Era difícil decidir quina seria la primera pel·lícula de l'any que volia comentar. N'he vist varies, que ja aniré posant poc a poc en el bloc, però al final decidir la primera, no ha suposat un esforç perquè la que vaig veure ahir va ser una grata sorpresa: El Erizo.
Sempre entro en contradicció amb mi mateixa quan vaig a veure una pel·lícula francesa, la meva primera reacció sempre és negativa, el cinema francès actual és molt peculiar, no hi ha terme mig, o m'agraden molt o les trobo insofriblement avorrides i d'un humor francès que només entenen ells. De la segona categoria ens trobaríem títols com, Bienvenidos al Norte o Los visitantes... en canvi de la primera: Séraphine o la meravellosa Hace mucho que te quiero entrarien en el tipus de cinema que a mi m'agrada, intimistes, sense pretensions i amb una història que entra directament en el món de les emocions...
El Erizo està en aquest a categoria, és la història d'una trobada inesperada entre alguns personatges que viuen en un bloc de pisos de la part rica de París. Una nena, Paloma d' 11 anys, increïblement intel·ligent amb una missió; la portera de l'immoble, Renée (interpretada magistralment per la directora i actriu Josiane Balasko) molt discreta i solitària però que en realitat té una personalitat cultivada i l'arribada d'un nou veí, un japonès que trasbalsarà la vida dels dos personatges femenins.
Història basada en un llibre de Muriel Barbery, La elegancia del erizo, on la jove directora Mona Achache descriu a tres personatges solitaris però plens de personalitat i amb necessitat de trobar-se i de sentir-se escoltats. La relació que establiran tots tres serà totalment invisible al món que els envolta però en realitat els canviarà la vida.
Balasko, retrata un personatge discret, solitari i esquerp en aparença però tal com diu en un moment de la pel·lícula, Paloma, és com un eriçó , en realitat sota la capa de punxes hi ha una personalitat extremadament culta ,sensible i molt intel·ligent.
Molt recomanable.
Puntuació: 8/10
