Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Brad Pitt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Brad Pitt. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 d’octubre del 2011

EL ARBOL LA VIDA

 
Aquesta no és una d'aquelles pel·lícules aptes per a tots els públics.

Pot crear una mica de confusió el fet de que surtin en Brad Pitt i Sean Penn (i no ens enganyem la gran part de la seva actuació ha quedat tallada a la sala de muntatge) i la gent pensi que pot ser una gran producció comercial americana.

Però més lluny de la realitat. El árbol de la vida és una pel·lícula densa, molt visual, sense gaire diàleg i amb una historia-guió d'aquelles que cadascú pot fer interpretacions diverses i crear molta discussió i debat.

I a mi això, m'agrada!

És cert, que surts, si més no jo, amb un esperit de contradicció, vaig sortir del cinema pensant que m'havia agradat molt però que necessitava pair-la una mica. Són dos histories diferents però a la vegada dues històries que per la seva magnitud arriben a un punt comú.

Tinc una amiga que em va dir que hi havia molta part de la pel·lícula que era National Greografic; és cert. Però si et deixes emportar per la bellesa de les imatges i el que realment signifiquen: l'origen de la vida i la seva evolució ja en tens prou, a més el microcosmos de la vida que representa la família del Pitt és prou interessant per entendre com ha evolucionat la humanitat. Jo em quedo amb dues seqüencies que per a mi van ser paral·leles d'aquesta situació que plantejo. Quan el dinosaure trepitja al més petit és un símil de com d'alguna manera en Pitt tracta als seus fills... la humanitat és violenta per naturalesa i això no ha canviat gaire.

En quant a les interpretacions , totes són molt més que correctes, potser en Sean Penn es passa una mica de bobalicon posant aquelles cares , però la resta, ja sigui Jessica Chastain amb un drama familiar al darrera impactant que ho compensa amb una vida una mica mística, a un petit paper de Fiona Shaw fent d'àvia, a un excel·lent , com sempre, Brad Pitt; fent de pare dominant i fins i tot maltractador, en una època que desgraciadament era una cosa comú... però no em vull oblidar dels tres nens, sobre tot del més gran (el que després serà en Penn), Hunter McCracken, el protagonista absolut de la historia, un nano molt jovenet que amb la seva aparició en la gran pantalla, aquest és la seva primera pel·lícula està immens.

Deixeu-se anar, i aneu a veure-la és un autèntic espectacle visual. Terrence Malick ha fet una gran pel·lícula, però torno a dir no és apte per a tots els públics.

Puntuació: 9/10

dissabte, 26 de setembre del 2009

MALDITOS BASTARDOS

En Quentin Tarantino estima el Cinema. Et pot o no agradar el tipus de cinema personal que fa, però ell s'estima el Cinema en lletres grans. I ho demostra pel·lícula rera pel·lícula.

Jo no sóc gens entusiasta del cinema tarantinià, tot i que tinc les meves col·legues del cineclub que ho són i molt, però a mi tanta sang i tants tiros a vegades m'avorreix una mica... encara que sempre he reconegut que en Tarantino és un gran cinèfil i que sap dirigir molt bé.

Tothom em parlava de Malditos bastardos com a una obra gran i de lo millor que ha fet... jo evidentment vaig anar amb una mica de recança al cinema...però,sempre hi ha un però... vaig sortir gratament sorpresa.

Analitzem la pel·lícula. El primer que em va sorprendre és el preciós homenatge que fa al cinema alemany, parla de Leni Riefenstahl (una grandíssima directora alemanya), de G.W. Pabst... de les moltes referències cinèfiles que fa com comparar a Goebbels amb O'Selznick (que vaig trobar genial!!!); o les referències a Hitchcock (moviments de càmera de seqüències d' Encadenados) o a l'spaguethi western, sobretot a l'inici de la pel·lícula...

La cinta està estructurada en 5 episodis, normal en els guions de Tarantino,(potser la diferència és que aquesta vegada ho fa d'una manera lineal, no circular) i en gaire bé tots ells hi apareixen un grup de “pistolers redimits i venjadors” (clara referència al western) que apareixen per anar-se carregant a nazis que es troben pel camí (encertadíssims tots ells, potser en Pitt, el capità d'aquest grup està un xic sobreactuat però molt divertit).

Cada un dels episodis té un tempo personal i en cada un t'explica una historia que després aniràs lligant a mida que passa el metratge. No sé quin és el que em va agradar més... potser és va excedir una mica amb el del bar tot i que la Diane Kruger està impressionant... però els millors episodis són evidentment on surten els dos grans descobriments de la cinta: Melanie Laurent, personatge que no esbrinaré però que requereix especial atenció i que la seva venjança serà espectacular i Christoph Waltz , actor austríac que és menja literalment a qualsevol dels actors que té al costat en escena. Cada vegada que el tenia davant ja em posava nerviosa del què passaria, i és que la seva caracterització de nazi és antològica, digne successor del paper que va fer Ralph Fiennes a La lista de Schindler.

En Tarantino se'n fot i passa de tot, i com que somniar és gratuït reinventa la història elaborant un final nazi que ja ens hauria agradat a tots.

Puro divertimento... segurament la tornaré a veure!!

Puntuació: 9/10