diumenge, 1 de desembre del 2013

AVUI FEM 6 ANYS



Avui fa 6 anys que vaig començar a aquest blog!!

Avui fa 6 anys que les meves boges amigues em van fer un dels regals que més il·lusions va aportat!

Sóc conscient de que el tinc molt abandonat i em fa cosa reconèixer que no li puc dedicar tot el temps que es mereix un regal així!, però no sempre podem fer el que ens agradaria.

Espero poder tornar  a un ritme "normal"i tornar a escriure

He seguit anant al cinema, poquet però escollint molt bé el que anava a veure. Ara us recomano Frozen i Blue Jasmine, les dues últimes que he vist i que són "obligatòries" de veure.

Ja teniu feina per Nadal!!
Fins aviat!!!!
 
UNA ABRAÇADA A TOTHOM!!!

dimecres, 22 de maig del 2013

LAS VENTAJAS DE SER UN MARGINADO



Ho he dit moltes vegades que a potser vaig a veure una pel·lícula sense saber de que va i em trobo amb una sorpresa molt agradable.
Novament m’ha passat amb Las ventajas de ser un marginado... no sé qui me la va recomanar però creia que anava a veure una pel·lícula més sobre estudiants de final d’institut.
És cert, l’inici de la historia es sobre això, un noi marginat que arriba a l’institut i ningú li fa cas, un noi acadèmicament molt bo però que no té habilitats socials i que coneix a una parella de germans que estan a l’últim curs i que d’alguna manera "l’adopten". La pel·lícula  ens mostra com aquest personatge va madurant una mica per què li toca una mica per què la vida l’empeny... però el dolor del passat sempre hi és, el seu precari equilibri comença a fer-se massa evident.
Per què la història és diferent a les altres? la pel·lícula està basada en el llibre del mateix director, Stephen Chbosky, una historia que des de que va ser editada de seguida es va convertir en una obra de culte i que és tant llegida com prohibida als instituts americans.
Chbosky dirigeix amb una naturalitat  i una exquisida sensibilitat la historia de Charlie en el camí iniciàtic de la seva vida. L’autor va escriure el llibre en un moment difícil de la seva vida, però ,segons ell diu, estava preparat per escriure sobre perquè bones persones han de passar mals moments i com una família de bons amics pot ajudar-te a superar-los. El va escriure en forma de cartes, el protagonista, Charllie , escriu a un amic  no identificat però que ben be podria ser l’amic que s’ha suïcidat, i li va explicant tots els problemes i sentiments que pateix ell com a adolescent, i parla de temes candents a la seva edat, com d’iniciació al sexe o l’ús de les drogues i l’alcohol.
Charlie com qualsevol noi de la seva edat ha d’anar sobrevisquent a  aquesta etapa de la seva vida però ho fa ajudat per un parell de personatges una mica més grans que ell (estan en l'últim curs de l'institut), Sam, amb una més que correcte Emma Watson que surt de l’encasellament de la Hermione del Harry Potter, una noia bonica però rebel de la qual el protagonista se n’enamora i el seu germanastre Patrick , una ànima jove i rebel que no li té por a res. Influeix també d’una manera positiva , el professor de llengua del noi, interpretat per un sempre perfecte Paul Rudd.
Potser el títol no crida l’atenció, i saber que va d’adolescents fa que no es vulgui visionar però és  una bona història, petita plena de sentiments que val la pena veure.
Puntuació: 9/10




