No vull explicar res d'aquesta història perquè si ho faig pot trencar molta de la sorpresa que et pots emportar.
Però a part tampoc vull explicar gaire, perquè encara estic molt impactada per ella.
Vaig seguir el consell de babel, que fa unes setmanes va parlar d'ella i del què varen dir dissabte a la claqueta (un dels programes de ràdio de cinema que segueixo des de fa molts anys) on tots els participants del programa que l'havien vista la van puntuar molt alta.
No vaig voler llegir gaire d'ella ,però sabia que estava basada en un llibre de
Kazuo Ishiguro, un escriptor japonès nacionalitzat britànic del qual també havien portat a la pantalla un altre dels seus llibres : Lo que queda del dia.
Kazuo Ishiguro, un escriptor japonès nacionalitzat britànic del qual també havien portat a la pantalla un altre dels seus llibres : Lo que queda del dia.
Després de veure-la el que vaig fer és llegir la ressenya de kweilan (referent imprescindible per a mi a nivell de lectures) i avui he anat a comprar-lo però no el tenien , hauré d'esperar dimecres que baixo a Barcelona per començar a llegir-lo.
Repeteixo,no vull explicar de què va, però el què si que puc dir és que és una de les pel·lícules més tristes que he vist mai. No té res a veure però vaig sortir amb el mateix sentiment de tristesa que quan vaig sortir de veure Mi vida sin mi d'Isabel Coixet. A mesura que va passant el metratge la tristesa es va apoderant de tu i ja no et deixa i quan ja portes unes hores després de veure-la segueixes pensant amb lo injust de la història i amb el que els hi passa als personatges.
No desvetllaré res, però si que vull parlar dels tres protagonistes: Keira Knightley és Ruth una de les joves, és el paper més desagradable però a la vegada necessari per a la construcció d'aquesta estranya història, Andrew Gardfield (conegut per La red social) és el noi, Tommy, sensible i una mica innocent; i Carey Mulligan és Kathy, la que ens explica la tremenda història dels tres protagonistes. Com a secundàries surten Sally Hawkins i la gran Charlotte Rampling.
Però què puc dir de Mulligan? que ja em va impactar a An education, la seva interpretació és tan sensible i tan tendre que quedes absoluta i inevitablement enamorada d'ella en el mateix instant en què apareix a la pantalla quan guarda les coses a la maleta, tots els seus gestos, els seus silencis, la forma com llegeix els llibres i sobretot aquelles mirades que ho diuen tot sense haver de dir absolutament res, eclipsa als seus companys, probablement sense voler-ho però és que Mulligan és un àngel, sens dubte és la successora directa d'Audrey Hepburn i serà una de les millors actrius de la seva generació , sinó ho és ja ara.
Ja he llegit en algun comentari que pot ser una mica freda o escèptica ,però jo hi vaig entrar tant que la tristesa de la història em va enganxar i encara em dura.
Puntuació: 9.5/10
