dijous, 23 de febrer del 2012

ALBERT NOBBS


Glenn Close ha tingut la desgràcia de decidir fer la seva producció el mateix any en que Meryl Streep ha fet de Margaret Tatcher.
I això és un gran problema per a ella... els membres de l'Acadèmia podrien repetir l'exemple de l'any 1968 quan van donar ex-aequo, presentats per Ingrid Bergman, l'Oscar a la millor actriu a Barbra Streisand per Funny Girl i a Kate Hepburn per Un león en invierno (encara que de fet n'haurien pogut donar tres per què l'altra era Vanessa Redgrave a Isadora... bufff!!!!).
En fi , parlem de la cinta.
Aquesta és la tercera col·laboració de l'actriu amb Rodrigo Garcia, si em permeteu, el successor natural de George Cukor en relació a ser un gran director d'actrius (amb permís del nostre Almodóvar), i els resultats no poden ser millors. Albert Nobbs era una autèntica obsessió per Close des de que fa vint anys va interpretar el personatge als escenaris de Broadway... i no m'estranya ,ara amb la distància d'uns dies d'haver-la vist , crec que el seu personatge és del més extraordinari. Necessitava digerir la pel·lícula per què és d'aquelles que pots sortir totalment descol·locat del cinema (és el que em va passar a mi!) però a mida que van passant els dies , la història et va entrant i admires cada vegada més ja no només el personatge sinó la genial interpretació de Close. És evident que Glenn Close és una de les grans del cinema, si més no crec que té una de les millors escenes de la història del cinema, i aquí animo a que llegiu el fantàstic anàlisis que en va fer la meva amiga Troyana de la pel·lícula on surt aquesta escena.... l'escena final de Las amistades peligrosas, quan es treu el maquillatge i li cau la llàgrima.
Però tornem, que me'n vaig....
Albert Nobbs, té una història senzilla....aparentment...en un context molt complex. En la època victoriana, a Irlanda del segle XIX, una dona ha de fer passar-se per un home si vol tenir una educació i un negoci propi. Albert, és aquesta dona, presonera en una roba d'home que treballa en un hotelet i del qual tothom li té un respecte i a la vegada passa totalment desapercebuda. Ella voldria tenir una família i un negoci i és quan pensa en la possibilitat de casar-se amb una de les cambreres de l'hotel... I ja no explico més per què , personalment vaig estar enganxada tota la cinta i el final és d'aquells que no t'esperes i que està molt ben resolt.
Garcia, amb una cura de detalls impressionant, et fa entrar en una atmosfera sensible, que et va fent empatitzar poc a poc amb aquest personatge fràgil que viu la vida a través dels altres, és un simple espectador del que li va passant per davant, amb resignació i silenci.
Amb una colla d'actors secundaris extraordinaris, Brendan Gleeson, Jonathan Rhys Meyers (l'Enric VIII de la sèrie), Mia Wasikoska (en el paper de la cambrera objecte de desig d'Albert , amb una progressió ascendent molt interessant), una meravellosa i odiosa Pauline Collins i la també nominada, i desconeguda totalment per a mi Janet McTeer, excel·lent acompanyant a una meravellosa i exquisida Glenn Close, en un paper dificilíssim d'interpretar, sense cap expressió facial durant tota la pel·lícula, sense maquillatge, reclosa en un vestit que no la deixa demostrar cap moviment estrany o sentiment aparent. Senzillament extraordinària....
La millor escena... sens dubte la de la platja, meravellosa!!!
No és una pel·lícula fàcil de veure, ho sé, és de ritme lent i sembla que no et va explicant res, però en això radica la genialitat de Rodrigo Garcia i de les interpretacions de tots, que al cap d'uns dies , encara no et pots treure del cap la història d'aquesta dona.
Imprescindible!! i reitero, podrien fer un ex-aequo!! s'ho mereixen les dues!
Puntuació: 9/10

