FRANKENWEENIE

Sempre he dit que em fascina el cinema de Tim Burton... no descobreixo res de nou. En quant estrenen una pel·lícula d'ell, sigui com a director, com a productor o com a guionista, per poc que puc les vaig a veure totes.

El seu estil és inconfusible, i la seva “mala llet” quan realment la treu és fantàstica , com per exemple a Mars Attacks (per a mi una de les seves millors pel·lícules), on se'n fot de tothom i de tot el què pot.

Tinc tota la sensació que els seus rodatges han de ser divertidíssims i de fet molts dels actors que han treballat amb ell repeteixen, començant pel que jo dic sempre que és la seva parella de fet, en Johnny Depp o del compositor Danny Elfmann que compon l'enèsima banda sonora per Burton.

L'any 1983, quan tot just començava va fer un curt que es deia Frankenweenie, i que anava sobre un nen i el seu estimat gos Sparky. Victor, queda destrossat per la mort de la seva mascota i decideix tornar-lo a a la vida, tal com el mite de Frankenstein... un dels curts més bonics que he vist mai.

Burton, suposo que deu haver volgut explotar la idea, per què d'inici era magistral...i d'aquí el resultat d'aquest llarg que ens arriba ara a les pantalles i que es d'obligada visió encara que hagi arribat el mateix cap de setmana que Lo impossible (que ja he vist també!).

Tim Burton estima el cinema, estima el cinema clàssic, estima als monstres clàssics (en aquesta cinta surten pràcticament tots des de Dràcula, la mòmia, Igor, evidentment Frankenstein i tampoc s'oblida de Christopher Lee o del seu estimat Vincent Price), i això és respira en cada fotograma d'aquest preciós conte. Les referències cinematogràfiques al cinema clàssic són tantes que necessitaré d'una segona visió de la pel·lícula per poder fixar-me bé en tots els detalls.

Realitzada amb la tècnica de l'stop motion, fa que la cinta encara adquireixi més categoria. Espero i desitjo no només la seva nominació per a millor pel·lícula d'animació ... sinó que guanyi l'estatueta!!!

Reconec que les darreres produccions de Burton m'havien decebut una mica, sobre tot l'Alicia o Sombras tenebrosas (malgrat la Michelle!), però ara amb Frankenweenie, recupera tot el seu esplendor, el Burton més autèntic ha tornat , amb una història tan tendre i tan bonica que és impossible que us la pugueu perdre. 
Puntuació: 10/10

No ho he pogut evitar!!
Us deixo el curt original

SOMBRAS TENEBROSAS

Tim Burton és sense cap mena de dubte un dels meus directors moderns preferits (no em poso amb els clàssics!) .

M'encanta el cinema que fa, els seus personatges, la seva tendresa, i a vegades , molt sovint diria jo, la seva mala llet; la seva estètica, les seves històries, evidentment. És un director que segueixo de sempre i del que hauré vist la seva majoria de filmografia... ara ja estic esperant, compto els dies per a l'estrena de Frankiewinnie, l'esperat llargmetratge d'aquell dolç i preciós curt que va fer sobre el gosset reconvertit en Frankenstein.

Ara torna amb el seu estil més Burtinià, després del fiasco de l'Alicia (opinió personal, of course!), torna la essència més autèntica del director americà, tot i que potser no està a l'alçada de La novia cadáver o l'estupenda Sweeney Todd parlant de les últimes, però si que la mala baba de les seves anteriors pel·lícules també queda reflectida en aquesta.

Sombras tenebrosas és l'adaptació d'una sèrie de televisió que feien als anys 60 a Amèrica , no sé si aquí va arribar , jo recordo La família Monster, amb la meravellosa Yvonne de Carlo fent de Lily, però aquesta no la tinc present. Però coincideixen en que els personatges eren criatures del món del terror...

la historia comença quan Barnabas i els seus pares marxen de Liverpool cap a Amèrica per a fer fortuna. Quan són rics, el jove, rep una maledicció al trencar-li el cor a la bruixa del poble, convertint-lo eternament en un vampir. Però el pitjor és que l'enterra viu i quan unes excavacions dos-cents anys després estan construint una finca, troben la seva caixa i el desenterren.

Barnabas haurà de conviure en un nou món ja no només material sinó que haurà de fer front als descendents de la seva pròpia família i a Angeline, la bruixa que encara està enamorada d'ell.

Johnny Depp, parella de fet de Burton en set o vuit pel·lícules més torna a interpretar de forma magistral totes les neures del propi director, sense sobreactuar, i això que el paper ho permetia força, Depp ens presenta un Barnabas incrèdul al principi però que poc a poc es va adaptant a la seva nova condició i ho fa de la manera més normal possible. La seva família evidentment un poema: començant per el joves de la casa, amb una Chloe Grace Moretz fantàstica (era la filla de Nicolas Cage a Kick-Ass), passant pel cunyat (Johnny Lee Miller), fins i tot la psiquiatra afincada a la casa (estupenda, cada vegada millor Helena Bonham-Carter) i una meravellosa matriarca interpretada per Michelle Pfeiffer (ja ho sé, ja ho sé, no sóc gens objectiva), que està simplement genial. La que em va sorprendre molt agradablement, però va ser Eva Green , una guapíssima bruixa que vol fer-li la vida impossible a Depp al llarg dels segles.

Probablement ja només la trobareu en Dvd, però recupereu-la, sobretot els burtinians!. No és la millor, és cert, però disfrutes de moment realment bons.

