DOS ANIVERSARIS BEN DIFERENTS

Tinc una amiga, la Ruth, que sempre ha estat una enamorada del cinema japonès, bé, del cinema asiàtic en general. Jo era una completa desconeguda d'aquest cinema. Però vaig aprendre a conèixe'l amb ella. Directors com Ozu, Mizoguchi, Imamura, Naruse, o el més recent Kitano, van obrir en mi tot un món de possibilitats fins ara inexplorables. Però sobre tot el mestre Akira Kurosawa em va fer descobrir un tipus de cinema en majúscules. Ahir hauria fet 100 anys.

Jo crec que pràcticament tot el que li he vist són obres mestres, direcció magistral, personatges compromesos, uns blancs i negres preciosos que fan de les seves imatges una llum poc vista en cinema, grans espais (era un gran admirador del cinema de John Ford), la majestuositat de la posada en escena d'algunes de les seves pel·lícules i unes històries que et fan entendre una mica més la història nipona...em quedaria sobretot amb les històries de samurais i amb el seu actor més important Toshiro Mifune.

Durant una època em vaig empapar del cinema de Kurosawa i vaig veure: El ángel ebrio, Ikiru, Los siete samurais (de la qual després en van fer Los sietes magníficos), Trono de sangre, La fortaleza escondida, Yojimbo, Sanjuro, Kagemusha... (em falten Dersu Uzala i Ran... que aviat hi posaré remei perquè les tinc a casa!!). Però hi ha dues cintes que particularment em van impactar més: Los bajos fondos (cinta que vaig veure en l'excel·lent Festival de cinema asiàtic que feien a Mollet ) i Rashomon que he pogut recuperar en el cinefòrum fa molt poc!

Un director a descobrir i a revisar!

Per altra banda, ahir també celebrava anys Catherine Keener , una d'aquelles actrius de la que li desconeixem el nom quan la veiem en pantalla però que quan acaba la pel·lícula sempre creiem que és l'actriu que ens ha agradat més...

Keener sempre ha estat la musa del cinema independent americà , ha treballat amb directors com Tom DiCillo, Spike Jonze, Steven Soderbergh o Neil LaBute, tot i que ha anat fent alguna inclusió en el cinema més comercial.

És d'aquelles actrius tot terreny, que és igual el què faci per què sempre et convencerà, pot fer de dona amb una personalitat forta i a la següent fer un paper ingenu o extravagant. En el drama fer-te plorar o en comèdia plorar però de riure. La seva carismàtica presència sempre impressiona.

Ha participat en cintes independents com: Vivir rodando, Caja de luz de luna, Amigos y vecinos, o en títols més comercials com: Una rubia muy dudosa, Un romance muy peligroso, La intérprete, Asesinato en 8 mm, An american crime (que estava espectacular) o Truman Capote...

Ara jo, sense cap mena de dubte, em quedo amb dos grans papers, a la recent Donde viven los monstruos i sobretot a Como ser John Malkovich, estava tremenda!

Aquesta sí que és una actriu a reivindicar!!!!

RASHOMON

Ahir vam passar Rashomon al Cine Fòrum del Casal Cultural del Mollet.

D'ell havia vist: El ángel ebrio, Vivir, Los siete samurais, Bajos fondos , Trono de sangre, Yojimbo, Sanjuro, potser me'n deixo alguna però el que si confesso és que no havia vist aquesta representativa cinta del mestre Kurosawa.

Després, amb el debat, van sortir molts temes perquè certament que la història malgrat centrar-se en el Segle XII, és un pel·lícula intemporal i que la podríem emmarcar en qualsevol època, fins i tot l'actual.

La història de guió, és ben senzilla, però el què fa que la cinta es transformi en una obra mestra i en un dels referents del cinema mundial és la forma en què està explicada a través de flashbacks aquesta història.

Basada en dos contes escrits per Ryuosuke Akutagawa al 1915. El primer es titula La porta de Rasho, de la que un dels protagonistes principals és la porta de Rashomon, un temple en runes, i on es crea l'atmosfera de discussió moral de la història i la segona es titula En el bosc, en la que explica la història de la dona violada i del marit assassinat. La originalitat de la pel·lícula és com descriu el crim a través dels diferents testimonis.

Kurosawa va trigar molt a poder rodar la cinta per què no tenia diners i li costava molt de trobar-los , a més feia molt poc que havia acabat la Segona Guerra Mundial, (la pel·lícula és del 1950) i el Japó estava sotmes a una pobresa i a una falta de valors morals que queden perfectament reflectits en la cinta, sobre tot el director pretén demostrar una pessimista visió de la condició humana, provocadora d'un món ple de desconfiança i egoisme, en constant redempció, tot i que el final sembla que obre una porta a l'esperança, metàfora final preciosa del peregrí marxant amb el nen i deixant enrrera la porta en runes d'un temple que significa el passat.

La fotografia en blanc i negre de Kazuo Miyagawa és una joia, (és una de les primeres cintes que es van rodar amb llum natural i a on s'utilitzen molts miralls), igual que la banda sonora de Fumio Hayasaka i les genials interpretacions (encara que ara per a nosaltres; hi ha alguna escena que pot ser forçada sobre tot a nivell d'actuació) de tot el repartiment, en especial de l'afligit llenyataire, així com els del trio de protagonistes de la història explicada dels que sobresurt l'actor fetitxe del mestre Kurosawa: el gran Toshiro Mifune amb una interpretació i un ventall impressionant d'emocions i expressions excepcionals, fan d'aquesta cinta una autèntica obra mestra. La sensació amb la que surts un cop veus la pel·lícula és que ningú està descartat de culpa.

Una excel·lent pel·lícula que vaig disfrutar molt , que segur tornaré veure i d'obligada visió!!