dilluns, 20 de febrer del 2012

ELS PREMIS GOYA

No ens enganyem , qualsevol cerimònia de premis és pesada, i llarga... simplement per què la repartició de premis sempre es fa eterna...
Pot ser avorrida, sense ritme, amb presentadors que no saben portar la gala, o sigui que no siguin showmans o, per altra banda pot ser amena, divertida i que passi d'allò més bé, malgrat la durada.
Va ser el cas d'ahir.
A mi em va agradar.
Començant pel número inicial, Eva Hache, la presentadora de la cerimònia, la showoman va ser divertida, en alguns moments, fins i tot reivindicativa, punyent però sempre força respectuosa amb els convidats, cosa que no es pot dir d'altres cerimònies malgrat em pesi dir-ho.
La cosa ha estat força repartida. Però és evident que la gran guanyadora ha estat No habrá paz para malvados, que he de confessar que no he vist però que penso posar-hi remei ben aviat!.
En quant als premis, crec que merescuts, i parlo sobre tot dels d'actors i actrius...començant per un genial Lluís Homar per Eva, amb el seu primer Goya (no crec que li faltin gaire premis més a un dels grans de casa nostra), passant per Maria León, abraçada efusivament al seu germà Paco, ambdós actors còmics però ella reconeguda per un paper ben dramàtic a La voz dormida, a Jan Cornet, com a actor revelació per La piel que habito, un altra català, així com Kike Maillo (català again!) el director revelació per Eva , amb un dels discursos més emotius dedicats a la nena Claudia.... que no va poder ser nominada per l'edat però que també s'ho hauria merescut, o els grans José Coronado, que ja li tocava i que està brutal en el paper de policia corrupte.. o una debilitat com Elena Anaya, preciosa i sobre tot humil, molt humil que dedicava i compartia els seus premis amb les seves companyes nominades i li donava les gràcies sinceres a Pedro Almodovar pel paper (i als seus maquilladors, que també es van emportar l'estatueta!).
Bons números musicals, bones presentacions de pel·lícules, bones recomanacions per part de Cayetana Guillén Cuervo, molt bones!!! i un final de festa, amb una Eva Hache brillant donant els últims consells a Billy Cristal!!! Genial!!!!
Espero que repeteixi l'any que ve , perquè per ser la primera vegada ho ha fet molt bé!!!!

diumenge, 19 de febrer del 2012

MONEYBALL



Advertència: Si no t'agrada el beisbol o no hi entens gaire tens el perill de perdre't molta part de la història!
Dit això, jo em vaig arriscar i la vaig anar a veure. No hi entenc però el beisbol és un esport que em crida l'atenció. Però em vaig perdre. Massa matemàtiques, massa termes beisbolístics, és diu així!, que em van fer perdre varies vegades en la història i a més es parla de molts jugadors que deuen ser reals.
És una pel·lícula per als americans , sense cap mena de dubte.
Basada en una història real , la pel·lícula ens explica la historia d'un gerent d'un equip de beisbol no gaire bo, que mitjançant un noi que no entén de beisbol però si de matemàtiques aconsegueix els factors necessaris per fer un equip vencedor, amb jugadors que no són grans estrelles però que poden donar molt per l'equip.
Amb un guió d'Alan Sorkin el de La red social, un guió amb una solvència inqüestionable, va ser guionista de la fabulosa El ala oeste de la Casablanca, el guió d'aquesta sense fer-se pesada , personalment no em va interessar. Així com el protagonista absolut a Los descendientes és en George Clooney aquí ho és en Brad Pitt, i els dos amics han estat recompensats en ambdues nominacions als Oscars.
A mi, que voleu que us digui, segueixo pensant que la millor actuació d'aquest any és la de Jean Dujardin a The Artist, però també reconec que si penso en mentalitat americana i he de decidir potser ho faria amb algun d'aquests dos papers... espero equivocar-me.
Tot i ser Pitt el màxim protagonista de la història s'acompanya d'uns secundaris que fan de la història una mica més interessant. Phillip Seymour Hoffman, sempre perfecte en els seus papers, interpreta a l'entrenador d'aquest equip una mica a la deriva, sense creure gens amb les noves tècniques del gerent i en el que potser, tenen les seqüències més interessants. Jonah Hill com a aquest noi matemàtic que apareix en una reunió en la que va en Pitt i que aquest decideix saber que és el que fa exactament i arriscar-se amb ell, també està nominat. I encara que surt poc, sempre és una presència molt , però que molt agradable la de Robin Wright, ja sense el Penn, fent de la ex-dona del protagonista i mare de la filla , la que posa el toc més sensible de la història.
Puntuació: 6/10

