EL WEST SIDE STORY ORIGINAL DE BROADWAY

Dijous passat, vaig tenir la sort i el gran privilegi de poder assistir a la gira mundial que s'està fent de West Side Story a Madrid a propòsit del 50è aniversari de la seva estrena a Broadway. El director d'escena Joe McKneely ha decidit intentar recuperar el muntatge original que Jerome Robbins va fer pel teatre. Ara que escric el comentari i recordo els moments tan intensos se'm torna a posar la pell de gallina. He de reconèixer que vaig viure moments màgics i tot i que estava força lluny (la fotografia és d'aquella nit, i no és molt bona , ho sé!!), la visió del musical va ser brutal!!. A part de conservar el format original de l'obra,es va poder escoltar en anglès, si us fixeu a dalt hi ha la pantalla dels subtítols... encara que no eren necessaris pels qui coneixem bé la pel.lícula, que jo crec que erem la majoria de persones assistents. I l'espectacle? Buff, no hi ha prous paraules per poder descriure-ho. La posada en escena és impecable (tremenda diria jo!!), els actors estan espectaculars, amb una coreografia que es supera a cada escena, i és que tots els ballarins estan brutals!!!... i que dir-vos de la música i de les cançons.... i de les lletres... no sabria dir-vos en quina em podria quedar.... per què a cada cançó hi havia el record del moment de la pel.lícula i això és impagable... El fet d'haver estat tan lluny de l'escenari va fer que a cada moment tinguessis present a Richard Breymer o a George Chakiris, o a Russ Tamblyn... o a Rita Moreno (no m'estranya que guanyés l'Oscar!!!) o la Natalie Wood... amb aquells ulls, aquella mirada, aquella tendresa, era potser la més coneguda de la pel.lícula i potser el reclam però és que està tan meravellosa.... En fi.... crec que podria passar-m'hi hores parlant-vos de l'espectacle... Torno a dir que va ser tot un privilegi poder estar a l'estrena, i és una llàstima per què crec que no el portaran a Barcelona (que si ho féssin jo hi tornaria segur!), ara estan fins el 5 de juliol a Los veranos de la Villa a Madrid i si podeu fer una escapadeta... no ho dubteu!!! crec que és obligatori... Jo vaig sortir en estat de shock... de fet encara hi estic. Us deixo amb alguns dels videos de les millors cançons... bé les millors no , perquè ho són totes, però si que són les que a mi m'agraden més.

ELS 100 ANYS D'ERROL FLYNN

Errol Flynn hauria fet 100 anys el passat dissabte dia 20.

No era un actor que a mi m'agradés especialment, encara que reconec que era un noi molt ben plantat i que com actor va tenir diverses ocasions per lluïr-se.

De fet sempre he pensat que viure a l'època daurada de Hollywood era ja prou garantia per fer com a mínim una bona pel.lícula en la filmografia de qualsevol actor-actriu. Sobretot si tenim en compte els guionistes i directors que hi havia a l'època.

Errol Flynn va néixer a Austràlia el 20 de juny del 1909 i va ser un tarambana tota la seva vida, de fet quan era jove, les males llengües diuen que va haver de sortir per cames de la seva terra natal perquè va ser acusat de violació d'una noia. I no deixaria mai la seva vida de disbauixa fins que va morir 50 anys després víctima de l'alcohol. Quan va estar a Espanya rodant Fiesta, basada en la novel.la d'Ernest Heminway, va anar de gresca amb la seva companya del film, la gran Ava Gardner.

Va treballar amb els millors directors i va compartir cartellera amb els grans, amb qui se la relaciona més , en quant a parella cinematogràfica és amb Olivia de Havilland (la Melania de Lo que el viento se llevó) amb la que va treballar en diverses pel.lícules com Robin de los bosques, El capitan Blood, La carga de la brigada ligera o La vida privada de Elizabeth i Essex.

Atleta i corpulent , el seu físic el va ajudar a poder fer grans papers cinematogràfics, sobre tot els que requerien d'una bona condició física i de fet no el doblaven gaire.

