LA DAMA DE HIERRO

 

Vaig a ser ràpida: La dama de hierro, no val res.!!! i no cal gastar gaires més paraules amb ella.... ara la Meryl.... si que és mereix una gran entrada!!!

Cada vegada estic més convençuda que Meryl Streep no és d'aquest món. És única en la seva espècie!! No hi ha ningú com ella... ningú, ni dona ni home ni animal, i això que hi ha animals que es mereixen l'Oscar i tots els premis (sinó fixeu-vos amb Uggie, el gosset de The Artist!).

Però tornem a la gran Meryl!!

He de confessar aquí i davant de tothom que a mi , quan jo era més joveneta la Meryl Streep no m'agradava (i això ho pot confirmar la meva amiga Margenat que sap tots els meus secrets cinematogràfics més inconfessables) no li trobava el què, però poc a poc i analitzant les seves interpretacions allò que era un rebuig inicial va passar a ser una successió d'admiracions per cada pel·lícula que veia... fins al final, que se m'enfot el que vagi a veure perquè només la vull veure a ELLA.

No recordo quan va ser la primera vegada que la vaig veure però gaire bé podria dir que va ser en la seva primera aparició en una pantalla gran: Júlia (la meravellosa historia d'amistat entre Vanessa Redgrave i Jane Fonda que per cert va ser ella qui la va acomiadar en els Globus i va professar la seva admiració!) i en que fa un petit paper que l'arribes a odiar (probablement per això la meva mania inicial).

Després vindria El cazador i primera nominació de 16!!! esplèndida... i tants d'altres papers... fem-ne un repàs del que més m'han impactat.

Aviso...gaire bé en tota la seva filmografia ha rebut premis o nominacions, cosa que feia, premi que queia, si ja ho dic jo que no és d'aquest món...

Té una filmografia extensa i si segueixo l'ordre cronològic mencionaria especialment: Manhattan, amb Woody Allen, Kramer contra Kramer amb Dustin Hoffman, La mujer del teniene francés i La decisión de Sophie.... la esplèndida Memorias de África ... totes hauríem volgut volar amb Robert Redford o dir-li que si a Clint Eastwood a Los puentes de Madison... però llavors va arribar Las horas i és llavors quan la meva admiració per Meryl ja va ser tan gran que creia que no podria superar un paper com aquell on merescudament hauria d'haver guanyat un altre Oscar, però és que llavors va fer Mamma Mia! on ballava i cantava i se n'enfotia d'ella mateixa, i vaig pensar ja està ja no pot fer res millor... i va i ens presenta el paper de monja a La duda i vaig tenir por, vaig sortir cagada del cinema amb la seva interpretació no vaig poder dormir en dos dies, se m'apareixia la seva cara per tot arreu... i em vaig dir ara si, ja ha arribat a dalt de tot i pataplaf.... fa de Júlia , una cuinera americana que va a aprendre cuina a França i llavors em va desarmar i ja vaig caure definitivament als seus peus. Però ara fent de Margaret Thatcher (obligatòria veure-la en anglès!!) està simplement magistral i la seva caracterització fa posar els pèls de punta!!!!! On té el sostre de la interpretació aquesta dona??? no ho sé però crec que encara té corda per estona...

Aquest any igualarà a Ingrid Bergman en els Oscars .... perquè aconseguirà el tercer... de moment esperar el 24 per les nominacions i després ja em direu.

I com deia Cary Grant, l'amic íntim d'Ingrid Bergman: “Ingrid es mereix un premi cada any , estigui o no nominada”... el mateix dic per la Meryl. Amén.

Puntuació: 3/10. Meryl Streep: cal que li posi puntuació????

INGMAR BERGMAN UN GRAN DESCONEGUT

Per a mi, evidentment....

La filmografia que jo havia vist d'ell es reduïa a Saraband i evidentment a Sonata de otoño amb la meva Ingrid. La única col·laboració que van fer els dos Bergmans suecs.

