VALOR DE LEY

No he vist la versió de John Wayne de l'any 1969 del gran Henry Hathaway per la qual el Duc va guanyar l'estatueta de l'Acadèmia.

M'agraden els Coen i s'ha de reconèixer que amb més o menys encerts van intentant col.lar-se en diferents gèneres cinematogràfics tot i que estan especialitzats en la comèdia negre.

Ara s'han atrevit amb un dels gèneres més oblidats , malgrat que Eastwood va ressuscitar-lo amb Sin perdon, i poc a poc sembla que la industria americana torna a les seves arrels amb el gènere que més els identifica: el western.

Valor de ley és d'aquells westerns que podríem anomenar crepusculars en que una noia de 14 anys decideix venjar la mort del seu pare i demana l'ajut d'un ajudant de Sheriff , vell i borratxo que malgrat la reticència inicial finalment ajuda a la joveneta. Durant el viatge s'unirà a ells un ranger que també persegueix a l'assassí del pare de la noia.

Els Coen dirigeixen aquesta cinta basada en una novel·la de Charles Portis que va ser publicada pel The Saturday Evening Post per entregues i que va fascinà als lectors dels anys 60 i que segons els directors, han volgut ser molt més fidels a l'obra de Portis que no pas Hathaway.

Els personatges principals que encarnen a la llei precisament en aquesta història la deixen de banda per endinsar-se als codis de la llei del salvatge oest on hi ha més violència. És sens dubte, una història clàssica i ben narrada, on els Coen demostren una vegada més que saben dirigir molt bé i on uns personatges principals com són Jeff Bridges, Matt Damon i la debutant Hailee Standfield (el primer i aquesta última van estar nominats als Oscars) estan francament bé!

Reconec que a mi , el western no m'ha agradat mai, i poques són les pel·lícules amb les quals he gaudit: Centauros del desierto, Quién mató a Liberty Valance, Johnny Guitart i potser Sin perdon, per això era reticent a anar-la a veure, però els Coen m'interessen, i malgrat tot el que he dit, la pel·lícula és força interessant.

Puntuació: 7/10

CORAZÓN REBELDE

Molts fills i filles o parents d'una mateixa nissaga familiar han seguit els passos del progenitor. Nissagues com els Douglas (Kirk- Michael), els Bardem (Pilar-Javier),els Huston (Walter-John-Angelica), els Coppola (Francis-Sofia-Nicolas Cage);els Sheen (Martin- Charlie),els Fonda (Henry- Peter-Jane),les Redgrave (Vanessa- Natasha),els Barrymore (John- Drew), les Garland (Judy-Liza) són clars exemples. Jo sempre he pensat que ara per ara, només hi ha dos noms que dins d'una nissaga familiar el fill/a ha superat al progenitor en el món del cinema, no sé si estareu d'acord amb mi però són Adriana Ozores , que de llarg és la millor de la seva nissaga i Jeff Bridges que també supera amb escreix al seu germà Beau i al seu pare Lloyd.

Dilluns passat va guanyar el seu merescut Oscar després de quatre nominacions per un paper que probablement estava destinat a l'estatueta fos qui fos el qui l'interpretés. Però va ser en Jeff Bridges, i n'estic convençuda, un cop vista la cinta, que ningú l'hauria interpretat com ell.

Als americans els encanta les històries de losers, (de perdedors), i si a més són cantants de country millor... Crazy heart és una pel·lícula molt americana , però al llarg dels dies, i després de tenir-la al cap i pensar, he anat assaborint el personatge d'en Bridges, i és que realment el borda.

La història és ben senzilla: un vell cantant de country que posseeix el meravellós do d'escriure lletres per a precioses cançons però que ara està pràcticament acabat per la beguda i per els deutes, s'ha de dedicar a passejar pel país i cantar en tuguris de mal mort per poder subsistir, mentre que el seu aprenent , interpretat per Collin Farrell, és famós gràcies a ell. Fins que en un d'aquests pobles al mig de l'Amèrica més profunda, s'enamora d'una noia molt més jove que ell (una més que correcte Maggie Gyllenhall) el dia que li va a fer una entrevista pel diari del poble. Crec que Bridges és va inspirar amb Kris Kristofferson, no m'estranya, per què a mi em va recordar molt a Ha nacido una estrella.

Que té d'especial la pel·lícula? Sense cap mena de dubte la tendresa en que Bridges tracta al seu personatge, malgrat que en algunes vegades l'estamparies a la paret, hi ha moments tan entranyables com quan va a pescar amb Robert Duvall (la millor escena de la cinta) o la de Gyllenhall dient que la seva habitació ja no podrà tornar a ser la mateixa després de que Blake hagi creat una cançó, que fan que encara que sigui una història molt americana només per veure'l amb ell , ja s'ho val.

A part de l'Oscar de Bridges , va guanyar també la millor cançó, The weary kind, que ara mateix estic escoltant i que em fa posar la pell de gallina... és preciosa, el country més profund.

Puntuació: 7/10

LOS HOMBRES QUE MIRABAN FIJAMENTE A LAS CABRAS

A vegades ets molt conscient de què, quan vas al cinema, allò que vas a veure ja saps que serà una enredada. Però tot i sent conscient i vas...

Per què?? hi ha molts motius, sovint el meu és els actors o actrius que surten, hi ha noms que només pel fet de que surtin ja em fan anar al cinema i veure'ls. Si a més és un conjunt d'actors potents , tinc motius addicionals.

Aquest és el cas de Los hombres que miraban fijamente a las cabras. A part del títol és clar i el cartell que anuncia la pel·lícula. Però no em podia negar a veure la cinta sortint en George Clooney, Ewan McGregor, Jeff Bridges i un força desaparegut Kevin Spacey.

La pel·lícula.... no té cap interès, és avorrida i si m'apreteu ni tan sols hi ha guió... perquè qui es creu que un grup de l'exèrcit està especialment entrenat per a utilitzar poders paranormals com a armes secretes?, i que el poder d'en Clooney és matar a les cabres mirant-les als ulls....

Tot i està basada en una novel·la de Jon Ronson, el debutant actor a la direcció Grant Heslov, desaprofita una perfecta ocasió per a fer una pel·lícula divertida amb un conjunt d'excel·lents actors.

Ara això sí, té un parell de gags molt divertits (la pobra cabra), i un moment de guió molt bo, quan McGregor pregunta qui és el Jedi perquè no sap qui és... o el moment final quan es droguen tots.

McGregor, és el periodista que es trobar amb tot el sarau, Clooney, divertit com mai, però potser una mica histriònic, Jeff Bridges, recent flamant guanyador de l'Oscar, es troba com a peix a l'aigua fent de hippy seudomilitar, i Kevin Spacey, que ja se li nota com li passen els anys, fent de dolent que podria haver-s'hi abonat una mica més.

De totes maneres, es nota que durant el rodatge s'ho deuen haver passat d'allò més bé perquè malgrat tot, la química entre els quatre actors és evident!

Puntuació: 5/10 (aprovadet pels pèls i pels actors)