LA MONA XITA ENS HA DEIXAT

La mona Xita ens ha deixat!!!

Ja sabeu que sempre m'agrada mencionar als actors o actrius o gent del cinema que ens deixa i avui malgrat ser d'una altra espècie animal, també vull donar a conèixer la mort de la mona Xita als 80 anys!!!!

Va acompanyar a Johnny Weissmüller , el millor Tarzan que ha existit mai en el món cinematogràfic en gaire bé totes les pel·lícules que van protagonitzar sobre el rei dels monos, i probablement robava en més d'una de les escenes que feien conjuntament.

Un homenatge, petit però sentit a aquest mico, que com d'altres animals , Rintitin, Flipper, la mula Francis, Lassie, el Verdel, Asta i segurament me'n deixo tants d'altres han contribuït que jo m'ho passi molt bé en tantes i tantes pel·lícules.

CRAZY STUPID LOVE

Inicialment , Crazy stupid love no em cridava gens l'atenció, primera per què Steve Carrell no és un actor que precisament m'agradi gaire,i segon per què pintava a una comedieta romàntica de les bobalicones que últimament se'n veuen masses... però mirant el planter d'actors i actrius que sortien , em van fer reflexionar: Marisa Tomei?, Julianne Moore?, Ryan Grosling?, Kevin Bacon?, Emma Stone que ara sembla que estigui a tot arreu (ja em va sorprendre a Criadas y señoras), que tots aquests actors haguessin fet un projecte junts potser no era tanta casualitat. Vaig canviar d'idea i la vaig anar a veure.

I em vaig trobar amb una grata sorpresa.

Crazy stupid love és un drama, però ben maquillat de comèdia. A partir d'un sopar romàntic en què la seva dona li demana el divorci, Cal (Carrell) decideix prendre una decisió diferent , i una nit va un bar on coneix a un solter d'or que l'ensenyarà a seduir a les dones i a pujar la seva autoestima. Bons diàlegs i una bona resolució de la historia fan que aquesta pel·lícula se li doni una oportunitat per ser visualitzada.

Però sobre tot el que més em va agradar van ser els actors. Davant d'un bon guió no m'estranya que els que surten diguessin que si al projecte, Marisa Tomei, en cada aparició seva aquesta dona va millorant en grandiositat, surt poc però omple la pantalla, està tant surrealista que rius en cada moviment que fa...., Kevin Bacon, actor solvent fent una comèdia? i Ryan Grosling, que és un actor que el tinc per seriós, la seva pròpia filmografia així ho certifica: el creyente, Half Nelson, Lars y una chica de verdad (interessantíssima pel·lícula),però amb aquesta comèdia em demostra que és un actor amb molts més registres... i sobre tot una meravellosa, estupenda i fantàstica Julianne Moore (se m'acaben els adjectius Troyana, però se'ls mereix oi??) que segueixo dient que és igual el que faci, perquè tot ho fa bé...

Se'ns dubte aquesta és una comèdia dramàtica que mereix una oportunitat per ser vista.

Puntuació: 7/10

TÍMIDOS ANÓNIMOS

Tímidos anónimos és una de les comèdies més agradables que he vist últimament. I ho dic en tots els sentits per què el tercer personatge en qüestió a part de la parella principal, és la xocolata. Irresistible plantejament!

Ella una tímida patològica però amb un gran do, és una de les millors xocolateres del món encara que no s'ha donat mai a conèixer i ell, un home tímid fins a la medul·la, el director d'una fàbrica de xocolata que està a punt de fer fallida perquè la seva producció és molt baixa.

Quan ella va a buscar feina , la vida d'ambdós personatges canviarà radicalment però, és clar, són tan tímids que no sempre tot els hi sortirà com esperen.

Encara que ja saps com acabarà la pel·lícula , és un guió totalment previsible, la historia passa d'allò més bé, i sempre amb un somriure a la clara. Ell , et posa molt nerviós per moments però tens ganes que les coses li surtin bé, i ella és tan deliciosa com la xocolata.

Bon producte francès, personalment em va agradar força, història dolça, personatges agradables, producció senzilla, una narració eficaç amb uns secundaris que fan de perfecte coixí als protagonistes principals.. ho té tot per no perdre-se-la.

La combinació amarga i dolça de la xocolata queda ben reflectida en aquesta cinta.. i quan sortiu del cinema, tindreu ganes d'anar al carrer Petritxol a fer una bona tassa de xocolata.

Puntuació: 7/10

THE ARTIST

Només amb els títols de crèdit inicials ja vaig obrir la boca ... i així em vaig quedar durant tota la projecció. No podia creure el que estava veient.

Una pel·lícula muda, en blanc i negre.... davant la meva absoluta impressió inicial, el metratge va anar passant i la meva admiració va anar creixent fotograma a fotograma.

Vaig sortir tant al·lucinada del cinema com feia temps que no m'havia passat, ni tant sols amb Un dios salvaje que m'havia encantat.

I és que The artist, és un meravellós homenatge als inicis dels cinema.

La veritat és que no sé per on començar , estic tan aclaparada ... vull dir tantes coses que no sé que dir....

Havia sentit que era una autèntica delícia, pel matí havia escoltat el programa de La claqueta un programa que segueixo des de fa més de 20 anys i tots l'havien deixat de 9 cap amunt, jo quan vaig sortir vaig pensar que havia de crear un nou sistema de puntuació perquè un 10 em semblava massa poc.

Què és THE ARTIST???

Com ja he dit, un meravellós tribut als inicis del cinema. La pel·lícula està entre una barreja de Cantando bajo la lluvia i Ha nacido una estrella... però per si sola serà una pel·lícula clàssica dintre d'uns anys.

És la historia d'amor entre un actor de renom de l'època del cinema mut que casualment coneix a una noia (deliciosa presentació dels personatges) que esdevindrà una gran actriu en l'incipient entrada del cinema sonor.... i ja no us dic res més....