diumenge, 14 d’abril del 2013

DJANJO DESENCADENADO





Quentin Tarantino és un director estrany per a mi... a vegades m’agrada , a vegades no... mai sé si m’agradarà el que veuré d’ell o no. De fet la majoria de pel·lícules no m’entusiasmen però sempre hi ha una escena o un pla seqüència que em deixen aclaparada i decideixo que m’agrada... he arribat a la conclusió que és un gran director d’escenes però que el resultat final de les seves pel·lícules no són sempre rodones.
S’ha de reconèixer i això ho té al seu  favor, que Tarantino és un gran cinèfil, li encanta el cinema, l’ha estudiat, el coneix com pocs i ha vist pel·lícules que segur que cap de nosaltres sabem que existeixen i això és demostra en el seu cinema, fent homenatges a persones o personatges que ell sempre ha admirat... i una altra cosa que se li ha d’acceptar és que és un gran director d’actors...a part de que evidentment sap escollir-los i treure-li el millor suc d’ells i que arribin a realitzar unes interpretacions genials... i aquest és el cas de Christopher Waltz que està tan genial fent de dentista en aquesta cinta que li va valer un Oscar del tot merescut... però tampoc ens podem oblidar de Jamie Foxx que li dóna perfectament la rèplica o d’un lletgíssim Leonardo di Caprio (sembla increïble oi??) .
A mi la història no és que m’interesses gaire, les pel·lícules de l'Oest no són el meu fort però hi ha escenes, (i remarco el fet de que les dirigeix molt bé), que em van divertir molt: sobretot la del Ku Klux Klan, enmig d’un moment dramàtic es posen a discutir si les caputxes estan ben fetes o no!, la vaig trobar genial o la de la presentació del personatge de Di Caprio, o la del final... o la que protagonitza el propi Tarantino... i com se’n riu d'ell  mateix!!
En fi, Tarantino en general no m’agrada però he de reconèixer que a vegades veure les seves pel·lícules poden ser puro divertimento i que valen la pena.!
Puntuació: 7/10





dimecres, 10 d’abril del 2013

LINCOLN



Els últims quatre mesos de la vida de Lincoln , el president més important de la historia dels Estats Units, tota la seva grandesa, la seva passió i la seva humanitat van estar marcades per la seva darrera lluita: voler abolir l’esclavitud. La pel·lícula mostra els esforços del president per posar fi a la devastadora guerra civil que va enfrontar al seu país durant anys i voler aprovar la tretzena  esmena... utilitzant la corrupció malgrat tot.
La pel·lícula no em va interessar en cap moment de fet al primer minut de la historia ja m’estava avorrint, és una historia que només pot interessar als americans a més està plena de referències polítiques i enrevessades tretes legals que jo no vaig entendre.
Cert que Daniel Day Lewis està fabulós, però quan no ho està??? ara... si que em va semblar molt exagerada la nominació de Sally Field, correcte però a vegades una mica sobreactuada.
Tots els secundaris estan bé , probablement el millor per a mi, James Spader.
I que dir de la direcció??? L'Steven Spielberg i jo tenim un greu i seriós problema... és una grandíssim director, les seves pel·lícules estan molt cuidades, es nota que les prepara a consciencia i la seva direcció sovint és brillant però aquest senyor té un greu i seriós problema (repeteixo!) i és que és mooooolt sensiblero... sempre ha de treure la llàgrima fàcil de seqüències o escenes que podrien aguantar-se molt millor , fer-les més serioses però no pot evitar que hagis de fer caure la llagrimeta fàcil que fa que sempre no a vegades sinó sempre , destrossi una escena que podria ser única.
Repeteixo , no em va interessar el menys mínim... i si vaig anar-la a veure va ser per veure’l amb ell i per què tenia la garantia d’un director com Spielberg... però a la propera m’hi repensaré!!!
Puntuació:3/10


diumenge, 7 d’abril del 2013

EL LADO BUENO DE LAS COSAS



Després de passar 8 mesos en una institució mental per agredir a l’amant de la seva dona Pat, torna a casa dels seus pares perquè té una ordre d’allunyament ... no té casa, no té feina.. però vol seguir amb la seva vida intentar recuperar a la seva dona i viure la vida d’una manera positiva.
Però apareix Tiffany, una noia que té tants o més problemes que ell i que li capgira la tranquil·la vida que pretenia tenir.
Malgrat la desconfiança inicial, entre ells s’establirà un vincle molt especial que els ajudarà a trobar les coses bones de la vida. S’ajudaran entre ells, ella s’ofereix a ajudar-la a recuperar la seva dona i ell l’acompanyarà com a parella a un concurs de ball.
Els quatre actors principals (principals i secundaris), la pel·lícula i el director van estar nominats en totes aquestes categories... no n’hi ha per tant... la pel·lícula està bé però no per tant rebombori. Passa molt bé, hi ha bones interpretacions però ja està!
El Bradley Cooper està correcte però en cap moment se m’hauria ocorregut nominar-lo als Oscars... de'n Robert de Niro i Jacki Weaver que n’he de dir... el primer està molt divertit i en ocasions sobreactuat i d'ella que ja em va deixar amb un pam de nas a Animal Kingdom fent d’aquella matriarca que et feia posar els pels de punta, per a mi està molt millor!.
Ara, de qui si que n’he de parlar és d’aquesta petita joia que es diu Jennifer Lawrence, amb vint i pocs anys que ja porta una carrera imparable i que ja té a l’habitació de casa seva un Oscar per aquest paper del qual està realment increïble.
Jo la vaig descobrir a Lejos de la tierra quemada i sobretot a un paper esgarrifador a Winter's bone del que ja va estar nominada, o la hem vist també a X-Men i a Juegos del hambre.... cal seguir-li la carrera perquè té molt a  dir encara!.
És una bona pel·lícula per a un diumenge a la tarda
Puntuació: 7/10

