Aquesta setmana m'ha tocat a mi fer el comentari al bloc de Zinefilas.
Feia temps que em rondava pel cap parlar sobre West Side Story ....és un dels meus musicals preferits... si teniu ganes de llegir-lo, ja sabeu passeu i em dieu que us sembla!
No puc evitar però, de posar alguna de les cançons perquè fent el post no he parat d'escoltar la banda sonora ... perquè mira que és bona, eh??
Us deixo el video del pròleg.... si us passa com a mi, agafareu el dvd per veure-la o la bso, per escoltar-la!!!
Avui és un dia d'aquells tristos... la mort d'algú del cinema sempre em fa passar una mala estona, i més quan van marxant els grans … però avui és especialment un dia més dolorós per què Blake Edwards va ser el director de pel·lícules que personalment han marcat la meva vida.
Dias de vino y rosas.
La pantera rosa
La carrera del siglo
El guateque (genial Peter Sellers!!!)
10, la mujer perfecta
i especialment:
Desayuno con diamantes iVictor o Victoria(brutals les dues)
Recordo la primera vegada que vaig estar davant de Tiffanys a Nova York!! crec que tots els cinèfils tenim una foto davant!!! i Victor o Victoria és un dels millors musicals de la història!!! Meravellosa Julia Andrews!!!
La pel·lícula va cridar la meva atenció perquè tracta sobre el Camino de Santiago.
La vida d'un oftalmòleg vidu (Martín Sheen) que viu a Los Ángeles canvia radicalment quan el truquen des de França,més concretament des de Saint Jean de Port (inici “oficial” del Camino francès) per comunicar-li la mort del seu fill, el dia després d'haver començat la travessia. Trasbalsat va a recollir el cos del seu fill però quan arriba allà decideix cremar-lo i iniciar allò que el seu fill s'havia proposat: fer el camino de Santiago. A partir de les hores es trobarà amb una sèrie de personatges que l'acompanyaran durant tot el camí i d'altres que anirà deixant... però tots ells aniran fer-lo canviant la seva visió de la vida.
Pel·lícula americana, no ho oblidem, dirigida per Emilio Estevez que ha dirigit per tercera vegada al seu pare. I dic què és americana perquè com no podria ser d'altre manera ha d'haver-hi tots els típics tòpics de la cultura espanyola (i això a vegades em rebenta!!): toros, Fiesta, tapas i gitanos (episodi els quals no queden gens ben parats i particularment s'haurien pogut estalviar!).
La pel·lícula és més aviat una guia turística- documental del Camino on va passant pels llocs més significatius i tot i que no és una pel·lícula rodona, hi ha moments molts salvables (com és el del parador a León, on allà descobreixes el valor i el significat del Camino).
Martin Sheen porta tot el pes de la pel·lícula acompanyat de tres actors de diferents nacionalitats com són Deborah Kara Unger, Yorick Van Wageningen (holandès) i James Nesbitt (irlandès).
Recomanable sobre tot pels qui hem fet el Camino, que podem entendre una mica millor la filosofia de la historia , perquè és el que es viu quan estàs sol caminant al llarg de la ruta i vius les vivències que ells viuen.
No deixaré de repetir que a mi el que més m'agrada quan entro al cinema és que m'expliquin una història, i si és bona , millor.
Vaig anar a veure Bon appetit, no m'esperava gran cosa i de fet quan vaig sortir del cinema el primer que vaig dir és que no m'havia agradat. De fet una de les coses que em van influir a dir-ho va ser que Unax Ugalde , el protagonista no m'acaba de fer el pes. Però avui escrivint el comentari i pensant en la pel·lícula he de canviar d'opinió. Per què?, no ho sé ben del cert , potser perquè la cançó que canta Hannah (Nora Tschirner), és d'aquelles que et queden gravades al cap i no te les pots treure i vas repetint constantment.
I per la història? És un guió senzill sense cap pretensió, i a més amb un final dels que a mi m'agraden, segur que aquest guió dirigit per algun dels directors americans l'haurien fet acabar amb un happy end força increïble però a mans de David Pinillos, director espanyol que debuta amb aquesta senzilla cinta , la fa molt més creïble i a l'hora molt més agradable ,malgrat el seu final, que evidentment no explicaré!
La historia de Daniel (Ugalde), un cuiner que vol arribar a ser xef i entra a treballar a un prestigiós restaurant de Zurich on coneix a Hannah la sommelier del local. La química és instantània, sobre tot per Daniel, però per Hanna és diferent ella sempre diu que són dos amics que es besen i aquest és el punt més important de la història.
Per a mi no és una cinta del tot rodona, segueixo dient que Ugalde , tot i que s'esforça no acaba de lligar amb el seu paper i la que crec que dóna més de sí en el seu personatge és ella. Tot i així la història cau en algun tòpic com és la relació de Hannah amb l'amo del restaurant i en alguna escena prescindible i massa “ben preparada” com és la de la platja.
De totes maneres, hi ha molt bona intenció, és una pel·lícula petita que mereix ser reconeguda i que és agradable de veure.
Avui fa tres anys que uns boges amigues meves (Yoli, Marga, Isabel, Sisuca, Amparo i Margenat), i no em cansaré mai de dir-ho, afortunadament boges, que em van fer aquest meravellós regal: el blog.
I ha estat un dels regals més bonics que m'han fet mai perquè gràcies al blog he pogut conèixer companys blocaires fantàstics i a persones desconegudes o anònimes que sinó fossin per elles i als seus comentaris aquest modest blog no tindria raó de ser.
És per això que GRÀCIES!!!! Gràcies a totes i a tots que feu possible que cada dia tingui ganes de voler escriure sobre cinema, la meva gran passió i que a més em llegiu... i això és tota una satisfacció personal.
