
Moon és d'aquelles pel·lícules que vaig anar-hi per curiositat...per diverses curiositats. La primera per què estava dirigida per Duncan Jones, fill de David Bowie i això sempre té una mica de “morbo” per saber que tal ho farà el fill d'un artista famós (jo no el coneixia en absolut!); una segona per què es presentava al Festival de Sitges, l'havien deixat molt bé i a més es va emportar una colla de premis, entre els quals un de merescudament a la inquietant interpretació de Sam Rockwell,...aquesta és la tercera curiositat per la qual hi vaig anar.
I no em va decepcionar en absolut. No és que m'entusiasmi el gènere de ciència-ficció, més aviat sempre l'he ignorat força perquè no m'interessa especialment però he vist alguns dels grans noms del gènere: 2001, Blade Runner, La guerra de los mundos (la bona , la del 1953!), algun Star Trek, la nissaga de La guerra de las galaxias, Gattaca, fins i tot Plan 9 from outer space (del meravellós Ed Wood!!!!) ... i hi ha però, una en particular que la vaig veure quan era petita i que em va impactar molt: Naves misteriosas, no sé si per la direcció de Douglas Trumbull, per la música de Joan Baez o la interpretació de Bruce Dern, cuidant d'una manera gairebé obsessiva a les seves plantes, en un film de ciència -ficció de fa gairebé 40 anys.
Moon em va recordar molt a aquesta pel·lícula, i és que Jones ha fet una cinta que recorda molt a l'estètica de les gran pel·lícules de ciència-ficció d'aquella època , amb pocs mitjans, amb una gran interpretació de Sam Rockwell i amb un guió , aparentment senzill que fan que entris des del primer moment en la història de Sam Bell, un treballador que fa tres anys que viu a la lluna (al planeta eh??) i està a punt de retornar a la Terra. Té moltes ganes de tornar a veure a la seva família, però poc abans de marxar comencen a succeir coses estranyes, no només dins de la nau sinó també a fora. I fins aquí puc explicar.
Sam Rockwell és un actor d'aquells que sembla que no facin res, però que en realitat fan que la interpretació sigui tan creïble que es menja tot el que té davant i aquí ho demostra en escreix fent una interpretació doble brillant i plena de matisos. Sempre ha barrejat la seva carrera amb títols més personals i independents (Basquiat, Última salida a brooklyn, El último golpe, Asfixia) amb grans produccions comercials (Nixon contra Frost, La milla verde, Los ángeles de Charlie), però faci el que faci sempre omple pantalla.
Puntuació: 7/10