El final de curs ha fet que tingués una mica abandonat el blog, i ara que hi torno és per dir que ens ha deixat un altre gran actor, dels que ja quedaven pocs.
Potser per a molts, el nom de Peter Falk no els sona gens, però pels de la meva generació, segurament la generació anterior i la posterior, el nom del detectiu Colombo si que sona.
I és que Peter Falk , juntament amb Margaret Rutheford interpretant a Miss Marple, siguin els dos millors detectius de la televisió amb permís d'Angela Landbury i la seva Jessica Fletcher.
Però Peter Falk malgrat ser conegut pel seu personatge de geni despistat va ser molt més. I és que va començar amb el gran Frank Capra en una de les comèdies més boniques que he vist i amb la peculiaritat de veure a una Bette Davis fent de bona: Un gangster para un milagro. Pel·lícula que si no heu vist us recomano del tot perquè jo cada vegada que la veig estic amb un somriure durant tot el metratge.
La seva filmografia s'acosta a una quarantena de títols dels quals també vull destacar: Cielo sobre Berlín de Wenders, La princesa prometida on feia de l'avi que explica la historia, Maridos i Una mujer bajo la influencia ambdues de John Cassavetes, o per descomptat la inoblidable La carrera del siglo de Blake Edwards fent de copilot estrafolari de Jack Lemmon, perseguint el cotxe de Tony Curtis i de Natalie Wood.
Va morir dijous, als 83 anys de demència senil.
Ja en queden molt pocs de secundaris de luxe com ell.
Dissabte, sortint dels cinemes del carrer Verdi, vam anar a buscar el cotxe.
Com és tradicional vaig aturar-me en una de les meves llibreries preferides: la Llibreria Taifa, especialitzada en cinema. Sempre m'aturo davant de l'aparador per veure les portades dels llibres i imaginar-me'ls a la meva prestatgeria, només faig això , i ja està... però dissabte va ser diferent , només veure aquesta portada vaig anar volant cap a dins... una biografia més a la meva biblioteca particular.
Utilitzant el símil que els autorshan utilitzat , estic devorant les pàgines d'un llibre ple d'anècdotes i d'històries que reafirmen una vegada més, el caràcter de lloba que tenia aquesta magnífica dona. Començant per una infantesa molt dura, el llibre va explicant quin és el seu camí cap a una brillantíssima carrera com a actriu, trepitjant a tort i a dret a tots els que tenia al seu voltant, però passant també per èpoques en que havia de cedir i fer papers o treballar amb actors que no eren pas amics seus...
Hi ha fotografies en blanc i negre espectaculars, especialment em quedo en la que hi ha a la contraportada del llibre: qui és podria imaginar una lloba així amb la innocència de menjar-se un gelat?
Amb un pròleg de Jaume Figueras és una lectura molt recomanable, tot i que encara no l'he acabat, però no trigaré gaire.... si els autors passen per aquest modest bloc que sàpiguen que, segurament, sóc la primera compradora de la seva obra. Ha sortit el mercat aquest mes d'octubre!!!
I si aneu pels Verdi, no deixeu d'entrar a la botiga, segur que sortiu amb algun llibre.
Ja he parlat altres vegades de la Bette Davis i de la meva debilitat per ella.
El dimarts va fer 20 anys que va morir...20 anys!!! (encara no havia superat la mort d'Ingrid Bergman set anys abans!!!) i jo que recordo perfectament quan va ser... Tot just havia rebut el premi donosti i estava a França...
Recordo que en l'excel·lent llibre de Diego Galan; Jack Lemmon nunca cenó aquí (on parla de les seves vivències com a director del Festival), explicava com havia anat l'estada de la gran Davis a la ciutat basca. Diu que no s'aguantava dreta , que estava feta un delicat saquet d'ossos i que fins al backstage del teatre va arribar amb cadires de rodes... però quan va haver de sortir a l'escenari a recollir el premi , la gent que estava al seu voltant (entre ells en Galan), es van quedar amb la boca oberta quan es va aixecar i poc a poc va anar entrant a l'escenari, treien forces d'on ningú podia imaginar-se que les tenia!!!! (no recordo qui li va entregar el premi... suposo que ho he esborrat del meu subconscient per pura enveja!). La seva profunda veu, les seves paraules encara les recordo perfectament, quan deia en el seu discurs d'agraïment que no entenia quan la gent passava pel seu costat i li deien “la loba”...
