Segur que hi ha molta gent que diu que aquesta pel·lícula és avorrida.
Hi ho és.
Aquesta és la sensació que ha de produir la pel·lícula, i ho fa.
Per això és bona. Per què Coppola aconsegueix l'efecte que pretén.
Ja en el primer plano de la pel·lícula et situa clarament per on aniran els trets. I és que un Ferrari donant voltes sense cap sentit per un circuit que no veiem del tot perquè la càmera simplement està fixa, és tot un indicatiu de com anirà tota la historia.
Johnny Marco és una estrella de Hollywood, ho té tot, fama, diners, dones (totes les que vol i més), festes, luxoses suites amb piscina al país on vagi.... però en realitat no té res, entre rodatge i rodatge, s'avorreix per què no té res.
Coppola fa un retrat amarg de l'interior de Hollywood, d'allò que nosaltres, simples mortals no veiem però que deu existir realment. Persones que ho tenen tot, que poden manar, que poden fer el que vulguin , que són adorats per milers de persones però que en realitat, no són res.
Stephen Dorff , fa una recreació perfecte del que estic dient. Un actor reconegut mundialment però que està totalment desconnectat de la realitat, només és connecta quan la seva filla d'11 anys, apareix per estar-se amb ell unes quantes setmanes... llavors se'n dona compte del que vol i del que no té.... el que no sabem és si farà alguna cosa per canviar la seva vida.
Crec que retrata a la perfecció l'avorriment, l'estupidesa de les grans estrelles de Hollywood.... gent buida i sense aspiracions a res però que ho tenen absolutament tot, la pel·lícula està rodada d'una manera volgudament avorrida: plans fixes, sense apenes tràvelings ni banda sonora, esporàdicament algunes cançons ben escollides, Sofia Coppola sembla que en algun moment s'oblida del seu actor, planta la càmera , se'n va a prendre un cafè i torna i el pobre Dorff no sap que fer dins del plànol que l'emmarca.
Sofia Coppola coneix perfectament els budells de Hollywood, hi ha crescut en ells i ens ensenya que passa realment dins de les quatre parets del món de l'espectacle, els simples mortals veiem les llums, els focus, la espectacularitat de la posada en escena de qualsevol estrena o de qualsevol festa del setè art, però en realitat són persones normals i fins i tot avorrides, molt avorrides.....
Una pel·lícula molt interessant, torno a dir volgudament avorrida però és aquest motiu que la fa ser una molt bona pel·lícula. Coppola s'està erigint com una gran directora i encara ha d'explicar molt més.
Una escena a destacar: quan el deixen sol a la sala de maquillatge... allà ell no és ningú!.
Puntuació: 7/10