Ja no existeixen actors així .... els d'ara són massa de nyigui-nyogui!!!

LA CLAQUETA PRESENTA EL VERDUGO

Fa més de 20 anys que segueixo La claqueta. És un programa de cinema que ha passat per molts dials i que actualment està a Ràdio Marca Barcelona. No sé si és un dels programes de cinema més antics però jo el recordo haver escoltat els diumenges , els dissabtes a la tarda i ara els dissabtes al matí de 9 a 11. No sempre el puc escoltar però si sóc a casa, el primer que faig és engegar la ràdio. L'equip de Pepe Nieves, amb Ramon Esteban , Edmon Ors, Margarita Chapate i d'altres col.laboradors han fet que el cinema hagi estat per a mi una constant a la ràdio. Sempre ha estat un referent, sobre tot Margarita Chapate (crec que sempre coincideixo amb ella) a qui vaig poder saludar durant la visió de Glasses al BAFF, i que ahir va rebre una placa, ben merescuda, per tota la seva trajectòria al programa. A l'octubre celebraran la seva 28ena temporada en antena. Impressionant!

Doncs bé, ahir als Verdi Park van fer una sessió sorpresa per a tots els oients que havien participat en el concurs de quines havien estat les millors pel.lícules de la història del cinema a nivell mundial i espanyol: El Padrino, la trilogia del Padrino, Sin Perdón i per part espanyola El verdugo. La sessió va començar amb una sèrie de 7 tràilers clàssics, a quin més impressionant. Varem poder veure: Casablanca, El hombre que mató a Liberty Valance, Teléfono rojo, Qué noche la de aquel dia!, El apartamento (quina delicia!!), Psicosis i Los gavilanes del estrecho. El més espectacular sense cap mena de dubte va ser el de Psicosis!!!, presentat pel mateix Hitchcock (de fet semblava un curtmetratge), va ser brutal!!!!. Un cop acabada la sessió de tràilers van passar El Verdugo. com a pel.lícula sorpresa.. quina meravella!!! i veure-la en pantalla gran!!!!! Va ser màgic!! Reflexionant sobre la pel.lícula, encara no puc entendre com va poder passar la censura... i és que té uns diàlegs tan clars i tan punyents que jo crec que ni ells mateixos es pensaven que passarien ni el primer diàleg del guió. I és que hi ha cada frase escrita per Rafael Azcona i Luis Garcia Berlanga que té una mala baba impressionant. L'havia vist feia molt de temps però no la recordava i refrescar-la ahir va ser tot un autèntic plaer , veure a més l'angoixa en que viu permanent el futur botxí (fantàstic Nino Manfredi), aprenent del seu sogre, l'autèntica ànima de la pel.lícula, un Pepe Isbert absolutament meravellós (sempre he dit que Isbert és un dels millors per no dir el millor actor espanyol que hi ha hagut) i una contrapunt en la dona-filla, una Emma Penella amb aquella veu tan penetrant.... el que us dic una autèntica delícia.En fi va ser una nit molt agradable, plena de sorpreses que espero repetir si ho tornen a organitzar!

STAR TREK

Sembla ser que J.J. Abrams és l'artífex d'aquesta cinta. I és que aquest senyor sembla ser que és el nou mag de Hollywood, creant les sèries que tenen més èxit en l'actualitat en el món de la televisió, i sembla ser, per segona vegada, que s'ha atrevit a fer un llargmetatge.

I se n'ha sortit prou bé!

Creador de Alias, Felicity o l'arxiconeguda Perdidos-Lost (que jo encara no m'hi he enganxat!!) el senyor Abrams s'ha guanyat el respecte no només del públic sinó dels companys de la seva professió.

He de reconèixer que jo no sóc trekie, de fet mai m'han interessat aquests tipus de pel.lícules, en general les de ciència-ficció no em diuen gaire cosa i no criden molt el meu interès, exceptuant les guerres de les galaxies i companyia i alguna altra més, però com que a vegades jo també dic que hem de veure una mica de tot, doncs la vaig anar a veure.