La pel·lícula està plena de detalls cinèfils, plena de tocs de cinema clàssic, plena de moments absolutament màgics que et fan estar amb els ulls ben oberts per no perdre cap detall... des del somni de l'actor amb el so, el moment d'ella amb el frac d'ell, amb el pas del temps i del matrimoni reflectit amb el moviment de les estàtues, el moment en que tornen a coincidir al plató quan ella balla però només se li veuen les cames (Calle 42), el màgic moment de les escales on tots passen de pressa però ells estan parats parlant, i ja per acabar-ho de rematar l'escena final amb el tema d'amor de Vertigo!!!!!... buufff i tantes d'altres...

Ells, els protagonistes estan simplement meravellosos: ell, George Valentin (Jean Dujardin no el coneixia) amb aquesta barreja de galan dels inicis del cinema entre John Barrymore ,John Gilbert i Douglas Fairbanks (inevitable bigotet), amb una expressió facial brutal, passa del riure amb un somriure increïble a una tristesa que et té el cor en un puny; ella Peppy Miller (una deliciosa Bérénice Bejo), l'actriu que va creixent pel·lícula a pel·lícula i que malgrat la fama no oblida al seu actor preferit....

I els secundaris, amb John Goodman en el paper del magnant de cinema estil David O'Selznick o Louis B. Mayer; Penelope Ann Miller (la recuperada Penelope!!) fent de l'esposa de l'actor que va caient poc a poc; meravellosa; o James Cromwell en el deliciós paper del xofer de Valentin que no el deixa mai fins que ja no el poden pagar.... o Malcom McDowell , fent un brevíssim paper (suposo que va pagar per poder entrar en el projecte.... perquè llegint aquest guió era totalment inevitable estar-hi dins).

En fi, ja no vull dir res més. Només una cosa. És d'obligada visió!!!

Ja ha guanyat no sé quants premis... té sis nominacions als Globus d'Or i si els acadèmics són una mica llestos, guanyarà sense cap mena de dubte l'Oscar a la millor pel·lícula de l'any.... i compte... que el gos hauria de tenir una menció especial perquè està absolutament espectacular... no, no m'havia oblidat d'ell!    
Senyor Michel Hazanavicious, em té als seus peus... per sempre més!!!!!
Puntuació:11/10.... simplement per tot!!!!

MATAR UN RUISEÑOR

Atticus Finch és potser el nom amb el qual més s'associa a Gregory Peck. I és que aquest personatge, segons ell mateix va ser un dels més importants de la seva carrera.

Matar un ruiseñor, és una d'aquelles pel.lícules, un d'aquells personatges que sens dubte marquen una època.

Atticus Finch és un advocat que es posa en contra tota la seva comunitat blanca per defensar a un negre d'una violació que no ha comès i que projecta en la seva personalitat tots els valors progressistes com la tolerància i la honestedat que la seva comunitat no té.

Matar un ruiseñor està basada en la novel·la del mateix nom que Harper Lee , la seva autora va escriure i per la qual va guanyar el Pulitzer l'any 1960.

L'acció transcorre a un poble d'Alabama, lloc racial per excel·lència on Atticus Finch, vidu, viu amb els seus dos fills, Jem i Scout. Precisament la pel·lícula si té quelcom molt novedós per la època és que està explicada des del punt de vista de la filla petita, Scout que poc a poc , a través de la seva narració ens va explicant el que passa en el poble i com va descobrint i experimentant per ella mateixa la injustícia de la gent.

La pel·lícula té clarament dues parts, una primera en que se'ns situa en l'acció , com és la gent , la vida del poble, una perfecta explicació de tots els seus personatges, sobre tot de la vida quotidiana dels tres més petits i la segona part, la del judici, excel·lentment relatada per Robert Mulligan , amb un al·legat final de Peck sempre mirant a la càmera i fent-nos partícips a nosaltres com a espectadors , de ser el propi jurat i per tant ser tan culpables com ells de la decisió final que se'n pren.

Robert Mulligan, director provinent de la generació de la televisió fa un cru retrat sobre la intolerància i la injustícia en aquest cas americana però que també es extensible a arreu. És potser el seu títol més important però per a mi una de les seves millors pel·lícules és Verano del 42 amb una meravellosa Jennifer O'Neill.

Gregory Peck va guanyar l'Oscar per aquesta memorable interpretació (la productora inicialment havia pensat amb Rock Hudson!), i els dos fills de Peck no van seguir cap carrera cinematogràfica. És un dels primers papers importants de Robert Duvall i la música va a càrrec del gran Elmer Bernstein.

Com a curiositat, Capote (2005) relata la vida del genial escriptor era íntim amic de Harper Lee (interpretada per Catherine Keener) i se'n fan varies referències al llibre de l'escriptora.

Puntuació: 10/10

UN DIOS SALVAJE

De tant en tant surts del cinema donant gràcies als germans Lumiére i al seu invent!!

Aquest és el cas de Un dios salvaje, una petita obra mestra dirigida pel gran Roman Polanski, amb guió de Yasmina Reza una renombrada directora teatral.

Dos nens es barallen al parc. Un li trenca unes dents a l'altre.

Els pares de la víctima conviden als altres pares a intentar resoldre el conflicte.

El que comença sent una xerrada distesa acabarà sent una baralla constant de recriminacions i escridassades entre els dos matrimonis que rebel·len les seves ridícules contradiccions i malentesos.

Brutal posada en escena de Roman Polanski on no deixa que els seus personatges es moguin d'escena (ja sé que és una obra de teatre), en una habitació que sembla una presó per a ells i que té un poder d'atracció que no els deixa marxar d'allà, a l'igual que els personatges de El ángel exterminador del gran Buñuel.

Sense gaires possibilitats de moviment de càmera, Polanski es mou per l'espai jugant constant i magistralment amb els miralls de casa del matrimoni Foster- Really i va ofegant poc a poc als seus personatges amb uns diàlegs corrosius.

I què puc dir dels quatre....monstres??? aquesta és la paraula monstres de la pantalla per què no tenen altre nom...

