Començo dient que aquest
comentari no em sortirà en cap cas, objectiu.
Els Miserables és
per a mi un dels musicals que més m'agraden des de fa molt anys,
considero que la música és una de les més boniques i més ben
aconseguides des de fa molt de temps. Own my on, la considero
una de les cançons més precioses que s'han escrit mai i l'Eponine
de la pel·lícula , i no desvetllo res més, és una de les millors
cantades.
Ahir la vaig veure per
segona vegada, em va agradar encara més. He començat a llegir i
escoltar crítiques que la deixen malament però evidentment em quedo
amb les bones crítiques, que també en són moltes. Comencem dient
que no és un musical bassant-se amb l'obra de Victor Hugo sinó que
es basa en el musical en que es basa la novel.la de l'escriptor
francès!.
Aquesta
segona visualització em va permetre poder centrar-me en la
interpretació dels actors. I dic això, per què Tom Hooper el
director, utilitza un recurs molt cinematogràfic que
no és possible de fer servir en teatre: els primeríssims primers
plans, i els utilitza de forma magistral sobretot en els solos de les
cançons més boniques i amb més sentit de la història, després en
parlarem.
La
història és ben coneguda, (comença després de 28 anys de la
Revolució Francesa) amb dues parts ben diferenciades: la primera ens
explica la vida de Jean Valjean un convicte que aconsegueix la
llibertat condicional després de 19 anys a galeres per haver robat
una llesca de pa pel seu nebot, i de la seva evolució durant els
anys, com arriba a ser alcalde d’una població francesa i de la
seva relació durant els anys amb d’inspector Javert, que diguem li
té la vida ben jurada. I una segona part en que es prepara una
segona revolució a França i del triangle amorós entre els
personatges més joves de la història: Eponine, Cossette i
Marius.
Els
actors estan realment extraordinaris, des dels més coneguts als que
apareixen per primera vegada en pantalla. La història que ja de per
si és terriblement miserable, com diu el títol de la pel·lícula,
ens mostra la decadència , d’un país en què els rics eren molt
rics i els pobres vivien en la més pura misèria sense poder fer-hi
res. La posada en escena de la cinta és molt impactant, jo com a
mínim ja només en la primera escena inicial del vaixell i vaig
entrar de ple.
Com
he dit abans la música és d’una bellesa impressionant i cada una
de les cançons et van calant d’una manera que no et deixa respirar
fins que comencen els títols de crèdit finals.
No
parlaré dels coros, que evidentment tenen un paper definitiu en tot
el marc de la història, des de la presentació de la Fantine, o el
principi com he dit del vaixell, o totes les que fan referència de
les barricades i de la preparació de l’atac final. Voldria però
centrar-me en els personatges principals i dedicar-los una estona
a cada un.
Jean
Valjean (Hugh Jackman). El seu paper, el més agraït perquè és
el que més evoluciona durant tota la cinta i és el que et va
explicant tot el que passa. Jackman, que ja ens ha demostrat més
d'una vegada que balla i canta molt bé, utilitza la seva veu i
interpretació per emocionar-nos cada vegada que canta. El seu millor
moment: en té varios però potser em quedo amb el seu Bring him
home, de les barricades.
Inspector
Javert (Russell Crowe). Sempre he pensat que és un actor que no
té registres, a mi particularment mai m’ha agradat però he de
reconèixer que aquí està molt bé, entra molt en el seu paper, un
policia que persegueix tota la seva vida al reclús que se li ha
escapat. El seu millor moment probablement els dos que canta sobre de
les teulades, el primer de seguretat absoluta , el segon quan ja està
vençut i no té res a fer.
Marius
(Eddie Redmayne), personatge per a mi entranyable, Marius és el jove
enamorat de Cossette que decideix morir per la causa. Redmayne
proporciona un dels millors personatges de la història, amb una
tendresa i una emotivitat que supera qualsevol obstacle. Ja m’havia
interessat a Mi semana con Marilyn però aquí m’ha
demostrat lo bon actor que és. El seu millor moment....no tinc
dubte, Empty chairs and empty tables... de pell de gallina...
Cossette
(Amanda Seyfried), coneguda com la filla de Meryl Streep a Mamma
Mia!! per a mi la més fluixeta sense quedar-se enrere... potser
és el personatge que és més pla i no evoluciona molt però sens
dubte el millor moment de Cossete és In my life.
Madame
i Monsieur Thénardier (Helena Bonham Carter i Sacha Baron Cohen)
Els personatges "grotescs" de la història, són els que
aporten els moments en que pots respirar una mica de tanta misèria.
Ja havien treballat junts al musical Sweenie Todd, de Tim
Burton i ja van demostrar les seves habilitats a l’hora de cantar i
actuar. He de dir que Bonham-Carter com més la veig més m’agrada.
Els seu moment, el de la seva presentació.
Eponine
(Samantha Barks): és el seu primer paper en cinema, i no podria
haver començat millor, el seu paper el volien moltes actrius entre
d’altres Scarlett Johansson, però Barks tenia una avantatge per
sobre de totes, havia interpretat a Éponine en el muntatge teatral
de Londres en el seu 25è aniversari... no tenia rival! La seva
presència a la pantalla, la seva mirada , la seva interpretació és
d’aquelles que fan història i evidentment la seva veu no té rival
davant dels altres actors... el seu millor moment (i en té varios jo
diria que tots!) però jo em quedo amb la seva extraordinària
interpretació de Own my own!...emocionalment pertorbadora,
increïblement bonica!
Fantine
(Anne Hathaway)... sense paraules, et quedes sense paraules quan la
coneixes, et quedes sense paraules quan li tallen els cabells i
literalment et quedes sense sentit quan interpreta el seu I
dreamed a Dream . Crec que la nominaran a l'Oscar i té serioses
possibilitats de guanyar-lo, la seva interpretació en aquesta cançó,
el seu primeríssim pla, el pla seqüència de la cançó, fa que la
força interpretativa de Hathaway resulti memorable... com aguanta la
càmera com interpreta amb aquell dolor, és tant impactant que
necessites després un parell de minuts per sobreposar-te. Va
directament al cor...
És
un musical,un gran musical... però no hi ha diàleg, és cert que no
són cantants professionals i que és llarga (per a mi no!) però és
un d’aquells espectacles que tothom hauria de viure... No us la
perdeu!
Puntuació:
10/10