I no em vaig avorrir gaire. Em va distreure en forces moments, he de dir que el guió està molt ben planificat i per una neòfita com jo en el tema trekie, crec que la cinta és una bona introducció per poder entrar i captar el missatge de l'amistat entre els dos personatges principals: el capità Kirk i l' Spock.

Star Trek és un molt correcte producte de crispetes en el qual hi pots descobrir un Leonard Nimoy molt vellet però amb un paper força important.

Puntuació: 6/10

LOS MUNDOS DE CORALINE

Sóc Burtoniana. Crec que ho he dit més d'una vegada. M'encanta els mons que crea i els dibuixos a vegades una mica esperpèntics que fa. Però m'agrada molt, ho he vist tot,fins i tot els curts, Vincent i Frankenweenie que em van robar el cor. Los mundos de Coraline, està feta amb la tècnica del stop-motion,pas a pas, com les antigues, o sigui les bones, igual que la tècnica que fa servir la casa Aardman, per fer els meus estimats Wallace i Gromit!! Aquesta no està dirigida per en Burton però si per algú que el coneix molt bé a ell i la seva tècnica, en Henry Selick que ja va participar amb ell amb la que és per a mi la seva obra mestra: Pesadilla antes de Navidad. Potser aquesta no és tan rodona, i no crec que sigui una pel.lícula per a nens, el guió en algún moment pot resultar una mica feixuc i hi ha escenes que no crec que siguin molt apropiades per als més menuts ( de totes maneres, també és cert que quan erem petits ens va traumatitzar la mort de la mare de Bambi!!!), però , i aquí us ho recomano, la seva visió en 3 dimensions fa que alguns dels passatges de la pel.lícula siguin realment espectaculars visualment parlant. Si pensem com està feta la pel.lícula , fa que encara et quedis més meravellada davant de la pantalla. El guió , basada en l'exitosa obra literària de Neil Gaiman, té moltes similituds amb un conte que a mi particularment no m'ha agradat mai : Alicia en el país de les Meravelles. La història és ben senzilla, la família de Coraline se'n va a viure a un casalot vell perdut a la muntanya, els pares no estan gaire per ella per culpa de la feina i Coraline decideix evadir-se comptant les portes i finestres que hi ha a la casa, és llavors quan descobreix una porta que la durà a un món paral.lel on tot és perfecte i diferent, però ja diuen que les aparences enganyen... De totes maneres, a mi, cinèfila a vegades una mica frikie... em va recordar en alguna escena a dues pel.licules, totalment diferents: el túnel que la porta al món màgic em va recordar al que duu a John Cusak a Como ser John Malkovich (potser una mica rebuscat però me'l va recordar molt!!), i el ball que fan el ratolins a la pista del circ em va recordar a les meravelloses coreografies musicals que feia el gran Bugsy Berkeley cap als anys 30 i 40!. Pel.lícula recomenable sobretot en 3D, jo vaig passar una estona molt entretinguda!

Puntuació: 7/10

JEAN-LUC GODARD I ALEXANDER KLUGE

Ahir a la nit vaig assistir a un cineforum organitzat per la revista online Film conductor. El programa era: Alexander Kruge, Jean-Luc Godard: vides paral.leles? que presentava el meu company blocaire La llanterna màgica. Del primer director jo no en tenia ni idea i del segon en tinc pocs coneixements ,però em semblava interessant poder conèixer un altre tipus de cinema europeu.

El programa es dividia en quatre parts: 3 fragments de pel.lícules dels dos autors i una pel.lícula del director alemany. Llàstima que el llarmetratge va fallar i no la varem poder acabar de veure però això ens va permetre poder veure altres curts que personalment em van semblar molt interessants. Els fragments que vam veure eren Vivre sa vie de Godard i Una muchacha sin historia de Kluge, ambdós tenien moltes coincidencies malgrat portar-se quatre anys de diferència i el darrer fragment era de Dans le noir du temps de Godard (que podeu veure penjat en el bloc del Roger). El film tenia un títol molt suggerent: El ataque del presente al resto de los tiempos però ja dic que no la vem poder acabar de veure.

