ESTRENES A RECUPERAR...O NO (1)

Tinc un recull de varies pel·lícules que no he comentat i que vaig deixant aparcades, és per això que faré un de calaix de sastre en la que les aniré comentant.

GARBO

Sorprenent i desconeguda per a mi l'existència d'aquest espia català que sembla que va canviar la història d'Europa durant la Segona Guerra Mundial i no exagero. Aquest excel·lent documental dirigit per Edmon Roch ens endinsa en la vida increïble del doble espia català Joan Pujol, un home que va saber enganyar tant als britànics com sobretot als alemanys... i a la Història en general. Imprescindible la seva visió.

Puntuació:8/10

LOS CONDENADOS

Dos ex guerrillers se retroben 30 anys després en una excavació il·legal, per veure si troben a un company, però la tensió i els s

ecrets que s'amaguen entre ells farà que la relació es vagi deteriorant i al final no tot serà el que s'esperaven. Isaki Lacuesta sense focalitzar el lloc retrata una història crua i que ens pot recordar a molts indrets. També interessant de veure.

Puntuació: 7/10

AMERRIKA

Aquesta se m'havia escapat i gràcies als cinemes Verdi-Esbarjo de Cardedeu la vaig poder recuperar. Una història senzilla però amb un alt contingut social.Muna una mare separada que abandona Cisjordania amb el seu fill per anar als EEUU on creu que és terra promesa i on realitzarà tots els seus somnis... res més lluny de la realitat. Una història simpàtica però a la vegada molt dramàtica.. amb una meravellosa Hiam Abbas, com sempre!

Puntuació: 7.5/10

ALGO PASA EN HOLLYWOOD

Amb repartiment impressionant (Robert de Niro, una extraordinària Catherine Keener, Robin Wright Penn, Stanley Tucci, Brice Willis, Sean Penn,John Turturro) aquesta comèdia negra ens explica dues setmanes en la vida d'un productor de Hollywood. Durant aquestes 24 hores veurem quina és la bogeria que haurà de viure per tal d'anar resolen la seva feina i també la seva vida personal.Va passar sense pena ni glòria però realment val la pena de veure.

Puntuació:7/10

DOS ANIVERSARIS BEN DIFERENTS

Tinc una amiga, la Ruth, que sempre ha estat una enamorada del cinema japonès, bé, del cinema asiàtic en general. Jo era una completa desconeguda d'aquest cinema. Però vaig aprendre a conèixe'l amb ella. Directors com Ozu, Mizoguchi, Imamura, Naruse, o el més recent Kitano, van obrir en mi tot un món de possibilitats fins ara inexplorables. Però sobre tot el mestre Akira Kurosawa em va fer descobrir un tipus de cinema en majúscules. Ahir hauria fet 100 anys.

Jo crec que pràcticament tot el que li he vist són obres mestres, direcció magistral, personatges compromesos, uns blancs i negres preciosos que fan de les seves imatges una llum poc vista en cinema, grans espais (era un gran admirador del cinema de John Ford), la majestuositat de la posada en escena d'algunes de les seves pel·lícules i unes històries que et fan entendre una mica més la història nipona...em quedaria sobretot amb les històries de samurais i amb el seu actor més important Toshiro Mifune.

Durant una època em vaig empapar del cinema de Kurosawa i vaig veure: El ángel ebrio, Ikiru, Los siete samurais (de la qual després en van fer Los sietes magníficos), Trono de sangre, La fortaleza escondida, Yojimbo, Sanjuro, Kagemusha... (em falten Dersu Uzala i Ran... que aviat hi posaré remei perquè les tinc a casa!!). Però hi ha dues cintes que particularment em van impactar més: Los bajos fondos (cinta que vaig veure en l'excel·lent Festival de cinema asiàtic que feien a Mollet ) i Rashomon que he pogut recuperar en el cinefòrum fa molt poc!

Un director a descobrir i a revisar!

Per altra banda, ahir també celebrava anys Catherine Keener , una d'aquelles actrius de la que li desconeixem el nom quan la veiem en pantalla però que quan acaba la pel·lícula sempre creiem que és l'actriu que ens ha agradat més...