Gràcies a l'Anna, una amiga que està estudiant a l'ESCAC i que ens va “obligar” a dues amigues i a mi a veure Persona. El seu repte s'ha derivat en: El ultimo sello, El manantial de la doncella i Fresas salvajes en una setmana!!!.

Autèntiques delícies....

Avui n'he fet el comentari a Zinéfilas.

AVUI HAURIA FET 96 ANYS I EN FA 29 QUE ENS VA DEIXAR

Ingrid Bergman, avui n'hauria fet 96 i fa 29 anys que ens va deixar. Va néixer i morir el mateix dia.

Deixeu-me que avui la recordi, sempre tinc present aquesta data, era... és una de les més grans actrius que hi han hagut mai i avui tinc ganes de recordar-la , tot i que ho faig a vegades perquè és la meva actriu preferida, i la meva debilitat és infinita!!!

Va treballar amb els més grans directors: Hitchcock, Fleming, Rossellini, Cukor, Minelli.... i actors i actrius tot i que mai va coincidir, amb les dues altres grans: Katherine i Bette, així com la seva coetània: Greta Garbo.

No recordo quina va ser la primera vegada que la vaig veure però si que tinc molt present a un senyor que li feia molt la punyeta i que en aquell moment m'hauria agradat entrar a la pantalla del televisor i donar-li un cop de puny. Era Charles Boyer a Luz que agoniza, li feia passar tan malament que em va costar molt deixar d'odiar-lo (era un molt boooon actor!!!).

Crec que em falten molt poques pel·lícules per veure-li, les he vist pràcticament totes, fins i tot em vaig empassar un cicle que van fer d'ella a la matinada de la seva etapa sueca.... jo era molt joveneta.

Mai he sabut dir quina era la meva pel·lícula preferida, no ho sé... sempre he preferit l' Intermezzo suec al remake que en va fer O'Selznick a Hollywood tot just ella arribada a Amèrica, m'agrada la Ivy de El caso del doctor Jekyll (inicialment el paper de prostituta l'havia de fer Lana Turner però ella es va voler arriscar!), l'encantadora María de Por quién doblan las campanas, o la interessant Doctora Constance Petersen a Recuerda... de la seva etapa italiana, em quedo sens dubte amb la Irene de Europa 51, de la seva maduresa em quedo amb l'Anastasia, la Stephanie de Flor de Cactus, o evidentment la Greta del Asesinato en el Orient Express, el seu tercer Oscar.

Els qui em coneixeu sabeu que no pararia de parlar d'ella, tinc 7 biografies d'ella, una amb xinès!, un parell de guions.... és una actriu que sempre m'ha fascinat!!!

En fi..... no es pot ser mitòmana i cinèfila a l'hora!!!

ELLES (1)

Passejant per la xarxa. No ho he pogut evitar!!!

GRETA GARBO: 20 ANYS SENSE ELLA

A l'any 84 vaig veure una pel·lícula amb la qual en vaig identificar moltíssim: Buscando a Greta. La vaig anar a veure perquè l'actriu que la protagonitzava m'encantava, Anne Bancroft, i com a mitòmana que sóc, vaig entrar al cinema sense saber que anava a veure, només pel simple fet de veure-la a ella. Era una cinta de Sidney Lumet i em va marcar. Era una història senzilla, una dona ja gran que està a l'hospital a punt de morir i que li demana al seu fill una última voluntat: conèixer a Greta Garbo. El pobre fill es passa tota la cinta buscant a Greta per la meravellosa ciutat de Nova York... al final la troba i el monòleg final de Bancroft dirigint-se a la seva actriu preferida és dels que han de tenir un espai en la història del cinema!.