John C.Really; la seva evolució de personatge va in crescendo a mida que passa el metratge, sembla ser el conciliador inicial però perd els papers; Christopher Waltz (que bo que és!!!) és simple espectador d'una guerra en la qual es manté al marge fins que li toquen la moral i el mòbil!!!... Jodie Foster, m'encanta, ho reconec, perd els papers de seguida i no sap com recuperar-los, està espectacular... i Kate Winslet... (la millor, se'ns dubte!) la seva interpretació, magistral, es digne de nominació! Està tan gran... tan immensa, que vomita literalment el seu paper!!!!

80 minuts de pur cinema.... en Polanski no en necessita més per fer una pel·lícula d'Oscar!.

Puntuació:10/10

EL CRIMEN DE CUENCA

Aquesta era una d'aquelles pel·lícules de la filmografia espanyola que encara no havia vist i sabia que era de visió obligatòria.

Pilar Miró sempre m'ha semblat una de les directores més interessants del panorama no només espanyol sinó mundial i es va arriscar molt fent una pel·lícula d'aquestes característiques en la recent estrenada democràcia després de molts anys de dictadura.

Basada en fets reals, en l'Espanya més profunda de principis de S XX, quan un pastor desapareix misteriosament i són acusats els seus dos companys d'haver-lo assassinat. Malgrat ells ho neguen reiteradament això no impedeix que la justícia d'aquella època s'escarneixi sobre els dos pobres homes que encara que es cansen de cridar per la seva innocència, no hi ha ningú que els cregui, ni tans sols les seves famílies... desesperats reben tot tipus de vexacions i tortures (imatges reflectides en la pantalla i que et fan posar els pèls de punta , entre altres coses perquè se suposen que van ser reals!!) i finalment es deixen anar, s'acusen entre ells i no eviten una llarga condemna fins que al cap dels anys el suposat “assassinat” apareix un dia pel poble tan tranquil....

Les seves imatges esgarrifoses , si ho són actualment, suposo que en el seu moment deurien impactar d'una manera brutal, i em refereixo sobretot a les seqüències de les tortures que fan sobre dos pobres pastors acusats d'un crim que anys més tard es va descobrir que no havien fet.

Tan impactant com les seves imatges ho són els actors de la seva història, Amparo Soler Leal, Mary Carrillo, Fernando Rey , Hector Alterio o una joveníssima Mercè Sampietro (que treballaria amb la directora amb molts dels seus projectes) omplen la pantalla d'aquesta pel.lícula

Pilar Miró, com deia abans , em sembla una directora molt interessant, amb una filmografia important...va morir jove, sense haver pogut acabar la que crec que hauria estat una filmografia molt més complerta. Recordo que la vaig veure passar pel meu costat, durant una estada la Festival de Sant Sebastian, era petita, menuda, però la força que irradiava et feia apartar, literalment, a mi em va fer fer un pas enrere i simplement la vaig haver d'admirar. No va tenir una vida professional fàcil, una dona en un món d'homes, poques ho van aconseguir, ella si.

El crimen de Cuenca, és una pel·lícula a revisar, sens dubte, una de les pel·lícules clau de la filmografia espanyola de la post dictadura.

Puntuació: 9/10

AVUI FEM QUATRE ANYS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Doncs siii, avui en fem quatre i ho dic en plural perquè aquest bloc no hauria estat possible sense tots i totes el que m'heu llegit des del principi, els que us heu anat afegint i sobre tot a les cinc boges amigues meves que em van fer aquest meravellós regal i que m'ha donat tantes alegries....

I no vull posar-me sentimental, només vull donar les gràcies al cinema que tantes satisfaccions m'ha donat des de que jo era molt petita, des d'aquella vegada que vaig anar amb el meu germà, els meus cosins, la meva tieta i la meva mare al Coliseum a la Gran Via de Barcelona i vaig seure a la platea i vaig observar com una pantalla immensa de televisió (no havia entrat mai en un cinema!!), s'encenia al mateix moment que s'apagaven tots els llums de la sala i una senyora amb paraigües baixava del cel i començava a cantar.... Mary Poppins és el primer record cinematogràfic que tinc, un dolç record i també recordo el segon, al Rex també de la Gran Via on Los Tres Caballeros cantaven amb una Carmen Miranda amb una barret de fruites impossible....

i després n'han vingut moltes, més , milers més diria jo!!!!

Gràcies al cinema..... gràcies a tots vosaltres!!!!!!!!!!!!

ONE DAY

Siempre el mismo dia, és la historia de Dexter i Emma, des del moment que es coneixen, el mateix dia que tots dos es graduen a la Universitat, el 15 de juliol del 1988. A partir d'aquest dia, i a través de diferents 15 de juliols es van explicant que fan i que és de les seves vides.

Emma , interpretada per Anne Hathaway és una noia treballadora amb principis i molta ambició, amb ganes de canviar el món però que no té gaire sort i en Dexter, interpretat per Jim Sturgess (actor completament desconegut per a mi) és un noi ric, una mica caradura i tot un “donjuan”.

La curiositat de la història és que cada 15 de juliol ens anem trobant als dos personatges en diferents moments de la seva vida, alguna vegada es troben , d'altres no i anem observant com es debilita o s'enforteix la seva relació depenen del moment en que es troben tots dos. S'estimen, són els millors amics fins que descobreixen que són quelcom més i que ja no poden viure l'un sense l'altre.

Sincerament és una fluixa comèdia romàntica que només em va atraure per dues raons: la primera per què la seva directora és Lone Scherfig, que va dirigir anteriorment An education, una pel·lícula que personalment em va impactar molt per la seva temàtica i la interpretació de Carey Mulligan i la segona i més important és que surt Patricia Clarkson, aquest monstre d'actriu que allà on surt és menja i roba la pantalla de qualsevol que estigui al seu costat.... però què bona que és aquesta dona!!!

Anne Hathaway, personalment no m'agrada però li reconec l'esforç del seu clar accent britànic i se't va fent simpàtic el seu personatges a mida que passa la historia.

Però la pel·lícula no té res.... simplement simpàtica per veure-la un diumenge de pluja al sofà amb una manteta a sobre.

Puntuació: 4/10 (i per què tres punts van per la Patricia)

CRIADAS Y SEÑORAS

De tant en tant ens arriba a la cartellera una d'aquelles pel·lícules que són típicament americanes i que et fa una mica de cosa anar-les a veure per allò de que et resultaran força llunyanes.