Keener sempre ha estat la musa del cinema independent americà , ha treballat amb directors com Tom DiCillo, Spike Jonze, Steven Soderbergh o Neil LaBute, tot i que ha anat fent alguna inclusió en el cinema més comercial.

És d'aquelles actrius tot terreny, que és igual el què faci per què sempre et convencerà, pot fer de dona amb una personalitat forta i a la següent fer un paper ingenu o extravagant. En el drama fer-te plorar o en comèdia plorar però de riure. La seva carismàtica presència sempre impressiona.

Ha participat en cintes independents com: Vivir rodando, Caja de luz de luna, Amigos y vecinos, o en títols més comercials com: Una rubia muy dudosa, Un romance muy peligroso, La intérprete, Asesinato en 8 mm, An american crime (que estava espectacular) o Truman Capote...

Ara jo, sense cap mena de dubte, em quedo amb dos grans papers, a la recent Donde viven los monstruos i sobretot a Como ser John Malkovich, estava tremenda!

Aquesta sí que és una actriu a reivindicar!!!!

DONDE VIVEN LOS MONSTRUOS

Spike Jonze és un d'aquells directors inclassificables com Wes Anderson. Són directors que tenen una filmografia peculiar i que no sempre és entesa per tothom. Són directors que fan el què volen, creuen en els seus projectes i així ho transmeten a l'espectador. L'altra cosa és que després agradin o convencin. A mi, personalment tant un com l'altre m'agraden, els trobo molt interessants i sempre vaig a veure allò que fa.

Concretament, Jonze que també ha fet de productor i d'actor en diverses pel·lícules i és autor de molts videoclips, és un director amb un curta filmografia però a la vegada intensa. Jo li he vist , quatre cintes, dues que no em van entusiasmar com són Adaptation (El ladrón de orquídeas), amb Meryl Streep, cinta que va obtenir bones crítiques però que a mi no em va convèncer i Tres reyes. En canvi sóc defensora absoluta de Cómo ser John Malkovich que, si he de reconèixer que és una història difícil d'entendre, la vaig trobar molt original.

Ara, ha tornat amb una història aparentment senzilla i per a nens. Però res més lluny de la realitat. Donde viven los monstruos es basa en un llibre molt conegut arreu del món, escrit i dibuixat als anys seixanta per Maurice Sendak. De la part literària, crec que en pot parlar molt millor que jo la meva companya blocaire Kweilan i a ella si vol, li deixo aquesta missió. De la part cinematogràfica, puc dir que en Jonze l'ha tornat a encertar de ple.

Torno a dir que aquesta no és una pel·lícula per a nens, però si que és una història que tracta sobre la infantesa, de la soledat i de la incomprensió que viu Max un nen amb una família desestructurada i que la seva única manera d'evadir-se de la realitat en què viu és fer un viatge imaginari a un país on viuen uns monstres , i en el qual ell serà el rei. En aquest viatge catàrtic , Max descobrirà la cruesa de la realitat en que viu i de que no sempre hem de fer allò que volem sinó que també hem d'escoltar i entendre als altres.

A mi, la pel·lícula a nivell de contingut em va interessar, crec que és un bon tema per reflexionar i pensar en la infantesa i en tot el que comporta. A nivell de forma, em va sembla una cinta visualment bonica, els personatges estan tractats d'una forma molt tendre i els “monstres” de la factoria d'en Jim Henson són... són realment preciosos, tenen una expressivitat, una sensibilitat, ja no només en els gestos sinó també en l'expressió de les seves cares, cada un d'ells tenen una personalitat pròpia, perquè els seus personatges ho requereixen i també perquè estan tan ben fets que a vegades t'oblides que no són humans.

En Max Record que fa del protagonista és tota una troballa, nen sensible però a la vegada egoista reflecteix perfectament la infantesa i de com a vegades pot ser-ne de cruel , però també demostra que un cop es descobreix a si mateix, l'únic que vol és tornar amb la mare.

I és evident que qui sobresurt per sobre de tots és Catherine Keener, actriu que ja havia treballat amb el director i que com a bona actriu d'ofici que és només es deixa veure en treballs independents rebutjant papers massa comercials que poden fer desprestigiar la seva carrera. Aquí, fent de mare, la seves mirades i la seva tendresa cap al seu fill valen molta part de la cinta.

Puntuació: 9/10