RABBIT HOLE

Nicole Kidman, pot o no pot agradar però no podem negar que és una gran actriu... pot haver-se fet més o menys retocs, pot haver-se confós escollint alguns dels seus títols més fatídics, com Australia, La brújula dorada, La mancha humana, Cold mountain, Invasión o, no ens enganyem, el fracassat musical Nine (que a mi em va agradar)...però per altra banda té grans títols com Eyes wide shut (on estava impressionant!!), Moulin Rouge (on ens descobria que també sabia cantar), Los otros o Las horas (on va guanyar molt merescudament l'Oscar fent de Virginia Wolf).

I després té títols petits, que han passat sense pena ni glòria que estan molt bé i on ella destaca per la seva interpretació, cas com: Todo por un sueño (on vaig començar a fixar-me en ella!), Margot y la boda, Retrato de una obsesión (que si no l'heu vista és imprescindible!!) o de la que en parlem ara : Rabbit hole de John Cameron Mitchell (autor de la raresa Hedwig and the Angry Inch que vaig veure fa molts anys).

Aquesta és una història petita, de dolor, d'intent de superació d'un jove matrimoni per la mort del seu fill de quatre anys per culpa de l'atropellament d'un jove.

Becca (Kidman) i Howie (fantàstic Aaron Eackhart) tracten de conviure amb la tristesa i tirar endavant un matrimoni que sembla avocat al fracàs sinó superant la pèrdua. Tots dos ho intenten, per què s'estimen però el dolor és tan profund que no poden.

Basada en una obra teatral de David Lindsay-Abaire, Kidman és també productora de la pel·lícula, que després de llegir una crítica de la obra teatral que es representava a Broadway (per Cinthia Nixon, una de les noies de Sexo en Nueva York) va decidir comprant-ne els drets i posar diners de la seva butxaca per produir aquesta petita història feta de tristesa , duresa però a la vegada de tendresa.

A part de Eackhart, també acompanyen a Nicole Kidman, Sandra Oh (en el paper d'una mare que també ha perdut el seu fill i que està en el grup de recolzament) i fent de mare, una meravellosa i estupenda Dianne Wiest que ja havia treballat amb Kidman a Practicamente magia (un altre dels seus títols per a oblidar).

És un títol petit,però molt, molt recomanable!

Puntuació: 8/10

NINE

Anava amb molta il·lusió a veure Nine. M'encanten els musicals, és un dels meus gèneres preferits i aprofito qualsevol ocasió per anar al cinema per poder gaudir-ne en pantalla gran.

A més tenia l'antecedent de Chicago, un excel·lent musical dirigit pel mateix director, Rob Marshall i ara amb Nine els millors motius: un càsting envejable, una història molt atractiva pels cinèfils, el precedent d'una obra de teatre que havia triomfat a Broadway (Antonio Banderas de protagonista), uns escenaris naturals de Roma i uns escenaris ficticis, espectaculars en la “suposada” Cinecittá dels mítics estudis italians, una barreja de blanc i negre i color molt ben aconseguit...i per sobre de tot veure per primera vegada a Sophia Loren en pantalla gran!!!! (ho sé, ho sé, no tinc perdó!)... Ho tenia gaire bé tot....

Però .... com sempre dic... “sempre hi ha un però” , la pel·lícula li falta alguna cosa per arribar al nivell de l'antecessora, és un xic irregular i malgrat que el pes de la pel·lícula va a càrrec d'un excel·lent Daniel Day Lewis, amb un impactant accent italià (no he trobat gens a faltar Banderas) els números musicals semblen ficats una mica en pinces dins de la història, la pel·lícula és massa “teatral” (i no em queixo!) però el cinema és el cinema i el teatre és el teatre, amb això vull dir que són dos arts molt diferents i se n'ha de saber molt per a pel.licularitzar (existeix la paraula?) una obra de teatre. Rob Marshall ha de ser un increïble director de teatre, fa uns muntatges espectaculars, que si ja ho són en la pantalla, veure'ls en directe deu posar els pèls de punta...