dimarts, 14 de febrer del 2012

LOS DESCENDIENTES


Sempre s'ha dit que aquells que viuen en una illa són gent especial. Ja sigui per què és un context agobiant, en el qual saps que si no és en vaixell o avió no pots sortir d'allà o per altre banda és un context íntim en què només et pots valdre per tu mateix per què pots no tenir ajut de l'exterior.
Los descendientes té aquestes dues vessants. En George Clooney el protagonista de la historia viu entre dos situacions que li resulten agobiants però a la vegada íntimes.
Per una banda és el descendent directe d'una família que té l'últim terreny verge d'una illa de Hawai i ell , davant d'una família nombrosa formada per molts cosins, és el responsable últim de que s'ha de fer amb aquest terreny, ell té la darrera decisió i això el col·loca en una posició una mica incòmode. Paral·lelament la seva dona acaba de tenir un accident que l'ha deixat en coma profund i ha de decidir si la desendolla o no, i amb el sentiment terrible de decidir que ha de fer se n'assabenta per la seva pròpia filla de què la seva dona l'enganyava.
Matt King (Clooney) es troba sol i amb la difícil situació de resoldre tot el que li ha passat en tant poc temps. Ell tampoc era responsable de l'educació de les seves filles i se li ajunta que ara a d'educar-les sol. Però la gran, la rebel Alexandra (excel·lent debut de Shailene Woodly), li farà obrir els ulls i que al llarg de la pel·lícula serà la seva única ajuda en totes les decisions que ha de prendre.
Nominada en varies categories , la més important crec, és la de l'actor principal. George Clooney és l'únic protagonista de la història carregant ell solet a les seves espatlles una història dura sobre un home que ha creat un arxipèlag emocional i mai millor dit en una illa que l'ha tancat a tot.
Bona direcció d'Alexander Payne , que tot i que la pel·lícula no m'ha desagradat vaig sortir molt més satisfeta de la seva darrera cinta: Entre copas.
N'he sentit molt bones crítiques, jo potser no seria tan emocionalment oberta, però en reconec un bon treball de Clooney. Però no crec que es mereixi l'Oscar...
Puntuació: 7/10

diumenge, 5 de febrer del 2012

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN

Nader i Simin és un matrimoni iraní que d'alguna manera encara s'estima , però s'estan separant perquè ella vol marxar de la ciutat i ell no vol. La filla decideix finalment quedar-se amb el seu pare.
Ell no vol marxar per una raó de pes, el seu pare té alzehimer i no el vol deixar sol. Però treballa i ha de llogar a una dona perquè es faci càrrec d'ell i de la casa mentre està treballant.
És una pel·lícula amb una presentació relativament senzilla que es va complicant a mida que passa el metratge enganxant-te a la història primer d'una manera lenta però que va copsant la teva atenció i interès per el que els hi passa.
Amb un guió molt intel·ligent amb el que el director Asghar Farhadi, t'endinsa en un microclima de mentides, pors, crítica social , religiosa i moral totalment actual. Tots els personatges menteixen, cap se n'escapa però el més interessant de la història és que entens a cada un dels personatges i entens per què menteixen i per que ho fan, per què cadascú té la seva raó i els seus motius per fer-ho i lo brillant de la historia és que no et pots posar de part de ningú ni jutjar que fa cap d'ells per què tots ho fan amb un objectiu propi.
I és evident que voldria fer un especial esment sobre la parella protagonista, tots estan molt bé però el matrimoni , els dos actors van guanyar el premi a Berlín juntament amb la pel·lícula, estan realment espectaculars. Tots dos lluiten pel que volen i en el fons per millorar com a parella encara que no s'ho demostrin però els dos tenen suficients motius com per haver de lluitar per separat.
El final és tan bo com tot el desenvolupament de la historia, vols saber que passarà, però com la vida mateixa és tota una incògnita, malgrat te'l puguis construir tu mateix.
Pel·lícula nominada per a millor de parla no anglesa, té veritables possibilitats per a guanyar , i si jo fos de l'Acadèmia, sens dubte que la votaria.
És una gran pel·lícula!
Puntuació: 9/10