dimecres, 3 d’abril del 2013

LA NOCHE MÁS OSCURA



Mai m’han interessat les pel·lícules de Katryn Bigelow, fa un tipus de cinema que no m’interessa, però s’ha de reconèixer que sap utilitzar els recursos cinematogràfics. I que amb mitjans i una bona historia sap com utilitzar una càmera i explicar-te una història que si inicialment no t’interessa, vagis entrant i poc a poc et vagi creant una tensió que et manté fins al final.
Si més no és el que m’ha passat a mi amb aquesta cinta. No tenia cap interès per ella, ni la història ni els personatges, ni Jessica Chanstain (més sortida de Homeland)... però té uns 30 minuts finals que compensen el conjunt de la pel·lícula.
La captura d'Osama Bin Laden va ser una història que va preocupar a mig món durant molt de temps i sobre tot a Maya una jove inexperta però brillant agent del CIA que durant més de 10 anys la seva obsessió va ser intentar caçar al que es considerava més gran criminal de la història dels Estats Units. Jessica Chanstain recrea a aquesta agent que no va arribar a conèixer mai per què no va voler ser descoberta  i que la veritat és que ho fa força bé. Freda, distant però amb una eficàcia i una constància que li van fer aconseguir el seu objectiu principal : la captura de Laden. Quan ningú li feia cas, o ningú es pensava que ho aconseguiria ella sempre va tenir el convenciment de que arribaria a la seva fita.
La pel·lícula no  té més que d’interès que per conèixer la historia si més no la versió americana dels fets i és evidentment una història que a qui més pot interessar a és a ells però de totes maneres he de reconèixer que la senyora Bigelow dirigeix bé, i va fer que d’una pel·lícula que per mi no tenia cap interès inicial , m’anés enganxat poc a poc fins arribar al clímax final.
Puntuació: 7/10

diumenge, 31 de març del 2013

SKYFALL




Un Bond, James Bond sempre és "agradable" de veure i ho dic amb el doble sentit de la paraula per què evidentment tots els Bonds de la història estan de molt ben veure... amb permís del senyor Connery que evidentment és el millor per a mi!
Amb aquesta cinta s’ha volgut celebrar el 50è aniversari de la saga, amb una història una mica més introspectiva de lo normal. He de reconèixer que a mi les pel·lícules de James Bond crec que han de ser pel·lícules de distracció pura i dura, ja hi ha d’altres pel·lícules que ens fan pensar, aquestes ens han de distreure. Aprofundir en un personatge com James Bond no és que m’interessi gaire, però he de reconèixer que en aquest cas, i amb la direcció d’un director com Sam Mendes no em va molestar, i sincerament veure com un personatge d’aquestes característiques es va fent vell i que també és humà et fa acostar-te més a ell, tot i que evidentment no podem perdre de vista que és un personatge literari.
Sé que hi ha frikies autèntics de Bond, de fet jo tinc una amiga que li encanta, a mi no, m’ho passo bé veient-les però ja està, ara també he de dir que en aquesta història el personatge que més em va interessar va ser sense dubte el del "villano" , i és que està magníficament interpretat per Javier Bardem (encara no entenc la seva no nominació!). Bardem borda a un dolent molt dolent entre psicòpata, asocial i clarament gay, que es posa a l’alçada de M o de Bond i fins i tot diria que en les seqüències entre aquests personatges ell se’ls menja...
A qui us agradi suposo que no us l’heu perduda...a qui simplement voleu puro divertimento també el tindreu! no deixa de ser un Bond, James Bond

