
Per a tots aquells i aquelles que vulguin compartir amb mi la passió pel cinema
dissabte, 1 d’octubre del 2011
EL ARBOL LA VIDA

dissabte, 26 de setembre del 2009
MALDITOS BASTARDOS

En Quentin Tarantino estima el Cinema. Et pot o no agradar el tipus de cinema personal que fa, però ell s'estima el Cinema en lletres grans. I ho demostra pel·lícula rera pel·lícula.
Jo no sóc gens entusiasta del cinema tarantinià, tot i que tinc les meves col·legues del cineclub que ho són i molt, però a mi tanta sang i tants tiros a vegades m'avorreix una mica... encara que sempre he reconegut que en Tarantino és un gran cinèfil i que sap dirigir molt bé.
Tothom em parlava de Malditos bastardos com a una obra gran i de lo millor que ha fet... jo evidentment vaig anar amb una mica de recança al cinema...però,sempre hi ha un però... vaig sortir gratament sorpresa.
Analitzem la pel·lícula. El primer que em va sorprendre és el preciós homenatge que fa al cinema alemany, parla de Leni Riefenstahl (una grandíssima directora alemanya), de G.W. Pabst... de les moltes referències cinèfiles que fa com comparar a Goebbels amb O'Selznick (que vaig trobar genial!!!); o les referències a Hitchcock (moviments de càmera de seqüències d' Encadenados) o a l'spaguethi western, sobretot a l'inici de la pel·lícula...
La cinta està estructurada en 5 episodis, normal en els guions de Tarantino,(potser la diferència és que aquesta vegada ho fa d'una manera lineal, no circular) i en gaire bé tots ells hi apareixen un grup de “pistolers redimits i venjadors” (clara referència al western) que apareixen per anar-se carregant a nazis que es troben pel camí (encertadíssims tots ells, potser en Pitt, el capità d'aquest grup està un xic sobreactuat però molt divertit).
Cada un dels episodis té un tempo personal i en cada un t'explica una historia que després aniràs lligant a mida que passa el metratge. No sé quin és el que em va agradar més... potser és va excedir una mica amb el del bar tot i que la Diane Kruger està impressionant... però els millors episodis són evidentment on surten els dos grans descobriments de la cinta: Melanie Laurent, personatge que no esbrinaré però que requereix especial atenció i que la seva venjança serà espectacular i Christoph Waltz , actor austríac que és menja literalment a qualsevol dels actors que té al costat en escena. Cada vegada que el tenia davant ja em posava nerviosa del què passaria, i és que la seva caracterització de nazi és antològica, digne successor del paper que va fer Ralph Fiennes a La lista de Schindler.
En Tarantino se'n fot i passa de tot, i com que somniar és gratuït reinventa la història elaborant un final nazi que ja ens hauria agradat a tots.
Puro divertimento... segurament la tornaré a veure!!
Puntuació: 9/10