SHAME

Algú podria explicar-me per què van nominar a Pitt i a Clooney i no a Grosling i a Fassbender??? Per què jo no ho entenc!!
Em trec el barret davant de la interpretació que fa Michael Fassbender, actor alemany que sembla que ara està omnipresent en moltes produccions, en aquesta cinta de Steve McQueen.
Pel·lícula que té moltes coses amb comú amb el Drive de Ryan Grosling. Ambdues interpreten a personatges solitaris, sense passat, enfadats amb ells mateixos i amb la vida...que viuen el present d'una manera gairebé esquizofrènica....
Brandon, és un home culte, agradable, amb un bon treball que viu en un confortable apartament de Manhattan. És guapo i té a totes les dones que vol o voldria tenir però té un greu problema... és un addicte al sexe i no pot comprometre's a ningú... Ell s'accepta tal com és i així li passen els dies... però la seva vida se li gira completament del revés quan arriba la seva germana petita que té tants o més problemes que ell.
El més interessant de la pel·lícula és que no saps quin passat tenen els dos germans (una altra punt en comú amb Drive), i ell no vol fer-se responsable de la seva germana per què ja té prou amb la seva vida però ella li demana a crits aquest ajut que ell vol denegar-li constantment. És una relació estranya de voler i no poder, s'estimen però a la vegada no poden viure plegats per què no es suporten i això fa que la seva relació pengi d'un fil constantment.
Shame és una pel·lícula dura... sense contemplacions, amb plànols curts que opten més per la imaginació que no pas per lo explícites que poden ser. Indaga sobre els nostres sentiments més profunds, però a la vegada les necessitats més bàsiques i de les experiències que més ens poden marcar.
Fassbender crea un personatge tèrbol, però a la vegada molt creïble, la seva evolució cap a la decadència, diria jo que és gairebé magistral, com es va deixant anar perquè no aguanta més i no li importa que tot el seu mon exploti.
Sissy, interpretada una vegada més i no em cansaré de repetir-ho, per la meravellosa Carey Mulligan (una coincidència més amb Drive de la qual també n'és protagonista), la seva tendresa i també la seva decadència porten al seu germà al més fons del pou... la seva interpretació de New York, New York és una de les més impressionants que he sentit mai (evidentment sense desmereixa a la gran Liza), que posen literalment els pèls de punta!.
Pel·lícula gens fàcil de veure.... però jo diria que imprescindible la seva visió...
Puntuació: 9/10

WAR HORSE

Steven Spielberg té un seriós problema. De fa ja molt de temps i és que sempre decau em la llagrimeta fàcil. Si fos un director amb finals més sensibles que no sensibleros seria més gran de l que ja és. I és el que penso per què crec que és un molt bon director, però els seus finals sempre són tremendos...

War horse és la història d'un cavall. Des de que és un poltre fins adult i ens explica quin és el seu bagatge al llarg de varios anys. I d'Albert el noi que el cuida des de petit i amb el que entaula una ferma amistat que perdurarà al llarg del temps.

Joey, que així és diu el cavall haurà de passar diferents proves dures per poder finalment tornar al seu amo, evidentment la més dura de totes és la que viurà durant la Primera Guerra Mundial.

Emmirallant-se als clàssics, Spielberg fa tota una ofrena de plànols a quin més clàssic.... recordant sobre tot al més gran dels directors de l'època en rodar plànols generals com era John Ford, i emulant a pel·lícules com El hombre tranquilo sobretot en la primera part de la pel·lícula quan presenten als personatges tant humà com èquid.

La pel·lícula tot i ser llarga no es fa pesada perquè està muntada en episodis, on el nexe comú és el cavall. Va passant d'un costat a l'altra com si d'una baldufa es tractés, al cantó britànic, al francès, a l'alemany.... presentant d'aquesta manera tots els aspectes de la guerra...

Els plànols més espectaculars són els de la guerra, sens dubte , no puc negar que Spielberg, malgrat tot, és un gran director, i la seva càmera ens endinsa en un món terrorífic ple de morts, de trinxeres i de sacrificis que en realitat no serveixen per a res i això ho retrata molt bé.

Amb un repartiment espectacular, des dels pares del noi formats per la sempre convincent Emily Watson (que gran que està ja!!!) i el fantàstic Peter Mullan, es va passant per tota una sèrie d'actors dels diferents països per on passa el cavall.

Del cavall també en vull parlar, perquè a part de ser el veritable protagonista és el que em va agradar més. Van utilitzar més de 14 cavalls sense comptar els extres.... suposo que també van haver-hi animatrònics per què en una escena en que ho vaig passar francament malament suposo que n'utilitzarien un..... sempre em fixo en els últims títols de crèdit on diuen que cap animal ha estat malmès en la cinta.... Així ho espero perquè sinó els denuncio!!!!

Puntuació: 6/10

MI SEMANA CON MARILYN

La Marilyn és un personatge que sempre m'ha fascinat.

Des de petita he considerat que tot i que sé que és el gran sex-symbol per excel·lència també sempre he pensat que era... és una grandíssima actriu. I a més una gran actriu de comèdia que és el més difícil de fer.

Però la seva vida personal es va menjar literalment la seva vida com a actriu. Era una dona fràgil, com la Piaf, com la Garland com tantes d'altres que no van poder-ho superar.

La Monroe era fràgil però a la vegada també sabia vendre la seva imatge i d'això se'n va saber aprofitar, potser sense voler-ho ... potser premeditadament .. mai ho sabrem però els que més a prop van ser d'ella tampoc no ho deixen clar. Ha estat , és i serà una de les dones més admirades del planeta... i durant tota la seva vida l'han imitada.... les més grans i les desconegudes...