Amb Criadas y señoras tenia aquesta sensació. Però una vegada més , em vaig equivocar! Afortunadament.

Per on puc començar?

La història, alguns diran que és carrinclona o massa tòpica, és possible però també és real i segur que les dones de color de finals dels 60 del sud d'Amèrica van viure situacions similars o pitjors... i és que la història d'aquestes dones era molt dura, havent abolit l'esclavitud elles encara eren esclaves d'una societat “blanca” en que havien de deixar els seus fills per cuidar als de les famílies blanques benestants. Unes dones que no tenien dret a res i que havien de callar davant de les injustícies a que estaven exposades.

La posada en escena i una direcció artística magnífica, una recreació preciosa de finals dels seixanta en aquella Amèrica profunda al Missisipi, on tots els detalls estan molt ben cuidats, des dels vestits, a la diferència dels barris, als menjars.....

La direcció de Tate Taylor un debutant darrera la càmera fa d'aquesta adaptació del llibre The help de Kathryn Stockett (un betseller la seu país!) , una recreació gens lacrimògena d'una societat dura per a certa part de la població amb uns diàlegs punyents i si més no alguna vegada, poques, divertits... amb una banda sonora de Thomas Newman que acompanya en tot moment a les imatges.

I em deixo pel final al repartiment, magnífic repartiment de dones a quina millor....Viola Davis (l' actriu que em va deixar enganxada a la cadira en aquella espectacular conversa amb Meryl Streep a La duda) i una debutant Octavia Spencer , porten el pes de la “part negra” de la història, correctíssimes les dues, i un planter de noves actrius americanes com Emma Stone (que l'he vista fa poc a la interessant Crazy , stupid love), interpretant a la noia que vol escriure un arriscat llibre sobre les experiències de les dones de color, Bryce Dallas Howard, la “dolenta” de la pel·lícula, o Jessica Chastain (El árbol de la vida, La deuda...) fent un paper molt agraït i on té les millors escenes amb Olivia Spencer. Sense oblidar-me de les veteranes Sissy Spacek, Allyson Janney o Mary Steenburgen. Totes magnífiques!!

Com a curiositat i és que jo durant la projecció vaig tenir molt present Tomates verdes fritos, és que la mammy de Sketter (Emma Stone) és Cicely Tyson la mateixa que sortia a la pel·lícula del 1991 i la que precisament deia allò de “el secreto está en la salsa”.... en aquesta pel·lícula podríem dir que “el secreto está en la tarta” ja m'entendreu quan la veieu!!

Segur que estarà present a les nominacions dels Oscars!!! Realment val la pena!

Puntuació: 8/10

Avui a Zinefilas

Avui a Zinefilas m'he decidit per escriure sobre actrius i quins van ser els seus inicis...me n'he deixat moltes, of course!!! però la veritat és que m'ho he passat molt be fent-lo!

Si en teniu ganes ja sabeu , us hi podeu passar!

LAS AVENTURAS DE TINTIN: EL SECRETO DEL UNICORNIO

Quan era petita, a casa dels pares sempre hi van haver-hi Asterix. Les aventures dels gals sempre em van atreure i em van divertir molt, no teniem Tintins a casa, no els vaig llegir mai, ni m'atreien, però quan vaig saber de la nova versió que en faria l'Spielberg vaig decidir que hi aniria.

Las aventuras de Tintin: El secreto del unicornio, és una barreja d'un parell d'historietes de l'Hergé, el genial escriptor belga que es va inventar a Tintin aquest intrèpid periodista amb el característic tupé panotxa i amb el seu inseparable Milú o en anglès Snowy (molt millor per a mi, Milú sempre m'ha sonat una mica carrincló). Ja dic que no conec gaire els personatges però si que tenia present al Capità Haddock i els Dupont i Dupont (crec que en castellà van ser Fernàndez i Hernàndez, oi?).

Aquesta versió de l'Spielberg porta molt anys en el cap del director americà , de fet es va posar en contacte amb Hergé per demanar-li els drets del còmic quan sense saber francès es va llegir tots els llibres de Tintin i va quedar meravellat del personatge. Van quedar per fer una entrevista però poc abans l'escriptor va morir i no es van poder conèixer abans.

Ara després de gairebé més de 25 anys de la seva mort, el creador no pot veure aquesta producció del director d'Indiana Jones, però crec que n'estaria més que satisfet.

Personalment em va interessar molt amb la tècnica que està realitzada la pel·lícula: la motion capture, o captura en moviment (fins ara, si no se me n'escapa d'altra només hi ha Bewaulf i Polar Station).

És una tècnica en que la pel·lícula es realitza amb persones reals (Jamie Bell és Tintin) però després es transformen digitalment produint l'animació 3D. Aquesta tècnica l'ha realitzada l'empresa de Peter Jackson, el de El señor de los anillos, vull dir amb això que l'aliança Spielberg-Jackson és de les més potents que poden trobar-se actualment a la industria cinematogràfica.

L'aventura és distreta i suposo que Spileberg a part de fer un homenatge a Hergé també hi ha posat de la seva pròpia collita per què hi ha més d'una referència a les seves pel·lícules: Tiburón o més clarament les persecucions d'Indiana Jones però tot i així , se li poden permetre aquestes llicencies per què la pel·lícula té un ritme trepidant que no decau en cap moment.

Crec que no ha decepcionat molt als tintinòfils, (com a mínim a la meva amiga Margenat li va agradar força), a mi particularment no em va entusiasmar, m'ho vaig passar bé, però el personatge de Tintin segueix sense interessar-me gaire. Una companya de la feina m'ha passat els còmics en que es basa la pel·lícula. Me'ls estic llegint, potser canvio d'opinió!

Puntuació: 7/10

EVA

Tenia molt d'interès en veure aquesta pel·lícula.

Un dissabte a la tarda fent zapping per la tele em vaig enganxar al making-off de la historia i em va semblar molt interessant.

La veritat, és que és molt difícil veure una pel·lícula de ciencia-ficció de producció catalana i en aquest cas també tenia interès per què sortia de la factoria d'alumnes de l'ESCAC.