No ho negaré. A mi m'agrada David Fincher. Em va agradar Alien 3, Zodiac, Seven, La habitación del pánico, El clu de la lucha,The game, però no em va acabar de fer el pes El curioso caso de Benjamin Button.
Amb aquesta estadística vaig anar a veure The social network. I no em va decepcionar tot i que només sortir del cinema vaig pensar “ara quan arribi a casa m'esborraré del facebook”. No ho he fet!
Amb aquesta pel·lícula hem de parlar per separat del tema formal i del tema contingut.
En el segon cas, m'esgarrifa com va anar tot. Com pot ser que una persona, un estudiant d'universitat, hagi creat una xarxa social tan immensa??? és un geni? és un lladre d'idees? es pot ser tan fred? és el model d'una generació insensible i sense valors??. No tinc les respostes ni tampoc les penso buscar però el que si que tinc clar és que el personatge de Mark Zuckerberg (creador de facebook) em fa una mica de pena. Perquè dóna la sensació que malgrat ser una persona coneguda mundialment per la seva creació, ser immensament ric i tenir pràcticament el que vulgui... en realitat no deu tenir res. I aquesta idea, com he dit abans m'esgarrifa.
En el primer cas, parlem de la forma. La pel·lícula és absolutament rodona. Amb un ritme trepidant des de la primera escena, en el restaurant quan la seva xicota el deixa i comença allà un no parar de càmera fins el final de la pel·lícula i això és un tema que Fincher domina a la perfecció, amb uns moviments de càmera totalment espectaculars i un domini de l'espai que et deixen literalment clavat a la cadira. Amb uns flashbacks aclaridors del que va passar, explicant el perquè dels dos judicis als que es va d'haver de sotmetre: un dels dos bessons per haver-li suposadament robat la idea, i la del seu “únic amic” per deixar-lo exclòs del projecte.
Jesse Eisenberg, actor totalment desconegut per a mi, em va sorprendre de tal manera que em va fer odiar-lo i el seu amic Eduardo (Andrew Gardfield) dóna el toc sensible de la història però també descobrirà la veritat dels negocis i de la vida.
És evident que ens trobem amb una de les pel·lícules de l'any i ferma candidata als Oscars de l'any que ve. I amb bons motius!
Fa uns anys vaig llegir un llibre que m'havien recomanat i que no sabia qui l'havia escrit: El mundo amarillo d'Albert Espinosa. El llibre és una delicia que recomano. El valor de la vida, dels sentiments, de l'amistat queden reflectits d'una manera sensible i entranyable. Vaig donar-me compte de que Espinosa havia escrit diferents guions de pel·lícules que jo havia vist i que també m'havien emocionat com Planta 4ª i Tu vida en 65”.
L'he anat seguint, m'he perdut algunes de les seves pel·lícules i no he llegit el seu darrer llibre, que tinc pendent però si que no vaig perdre l'ocasió d'anar veure la seva darrera pel·lícula com a guionista: Herois.
Un jove publicista té una reunió important a la ciutat però a la carretera es troba amb una sèrie de problemes que l'impediran arribar a lloc a temps. Un d'aquests “problemes” és Cristina, una noia que està fent autoestop i a la que recull. Ha d'anar a una trobada que fa anual amb uns amics. Aquesta és la premissa per què Pau Freixas el director ens rememori a una època passada dels anys 80 on una colla de nois van passar el seu darrer estiu junts.
Allà descobrirem, el valor de l'amistat, la pèrdua de la infantesa, la màgia de voler aconseguir allò que es vol i fer-ho plegats....
Aquesta és una pel·lícula petita , que explica històries senzilles de gent quotidiana,amb personatges entranyables i això ho agraeixes molt!
El casting de Herois, és gairebé perfecte: els nens, tots ells són una troballa, Alex Brendemühl, Lluís Homar i Emma Suarez estan molt més que correctes i Anna Lizaran i Constantino Romero (clar homenatge a Chanquete!), estan simplement espectaculars....l'aparició (i així ho deixo: aparició:que bonica que és aquesta noia!) de Nerea Camacho (Camino) és deliciosa, la única que em sobra és Eva Santolaria que té un registre tan pla que no te la creus.... però això no ha de ser un obstacle per anar-la a veure.
Val molt la pena!! i compte amb el canvi de registre de la història, totalment esgarrifador!!!
Deliciosa pel·lícula interpretada per un sempre correcte Gerard Depardieu i una meravellosa Gisèle Casadesus. Aquesta historia és una d'aquelles històries de trobades gairebé impossibles però que poden canviar la teva vida. En un parc es troben Germain (Depardieu), un home una mica curtet d'uns cinquanta anys quasi analfabet amb Margueritte una encantadora i fràgil iaia apassionada de la lectura. Entre ells dos sorgirà una relació preciosa sobre el significat de l'amistat i la comprensió (no només lectora). Altament recomanable.
Agradable sorpresa. Ho he de reconèixer , no sabia que anava a veure i em vaig trobar amb una autèntica meravella, una coproducció irlandesa-francesa i belga on explica la creació del llibre de Kells, on s'hi relata les més boniques històries irlandeses,plenes de simbolisme. Una història d'animació que va estar nominada a l'Oscar l'any passat i que va guanyar Up. En aquesta ocasió s'aposta per les tècniques més tradicionals dels dibuixos animats en dues dimensions, combinant-les amb una fantàstica visió medieval i una estètica de conte infantil. El resultat és realment espectacular.