Ara s'ha estrenat Mi semana con Marilyn. Les vivències d'un d'aquests nois-homes que van passar per la seva vida i que probablement no signifiqués res per a ella però que per el noi va ser un record que li va perdurar de per vida i que en va escriure un llibre, en realitat dos: un primer en que explicava el que va passar durant el rodatge de El principe y la corista a Anglaterra, ell com a tercer assistent de director ( o sigui com el pelapatates) i un segon llibre en que realment explicava una setmana que va passar amb ella quan va voler escapar del rodatge...

Una pel·lícula sobre la Marilyn i a més sobre la història sobre un rodatge era, evidentment obligatòria per a mi, i no em va defraudar gens.

Ja sabia que hi havia hagut molt de merder durant el rodatge, per les exigències de Sir Olivier i per les mancances, oblits i deixadeses de l'estrella, el rodatge havia esdevingut, tens, i interminable però sens dubte i com sempre havia dit Billy Wilder la càmera estava enamorada de la Marilyn i en aquella com en tantes d'altres ella va fer un gran paper.

En aquesta cinta el qui fa de noiet és un desconegut per a mi, l'altre dia el vaig veure en la publicitat d'una marca de roba, o sigui que deu sortir de la moda... el gran Sir Lawrence Olivier està interpretat i no podria ser un altre, per Kenneth Brannagh (que tant Shakespeare ha fet com el mestre!!!), i gairebé que podria dir que ho fa magistralment, perquè hi ha moments en que realment era ell, aconseguida nominació (s'ha de veure en versió original, of course), la gran Vivien Leigh la interpreta una oblidada Julia Ormond, Judi Dench interpreta a una gran dama britànica que és la única que dona recolzament a la diva americana, Emma Watson en el seu primer paper serio després dels Potters.

I llavors, està ella, la Marilyn, perquè si una cosa fa la gran Michelle Williams és simplement fer de Marilyn. Ja des del primer segon de la cinta t'oblides de qui està interpretant-la , i només la veus a ella, i retrocedeixes als anys cinquanta, en la seva època, al seu ambient i a tot allò que la rodejava.

Està simplement magnífica.... llàstima que aquest any competia amb la gran Streep i la no menys gran Close, perquè sens dubte es mereixia tots els premis del món!!!!

Grandíssima actuació!

Puntuació:9/10

INTOCABLE

Vaig tenir la gran sort de poder assistir a la preestrena de Intocable, presentat per el programa de ràdio de La claqueta de la que sóc seguidora de fa mooolts anys!!!!

Era una pel·lícula que ja tenia present d'anar a veure però vaig tenir la sort com ja he dit d'avançar-me a la seva estrena.

Tot i que no soc gran seguidora del cinema francès, he de reconèixer que sovint m'avorreix terriblement, a vegades en sóc contradictòria per què últimament he disfrutat de cintes com Pequeñas mentiras sin importancia o Tímidos anónimos que em van tornar una mica la fe en aquest cinema!

Intocable arribarà a les nostres pantalles com la pel·lícula (a punt està!) més vista de tots els temps a França. Gairebé 18 milions d'espectadors que és ràpid de dir-ho però la crítica l'avala.

És una bona història, és una bona pel·lícula, ho he de reconèixer.... un preciós cant a l'amistat entre dos homes aparentment diferents, vaja que no tenen res a veure.

Phillipe (François Clouzet) és un ric tetraplègic que busca un assistent, un dia en que estan fent entrevistes per trobar-ne un, apareix en Driss (Omar Sy) un noi negre de l'extraradi de Paris amb antecedents que només vol la signatura del ric per poder cobrar de l'atur. Li diu que torni a l'endemà que ja li signarà.

Llavors li ofereix la feina i ell accepta pel simple fet que la seva mare la fet fora de casa i no sap on anar!!!

I es aquí on comença una bonica història d'amistat en que el noi tracta humanament al ric.

El guió és tan ric en matisos , és tendre, és seriós però a la vegada còmic, tracta el tema de la tetraplegia i en general dels malalts crònics amb una delicadesa extrema... en cap moment cau en la llagrimeta fàcil, hi ha moments surrealistes però que podrien passar i que fan que estiguis amb un somriure d'orella a orella durant tota la pel·lícula: l'essència de la història és el que realment importa, és una historia humana, que permet superar barreres i mirar molt més enllà sense tenir en compte ni estereotips ni punyetes. És una comèdia fresca, un cant a la vida....

Clouzet, no m'havia de demostrar res, ja sé que és un gran actor però en aquesta cinta és llueix... només mou el cap i el munt de expressions i sensacions que ens mostra en la seva cara són impagables... Omar Sy li va prendre el Cèsar a Jean Dujardin, que si no hagués estat ell li hauria donat de ben grat per què realment està magnífic... però el meu cor se'n va cap el protagonista de The Artist.

Imprescindible!

Puntuació: 9/10

TRES

A partir d'una idea de Troyana una de les companyes de Zinefilas. La Lu i jo ens varem apuntar a escriure una entrada a tres sobre trios amorosos de pel.lícules!!!

Aquest n'és el resultat!!! i n'estic molt contenta!!

 http://historias-troyanas.blogspot.com/2012/03/tres_04.html 

Passeu-vos-hi que és força interessant!!!!

A veure si endevineu de quines pel.licules parlem!!!!

.