Sempre he dit que a mi m'agraden les pel·lícules de guió. Que m'expliquin una història encara que sigui petita, ja m'està bé per sortir contenta i satisfeta del cinema.
Últimament , n'he vist alguna de pel·lícula de guió senzill (o aparentment senzill), de poc pressupost i amb bones interpretacions i això fa que segueixis gaudint d'una bona tarda de cinema. És el cas de London River.
La pel·lícula té com a rerefons els atemptats que es van produir el matí del 7 de juliol del 2005 a Londres quan van explotar quatre bombes en diversos transports públics, concretament en un autobús i al metro produint molts morts i ferits en plena ciutat.
La història s'emmarca en els dos personatges principals que es troben casualment afectats pels atacs, ja que cap dels dos troba als seus fills: Ousmane, un musulmà resident a França i la senyora Sommers, una dona cristiana que viu en un poble prop de la capital.
Dirigit per Rachid Bouchareb,un director francès d'origen argelí, ens explica una història plena d'emocions i de contradiccions on dos mons completament contraposats s'han d'enfrontar conjuntament a un drama comú, com és la pèrdua d'un fill en un atemptat. En un principi hi ha reticència sobre tot per part del personatge femení quan coneix la realitat d'una filla que desconeixia completament al descobrir que era la parella del fill d'Ousmane i de primer moment el culpa , però la falta de notícies dels dos joves fa que comencin junts un camí de recerca per tots els estaments per saber-ne alguna cosa. El dolor els uneix i fa que poc a poc es vagin descobrint l'un a l'altre i arribin a entendre's.
La pel·lícula va destacar en la passada Berlinale on va guanyar una menció especial del jurat per al seu director, una nominació al lleó d'or i el premi al millor actor, Sotigui Kouyaté que va morir poc després de rebre el premi. Aquesta cinta de producció francesa, britànica i argelina relata una història sòbria, sense caure en cap moment en el sentimentalisme, on els rostres dels personatges principals demostren com el dolor es pot transmetre de tal manera que t'arribin a afectar terriblement. I això, sobre tot, gràcies a Brenda Blethyn que una vegada més, i no sé quantes en porta (jo crec que tota la seva carrera, encara recordo com vaig quedar de tocada quan vaig sortir del cinema després de veure Secretos y mentiras) ens regala una d'aquelles interpretacions que esgarrifen.
Molt, molt recomanable.
Puntuació: 8.5/10