Si és que era tot un caràcter! I ho va demostrar tota la seva vida... tenia fama de ser intractable i és llegendària la seva relació d'odi amb una altra de les grans; Joan Crawford (esgarrifosa la relació de germanes a ¿Qué fue de baby Jane?), però no només amb ella , diuen les males llengües que no es va entendre en cap de les seves companyes i en canvi si que es va entendre amb pràcticament tots els seus companys...
Llegendària és també l'anècdota de l'anunci que va escriure al diari per demanar feina... dient que era separada i que havia d'alimentar als seus fills, Mankiewicz el deuria llegir per què li va passar el guió de la que seria una de les interpretacions més brillants mai vistes a la pantalla gran i el paper que li va fer remuntar la seva carrera fins llavors un xic estancada:All about Eve...
En fi, he esperat dos dies a fer el comentari per què ha tornat a ser un xoc pensar en aquella desaparició....
Dissabte vaig anar al museu del cinema de Girona. Sempre és una meravella trepitjar aquesta preciosa ciutat i de tant en tant m'hi escapo, sobre tot, i no és una excusa, quan hi ha alguna exposició temporal. Totes són interessants però sempre n'hi ha alguna que destaca més. Recordo que vaig anar a veure la dels objectes de Marilyn o la de fotos de la Katherine Hepburn, entre d'altres.
Ara, l'exposició temporal està dedicada a fotos de parelles de cinema del Hollywood d'entre els anys 20 i els 70... com podeuimaginar la meva condició de cinèfila i mitòmana clàssica no em permetien perdre'm una exposició d'aquestes característiques...
No us ho penseu, “perdeu-vos” un dia per Girona i aneu al museu, molt recomanable de visitar i meravelleu-vos dels grans clàssics i de les parelles que tenien química, algunes dins i fora de la pantalla, d'altres només a dins. Algunes són d'estudi, d'altres de promoció i algunes són fotogrames però totes valn la pena.
L'exposició està fins el 4 d'octubre. Aquí en teniu alguns exemples: (reconexeu les pel.lícules?)
George Cukor va dirigir Ricas y famosas dos anys abans de morir, va ser la seva darrera pel.lícula i certament va ser un fantàstic testament. Considerat el millor director d'actrius, en la seva llarga filmografia té títols imprescindibles que tots hauriem d'haver vist , tals com: Las cuatro hermanitas, La dama de las Camelias, Vivir para gozar (meravellosos Grant -Hepburn), Mujeres, Lo que el viento se llevó (malgrat que en els crèdits després va signar Victor Fleming), Historias de Filadelfia, Luz de gas (com vaig odiar a Charles Boyer!!!), Ha nacido una estrella, My fair lady o Viajes con mi tia.... i me'n deixo tantes...
Ricas y famosas és la història d'una preciosa amistat entre dues dones al llarg de les seves vides, des de que estan a l'escola fins que arriben als cinquanta, una amistat que passa per totes les fases possibles, una història tendre i sensible que sobreviurà a qualsevol problema, per què s'estimen , s'entenen i s'han ajudat sempre i això enriquirà la seva amistat.
George Cukor amb aquesta cinta va aconseguir dirigir una de les millors pel.lícules que tracten sobre l'amistat amb una delicadesa que va demostrant en cada una de les escenes, sobretot les protagonitzades per les dues actrius principals; Candice Bergen i Jacqueline Bisset (què guapa que estava!!!), el duel interpretatiu de les dues fan que la història vagi evolucionant al llarg del temps tant temporal com emocionalment creant un climax devastador i meravellós en dues escenes , que per a mi, són les millors de la pel.lícula. La primera quan es recriminen l'una a l'altra l'odi , el mal que s'han fet, l'enveja que ha perdurat entre elles durant tant de temps, amb el trencament de l'ós de peluix, aquella joguina que significava tant per elles, el nexe d'unió "físic" de la seva amistat... i la segona, una de les escenes més boniques que mai he vist en una pel.lícula, aquell final... quan Merryl (Candice Bergen) se'n va de la festa, en el seu honor, per què se sent petita i insignificant sense Liz (Jacqueline Bisset), no és ningú, ha d'escollir entre la fama i l'amistat i evidentment, se'n va a buscar a la seva amiga a la casa de fusta. Cukor fa que m'emocioni cada vegada que veig l'escena...
