Si hi ha una cosa que em va cridar l'atenció d'anar a veure Gordos, bé dues, és que era la segona cinta del director Daniel Sánchez Arévalo, la primera era Azuloscurocasinegro, pel·lícula molt premiada i segon perquè en Jordiciine li havia agradat força.
No és una pel·lícula que tracti de les persones grasses com a malaltia, sinó que el punt de vista és des dels problemes psicològics que tenen els pacients que fan teràpia què com a conseqüència d'aquests, s'engreixen. I això em va interessar força.
Són varies històries; algunes més interessants que d'altres, des del la parella molt cristiana, massa... però a la vegada la més hipòcrita, gran descobriment de la noia, caldrà anar-la seguint (i a Raúl Arévalo que fa un paper calcat al de Camino); com la de l'executiva agressiva, per a mi potser la més fluixa, passant per la família on el pare és un CSI. Els personatges que tenen més protagonisme però què no vol dir que siguin els més interessants; són els del presentador gai de pastilles que aprimen (per mi potser la història que li hauria pogut treure més suc , ja que la vivència del personatge com a homosexual i de com ho amaga està força aconseguit, malgrat ser el personatge que més ridiculitza), i la de la parella jove, guapa i feliç, ell és el terapeuta, que en realitat és la més trista. Però, ja no vull desvetllar més coses...
Tot i que està dirigida com una comèdia, la veritat és que el rerefons és molt dramàtic, arribar-nos a acceptar pel nostre aspecte físic no és sempre fàcil i l'objectiu de la pel·lícula és intentar explicar-ho.
No és una cinta rodona, però es deixa veure molt bé, té alts i baixos en la història i narrativament parlant, a vegades et perds, però val la pena.
Puntuació: 6/10