Segons una tradició irlandesa, les dones poden declarar-se als seus xicots. Però només ho poden fer durant 24 hores, cada quatre anys, o sigui el 29 de febrer!
Partint d'aquesta premissa Anna (Amy Adams) decideix anar a Dublín a declarar-se al seu xicot,però durant les 24 hores que té reglamentaries,li passa de tot per culpa de Declan (Matthew Goode).
Simpàtica comèdia, totalment prescindible al cinema però si la fan per la tele, estiradets al sofà i amb un dia de pluja us farà passa una estona entretinguda.
Ens ha deixat avui un dels grans, ha estat primera notícia a TV3, i no m'estranya, quan tot just comencem el terratrèmol de notícies de les eleccions del proper dia 28 , ens arriba la mort d'un dels més grans cineastes del cinema espanyol i m'atreveixo a dir que mundial...
Berlanga que va lluitar gran part de la seva vida contra la censura i el voler intentar dir les coses ben clares quan no el deixaven , ens ha deixat part dels títols més importants del nostre cinema. Ell formava part de les tres B més importants de la nostra història: Buñuel-Bardem-Berlanga.
I ens deixa una filmografia plena de títols clàssics que ara com a homenatge hauríem de revisar. N'hi ha moltes però jo destacaria: Bienvenido, Mr. Marshall, Plácido, Calabuch, El verdugo(la vaig veure fa un any als Verdi i encara se'm posa la pell de gallina!), La escopeta nacional.. i podríem posar tota la seva filmografia... Ell ha marxat però sort que ens queden les seves pel·lícules.
Dino de Laurentiis
Important productor del cinema més clàssic, va morir ahir a l'edat de 91 anys. Avui escoltava un programa de ràdio, La claqueta, hi deien que era d'aquells productors que no agraden gens als directors perquè era dels que anaevn diàriament al set de rodatge a controlar...
No cal dir però , que de Laurentis, era un dels grans i en la seva llista de films memorables hi trobem les italianes;Las noches de Cabiria, La Strada, Arroz amargo, amb la seva senyora Silvana Mangano, o pel·lícules més internacionals com Conan, el Barbaro, El silencio de los corderos, o les dues produccions de David Linch, Blue Velvet i Dune.
Crec que Juliette Binoche va ser la primera sorpresa quan va sentir el seu nom a la cerimònia dels Oscars de l'any en què va guanyar l'estatueta per El paciente Inglés, és evident que tothom es pensava que guanyaria Lauren Bacall per protagonitzar el paper de mare de Barbra Streisand a El amor tiene dos caras.
Binoche és del tipus d'actriu que s'atreveix amb tot, és tan versàtil que s'involucra en qualsevol projecte que l'interessi, sigui del director que sigui o del país que sigui. És igual, ella ho pot fer, és de l'estil de Kristin Scott-Thomas, són actrius tot terreny, i el més important, tot ho fan bé.
L'altre dia vaig anar a veure Copia certificada, d'Abbas Kiarostami, director iraní amb una filmografia curta però prou interessant. No en sabia gaire cosa de la cinta però si que Binoche havia guanyat el premi a la millor actriu per Venècia i tot just havia escoltat que la pel·lícula li havien donat l'espiga d'Or de Valladolid.
I va ser una grata sorpresa, pel·lícula intimista, amb tan sols dos personatges (tot i que el paisatge de la Toscana també ho seria), que a través d'unes hores va desgranat els sentiments i les relacions personals d'una manera pausada a l'inici que va augmentant a mida que va passant el metratge. Amb uns plans seqüència extraordinaris, dignes d'un mestre, on els actors han d'aguantar no només el diàleg, prou punyent a vegades, sinó el ritme lent i pausat que els va demanant el director.
El títol de la pel·lícula és molt significatiu, els dos protagonistes són experts en art i en les còpies que es fan a vegades dels originals de les obres d'art, però a la vegada ells també són còpies i original de la realitat que els envolta, aquesta és la grandesa de la història i del director, saber jugar amb tu i no dir-te quan es tracta d'un original i quan d'una còpia... no puc dir gaire cosa més perquè sinó desvetllaria aquest guió excel·lentment relatat per Kiarostami i a on Binoche està magistral en tota i cada una de les seqüències; el seu company, William Shimell, fred al principi va pujant de nivell però no s'acosta mai a la esplèndida interpretació de Binoche. A destacar dues escenes impressionants, la de la imatge del cartell, quan Binoche davant del mirall (que és davant de la càmera i et mira directament a tu) es pinta els llavis i la conversa que té amb la senyora del bar, allà comences a descobrir que és el què passa realment.
La pel·lícula tot i ser molt original també em va recordar a d'altres cintes, (en ella mateixa també hi reconeixia una còpia!): Viatge a Itàlia de Rossellini, Dos en la carretera de Donen o la més recent Antes del amanecer de Linklater.
No llegiu la sinopsi, simplement entreu a la sala, seieu, escolteu i contempleu el paisatge, no us penedireu.
Fa unes setmanes que estic fent un curset de cinema a Barcelona, és una delícia, només vaig allà i escolto, perquè estic interessada en tot el que sigui referent al cinema i el professor, Enric Ros que actualment dóna classes a Estudio de Cine, ens fa unes classes magistrals que em deixen bocabadada.
M'està descobrint directors que desconeixia completament com Nicolas Roeg o redescobrint a d'altres que ja coneixia i que ara em fa gaudir més, com Max Ophuls.
L'altre dia va posar-nos una sèrie de curts d'un director d'animació japonès, Osamu Tezuka, que personalment no havia sentit mai, i que es considera el pare del manga. Cada un d'ells era tan diferent però a la vegada tan bo, tenen com a eix comú la guerra i la dona, però tant el traç com la forma de fer el curt eren totalment diferents els uns dels altres.
