Glenn Close ha tingut la desgràcia de decidir fer la seva producció el mateix any en que Meryl Streep ha fet de Margaret Tatcher.
I això és un gran problema per a ella... els membres de l'Acadèmia podrien repetir l'exemple de l'any 1968 quan van donar ex-aequo, presentats per Ingrid Bergman, l'Oscar a la millor actriu a Barbra Streisand per Funny Girl i a Kate Hepburn per Un león en invierno (encara que de fet n'haurien pogut donar tres per què l'altra era Vanessa Redgrave a Isadora... bufff!!!!).
En fi , parlem de la cinta.
Aquesta és la tercera col·laboració de l'actriu amb Rodrigo Garcia, si em permeteu, el successor natural de George Cukor en relació a ser un gran director d'actrius (amb permís del nostre Almodóvar), i els resultats no poden ser millors. Albert Nobbs era una autèntica obsessió per Close des de que fa vint anys va interpretar el personatge als escenaris de Broadway... i no m'estranya ,ara amb la distància d'uns dies d'haver-la vist , crec que el seu personatge és del més extraordinari. Necessitava digerir la pel·lícula per què és d'aquelles que pots sortir totalment descol·locat del cinema (és el que em va passar a mi!) però a mida que van passant els dies , la història et va entrant i admires cada vegada més ja no només el personatge sinó la genial interpretació de Close. És evident que Glenn Close és una de les grans del cinema, si més no crec que té una de les millors escenes de la història del cinema, i aquí animo a que llegiu el fantàstic anàlisis que en va fer la meva amiga Troyana de la pel·lícula on surt aquesta escena.... l'escena final de Las amistades peligrosas, quan es treu el maquillatge i li cau la llàgrima.
Però tornem, que me'n vaig....
Albert Nobbs, té una història senzilla....aparentment...en un context molt complex. En la època victoriana, a Irlanda del segle XIX, una dona ha de fer passar-se per un home si vol tenir una educació i un negoci propi. Albert, és aquesta dona, presonera en una roba d'home que treballa en un hotelet i del qual tothom li té un respecte i a la vegada passa totalment desapercebuda. Ella voldria tenir una família i un negoci i és quan pensa en la possibilitat de casar-se amb una de les cambreres de l'hotel... I ja no explico més per què , personalment vaig estar enganxada tota la cinta i el final és d'aquells que no t'esperes i que està molt ben resolt.
Garcia, amb una cura de detalls impressionant, et fa entrar en una atmosfera sensible, que et va fent empatitzar poc a poc amb aquest personatge fràgil que viu la vida a través dels altres, és un simple espectador del que li va passant per davant, amb resignació i silenci.
Amb una colla d'actors secundaris extraordinaris, Brendan Gleeson, Jonathan Rhys Meyers (l'Enric VIII de la sèrie), Mia Wasikoska (en el paper de la cambrera objecte de desig d'Albert , amb una progressió ascendent molt interessant), una meravellosa i odiosa Pauline Collins i la també nominada, i desconeguda totalment per a mi Janet McTeer, excel·lent acompanyant a una meravellosa i exquisida Glenn Close, en un paper dificilíssim d'interpretar, sense cap expressió facial durant tota la pel·lícula, sense maquillatge, reclosa en un vestit que no la deixa demostrar cap moviment estrany o sentiment aparent. Senzillament extraordinària....La millor escena... sens dubte la de la platja, meravellosa!!!
No és una pel·lícula fàcil de veure, ho sé, és de ritme lent i sembla que no et va explicant res, però en això radica la genialitat de Rodrigo Garcia i de les interpretacions de tots, que al cap d'uns dies , encara no et pots treure del cap la història d'aquesta dona.
Imprescindible!! i reitero, podrien fer un ex-aequo!! s'ho mereixen les dues!
Puntuació: 9/10