Puntuació: 8/10

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

Aquest és un comentari contradictori, ho sé.

Per una banda, sóc una seguidora incondicional de Tim Burton, el seu món personal i visual sempre m'ha agradat i he vist totes les seves pel·lícules, és evident que algunes són molt més bones que d'altres i que el seu pitjor treball amb diferència ha estat El planeta de los simios. En la dècada dels noranta jo destacaria sobretot quatre títols: Eduardo Manostijeras, Pesadilla antes de Navidad, Ed Wood i sobre tot Mars attacks! I de la dècada següent, La novia cadáver (brutal!) i l'espectacular Sweeney Todd que ara per ara , crec que és una de les seves millors obres.

Reconec que el món de Burton és molt particular i que si no hi entres pot resultar carregat i aparentment infantil però els que hi entrem, ens som devots pel seu estil original i la seva imaginació desbordant marcada per la seva mitomania (sobre tot en els seus inicis amb Vincent Price, meravellós el curt amb el mateix nom!), dibuixant un humor negre i cuidant al màxim els detalls més insignificants. Amb Johnny Depp , ja ho he dit varies vegades, formen una de les parelles de fet més importants de la cinematografia actual (han treballat junts en set pel·lícules).

Per altra banda, Alicia en el país de las maravillas de Lewis Carroll, mai m'ha agradat, és un conte que ja de petita no el vaig trobar gens atractiu i juntament amb Pinotxo són dos títols de la Disney que mai els hi vaig tenir gaire carinyo.

Amb aquestes dues premisses, ahir vaig anar a veure la pel·lícula de Burton, amb la il·lusió de veure una nova història del director. He de confessar que em va costar molt entrar-hi, no per la direcció ni pel món creat per Burton, que com sempre és imaginatiu i desbordant, sinó per la història, però a mida que anaven passant els minuts m'anava endinsant en aquest món i m'anava fixant en els detalls de la direcció. Vaig començar a jugar amb les imatges que m'oferia Burton i de com certes seqüències recorden a altres pel·lícules d'ell, no sé si ha estat la seva intenció però ja des de la primera escena en què Alícia arriba al país de les meravelles vaig començar a veure trossos d'altres cintes. Per exemple quan Alícia entra en el bosc per primera vegada es veuen els arbres tallats d'Eduardo Manostijeras, o quan el gat es difumina són els ulls de Batman, o el ball que fa el sombrerero és clarament el de Bitelchús o quan en la batalla final Alícia puja les escales mentre es perseguida pel drac, no us recorda al castell de Pesadilla antes de Navidad?

En fi, no és que no m'agradés la pel·lícula , que si em va agradar però potser no és de les seves més rodones, de totes maneres la recomano veure en 3D però doblada... jo probablement la tornaré a veure normal i en versió original subtitulada.... vaig trobar a faltar les veus originals sobretot la del gran treball de Helena Bonham-Carter, que he de reconèixer que cada vegada m'agrada més (sobretot quan treballa amb el seu marit!)

Puntuació: 6.5/10

LOS MUNDOS DE CORALINE

Sóc Burtoniana. Crec que ho he dit més d'una vegada. M'encanta els mons que crea i els dibuixos a vegades una mica esperpèntics que fa. Però m'agrada molt, ho he vist tot,fins i tot els curts, Vincent i Frankenweenie que em van robar el cor. Los mundos de Coraline, està feta amb la tècnica del stop-motion,pas a pas, com les antigues, o sigui les bones, igual que la tècnica que fa servir la casa Aardman, per fer els meus estimats Wallace i Gromit!! Aquesta no està dirigida per en Burton però si per algú que el coneix molt bé a ell i la seva tècnica, en Henry Selick que ja va participar amb ell amb la que és per a mi la seva obra mestra: Pesadilla antes de Navidad. Potser aquesta no és tan rodona, i no crec que sigui una pel.lícula per a nens, el guió en algún moment pot resultar una mica feixuc i hi ha escenes que no crec que siguin molt apropiades per als més menuts ( de totes maneres, també és cert que quan erem petits ens va traumatitzar la mort de la mare de Bambi!!!), però , i aquí us ho recomano, la seva visió en 3 dimensions fa que alguns dels passatges de la pel.lícula siguin realment espectaculars visualment parlant. Si pensem com està feta la pel.lícula , fa que encara et quedis més meravellada davant de la pantalla. El guió , basada en l'exitosa obra literària de Neil Gaiman, té moltes similituds amb un conte que a mi particularment no m'ha agradat mai : Alicia en el país de les Meravelles. La història és ben senzilla, la família de Coraline se'n va a viure a un casalot vell perdut a la muntanya, els pares no estan gaire per ella per culpa de la feina i Coraline decideix evadir-se comptant les portes i finestres que hi ha a la casa, és llavors quan descobreix una porta que la durà a un món paral.lel on tot és perfecte i diferent, però ja diuen que les aparences enganyen... De totes maneres, a mi, cinèfila a vegades una mica frikie... em va recordar en alguna escena a dues pel.licules, totalment diferents: el túnel que la porta al món màgic em va recordar al que duu a John Cusak a Como ser John Malkovich (potser una mica rebuscat però me'l va recordar molt!!), i el ball que fan el ratolins a la pista del circ em va recordar a les meravelloses coreografies musicals que feia el gran Bugsy Berkeley cap als anys 30 i 40!. Pel.lícula recomenable sobretot en 3D, jo vaig passar una estona molt entretinguda!

Puntuació: 7/10