La historia és ben simple. En un futur no gaire llunyà, on les màquines conviuen amb els humans, Alex un important científic cibernètic retorna a la seva ciutat natal, on hi ha una de les universitats més importants en robòtica, per a realitzar un encàrrec important: la creació d'un nen robot.

Allà retrobarà al seu germà i a la seva antiga xicota que han format una família i tenen a Eva una nena d'uns deu anys força sorprenent.

Vaig sortir força decepcionada del cinema. M'esperava molt més, el guió és molt simple i gaire bé diria que avorrit, totalment previsible. Als deu minuts ja saps quin serà el final, i no només per què ja t'ho expliquen en la primera escena, crec que aquí el director ha fallat per què no era necessari dir-ho des del primer moment, sinó per què ja t'ho imagines.

Però per què crec que s'ha de veure la cinta? Primer de tot per en Lluís Homar. Està especialment impressionant fent de robot, els seus gestos , la seva forma de treballar com tracta al seu “amo”, està simplement genial. Suposo que li caurà una nominació als Goya per què realment s'ho mereix. Segona, per la estètica de la pel·lícula, que aquesta si que sorprèn, està molt ben feta, tots els efectes especials són molt originals.

La resta de personatges estan correctes des de Daniel Brühl, a Marta Etura. Alberto Amman és bastant innecessari i la que brilla per sobre de tots (menys de Homar , és clar!) és la nena Eva (Claudia Vega), que es veu que és el seu primer paper i que va ser escollida d'entre moltes altres nenes, i que realment promet!!!

Potser val la pena donar-li una oportunitat, si més no per què és una pel·lícula feta a casa.

Puntuació: 6/10

BREVE ENCUENTRO

Divendres, al Cine club que fem a Mollet un cop al mes varem passar aquesta petita joia del mestre Lean.

La vaig proposar jo, i me'n sento orgullosa perquè la vaig veure fa molts anys per la tele i divendres la vaig poder gaudir en tot el seu esplendor en pantalla gran.

Quina meravella més absoluta!!!

Director conegut sobretot per les seves grans produccions: Lawrence de Arabia, Doctor Zhivago, El puente sobre el rio Kwai, David Lean va dirigir Breve encuentro aquesta historia senzilla (aparentment) escrita pel dramaturg anglès , molt conegut a l'època, Noël Coward i amb el qual treballaria en tres altres ocasions.

Però parlem de la història, d'aquesta bonica història gens sensiblera però si tremendament sensible sobre la trobada d'una parella que es coneixen casualment a l'estació de tren que agafen cada dijous per retornar ambdós a les seves llars.

De l'encontre casual, deriva en una increïblement tendra historia d'amor impossible que no sembla tenir bon final perquè la culpabilitat dels protagonistes és tan gran que podrà amb ells.

Breve encuentro és un clàssic, un gran clàssic, i és que la genialitat de Lean en el plantejament de la història (comença pel final i és un flashback constant), la seva tendresa a l'hora de tractar als personatges però a la vegada de mortificar-los en certes escenes (sobre tot la inicial!) és una qualitat que fa que sigui una gran obra mestra.

Però la genialitat tampoc seria complerta si no és per la interpretació dels seus actors, des dels secundaris: el revisor i la seva relació amb la mestressa del bar de l'estació , a la dependenta, el marit o les repel·lents amigues que té la protagonista, a evidentment un meravellós Trevor Howard interpretant a un metge totalment normal i casolà que cau terriblement enamorat de Cèlia Johnson, l'autèntica protagonista de la història, Laura, qui explica la història, tota la pel·lícula està feta des del seu punt de vista (una visió molt nova a aquella època, realitzada al 1945), on els diàlegs senzills però commovedors i la fotografia en blanc i negre preciosa i precisa en cada moment de la pel·lícula acompanyats per el Concert nº 2 de Rachmaninov i el tren com el tercer gran protagonista de la historia fan que una vegada més et quedis completament enganxada a la butaca. D'obligada visió si no l'heu vista...

Meryl Streep i Robert de Niro van fer un horrorós remake que ni ells van poder salvar sobre aquesta historia a Enamorarse.

Puntuació: 10/10

MIENTRAS DUERMES

No vaig voler llegir res de la pel·lícula tot i que les crítiques que havia escoltat la deixaven molt bé.

Així com la meva companya zinèfila, Troyana anava molt predisposada a veure-la , jo no. A mi les pel·lícules de por no m'agraden i les del Balagueró tot i que sé que és un gran director (i ara ho confirmo després del visionat de Mientras duermes), em fan molt de respecte. Vaig veure en el seu moment Los sin nombre i vaig estar una setmana sense dormir, vaig caure amb Darkness i encara va ser pitjor.... evidentment ja ni em vaig atrevir a veure Frágiles o les dues REC.

Però Troyana em va insistir que no era de sang i fetge sinó que més aviat era de terror psicològic en plan Hitchcock.

Vaig fer-li cas i ahir vaig anar.... Sort que li vaig fer cas....

Vaig sortir completament impactada per la història aparentment senzilla de factura, no crec que hagi estat molt cara de producció per què els escenaris són escassos, l'edifici i les habitacions, potser hi ha més pressupost en algun efecte especial.

La direcció és tremenda, plans super curts per donar una sensació d'angoixa permanent, un ritme trepidant que va in crecendo a cada minut i a cada seqüència, un edifici que recorda a aquells en què saps que sempre pot passar alguna cosa no gaire bona, (a mi em va recordar a un edifici estil el Dakota de Nova York...). En fi té absolutament tots els elements per a ser una molt bona pel·lícula.

Però que la fa gran?? Sens dubte dos aspectes bàsics en ella; el primer... la història. Un conserge d'un edifici de la part alta d'una ciutat (en aquest cas Barcelona), un home aparentment senzill, discret, que molts dels seus inquilins eviten o simplement ignoren i que dins de la seva vida monòtona poc a poc anem descobrint com pot arribar a ser de malvat, ho descobreixes de seguida.... com se li pot donar un tros de pastis de patata a un gos que saps que està malalt? César, té un objectiu clar, com que no pot ser feliç tampoc vol que ho siguin els altres i per això viu.... Clara una de les seves inquilines és la personificació de la felicitat i es convertirà en el seu objecte de desig.