No és un tipus de cinema que a mi m'agradi especialment,però reconec que vaig quedar meravellada d'aquest petits curts que em van sorprendre gratament.
Us en deixo només tres, duren poc i realment valen molt la pena de veure'l.
El primer Jumping és una meravella, i amb la simplicitat de la forma t'explica d'una forma molt complexe molta part de la història del món. El segon Broken down film, és una paròdia del cinema de l'oest americà, molt divertit!, i el tercer és el seu autoretrat.
Dediqueu-hi el què duren, segur que buscareu a Youtube més curts d'ell, jo és el què he fet!
Fa poc més d'un any vaig veure Tras el cristal, als Mèlies precisament la cinta la va presentar Agustí Villaronga i va comentar que estava buscant localitzacions per l'adaptació que estava fent de la novel·la d'Emili Teixidor, Pa negre.
Tras el cristal és una pel·lícula dura de veure, difícil de pair, amb un argument d'aquells punyents, dels quals penses i penses durant molts dies, amb imatges que et queden gravades durant temps. No és apte per a tots els públics però per altre banda és necessària per conèixer els horrors de la guerra.
Ara Villaronga torna després de molts anys de no rodar ambPa negre, un drama sobre els anys durs de la postguerra rural a Catalunya, on l'Andreu un nen d'uns 14 anys i que està al bàndol dels vençuts, es troba un dia els cadàvers d'un home i del seu fill. Les autoritats volen inculpar al seu pare i aquest ha de fugir. És llavors quan l'Andreu ha de marxar a casa de l'àvia i dels seus cosins perquè la mare treballa tot el dia a la fàbrica tèxtil. El noi , comença a prendre consciència de tot un món, el dels adults , que està alimentat de mentides. Per sobreviure haurà d'aprendre a trair les seves pròpies arrels i acabar descobrint que ell també pot ser un monstre.
Amb un inici de pel·lícula molt impactant (no el revelaré perquè quedi la sorpresa) ja és un principi de quin serà el tarannà de la història. I no planteja una història de vencedors i vençuts sinó que es centra en les emocions i els sentiments dels seus personatges. Són personatges grisos,amargats, plens de misèries i contradiccions.
El resultat de la pel·lícula és absorbent, totes les escenes et va endinsant cada vegada més en un món tèrbol on no veus un final digne, al contrari, saps que no acabarà bé, la història avança a mida que ens van explicant que li passa al personatge central , sempre des del seu punt de vista i això fa que la seva història sigui la que et vagi fent descobrir tot un món de mentides i ple de misteris.
Deu ser un gran llibre (no l'he llegit però penso fer-ho) perquè és una gran pel·lícula,que no deixa indiferent on em seria molt difícil escollir el personatge que m'agrada més. Nora Navas en el paper de Florència, va aconseguir la Conxa de plata al Festival de San Sebastian, però tant Laia Marull, com Sergi López, Eduard Fernàndez, Roger Casamajor i sobretot l'estupenda Mercè Aranega, juntament amb els nens Francesc Colomer i Marina Comas, et fan viure una història plena d'emocions i segurament molt real , de la qual molts dels nostres avis s'hi poden sentir molt identificats!!
A vegades vas a veure pel·lícules que no saps de què van, o que tampoc té gaire importància saber de què van perquè simplement saps que malgrat tot et pots trobar amb una grata sorpresa.
Jane Campion, no ens enganyem , no és gaire coneguda, si diem que va dirigir El piano ara fa ja uns quants anys , tothom sabrem de quina pel·lícula es tracta, perquèHolly Hunter(merescudíssim Oscar, ja dubto més el d'Anna Paquin), va fer el paper de la seva vida (o potser ho discutiria una mica perquè el paper que fa en l'episodi a Cosas que le diria con solo mirarla de Rodrígo Garcia està simplement meravellosa!), però el fet és que si recordem El piano és per ella i per la música de Michael Nyman i pels increïbles paisatges d'aquella Nova Zelanda de principis de segle.
De Jane Campion, poca cosa més en sabríem dir, Un ángel en mi mesa, Sweetie, Retrato de una dama (amb Nicole Kidman), Holy Smoke.
Ara després d'uns quants anys, ens torna a demostrar que és una directora a tenir en compte amb una petita obra com és Bright Star, una història d'amor molt romàntica però en cap cas sensiblera.
I és que hem d'emmarcar la història en el seu temps, la pel·lícula ens endinsa en el moment històric del Romanticisme on John Keats un dels poetes anglesos més importants de la història és un dels personatges més coneguts del moment, que no pas reconegut , i on té un cercle d'amics que el cuiden malgrat ell no poder gaire bé sobreviure als deutes. És jove, i s'enamora de la seva veïna i tots els tòpics apareixen, poeta fracassat el qual no es pot casar amb la noia, una adolescent que mor per amor, poemes romàntics, aparences socials, cartes tendres i boniques, separació, malaltia del poeta... malgrat que podria ser un melodrama que avui dia seria difícil de veure, Campion vesteix tota la pel·lícula amb unes imatges precioses on tot està harmònicament plantejat en ambient poètic i del tot nostàlgic, que malgrat en algun moment fer-te caure alguna llàgrima, en cap cas com he dit abans ratlla el ridícul.
Tots els actors treballen en perfecta harmonia però els dos principals personatges sobresurten fen-te creure que estan tan enamorats que podrien morir per amor; ell, el poeta és Ben Wishshaw que el recordareu a El perfume, i ella meravellosa Abbie Cornish una actriu australiana que no coneixia però que en la seva sentida interpretació ha despertat en mi la curiositat de saber que farà a partir d'ara!, té una escena, (que malgrat em va recordar a una de Holly Hunter a El piano i que no penso desvetllar) que està espectacular!!!!
