que estan descrites esplèndidament en aquest llibre. I tot i que avui no parlaré de la pel·lícula si que m'agradaria explicar-vos diferents anècdotes que surten en el llibre i que no surten a la cinta. N'hi ha tantes que en podríem fer tres comentaris seguits... però escolliré les que més recordo i que poden ser curioses.

* Joseph Leo Mankiewicz, va trucar a Bette Davis, en aquella època, una actriu en decadència per oferir-li el paper que seria, el de la seva vida (de fet havia posat un anunci als diaris per anunciar "els seus serveis")

* Thelma Ritter i Marilyn Monroe treballarien juntes en aquesta pel·lícula (una de les primeres de la Monroe) i en la darrera de la sex-symbol (la magnífica The Misfits)

* La narració inicial de la història, escrita per Mary Orr, era tan sols de 3 pàgines i va estar publicada en un diari

* Celeste Holm i Bette Davis les dues amigues íntimes de la cinta , en realitat no es podien veure (cosa força "habitual" amb les parelles cinematogràfiques de la Davis)

* El premi Sarah Siddons, el que li donen a Anne Baxter a l'inici de la pel·lícula, després va ser un premi real que es donava al teatre i en la seva tercera edició el va guanyar Bette Davis!!!

* La pel·lícula va estar nominada amb 14 estatuetes aconseguint-ne al final 6 (pel·lícula, director, actor secundari, George Sanders (brutal!!), guió adaptat, so,vestuari per Edith Head, la persona que més Oscars ha aconseguit)

* Thelma Ritter , la gran actriu secundària de la història, es menja literalment a tots els seus companys menys la Davis que és amb qui té els diàlegs més espectaculars de la pel·lícula, això és apunt meu!!! I podria seguir... Si no l'heu vist encara... és de visió obligatòria.

(article recuperat. Mireu el video, està en anglès, però els gestos i les mirades de la Davis i la Ritter no tenen pèrdua i aquests són universals, per a mi és la millor escena de la pel.lícula, mireu com agafa el bombó... és brutal!!!)