Aquesta setmana passada ha fet 20 anys que Greta Garbo ens va deixar. La divina és d'aquelles actrius que mereixen una menció especial, a l'igual que Ava Gardner, era una actriu d'ofici, interpretava per què era la seva feina però en realitat és considerava una camperola de Suècia... de fet a casa seva de Hollywood tenia un hort, igual que el animal más bello del mundo! Però tots els cinèfils tenim sort de que la considerés la seva feina, perquè el treball que va deixar, (només 29 títols) és esplèndid!

El seu anunci de deixar la interpretació als 30 i pico va fer que la seva llegendària història es fes cada dia més gran i ara per ara se la consideri una de les més grans actrius que mai han existit... i amb motiu!

De Greta Garbo, en podríem parlar llargament, dels seus títols, de la seva vida, de la seva prematura retirada. La seva vida va està plena de misteri que ella mateixa va crear més per la voluntat de desaparèixer i que la gent no la tingués en compte. Crec que la jugada li va sortir al revés perquè això només va crear més expectació per saber d'ella. Des dels seus inicis a Suècia ja va sobresortir en la interpretació en la etapa del cinema mut i quan va arribar a Hollywood va treballar amb varies pel·lícules amb el galant de l'època John Gilbert (amb el que va estar a punt de casar-s'hi però ella no es va presentar al casament), i després va treballar amb els més grans directors i les estrelles del moment. Jo em quedo amb un dels moments més intensos de la seva carrera: Garbo Laughs!!!

Probablement si hagués continuat la seva carrera fins al final , hauria fet grans papers, però això, ja és història.

Per cert, una curiositat, mai va treballar amb la seva coetània i compatriota Ingrid Bergman però us imagineu si ho haguessin fet?...

MERAVELLOSA DESCOBERTA!!!

Ahir vaig fer una meravellosa descoberta gràcies a l'eloy (leolo). Ja li he donat les gràcies personalment perquè per a mi ha estat un xoc trobar-me amb unes fotos tan impactants, i això que tinc molts llibres de la Ingrid i un recopilatori de fotos extens. I moltes d'aquestes no les que no havia vist mai!!! A més he trobat un bloc integrament dedicat a ella!!!

No tinc paraules, us deixo amb algunes d'elles!!!

PARELLES DE CINEMA

Dissabte vaig anar al museu del cinema de Girona. Sempre és una meravella trepitjar aquesta preciosa ciutat i de tant en tant m'hi escapo, sobre tot, i no és una excusa, quan hi ha alguna exposició temporal. Totes són interessants però sempre n'hi ha alguna que destaca més. Recordo que vaig anar a veure la dels objectes de Marilyn o la de fotos de la Katherine Hepburn, entre d'altres.

Ara, l'exposició temporal està dedicada a fotos de parelles de cinema del Hollywood d'entre els anys 20 i els 70... com podeu imaginar la meva condició de cinèfila i mitòmana clàssica no em permetien perdre'm una exposició d'aquestes característiques...

No us ho penseu, “perdeu-vos” un dia per Girona i aneu al museu, molt recomanable de visitar i meravelleu-vos dels grans clàssics i de les parelles que tenien química, algunes dins i fora de la pantalla, d'altres només a dins. Algunes són d'estudi, d'altres de promoció i algunes són fotogrames però totes valn la pena.

L'exposició està fins el 4 d'octubre. Aquí en teniu alguns exemples: (reconexeu les pel.lícules?)

INGRID BERGMAN:EL ROSTRE DOLÇ D'UNA MERAVELLOSA ACTRIU

Volia retre un homenatge a Ingrid Bergman el dia que va néixer i morir.

Avui fa 27 anys que va morir i avui hauria fet 94 anys.

Probablement aquest serà el comentari més personal que he fet en el meu blog perquè Ingrid Bergman per a mi sempre ha significat quelcom molt especial. Malgrat que no he parlat molt d'ella sempre ha estat la meva actriu preferida (si!, per davant de Katherine o de Bette, que també ho són), però Ingrid Bergman sempre ha estat una actriu molt present en la meva vida.