No és una pel·lícula per qui es pensi que vagi a veure quelcom “nyonyo”,però si et deixes anar, t'endinses en la època que representa, i intentes entendre la situació dels personatges.... la gaudeixes.
Encara hi ha algú que ens sorprèn!!. Encara hi ha algú que té la capacitat de què ens mantingui asseguts a la cadira i que no ens moguem durant 90minuts mirant la pantalla i esperant pacient o impacientment a veure que li passarà al pobre protagonista!.
Aquesta és amb la sensació que vaig sortir del cinema després de veure buriedla original i per què no dir, arriscada proposta de Rodrigo Cortés, un director espanyol que ha dirigit aquesta cinta on aparentment té una factura molt senzilla, però res més lluny de la realitat.
Sembla ser que el guió escrit per Chris Sparling va anar passant de productora en productora sense que ningú li fes cas a la història d'aquest camioner americà que treballa a l'Iraq i que un bon dia es desperta tancat en una taüt.
Realment, l'inici de la cinta és força angoixant i ja t'atrapa però el que podria ser una cinta de pors i de mal veure, es converteix en una història si més no interessant i per sobre de tot força original. De fet , se l'ha comparat molt amb el tipus de cinema que feia Hitchcock i si en una altre moment hauria dit que hi ha directors que no es poden comparar, en aquest cas , Cortés podria haver estat un alumne molt avantatjat del mestre del suspens.
I és que la cinta et manté en tensió durant tot el metratge i no pas pel fet angoixant d'estar tancat el protagonista durant tota la pel·lícula sinó perquè t'indignes amb tot el que li passa.
És veritat que no deu haver costat gaires diners de producció,en comparació de les majors , és clar!: un sol personatge i poc atrezzo però la complexitat de la llum o de la posició de la càmera en certs moments deu haver estat força difícil de manipular i aquí el gran encert i la originalitat del director. Ell diu que va utilitzar fins a 8 tipus de caixes diferents i és amb el que vaig intentar fixar-me més quan veia la pel·lícula i la veritat és que em va sorprendre alguns dels moviments de càmera que feia.
Ryan Reynolds era un actor que desconeixia completament, no havia vist res d'ell, (però sembla que el què més ha fet ha estat comèdia) i per mi això va ser positiu perquè em va convèncer. La seva evolució de personatge és molt creïble, tot i que crec que és impossible de poder-se imaginar una situació d'aquest tipus, ell se'n surt prou bé. El contacte que té amb l'exterior, gràcies al telèfon mòbil li permet , si més no, un bri d'esperança! Compte amb les veus dels personatges que parlen amb ell per telèfon, la seva dona és la “desapareguda” Samantha Mathis.
Vaig fer cas aJordicine, ell em va dir que no feia por i que no ho passaria malament. Tenia raó! Com sempre , sort que li vaig fer cas!.
I sobretot, fantàstics els títols de crèdit d'inici!!! un clar homenatge al clàssic de Saul Bass.
Un interessant film , un exercici cinematogràfic original i a la vegada arriscat que cal donar-li una oportunitat.
Era el típic actor secundari, com José Luis López Vázquez , Agustín González, Rafaela Aparicio o com tants d'altres que més que “actors de repartiment”, omplien la pantalla i eren imprescindibles dins de la història del cinema espanyol.
Actor amb una llarga i extensa carrera va morir ahir als 92 anys i entra dins de la categoria dels últims clàssics que ens estan deixant aquests darrers dies.La veritat és que esgarrifa la seva filmografia i quan observes els títols en què havia treballat ens demostra una vegada més la importància d'aquest actor: Bienvenido Mr. Marshall, Cómicos, Muerte de un ciclista, Calle mayor, Calabuch, Atraco a las tres, El verdugo, Historias de la televisión, Amanece que no es poco, La marrana, Elsa y Fred i tantes d'altres... el que deia ,ara mateix tinc la pell de gallina...
Fa uns dies vaig entrar en un nou blog Zinéfilaz per curiositat i em vaig donar compte de que era un blog de noies cinèfiles d'arreu d'Espanya... vaig demanar si hi podia col·laborar perquè una d'elles m'havia fet referència en el blog.
De moment les companyes que hi participen són de llocs diversos:bruja turca, Noemí, Lu i Troyana, però espero que el grup segueixi creixent.
Em fa molta il·lusió per què escriuré en castellà i és tot un nou repte!!!
I ja està!!! ja teniu la meva primera col·laboració...
Després d'un parell de setmanes d'haver anat a veure El americano me'n dono compte de que és una pel·lícula fallida.
Qui busqui una pel·lícula d'acció estil Bourne no la trobarà , més aviat és una cinta de ritme lent que acompanya al protagonista, quan passeja per i amb la tranquil·litat dels pobles , paisatges i personatges italians.
L'arrencada de la cinta és espectacular, del fred nòrdic dels paratges escandinaus on Clooney, un assassí que ha de fer una cosa que no vol però que li obliguen a fer, s'escapa cap al sud d'Itàlia on diu prou a la seva vida i només cedeix fer el seu últim treball amb la condició de que després deixarà la professió. El ritme en terres italianes baixa considerablement, i el personatge de Jack, incapaç de relacionar-se amb ningú descobrirà poc a poc que pot començar a fer-ho amb qui menys s'espera, el mossèn del poble. I això li farà canviar la visió del món i voldrà deixar d'estar sol.