Ricas y famosas era un remake del 1943, Old Acquaintance i Cukor va aconseguir superar sens dubte la pel.lícula de Vincent Sherman interpretada per Miriam Hopkins i la gran Bette Davis. Com a curiositat, en la cinta del 1981 sortia una joveníssima Meg Ryan ("de la cual nunca más se supo") , fent de filla de la Bergen.
No he sabut trobar el video de la seqüència final (si algú la troba que me l'envii , si us plau!!! li estaré eternament agraïda!!), però us deixo la cançó composada per George Delerue, una de les músiques més boniques que he sentit mai.
Tots tenim una pel·lícula que ens ha marcat. Per a mi, sense cap mena de dubte és aquesta.
Podria passar-me hores parlant de Eva al desnudo, qui em coneix sap que quan l'anomeno ja pot marxar perquè no puc parar. M'agraden els drames com a gènere i aquesta pel·lícula és una excel·lent mostra d'interpretacions i de guió, ple de frases punyents i que han passat a la història del cinema com és el cas de "Abróchense los cinturones que esta noche habrá tormenta".
Fa poc que la vaig tornar a recuperar. Una amiga meva, no l'havia vist encara i després de la bronca inicial la vaig fer venir a casa per fer-li una sessió completa de All about Eve. Fa uns anys em vaig comprar l’excel·lent llibre de Sam Staggs: Desnudando a Eva.Staggs fa una "despullada" i mai més ben dit, sobre tota la història ; començant per qui va escriure la història en que es va basar el relat de Mary Orr, fins a totes les peripècies del rodatge o la distribució final de la cinta.
La història de Eva al desnudo té infinitats d'anècdotes que estan descrites esplèndidament en aquest llibre. I tot i que avui no parlaré de la pel·lícula si que m'agradaria explicar-vos diferents anècdotes que surten en el llibre i que no surten a la cinta. N'hi ha tantes que en podríem fer tres comentaris seguits... però escolliré les que més recordo i que poden ser curioses.
* Joseph Leo Mankiewicz, va trucar a Bette Davis, en aquella època, una actriu en decadència per oferir-li el paper que seria, el de la seva vida (de fet havia posat un anunci als diaris per anunciar "els seus serveis")
* Thelma Ritter i Marilyn Monroe treballarien juntes en aquesta pel·lícula (una de les primeres de la Monroe) i en la darrera de la sex-symbol (la magnífica The Misfits)
* La narració inicial de la història, escrita per Mary Orr, era tan sols de 3 pàgines i va estar publicada en un diari
* Celeste Holm i Bette Davis les dues amigues íntimes de la cinta , en realitat no es podien veure (cosa força "habitual" amb les parelles cinematogràfiques de la Davis)
* El premi Sarah Siddons, el que li donen a Anne Baxter a l'inici de la pel·lícula, després va ser un premi real que es donava al teatre i en la seva tercera edició el va guanyar Bette Davis!!!
* La pel·lícula va estar nominada amb 14 estatuetes aconseguint-ne al final 6 (pel·lícula, director, actor secundari, George Sanders (brutal!!), guió adaptat, so,vestuari per Edith Head, la persona que més Oscars ha aconseguit)
* Thelma Ritter , la gran actriu secundària de la història, es menja literalment a tots els seus companys menys la Davis que és amb qui té els diàlegs més espectaculars de la pel·lícula, això és apunt meu!!!
I podria seguir...
Si no l'heu vist encara... és de visió obligatòria.
(article recuperat. Mireu el video, està en anglès, però els gestos i les mirades de la Davis i la Ritter no tenen pèrdua i aquests són universals, per a mi és la millor escena de la pel.lícula, mireu com agafa el bombó... és brutal!!!)