Patricia Clarkson (avui encara l'admiro més després de veure aquest reportatge) en el vídeo que poso a sota, diu que la va descobrir quan tenia 15 anys amb Gaslight. Jo no sabria dir quan la vaig descobrir però si que puc dir que quan vaig començar a donar-me compte de que el cinema era molt important per mi (deuria tenir 10 o 12 anys), amb una de les primeres actrius en qui em vaig fixar va ser ella.

Podria parlar hores i escriure llibres sobre Ingrid Bergman. Podria parlar de la seva filmografia per què l'he vist pràcticament tota, fins i tot la de l'etapa sueca (reconec que em va atrapar molt més l' Intermezzo suec que no pas l'americà).

M'agraden molt les biografies d'actors/actrius/directors i en tinc moltes. Evidentment, d'Ingrid Bergman és de la que en tinc més: 8 i fins i tot una és en xinès (és la única que no he sabut llegir!!!)... i les he llegit totes, i és per això que avui m'agradaria explicar anècdotes d'ella com a persona, com actriu, més que de les seves pel·lícules:

• Era la gran coetània de la seva compatriota Greta Garbo, però mai van treballar juntes. El més curiós és que mai va treballar tampoc amb les meves altres actrius preferides, ni amb Katharine Hepburn ni amb Bette Davis, i també eren de la mateixa època.

• Quan va arribar a Hollywood reclamada per David O'Selznick, el gran productor de la època (Lo que el viento se llevó) per protagonitzar el remake d'Intermezzo, el productor la va passar per maquillatge i li va dir a l'equip de maquilladors què havien de canviar de l'aspecte de la jove actriu. Ella es va aixecar de la cadira i va dir: “si em toqueu una sola part del meu cos me'n torno ara mateix a Suècia”, malgrat la seva innocent aparença tenia un gran caràcter.

• Va treballar amb els grans directors de l'època: Victor Fleming, Leo McCarey, Michael Curtiz, Jean Renoir, Stanley Donen, Anatole Litvak, Sidney Lumet, Vincente Minnelli, George Cukor, Ingmar Bergman i evidentment amb Alfred Hitchcock (amb qui va treballar tres vegades) i el qui fou el seu marit i on personalment crec que va fer les seves millors interpretacions, Roberto Rossellini amb qui va treballar en sis ocasions. I amb els millors actors: Howard, Tracy, Bogart, Cooper, Boyer, Grant, Sanders, Perkins, Bryrner, Quinn, Connery...

• Va conèixer a Rossellini per què va ser ella mateixa que després d'haver vist una pel·lícula del director li va escriure una carta en anglès i al final de tot li va escriure que volia treballar amb ell i l'únic que sabia dir en italià era: Ti amo

• Pel seu matrimoni amb el director italià, en aquella època del tot escandalós, va ser vetada a entrar a Hollywood... però va tornar per la porta gran i la van perdonar amb un Oscar (en va guanyar tres), per Anastasia.

• Quan va rodar Casablanca , el seu film més mític, va comentar que poc parlava amb Humphrey Bogart durant el rodatge.

• Va actuar una vegada a Barcelona, al teatre .

• A El extraño caso del doctor Jekyll amb Spencer Tracy, se li va proposar el paper de Lana Turner, però el va voler fer ella, és el paper de la prostituta... un paper molt arriscat per la seva carrera però se'n va sortir molt bé.

• A Nosotras las mujeres, un film de Rossellini, un fals documental es mostra a lngrid a casa seva perseguint unes gallines, és una de les escenes més dolces que he vist mai d'ella.

• Poca gent sap que Isabella Rossellini, la seva filla va estar un any a l'hospital per un problema d'esquena.

• A Las campanas de Santa Maria amb Bing Crosby, on ella feia de monja es va rebre a l'estudi una allau de saques de cartes de correus de mares desesperades per què les seves filles havien vist la pel·lícula i volien anar al convent.