Es nota que el director Anton Corbijn prové de la fotografia , tot el què et mostren és bonic i està rodat amb una bellesa que et fa gaudir de tot el que estàs veient, però (sempre hi ha un però), malgrat tot això i de moments aïllats prou interessants (totes les trobades amb el mossèn), la pel·lícula no segueix un ritme continuat i et perds, així com que hi ha moments en que el guió et sembla molt fluix perquè et presenta situacions que no te les esperes i sembla que estiguin ficades amb calçador (és una excusa una mica “ridícula” la de la pistola de la prostituta dins del seu bolso...).
George Clooney està molt correcte i porta ell tot el pes de la pel·lícula, te'l creus en tot moment malgrat haver-hi moments que no saps perquè apareixen però ell fa que com a mínim la història tingui una mica més de substància... perquè el paper de l'altra assassina és força patètic!
Personalment em va decebre una mica, i no pel ritme de la pel·lícula ni per què m'esperés una altra cosa però si que el guió presta una mica de confusió i et fa perdre l'interès en ella. De totes maneres per veure al Clonney val la pena fer l'esforç!
Deu ni do la setmana que portem, s'estan trencant totes les estadístiques, abans dic que no n'hi dos sense tres i en cauen uns quants!.
En fi, ahir ens arribava la notícia de la mort de Tony Curtis i aquesta mort especialment per a mi ha estat de les més sentides. Admiro tot el què estigui relacionat amb el món del cinema, i una mort sempre sobte, ja sigui de directors, muntadors, especialistes o qualsevol altre persona de l'àmbit cinematogràfic però com a mitòmana reconeguda que sóc, la mort d'una actor o actriu sempre em colpeix molt més.
Tony Curtis era un dels grans, era un dels últims que queda d'aquell Hollywood clàssic que jo tan admiro i que m'ha fet passar tants bons moments, Tony Curtis havia compartit escenes amb tots aquells que a mi m'han fet estimar el cinema.
En Tony Curtis no era només una cara bonica, era un gran actor, dels clàssics, podia fer-te riure i al moment fer-te plorar, és una d'aquelles virtuts que només tenen els grans actors, que fan de l'actuació la cosa més senzilla del món. Etern galan, es va casar 6 vegades però el seu casament amb Janet Leigh (Psicosis, Sed de mal), va causar sensació en el seu moment, d'aquell matrimoni va néixer Jamie Lee Curtis, que sense tenir el talent dels seus pares ha heretat el gen de la comèdia.
Recordo una vegada estan a Londres que vaig anar als grans magatzems Harrods, allà hi havia una exposició de pintures d'ell, i recordo que em va impactar força.
Seria impossible parlar de tota la seva filmografia, amb més de 100 títols i treballant amb els més grans però si que m'agradaria comentar que va treballar en gairebé tots els gèneres i personalment destacaria aquestes: El gran Houdini, on va treballar en Leigh (treballarien junts en diverses ocasions), Espartaco i Los vikingos amb Kirk Douglas (un dels últims que encara queden vius), Winchester 73 amb James Stewart, Trapecio amb Gina Lollobrigida i Burt Lancaster, Boeing Boeing on feia tornar boja a Thelma Ritter, es va posar a la pell de El estrangulador de Boston, va treballar també amb Natalie Wood a La picara soltera i a la meravellosa La carrera del siglo on també compartia cartell amb el genial Jack Lemmon. Amb ell va protagonitzar una de les millors comèdies de tots els temps: Con faldas y a lo loco, on cada escena és perfecte!!!
No ho he pogut evitar, us deixo el vídeo, (una mica llarg però és que us hauria posat la pel·lícula sencera!!!) d'entre d'altres escenes, l'arribada de Marilyn a l'estació... inoblidable!
Ahir Borgo a última hora em feia saber de la mort del director Arthur Penn. Aquesta vegada les estadístiques m'han fallat per què ell mateix em recordava de la mort ja fa 15 dies del gran Claude Chabrol i ahir també m'assabentava de la mort de la muntadora de Tarantino, sembla que en estranyes circumstàncies.
En fi, Arthur Penn, probablement se'l recordarà per la seva obra mestra Bonnie and Clyde, protagonitzada per uns esplèndids Warren Beatty i Faye Dunaway on interpretaven als mítics delinqüents amb aquella fantàstica seqüència final de la mort d'ells dos. Directors de generacions posteriors, Scorsese, Coppola han begut del talent d'aquesta pel·lícula.
Però tot i que poc extensa filmografia, aquest director provinent de la televisió, té altres títols memorables como Pequeño gran hombre també amb Dunaway i on Dustin Hoffman fa un dels millors papers de la seva carrera. També destacaria La jauria humana, amb Redford i Brando, cinta que em va impactar , per la temàtica i per la bèstial pallissa que rep el més rebel dels actors de Hollywood, o El zurdo amb Paul Newman. Té altres títols importants, nominat tres vegades als Oscar, sense guanyar-ne cap i amb molta experiència a la televisió, si jo he de destacar un títol important de la seva carrera serà El milagro de Ana Sullivan, pel·lícula que recordo amb un carinyo molt especial i a on em va fer descobrir a una de les actrius que més m'agraden , Anne Bancroft. Tant ella com Patty Duke van guanyar l'Oscar, i curiosament elles mateixes havien interpretat el mateix paper a Broadway.
La meva teoria de quan en moren dos sempre en cauen tres, sembla que s'acompleix cada vegada.
De moment, en portem dos . A veure quin serà el tercer!