Com a compensació van passar tres curts més: un de Godard que vaig trobar especialment bell: Els darrers minuts de... (no recordo el nom , en Roger em rectificarà), i que em va encantar i dos del cineasta alemany diferents en la forma però semblants en la temàtica sobre el nazisme: un sobre les construccions (interessant reflexió com a través d'imatges d'uns edificis et pots imaginar el que va poder passar allà anys enrera, com va ser el discurs de Hitler) i l'altre sobre un experiment d'amor que van voler fer amb una parella de presos ja en estat gairebé terminal... esgarrifós!!! La foto de dalt és del director alemany.

SÉRAPHINE

Séraphine és d'aquelles pel.lícules que vas a veure per casualitat, per què llegeixes que ha obtingut molts premis (com és el cas, 6 premis Cesar de l'Acadèmia francesa), o per què el seu guió t'interessa o per què sents a la ràdio que és una pel.lícula senzilla, que passarà sense pena ni glòria per les cartelleres però que tot i així val la pena de veure.

Jo la vaig anar a veure per tots tres motius i la veritat és que vaig sortir contenta del cinema per dues raons: primera per què m'havia convençut per ser una història senzilla, segona per donar-me a conèixer a una pintora, de la qual no en tenia ni idea!.

La pel.lícula explica la història de Séraphine Louis, de 42 anys que vius a Senlis a França i que es guanya la vida netejant cases, però té una passió i a la vegada obsessió que és la de pintar. És la dona de la neteja de la Sra. Duphot, que lloga una de les seves cases a un marxant de pintures i col.leccionista alemany que és diu Wilhem Uhde i que descobreix pintors moderns o diferents. Durant un sopar que ofereix la Sra. Duphot, el marxant descobreix un petit quadre que Séraphine havia portat uns dies abans i queda totalment meravellat. Fascinat, el compra i quan descobreix qui n'és l'autora, convenç a Séraphine per què li ensenyi altres obres així com l'anima a seguir perfeccionant la seva tècnica, malgrat ser autodidàcta en tot fins i tot en la seva forma de fabricar les seves pintures (curiosa manera en què s'explica).

La cinta té el ritme de la protagonista, (extraordinària Yolande Moreau, que va guanyar merescudament un dels Cesars) lent, pausat, mostrant les meravelles de la natura i de com la pintora s'hi fixa per després poder-ho traspassar a la pintura... i aquest crec que és el gran encert de la pel.lícula, tot i que per alguns pot semblar avorrida, si entres en aquest ritme durant tot el metratge disfrutes tant com ho fa la protagonista.

M'agraden les pel.lícules que em descobreixen personatges reals , petits, però que amb la seva història han canviat part de la història del món, i aquesta n'és una.

Puntuació: 7/10

SICKO

Michael Moore sempre ha estat un director polèmic, sap enfonsar el dit a la llaga, sobretot per el públic americà.

Ja ho va aconseguir a Bowling for Columbine, el documental que feia un retrat de com la societat americana no pot viure sense armes, (de fet si pensem com va néixer l'estat americà, a base d'indis i americans amb les pistoles...) fent referència sobretot a la matança que va haver-hi a l'institut de Columbine al 1999. Recordo molt d'aquell documental, l'entrevista que li va concedir Chalton Heston llavors president de l' Associació Nacional del Rifle, (què malament em va caure aquella notícia... des de llavors m'he negat a veure qualsevol pel.lícula d'ell). I després amb un altre polèmic títol com Farenheit 9/11 sobre les causes i conseqüències dels atemptats de l'11 de setembre.