Puntuació: 6/10

dijous, 28 de març del 2013

HITCHCOCK



No havia sentit ni llegit gaire bones crítiques de la pel·lícula però com a cinèfila no em podia d’estar d’anar-la a veure... per la historia... per els personatges...per saber que va passar en tot el procés de rodatge de Psicosis... era massa la curiositat que no vaig poder-ho evitar... i suposo que m’esperava tan poc que no em va decepcionar del tot. Cert que és fluixeta però si deixes de banda com està dirigida , que  evidentment és el que menys interessa (segurament hauria donat molt més de si amb una altra direcció!) ,la pel·lícula per als que ens agrada el cinema clàssic aporta detalls interessants i en el meu cas desconeguts. Crec que la història d'Ed Guin mostrant el paral·lelisme amb Norman Bates sobra del tot,  però després quan et centres en tot el procés de la pel·lícula a mi personalment em va resultar força atractiu.
Ja sabia de la importància d'Alma Hitchcock, magníficament interpretada per Hellen Mirren, la dona que va aguantar més de 30 anys al geni del suspens, encara que hauríem de dir que la geni era ella , perquè quan van començar la qui realment sabia de cine era ella no pas ell, la que retocava els guions, o es posava a la sala de muntatge per arreglar les pel·lícules del mestre. La qui li treia les castanyes de foc vaja!. Aquí queda molt ben reflectit i la veritat és que els diàlegs entre el matrimoni estan molt ben caracteritzades... dos grans actors per a dos grans personatges.
Ben sabut era la obsessió que tenia Hitch per les rosses , el que jo no sabia era de la obsessió  per Vera Miles, que aquí interpreta Jessica Biel, i de com li va fer la vida impossible quan va saber que estava embarassada i no podia fer el personatge que va interpretar Janet Leigh... aquí una més que convincent Scarlett Johansson.
Tampoc sabia que era una pel·lícula que va produir el mateix Hitchcock invertint tots els seus diners , fins i tot la casa, amb el perill de perdre-ho tot si la pel·lícula no era un èxit (cosa que va portar al gaire bé trencament del matrimoni ja de per si molt malmès), però una vegada la seva obsessió per la historia no el va fer tirar enrere en res.
La pel·lícula va ser un dels més grans èxits del mestre i amb unes escenes que ja han passat a la historia del cinema.
Per curiositat, si no l’heu vista, està bé... val la pena conèixer una mica d’història del cinema més clàssic.
Puntuació :7/10

diumenge, 24 de març del 2013

ARGO



Basada en fets reals, Argo ens explica els fets que es van produir el 4 de novembre de 1979 , mentre la revolució iraniana estava en el seu moment més important, alguns militants van entrar a l’ambaixada americana i van prendre com a ostatges a 52 presoners. Però enmig del caos , sis d’ells van poder escapar i es van refugiar a casa de l’ambaixador canadenc. Sabent que era qüestió de temps que els poguessin descobrir, la CIA encomana a un dels seus agents a que els tregui del país. Davant de la dificultat planeja un pla una mica rocambolesc però amb un final amb possibilitats: buscar exteriors per a una pel·lícula de ciència ficció. El final ja és conegut.
He de reconèixer que Ben Afleck té moltes possibilitats com a director. És un bon director, ja ho ha anat demostrant amb Adiós, pequeña adiós ; The town o Argo... i de fet amb aquesta cinta crec que ha demostrat que ja està consolidat com a bon director no pas com a actor, per a mi el pitjor de la pel·lícula (que no se sap dirigir?)
Amb aquesta cinta li ha arribat el reconeixement internacional acaparant moltíssims premis , dels quals, probablement el més preuat i el que menys s’esperava va ser l'Oscar... aquesta vegada ben merescut!.
Amb un tempo molt encertat , la història et va passant molt bé i a més et té en tensió durant tot el metratge amb un final que malgrat saps que passarà no et deixa indiferent.
Cal també tenir en compte la colla de secundaris que acompanyen a Affleck i que evidentment li donen mil voltes a la seva interpretació , sobre tot a una parella com Alla Arkin i John Goodman que esta en estat de glòria.
Enhorabona per l’arribada d’un bon director, espero que continuí la seva carrera darrere la càmera per què com a actor és molt fluix.