EDDIE FISHER
Dissabte ens varem assabentar de la notícia de la mort d'Eddie Fisher, cantant molt conegut als anys 50. Però jo el coneixia més per la seva vida sentimental que no pas per la seva vida de cantant. I és que Eddie Fisher va protagonitzar un dels escàndols més sonats al Hollywood d'aquella dècada. Casat amb Debbie Reynolds (la protagonista de Cantando bajo la lluvia), va deixar a la llavors seva dona per consolar a la jove vídua Elizabeth Taylor, quan se li va morir el seu marit Mike Todd, en accident, millor amic de Fisher.
Des de llavors , les dues actrius no es parlen, protagonitzant una de les baralles més famoses del setè art, només superades per les germanes Fontaine-de Havilland (vives encara les dues amb 90 i pico d'anys!!!).
Eddie Fisher i Debbie Reynolds són els pares de Carrie Fisher, la princesa Leia de La guerra de las galaxias i reconeguda escriptora, amb un de les autobiografies més punyents que s'han escrit sobre la relació entre mare i filla: Postales des del filo, llibre del qual se'n va fer una pel.lícula que protagonitzaven Meryl Streep en el paper de Carrie i Shirley MacLaine fent de Debbie Reynolds!.
GLORIA STUART
Potser menys coneguda pel públic, però tothom la recordarà per ser la iaia encantadora que va protagonitzar Titanic fent de Rose quan és gran, o sigui el paper de Kate Winslet.
Potser no va tenir una carrera prolífica ni va se tan coneguda com les actrius de la seva època però va treballar amb actors de renom i amb directors importants del Hollywood més clàssic. La seva pel.lícula més coneguda potser fou El hombre invisible de James Whale (director de Frankenstein) amb Claude Rains.
Sempre he dit que a mi m'agraden les pel·lícules de guió. Que m'expliquin una història encara que sigui petita, ja m'està bé per sortir contenta i satisfeta del cinema.
Últimament , n'he vist alguna de pel·lícula de guió senzill (o aparentment senzill), de poc pressupost i amb bones interpretacions i això fa que segueixis gaudint d'una bona tarda de cinema. És el cas de London River.
La pel·lícula té com a rerefons els atemptats que es van produir el matí del 7 de juliol del 2005 a Londres quan van explotar quatre bombes en diversos transports públics, concretament en un autobús i al metro produint molts morts i ferits en plena ciutat.
La història s'emmarca en els dos personatges principals que es troben casualment afectats pels atacs, ja que cap dels dos troba als seus fills: Ousmane, un musulmà resident a França i la senyora Sommers, una dona cristiana que viu en un poble prop de la capital.
Dirigit per Rachid Bouchareb,un director francès d'origen argelí, ens explica una història plena d'emocions i de contradiccions on dos mons completament contraposats s'han d'enfrontar conjuntament a un drama comú, com és la pèrdua d'un fill en un atemptat. En un principi hi ha reticència sobre tot per part del personatge femení quan coneix la realitat d'una filla que desconeixia completament al descobrir que era la parella del fill d'Ousmane i de primer moment el culpa , però la falta de notícies dels dos joves fa que comencin junts un camí de recerca per tots els estaments per saber-ne alguna cosa. El dolor els uneix i fa que poc a poc es vagin descobrint l'un a l'altre i arribin a entendre's.
La pel·lícula va destacar en la passada Berlinale on va guanyar una menció especial del jurat per al seu director, una nominació al lleó d'or i el premi al millor actor, Sotigui Kouyaté que va morir poc després de rebre el premi. Aquesta cinta de producció francesa, britànica i argelina relata una història sòbria, sense caure en cap moment en el sentimentalisme, on els rostres dels personatges principals demostren com el dolor es pot transmetre de tal manera que t'arribin a afectar terriblement. I això, sobre tot, gràcies a Brenda Blethyn que una vegada més, i no sé quantes en porta (jo crec que tota la seva carrera, encara recordo com vaig quedar de tocada quan vaig sortir del cinema després de veure Secretos y mentiras) ens regala una d'aquelles interpretacions que esgarrifen.
Comença el 58è Festival de Cinema de San Sebastian.
Ahir en vàren fer la inauguració i fins el proper dia 25, per San Sebastian, passaran estrelles, directors, tècnics, i segur que un grapat de bones pel.lícules.
La nostra companya Fanny Brice, porta la retrospectiva de Don Siegel. I estem a l'espera de l'arribada de Julia Roberts que el proper dilluns rebrà el Premi Donistio d'enguany!!
I com cada any, aqui una cinèfila-mitomana amb molta enveja i enyorança per no poder-hi anar, seguirà el Festival des de la pàgina web (us la recomano és molt bona!)
Anar a veure una pel·lícula del mestre Allen és si més no, garantia de veure una pel·lícula de bona factura, ben dirigida, bon guió i bones interpretacions. És una realitat que qualsevol actriu o actor de tot el món pagaria per treballar amb ell i tenir en el propi currículum un treball del mestre Allen sempre és un signe de qualitat.
Allen és un gat vell, coneix l'ofici de dirigir a la perfecció i resol les situacions de manera magistral. Però fa una pel·lícula cada any i no totes poden ser obres mestres, jo li calculo que en fa una cada deu anys i des del meu punt de vista la seva obra mestra dels darrers anys és Match Point.
Conocerás al hombre de tus sueños no és de les millors que ha dirigit, però a mesura que he anat pensant en ella si que m'he donat compte que és una de les més dures dels darrers anys, i amb això vull dir que tot i tractar de manera carinyosa els seus personatges , cap d'ells surt ben parat en aquesta història...cap d'ells, excepte el que està interpretat per una magistral Gemma Jones, tots són personatges amb un final incert i gaire bé diria que molt negre i dur. Allen torna a reflectir tot el seu món: paranoies, amors, desamors, amistat, relacions personals i laborals.... però aquesta vegada els seus personatges, no saben com acabaran, tenen un final massa obert.