Ara, amb Sicko, vol matxacar al sistema sanitari americà i comença el documental de manera crua i impensable per a nosaltres, per què a mi em costa de creure que si et talles dos dits d' una mà i arribes a l'hospital et facin escollir entre un o l'altre depenen del seu cost a l'hora de poder-lo implantar.... poc a poc Moore fa una radiografia crua del sistema americà i de com desprotegeix sobretot a la població que no té diners, o sigui els pobres. Però allà on fa més incidència és al poder que tenen les farmacèutiques arreu del país, i de com imposen els medicaments i de lo cars que són, pràcticament inabastables per un gran nombre de la població. Moore és clar i ataca allà on més fa mal, per descomptat, aìxò ho sap fer molt bé.

En quant a la direcció jo diria que és un gran documentalista perquè el muntatge i el ritme que tenen les històries és francament bo.

Però , sempre ha d'haver-hi un però...trobo a Moore una mica massa demagògic... ni crec que la sanitat americana és tan dolenta com la pinta ni, evidentment, la sanitat europea (francesa i anglesa, que són les que explica) sigui tan meravellosa com la que ens ensenya.... i aqui trobo el gran desencert de Moore, per què fa que no t'acabis de creure del tot la cinta, i no estic pas dient que la sanitat americana no funcioni així eh? que segur que si però pels americans veure exemples com els que expliquen poden crear contradiccions molt fortes.

Ara, quan vaig sortir del cinema em vaig fer una pregunta: quin tipus d'assegurança mèdica té el sr. Moore???

De totes maneres, és un bon documental i crec que per tenir una visió global de la sanitat americana la cinta ho explica prou clarament.

Puntuació: 6/10

PONYO EN EL ACANTILADO

Jo no he estat mai gaire aficionada a l'animació , diria mentida si no he vist totes les pel.lícules Disney, per què les he vistes, i amb reestrenes incloses, però jo no tenia coneixement o no m'havia fixat molt amb altre tipus d'animació.

Dels últims anys cap aqui, he descobert Dreamworks o Pixar ,amb excel.lents produccions, però a part de Heidis i abelles Maya.... l'animació japonesa era per a mi, la que veia a les sèries de televisió.

Però fa anys vaig descobrir per casualitat El viaje de Chihiro, i em va deixar impressionada, després vaig recuperar La princesa Mononoke, i vaig donar-me compte de que hi havia un altre tipus d'animació, i l'artífex era Hayao Miyazaki, un venerable japonès que és un geni fent animació. No he vist d'ell ni Porco Roso ni El castillo ambulante, però Ponyo en el acantilado m'ha agradat molt.

Ponyo és la senzilla història d'amistat entre un nen de cinc anys, Sosuke i una peix Ponyo que vol ser nena. La tendresa de la història juntament amb la bellesa de les imatges fan de Ponyo una pel.lícula visualment preciosa amb escenes realment impactants, com la del tsunami o la de la presentació del personatge de Ponyo dins del mar.

Feta de la manera tradicional, a mà, dibuix per dibuix, com es feien abans, cosa que contrasta amb les noves tecnologies, els ordinadors i els 3D que ens arriben dels americans, Ponyo emociona i no per la senzillesa del les seves imatges sinó per la tendresa dels seus personatges, començant per Sosuke i Ponyo i seguint per la mare, dona ferma però a la vegada tendra amb el seu fill i amb la relació que estableix amb la peix; i les àvies de la residència que són molt divertides... però també hi ha personatges més imaginaris com els pares de la peix; el pare que no vol que Ponyo entri en el món dels humans, cruels i bruts per naturalesa (impactant les imatges de les escombreries que hi ha sota el mar), o la mare, majestuosa on té una conversa amb la mare de Ponyo que no s'escolta però que et dóna a entendre que elles comprenen perfectament la situació.

Una curiositat: he posat el cartell americà perquè m'han impactat les veus americanes; Cate Blanchet, Liam Neeson, Betty White, Lily Tomlin , Matt Damon i Cloris Leachman (recordeu, la froilan d' El Jovencito Frankenstein!!!!)

Estic totalment d'acord amb el meu amic blocaire Jordicine, que diu que aquesta pel.lícula és imprescindible, jo ho reafirmo.

Puntuació : 9/10