La segona? Evidentment les interpretacions. Tots estan simplement perfectes; la nena, tota una troballa, com es pot ser dolent des de tan petit?, Petra Martínez, immensa, ja em vaig quedar meravellada en aquella pel·lícula amb l'Adriana Ozores, Nacidas para sufrir, que la recomano fermament, però és que aquí té una seqüència amb en Tosar , com li va canviant la cara a mesura que César li va dient unes coses, que li han de merèixer el Goya, així de clar ho dic. Marta Etura, la felicitat permanent està molt correcte, molt i la seva expressió final és terrorífica, però evidentment Luis Tosar està tan immens però tant, que no sé quin és el seu punt màxim en la interpretació. Crec que actualment és un dels millors actors que existeixen dins del panorama cinematogràfic. Et pot fer somriure i a l'escena següent fer-te angoixar de tal manera que aquella nit no dormis. Ja ho ha demostrat en varies ocasions, i en el paper de Malamadre , estava molt bé però aquí fent de César.... només us dic una cosa, avui no he pogut dormir i he mirat constantment sota el llit.

Puntuació: 9/10

SOMEWHERE

Segur que hi ha molta gent que diu que aquesta pel·lícula és avorrida.

Hi ho és.

Aquesta és la sensació que ha de produir la pel·lícula, i ho fa.

Per això és bona. Per què Coppola aconsegueix l'efecte que pretén.

Ja en el primer plano de la pel·lícula et situa clarament per on aniran els trets. I és que un Ferrari donant voltes sense cap sentit per un circuit que no veiem del tot perquè la càmera simplement està fixa, és tot un indicatiu de com anirà tota la historia.

Johnny Marco és una estrella de Hollywood, ho té tot, fama, diners, dones (totes les que vol i més), festes, luxoses suites amb piscina al país on vagi.... però en realitat no té res, entre rodatge i rodatge, s'avorreix per què no té res.

Coppola fa un retrat amarg de l'interior de Hollywood, d'allò que nosaltres, simples mortals no veiem però que deu existir realment. Persones que ho tenen tot, que poden manar, que poden fer el que vulguin , que són adorats per milers de persones però que en realitat, no són res.

Stephen Dorff , fa una recreació perfecte del que estic dient. Un actor reconegut mundialment però que està totalment desconnectat de la realitat, només és connecta quan la seva filla d'11 anys, apareix per estar-se amb ell unes quantes setmanes... llavors se'n dona compte del que vol i del que no té.... el que no sabem és si farà alguna cosa per canviar la seva vida.

Crec que retrata a la perfecció l'avorriment, l'estupidesa de les grans estrelles de Hollywood.... gent buida i sense aspiracions a res però que ho tenen absolutament tot, la pel·lícula està rodada d'una manera volgudament avorrida: plans fixes, sense apenes tràvelings ni banda sonora, esporàdicament algunes cançons ben escollides, Sofia Coppola sembla que en algun moment s'oblida del seu actor, planta la càmera , se'n va a prendre un cafè i torna i el pobre Dorff no sap que fer dins del plànol que l'emmarca.

Sofia Coppola coneix perfectament els budells de Hollywood, hi ha crescut en ells i ens ensenya que passa realment dins de les quatre parets del món de l'espectacle, els simples mortals veiem les llums, els focus, la espectacularitat de la posada en escena de qualsevol estrena o de qualsevol festa del setè art, però en realitat són persones normals i fins i tot avorrides, molt avorrides.....

Una pel·lícula molt interessant, torno a dir volgudament avorrida però és aquest motiu que la fa ser una molt bona pel·lícula. Coppola s'està erigint com una gran directora i encara ha d'explicar molt més.

Una escena a destacar: quan el deixen sol a la sala de maquillatge... allà ell no és ningú!.

Puntuació: 7/10

MILDRED PIERCE: JOAN CRAWFORD VERSUS KATE WINSLET

Fa poc que vaig llegir que aviat farien una serie per la HBO sobre Mildred Pierce i que la seva protagonista seria Kate Winslet. M'encanta aquesta actriu. Quan vaig descobrir que la farien pel plus vaig decidir gravar-la. He vist el primer episodi però he parat, he anat gravant els altres episodis per una tarda fer una maratón.

Llavors vaig pensar que podia recuperar la pel·lícula original: Alma en suplicio, (del qual el títol original és el nom de la protagonista: Mildred Pierce), interpretada per Joan Crawford i dirigida pel gran Michel Curtiz.

Joan Crawford és una actriu que mai m'ha entusiasmat, suposo que per què el seu odi i enemistat eterna amb Bette Davis deu haver influenciat, les seves baralles llegendàries eren conegudes arreu i la seva actuació conjunta a Qué fue de Baby Jane? Amb la gran Bette va deixar ben clar aquesta situació.

Però tornem a Joan Crawford i a Mildred Pierce. No conec molt la filmografia de la Crawford, conec més “cotilleos” de la seva vida privada, com per exemple que va ser presidenta de la Pepsi Cola, que va estar casada amb Douglas Fairbanks o que a part de la llista de conquestes masculines també en va tenir forces de femenines en les que s'inclouen les de Marilyn Monroe o fins i tot la de la Bette Davis que la va rebutjar.

L'altra dia vaig veure Alma en suplicio. No l'ha havia vista, Crawford va guanyar l'Oscar a millor actriu per aquest paper de l'any 1945. La historia és de cinema negre i pel que he vist en el primer episodi de la HBO no comença de la mateixa manera però espero a veure la sèrie completa. La pel·lícula de Curtiz comença amb un assassinat i Crawford està esplèndida durant tota la pel·lícula però la que més em va sorprendre va ser Ann Blyth que sempre l'havia vist en papers de bona noia (El mundo en sus manos amb Gregory Peck) i que aquí fa un paper que em va recordar a Jean Simmons a Angel Face.