• Cary Grant, íntim amic seu, va dir en una ocasió: “Encara que no faci una pel·lícula,a Ingrid Bergman se li hauria de concedir un premi cada any” (Jo hi estaria d'acord)

La meva mare sempre m'ha dit , i ja sabeu que les mares sempre diuen la veritat, que jo vaig néixer en una època i en un lloc diferent. Hauria d'haver nascut en el temps del Hollywood clàssic per poder conèixer a totes les meves actrius , sens cap mena de dubte a la primera que hauria anat a conèixer és a Ingrid Bergman.

Són només 5 minuts, però valen la pena!

LOS ABRAZOS ROTOS

Segueixo pensant que Todo sobre mi madre és la obra mestra de Pedro Almodóvar, és una pel·lícula rodona, no té cap fisura, estima els seus personatges d’una manera tendra i tots i cadascun d’ells te’ls arribes a estimar. I la història és tan cinematogràfica que jo encara , després de tant de temps, la tinc molt present. Vaig anar a veure Los abrazos rotos per què senzillament és una pel·lícula de l’Almodóvar i sé que aixeca passions, tant de bones com de dolentes, no hi ha terme mig amb ell. Jo particularment sóc de les que el segueixo, en sóc admiradora i m’agrada el cinema que fa, potser l’última que no em va agradar va ser La mala educación, és la més fluixa de les darreres però les seves últimes pel.lícules són bones. Almodóvar estima el cinema i es nota.... i sobre tot estima a les seves actrius . Aquesta, però, no és una pel.lícula rodona, és bona si, però no rodona. Deixa massa coses en el tinter i en vol explicar tantes que no acaba de ser perfecte. L’altre dia vaig sentir que havia retallat mitja hora del muntatge final... potser aquesta és la raó de que no ho sigui, no ho sé... però en tot cas, surts del cinema amb la sensació de que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Però en Pedro, s’estima a les seves actrius i sobretot a la Penélope Cruz que brilla amb llum pròpia, reconec que segueix sense agradar-me però tot i així té algunes escenes en què està realment espectacular...no les diré per no desvetllar la trama però si que no desvetllo res si dic que en molts dels plànols de la pel·lícula recordem altres trossos de cintes de la filmografia d’Almodóvar i de moltes pel·lícules clàssiques (suposo que part de la meva debilitat pel director manxec és que a Todo sobre mi madre sortia un fragment d’All about Eve i en aquesta que surt Viaggio in Italia amb la meva Ingrid Bergman).

A més, en Pedro sempre té un petit paper per a totes les seves actrius, Chus Lampreave, Kitti Manver, Rossy de Palma, Lola Dueña (per cert, espectacular el seu paper, és el més divertits de tots, per estrany que sembli!!!), Carmen Machi... només vaig trobar a faltar a Carmen Maura i Bibi Andersen. Una altra actriu que també surt en un petit paper i que se surt de la pantalla és Ángela Molina, que com la Maura en el seu moment a Volver, confia plenament amb en Pedro i ni tan sols es maquilla....

Però per sobre de tots ells , crec que i segons la meva modesta opinió, estan Lluís Homar i Blanca Portillo... el primer en estat de gràcia des del principi de la seva carrera i ara sembla que amb el director manxec fan un tàndem gairebé perfecte,porta tot el pes de la pel.lícula i és home, cosa que Almodovar sempre ha donat el protagonisme a les dones... i la segona que no ha de demostrar res per què Portillo està a l'alçada d'Adriana Ozores, o altrament dit, és una de les millors actrius que actualment hi ha a l'estat espanyol.

Los abrazos rotos, és una pel.lícula que destil.la cinema per tots cantons, és un homenatge al setè art , Almodovar estima el cinema i es nota i fa que nosaltres també l'estimem.

Puntuació: 8/10