Puntuació: 9/10

dimarts, 19 de març del 2013

ESTRENES PER A OBLIDAR


EL CHEF

Volen aprofitar l’èxit d' Intocable, una comèdia més que recomanable, els seus productors van aprofitar-ho juntament amb la col·laboració  d’un actor com Jean Reno per fer aquesta pel·lícula, molt mediocre però que per passar l’estona veient com fan els plats a la cuina està bé. Lamentable la seqüència amb Santiago Segura. SI no l’heu vista no aneu corrents al videoclub.
Puntuació 4/10



GOLPE DE EFECTO
John Goodman, Amy Adams, Justin Timberlake i sobretot un solvent Clint Eastwood no són suficients per a salvar una pel·lícula força avorrida que mínimament pot interessar a qui li agradi el beisbol. Particularment no em desagrada veure un partit d’aquest esport però la pel·lícula no em va interessar en absolut!.
Puntuació. 3/10



LOOPER

Tot i que el plantejament de la pel·lícula semblava força interessant el final perd una mica d’interès, malgrat la redundància!. A mi no m’agrada però reconec que aquí Bruce Willis no se’m va fer tan insuportable com sempre i tant Gordon-Levitt com una meravellosa Emily Blunt se salven fent unes interpretacions si més no correctes!. De totes maneres per veure-la un diumenge a la tarda i tirar enrere per saber que va passant no està mal!
Puntuació 6/10


EL VUELO
Ja sé que els Oscars han de tenir la quota de drogates i alcohòlics i també que un actor com Denzel Washington s’ho mereix però la pel·lícula és sens dubte la més fluixa d’aquesta selecció... no val la pena!



Puntuació 2/10 (per ell i la Melissa Leo)

dijous, 17 de gener del 2013

EL CINEMA I LES MASCOTES


Esta entrada la firmamos Troyana y yo y se la queremos dedicar a Lu por su cumpleaños,que es hoy.
Por este motivo,hemos querido unir dos cosas que sabemos le gustan mucho y que además,compartimos: el cine y las mascotas.
Aunque todas,sin excepción,somos bastante "perrunas" aquí nos referiremos a mascotas,en general.
 Aquí van las mías... yo soy más clásica , ya lo sabes.

1) Lassie
 Probablemente la perra más famosa del cine... que evidentemente no fue solo una... hubo una saga de ellas, pero la más conocida , la primera empezó con Roody McDowall, una preciosa collie que nos hizo disfrutar y llorar... también en El coraje de Lassie tuvo de partener a una jovencissima Elizabeth Taylor.

2.    La Mula Francis
 La Mula Francis es una mula militar... y tiene una peculiaridad, habla!!!! Protagonizó una serie de siete películas para la Universal y compartió el papel protagonista con Donald O'Connor!! El hilo argumental era bien simple pero a la vez eficaz... O'Connor era un militar que siempre se metía en líos y un día conoce a la Mula Francis que habla y que le va “ayudando” a salirse de los trapicheos.... la recuerdo con mucho cariño!
 3. La mona Chita
Todo un clásico y un referente de los animales-actores en Hollywood, fue estrella dentro y fuera de la pantalla y su pareja más conocida con la cual siempre se le asociará es el Tarzán más conocido Johnny Weismüller.
Murió no hace mucho , en el 2011... tenia 80 años y seguía siendo una estrella.

 Las mascotas de Troyana

4) En "Beginners"( Mike Mills,2010 ) Oliver (Ewan McGregor) conoce  Anna(Mélanie Laurent) y ambos torpemente,se enamoran,mientras el padre de Oliver,Hal(Christopher Plummer),decide tras quedarse viudo a los 74 años,dar rienda suelta a su verdadera orientación sexual.
 Arthur,el perro de su padre Hal,se conviertirá en su confidente,su aliado.
En la vida real,Arthur,el perro de Oliver se llama Cosmo,y es todo un profesional,junto a otro perro que es toda una estrella de cine,de raza Jack Russel Terrier.como él,Uggie,el perro que participa en la película "The Artist".



5) En  The Artist ( Michel Hazanavicius 2011)el perro, en la vida real se llama,Uggie, y curiosamente paralelamente al éxito de la película,él se convirtió en una auténtica "celebrity".
En la película le vemos siempre al lado del personaje de George Valentino,su complicidad es absoluta y el perro protagoniza algunas de las mejores escenas en la película.
Uggie, de hecho, ya se ha llevado el premio a mejor interpretación canina, la Palma de Perro 2011 por el Festival de Cannes, hasta el momento el único festival de cine que tiene una categoría para animales.