Els actors estan correctes, potser Brolin i Banderas són els més maltractats de la història, el primer perquè podria haver donat més de sí,(per mi és el que hauria pogut tenir més substància) i el segon perquè el tracta massa com a home objecte...Les noies són les més ben parades, Freda Pinto (Slumdog Milionaire), Lucy Punch (tota una troballa però és el mateix paper que va fer Mira Sorvino a Poderosa Afrodita), Naomi Watts cada vegada més immensa (és molt bona fent papers dramàtics).. però els dos actors més veterans són els que s'emporten la medalla en aquesta història, començant per un Anthony Hopkins, un xic histriònic però sense perdre la compostura i com ja he dit, una magnífica Gemma Jones que és la única que té un bri d'esperança al final de la història.
A mi em va agradar , però ja sé que no puc ser gaire objectiva amb el director novaiorquès!, sempre m'agrada tot i reconec que aquesta cinta no és de les que trobo més rodones. Compte amb algunes escenes , sobretot amb la de quan entre la Jones a casa de la seva filla i gendre i desencadena una baralla entre tots, és una escena magistral, amb uns moviments de càmera que segueixen els personatges que et fan viure perfectament la situació.
Tothom ha parlat molt d'Origen, inclosa jo mateixa. És una molt bona pel·lícula, això no ho discuteixo (sóc fervent seguidora de Nolan), original i amb una estructura de guió i un muntatge d'infart...
Però actualment en cartellera hi ha aquesta cinta que també és molt original i que potser no ha tingut tanta repercussió com la de DiCaprio, però què igualment mereix una menció especial: Las vidas posibles de Mr. Nobody.
Jaco Van Dormael, un director belga que desconeixia, ha dirigit una història de ciència-ficció on Jared Leto (molt convincent) protagonitza a l'últim humà que està a punt de morir a l'any 2092, en un món on les persones ja són immortals. A partir d'una entrevista va desgranant la seva vida en un muntatge on a vegades és difícil de seguir la pròpia història.
L'eix principal és que hauria passat si el nen puja o no puja al tren. Qui ha vist la cinta pot entendre el què dic, i la decisió que pren Nemo Nobody (excel·lent nom per aquest personatge!) repercutirà en tres històries diferents. De les tres opcions que viu el personatge (representada per cada una de les seves dones) la més interessant és la seva relació amb Anna (interpretada per Diane Kruger). La resta semblen satèl·lits amb destins paral·lels del què hauria passat si hagués escollit diferent .
Després d'uns dies de reflexió sobre la cinta , m'han recordat a algunes pel·lícules com Memento, La fuente de la vida, fins i tot a aquella pel·lícula que va protagonitzar Gwyneth Paltrow ,Dos vidas en un instante, on els somnis, les casualitats de la vida o el prendre una decisió poden causar un canvi de vida completament diferent al que hauries tingut. Qui no s'ha fet alguna vegada la pregunta : què hauria passat si hagués fet això en comptes d'allò? Aquest és el plantejament de Van Dormael.
El protagonista absolut és Leto, però l'acompanyen una sèrie de bons secundaris que no estan gens aprofitats i que potser haurien pogut dir molt més dins de la història, però la complexitat del guió fa que prioritzi la relació Leto- Kruger i deixi més desdibuixats els personatges interpretats per Rhys Ifans (l'encantador company de pis de Hugh Grant a Nothing Hill) i la sempre meravellosa Sarah Polley , per a mi aquí totalment desaprofitada i fins i tot en algun moment una mica sobreactuada.
La pel·lícula no té una estructura senzilla, necessites de tota la teva atenció i concentració per seguir-la, no és una història que segueixi les normes de la narrativa convencional però malgrat el seu metratge jo la vaig trobar molt interessant i crec que arribarà a ser una pel·lícula de culte.
Vaig tenir la gran sort de poder compartir la visió d'aquesta pel·lícula amb el mateix Sergi López, un home encantador, proper, divertit , i gens “divo” , que explicava anècdotes sense parar de xerrar no només sobre la cinta que acabàvem de veure sinó també sobre la seva carrera en general. La història quasi malaltissa d'una passió desenfrenada entre un obrer i una dona d'alta societat , no acaba d'arribar i jo diria que en certs moments és una mica difícil de creure, però és de bona visió. La meravellosa (en pantalla, segons López) Kristin Scott Thomas interpreta a aquesta dona que embogeix per l'amor del català.
Sempre he trobat encantador a Quim Gutiérrez, és d'aquells actors que cau bé i que a més fa bé la seva feina, i sempre he reivindicat el cinema espanyol, es fan coses molt interessants i cal anar-les a veure. Aquesta comèdia de David Serrano es deixa veure força bé, sense esperar-te gran cosa, té moments divertits en què vaig riure molt. Típica comèdia d'enredos en el què un noi ha de disputar-se l'amor entre tres noies, i tots els seus problemes els ha de resoldre a les illes. El millor: les dues veteranes: Isabel Ordaz i la sempre efectiva Kiti Manver.
Puntuació: 5/10
MAMUT
Amb una estructura de guió molt similar a Babel, Lukas Moodison, ens explica quina pot ser la connexió entre diversos personatges a través de diverses parts del mon. Amb una més que interessant interpretació de Gabriel Garcia Bernal i la cada vegada més agradable Michelle Williams, composen un matrimoni que malgrat la seva estupenda família, els seus treballs respectius no els deixen disfrutar d'ella, una sèrie de circumstàncies que els passa, els farà reflexionar sobre la vida, la parella i la seva pròpia família.