Sens dubte, m'agradarà la mini sèrie de televisió. Kate Winslet va guanyar l'Emmy per aquest paper, el primer episodi que ja he vist ella està espectacular i el repartiment que l'acompanya augmenta les meves ganes de veure-la sencera.

Una tarda que tingui lliure me la miraré d'un tirón.... la Kate s'ho mereix.

INGMAR BERGMAN UN GRAN DESCONEGUT

Per a mi, evidentment....

La filmografia que jo havia vist d'ell es reduïa a Saraband i evidentment a Sonata de otoño amb la meva Ingrid. La única col·laboració que van fer els dos Bergmans suecs.

Gràcies a l'Anna, una amiga que està estudiant a l'ESCAC i que ens va “obligar” a dues amigues i a mi a veure Persona. El seu repte s'ha derivat en: El ultimo sello, El manantial de la doncella i Fresas salvajes en una setmana!!!.

Autèntiques delícies....

Avui n'he fet el comentari a Zinéfilas.

EL ARBOL LA VIDA

 

Aquesta no és una d'aquelles pel·lícules aptes per a tots els públics.

Pot crear una mica de confusió el fet de que surtin en Brad Pitt i Sean Penn (i no ens enganyem la gran part de la seva actuació ha quedat tallada a la sala de muntatge) i la gent pensi que pot ser una gran producció comercial americana.

Però més lluny de la realitat. El árbol de la vida és una pel·lícula densa, molt visual, sense gaire diàleg i amb una historia-guió d'aquelles que cadascú pot fer interpretacions diverses i crear molta discussió i debat.

I a mi això, m'agrada!

És cert, que surts, si més no jo, amb un esperit de contradicció, vaig sortir del cinema pensant que m'havia agradat molt però que necessitava pair-la una mica. Són dos histories diferents però a la vegada dues històries que per la seva magnitud arriben a un punt comú.

Tinc una amiga que em va dir que hi havia molta part de la pel·lícula que era National Greografic; és cert. Però si et deixes emportar per la bellesa de les imatges i el que realment signifiquen: l'origen de la vida i la seva evolució ja en tens prou, a més el microcosmos de la vida que representa la família del Pitt és prou interessant per entendre com ha evolucionat la humanitat. Jo em quedo amb dues seqüencies que per a mi van ser paral·leles d'aquesta situació que plantejo. Quan el dinosaure trepitja al més petit és un símil de com d'alguna manera en Pitt tracta als seus fills... la humanitat és violenta per naturalesa i això no ha canviat gaire.

En quant a les interpretacions , totes són molt més que correctes, potser en Sean Penn es passa una mica de bobalicon posant aquelles cares , però la resta, ja sigui Jessica Chastain amb un drama familiar al darrera impactant que ho compensa amb una vida una mica mística, a un petit paper de Fiona Shaw fent d'àvia, a un excel·lent , com sempre, Brad Pitt; fent de pare dominant i fins i tot maltractador, en una època que desgraciadament era una cosa comú... però no em vull oblidar dels tres nens, sobre tot del més gran (el que després serà en Penn), Hunter McCracken, el protagonista absolut de la historia, un nano molt jovenet que amb la seva aparició en la gran pantalla, aquest és la seva primera pel·lícula està immens.

Deixeu-se anar, i aneu a veure-la és un autèntic espectacle visual. Terrence Malick ha fet una gran pel·lícula, però torno a dir no és apte per a tots els públics.

Puntuació: 9/10

LA CARA OCULTA

Segons les fulles que agafo dels cinemes Icaria de la sinopsi diu:

“que és un trhiller psicològic que explora els límits de l'amor, la gelosia i la traïció. Adrià un atractiu director d'orquestra a Bogotà, i a seva xicota Belen, semblen molt enamorats, però quan la noia comença a dubtar de la seva fidelitat, desapareix sense deixar rastre. Afligit Adrià torba consol en una cambrera i a mesura que la passió neix entre ells, les preguntes sobre la misteriosa desaparició de Belen comencen a aflorar i el passat d'Adrià estarà més present del que mai hauria pogut imaginar”. Ja veieu ni tinc esma de pensar de què va la pel.lícula

Si hi vaig anar és per Quim Gutiérrez , un actor català que m'encanta, malgrat que no suporto a Clara Lago, una actriu , si se'n pot dir així que encara no sé com la criden per fer pel·lícules, però què dolenta que és aquesta noia!!

La pel·lícula no val res, absolutament res. I si heu vist el trailer encara menys per anar-la a veure per què et destrossa tota la sorpresa....

No perdeu temps....

Puntuació: 2/10 i per que surt en Quim Gutiérrez per què sinó hauria tingut una rodona ben rodona!

LA DEUDA

La història comença al 1997 quan dos ex espies del Mossad ja retirats, reben una sorprenent notícia del tercer company que junts, 30 anys abans van protagonitzar una situació que els va fer herois nacionals.

A finals dels 60 tenien la missió de localitzar i portar a Israel el criminal de guerra nazi Vogel, anomenat Cirurgià de Birkenau.

Els tres protagonistes són Rachel , Stephan i David i l'equip va haver d'arriscar molt i pagar un preu molt alt per tal de dur a terme la missió.

Però malgrat sembla inicialment que tot va bé, en realitat ho van aconseguir? És un dubte que finalment acaba en deute i que tots tres hauran de carregar durant tota les seves vides.

No en sabia gaire de la pel·lícula quan vaig entrar al cinema però saber que la protagonista era Hellen Mirren ja era prou reclam per anar-la a veure, tot i que tenia dubtes ja que les pel·lícules d'espies, o polítiques a vegades em perdo... aquesta em va sorprendre molt gratament.

La història ja t'interessa des del primer moment i a mida que va passant la cinta tens ganes de saber que va passar exactament.