 6) En "Reflejos de un ojo dorado"(John Huston, 1967)la grandiosa Elizabeth Taylor,en el papel de Leonora, pierde los estribos cuando descubre que su marido,enorme Marlon Brandon en la piel del comandante Weldon,ha castigado a su adorado semental "Pájaro de fuego" y le golpea en público en la cara con la misma fusta que él había castigado al animal.IMPACTANTE.

MUCHAS FELICIDADES LU!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

diumenge, 13 de gener del 2013

AMOUR



Michael Haneke no és un director fàcil, gens fàcil, les seves pel·lícules són autèntics cops de puny a la panxa... té una característica comuna en totes les seves obres i és que a part de deixar-te KO, quan acaba la pel·lícula et diu directament: “apa! ara apanya't tu i pensa que passa”... els seus finals són gairebé sempre oberts per deixar-te reflexionar, per deixar-te que siguis tu el que decideixes que has de fer o pensar després de veure-la.
Ho torno a dir... no és un director fàcil i evidentment no és apte per a tots els públics...però a mi m'encanta!!! el trobo culte, provocador, no fa cap concessió a res, molt intel·ligent i amb una visió de la història que et deixa completament trastornat quan acabes de veure una pel·lícula seva... evidentment per a mi les més "bèsties" han estat sense dubte , Funny Games, En la cinta blanca o sobretot La pianista tres històries amb un front comú de com tracta la violència des de punts de vista ben diferents.
Ahir vaig veure Amour... ahir no vaig poder escriure res per què no estava amb prous ànims per fer-ho... avui després de pensar-hi durant tot el dia puc començar a escriure sobre ella. És també un cop a la panxa... però aquesta vegada encara és més punyent perquè és massa real! ens pot passar a tots... La història molt colpidora: una parella benestant de gent gran , que viu a Paris, són professors de músics jubilats amb un nivell cultural alt, amb una filla que els va a veure de tant en tant...però un dia Anne té un atac i queda hemiplègica... a partir d'aquí el declivi personal, físic, emocional, dels dos personatges és tremenda, la seva relació fa una evolució cap a un final que ja coneixes  perquè és la primera escena de la pel·lícula.... saps com acabarà però com hi arribes és el més dur de la història. És un camí dolorós cap al final de la vida i amb les pròpies paraules de Haneke: "No hi ha res més dur que mirar el patiment d'algú que estimes sense poder ajudar-lo!" i ell ho retrata d'una manera magistral!
La presentació dels personatges és deliciosa... és una de les presentacions més boniques que recordo, no saps perquè van a veure el concert de piano i com els dos van cap a casa amb autobús... a mida que vas veient la pel·lícula saps la importància d'ella.
Podria parlar molta estona de la pel·lícula però no ho faré... és una lliçó d'interpretació de Jean-Louis Trintingant i Emmanuelle Riva presentant a aquest matrimoni ple de tendresa i a la vegada de dolor... hi ha escenes molt colpidores i d'altres que directament et trenquen el cor.. però evidentment respectes la voluntat del què passa... tots dos decideixen viure-ho sols, compartir-ho i les imatges poden arribar a ser tan crues i doloroses que són difícils d'acceptar...Haneke una vegada més et pertorba de la manera (aparentment) més senzilla... ensenyant-te un moment de vida...
A part de la presentació dels personatges em quedo amb varies escenes: quan reben el cd del pianista amb la  nota... aquell "fué una visita muy bonita pero triste", la mirada d'Anne és tan colpidora que et trenca el cor, allà reafirma el seu final.. o quan ell li explica la historia del campament amb la postal amb estels.... o la última conversa que té amb la filla (per cert magnífica Isabelle Huppert, com sempre!)
Haneke es pren el seu temps per explicar-te cada seqüència, sembla que rodi a temps real per fer-te participar del moment que viuen els personatges creant-te encara més una sensació de dolor i a la vegada de tendresa, com ell la cuida i l'estima...
I ja no puc continuar perquè l'estat de xoc és permanent... no és una pel·lícula per a tots els públics, ho sé però és una lliçó magistral de vida... i s'hauria d'anar a veure...
Un últim apunt: quan va acabar la pel·lícula no es va aixecar ningú, ningú va engegar el seu  mòbil, ningú va dir res... fins que es van encendre les llums després del darrer crèdit.
La pel.lícula ho ha guanyat tot...per allà on passa guanya... avui pot guanyar el Globus d'or i a finals de febrer l'Oscar, certament hauria de ser obligatori donar-li!

Puntuació: 10 /10