De totes maneres, a mi em va agradar, no em va entusiasmar, però m'ho vaig passar bé malgrat el record de Chicago. La història de Guido Contini (alter ego de Federico Fellini) i el seu bloqueig que no el deixa treballar en la seva nova pel·lícula Itàlia, fa que tots els personatges que té al seu voltant passin per davant seu de maneres diferents: Judi Dench (meravellosa sastressa) que li fa una mica de veu de la consciència; Nicole Kidman (la seva musa i actriu a les seves pel·lícules), una mica “encorsetada” però demostrant una vegada més que té bona veu; Fergie, amb el numero més espectacular de la cinta malgrat ser una imitació del de la presó de Chicago, Penélope Cruz, molt s'ha dit del seu número, però que voleu que us digui, a mi em va deixar força indiferent; Kate Hudson (fent de reportera de la Vogue), i amb un número també impressionant que demostren la seva faceta de cantant i el recordatori que cada vegada s'ha sembla més a sa mare (Goldie Hawn), Sophia Loren.... que surt poquet però omple tant la pantalla , que jo ja en vaig tenir prou... i per sobre de totes elles una meravellosa i tendra Marion Cotillard (espero que amb nova nominació!!) fent de Giuletta Massina... era ella!!!!

És una bona ocasió per revisar 8 y medio.

Puntuació: 7.5/10

PARANOID PARK

Gus Van Sant és un director que sempre m'ha interessat. És un director atípic i a vegades difícil de classificar, i és d'aquells que entres a les seves pel·lícules o no hi entres.

Jo normalment sóc del primer grup. M'agrada molt.

He seguit la seva filmografia, i és força irregular, ho reconec, tenint títols per a mi molt interessants com My Idaho privado, Drugstore Cowboy, Todo por un sueño (amb una gran paper de Nicole Kidman) i la darrera Milk; títols totalment infumables i/o comercials com Psycho (per molt experiment que volgués fer!!!), Even cowgirls get the blues, o Descubriendo a Forrester i la massa valorada El indomable Will Hunting,a títols per a mi completament magistrals però a la vegada de raresa difícil de pair com són: Last days (particularment la visió dels últims dies de Kurt Corbain em va encantar), Elephant (per a mi és potser la que més m'agrada d'ell, deu ser defecte de professió... però la visió des de diferents punts de vista de diferents personatges, inclosos els assassins de Columbine, em va semblar molt bona!) i la que avui comento: Paranoid Park.

La història d'Alex un adolescent sensible i indecís que fa de l'skate la seva manera de viure. Sovint va a un parc anomenat Paranoid Park per la dificultat que suposa d'utilitzar-lo, i un dia que fa nous amics , accidentalment mata a algú. Lluny de dir-ho, decideix callar el crim. Davant d'això se li plantegen molts dubtes, que no desvetllaré però que fan que el final de la cinta sigui sorprenent, i que en el meu cas en un principi m'enfadés molt però que després de reflexionar-hi em semblés el millor final per la pel·lícula .

Van Sant treballa a través de plànols molts llargs (a vegades difícils de digerir), sons dels skates o del vent intentant fer-nos entendre el silenci i la soledat del protagonista, un anar endavant i endarrere en el guió, fan de la cinta una petita obra d'art. Estic d'acord amb el que el meu amic Jordicine ja feia a la seva crònica.

Ja he comentat que Gus Van Sant és força inclassificable però la visió que ens dóna de l'adolescència i més concretament de l'adolescència americana: famílies trencades, jovent solitari, colla d'amics de l'Institut i sobretot aquest personatge principal que no revela el seu crim, una mica per por una mica per què no li dóna la real importància que té el fet, fan de Paranoid Park una visió molt aconsellable de la cinta.

A nivell formal, és una cinta difícil de veure, però ja ho eren Last days o Elephant.... és un tipus de cinema que si hi entrés t'enganxa totalment. Amb mi ho ha aconseguit.

Puntuació : 8/10