Saltant el pas del temps entre els anys 60 i 90, els tres protagonistes estan interpretats per sis actors: el personatge de David són de jove, Sam Worthinton (el nefast actor d' Avatar que aquí està prou correcte) i de gran és Ciáran Hinds; Stephan de jove és Marton Csokas (un actor que li tinc un cert carinyo perquè sortia de jove a la sèrie de Xena) i de gran és el gran Tom Wilkinson i la noia: de gran, és la espectacular Hellen Mirren carregant amb el pes de la pel·lícula ella soleta d'una manera arriscada però molt solvent i de jove és Jessica Chastain, una jove actriu de la qual no en sabia res però que ara, a part de protagonitzar aquesta cinta també la podeu veure a El árbol de la vida. I no voldria oblidar-me del militar nazi un brutal Jesper Christensen, que ho fa tant bé de sàdic que et donen ganes d'entrar a la pantalla i fotre-li un cop de puny.

Que no us passi desapercebuda, és una molt bona història d'espies, molt entretinguda i amb bones interpretacions on la tensió en certs moments de la pel·lícula està més que garantida.

Puntuació: 7/10

GLENN CLOSE PREMI DONOSTI 2011

No ho he pogut evitar però he de repetir les mateixes paraules que ha dit la meva companya zinefila, troyana.

Quan he llegit el seu post es com si hagués llegit les meves pròpies paraules!!!

Va per tu, troyana!!!

¿Por qué no estaba yo ayer en el Festival de cine de San Sebastián? ¿por qué destino caprichoso me perdí como esta mujer recogía según dicen "increíblemente conmovida" ese premio Donosti??

¿por qué no he estado allí con un pase especial acreditada qué sé yo por ser "miembra" de Zinéfilas (junto con mis compañeras,claro),que oye no seremos famosas pero por el celuloide tenemos pasión???

Y lo más doloroso......¿¿por qué no estuve allí cuando Glenn encima iba para presentar "Albert Nobbs", el último trabajo de Rodrigo García? cuando me he enterado,esto último ha sido ya demasiado para mí....

Exactament el que em pregunto jo!!!!

LA PIEL QUE HABITO

Almodóvar s'ha fet gran!!! en tots els sentits, en la maduresa física, mental i emocional.

Ha arribat a la majoria d'edat amb el seu divuitè llargmetratge: La piel que habito. Un títol que des de feia molt de temps considero del tot encertat, i ja no només per la pell que porta durant tota la pel·lícula una espectacular Elena Anaya sinó per tot el que significa canviar de pell. Com si fos una serp, Almodóvar fa un gir en la seva trajectòria i ens regala una pel·lícula de gènere molt diferent al que ens té acostumats, tot i que no perd , gens, el seu toc personal: els seus colors, el seu humor particular, la seva filosofia.....

Em considero almodovariana de pro, i potser no seré del tot objectiva quan parlo d'aquesta pel·lícula, però m'ha passat una mica com quan vaig anar a veure La edad de la inocencia d'Scorsese, era un gir tan radical a la seva filmografia que el meu impacte va ser majúscul.

M'ha passat una mica amb aquesta història.... vaig parlar amb en jordicine i em va recomanar no que sabes res sobre la història, però no ho vaig poder evitar i vaig llegir els comentaris de Manderly i de troyana, i les meves ganes per veure-la es van incrementar.

Jo faré el mateix, qui encara no l'hagi vista, no sabrà res del guió per part meva, però voldria fer referència a les interpretacions. S'ha parlat molt de Banderas, no és un actor que m'entusiasmi ,però la nova col·laboració que fa amb el seu amic manxec és serena i adulta, es nota que han passat els anys i que han consolidat una relació ferma, Banderas està molt correcte, el seu paper de metge, amb un passat molt difícil d'acceptar el fa estar impassible tota la cinta i això no és tan fàcil de fer; Paredes, em va recordar molt a la Maura de Volver, sense apenes maquillatge i amb una interpretació d'aquelles que es recordaran...la resta de personatges, a destacar Jan Cornet, un actor català desconegut totalment per mi però que a partir d'ara s'haurà de seguir.

I no... no me n'he oblidat d'ella, de la pell... la coneixia , és cert, però ara , en aquesta pel·lícula la he descobert: una extraordinària Elena Anaya. Els seus primeríssims plans , fan que a part de la pell, de la seva i de la que habita, la seva mirada, els seus ulls siguin part integral de la seva interpretació. Anaya fa una interpretació arriscada, molt, i se'n surt perfectament... els membres de l'Acadèmia haurien de tenir-la en compte per una possible nominació!.

Potser , de negatiu, algunes escenes.... la del germà Agustín, totalment prescindible i la frase final.. un silenci hauria estat molt millor, però la cinta és del tot recomanable.

Puntuació: 9.5/10

ENS HAN DEIXAT JORDI DAUDER

Sempre em desperto amb el despertador ràdio que m'acompanya des de fa molts anys, s'engega, em faig una mica la mandrosa mentre em desperto i llavors m'aixeco per començar el dia.

Però avui ha estat diferent, despertar-se amb la mort d'un dels més grans actors de casa nostra , et fa obrir els ulls en aquell estat encara de semi inconsciència ....

Per què Jordi Dauder era un dels grans, un d'aquells actors que si hagués nascut a la època daurada de Hollywood s'hauria passejat pels passadissos dels grans estudis i hauria treballat amb els més grans actors, actrius i directors, per què Jordi Dauder era molt gran. I era català!

Qui no recorda a aquell malvat Mateu Monsolís de les caves, fent de germà d'una de les altres grans de casa nostra: Eulàlia Vilarasau.

I el Goya li va arribar amb un paper extraordinari com era de mossèn a Camino o en la última edició dels premis catalans de cinematografia va tenir el reconeixement de tots els seus companys.

Avui és un dia trist, se n'ha anat un dels grans, un gran actor i una gran veu!

AHIR ZINEFILAS VA FER UN ANY!!

Quan em van proposar de participar a Zinefilas, no m'ho vaig pensar.

Per dues raons:

La primera perquè havia trobat a cinc noies que cinèfiles com jo tenien un blog i escrivien sobre cinema i ; segon perquè per a mi era un repte escriure en castellà!!!

Ahir varem fer el nostre primer any, el primer d'un seguit, espero, de moltíssims perquè amb elles estic aprenent molt.

Gràcies Troyana, Bruja Truca, Noemí, Lu i Manderly, per aquest primer nostre aniversari!!

Si voleu us podeu passar pel comentari perquè i trobareu sorpreses!!!