DESTINO OCULTO

Destino oculto és la primera pel·lícula com a director de George Nolfi, conegut escriptor de guions com Ocean's Twelve o El últimatum de Bourne, per tant estem davant d'una pel·lícula d'acció , i m'atreviria a dir que amb força tocs de ciència -ficció.

David Norris (Matt Damon) és un jove i ambiciós polític a punt d'aconseguir una butaca al Senat dels Estats Units i Elise (Emily Blunt) és una guapa ballarina de dansa contemporània. Quan els seus camins es creuen amb una suposada casualitat immediatament sorgeixen “xispes” entre ells i ell farà qualsevol cosa per estar amb ella malgrat que forces majors ho impedeixin constantment.

El destí del protagonista sembla que està ben lluny de la noia i uns misteriosos individus faran tot el possible per que això sigui una realitat.

La veritat és que no sabia ben bé que anava a veure, val a dir que a mi Matt Damon no m'interessa gaire, tot i que sembla que últimament està agafant un protagonisme important i sembla que la crítica el considera un bon actor.

A mi personalment no m'agrada i crec que encara m'ha de demostrar el que sap fer, trobo que sembla fa el mateix tipus de paper i no té gaires registres. Trobo que és millor actriu Emily Blunt que si que ha fet pel.lícules que demostren que és una actriu més que correcte.

Tot i que la pel·lícula té un cert ritme i passa relativament bé, he de reconèixer que a mi no em va interessar, pel·lícules de ciència-ficció o més aviat futuristes com aquesta, ja n'he vist, i tampoc és el gènere que més m'agradi, (per descomptat que em va agradar molt més Nunca me abandones , que tot i ser radicalment diferents el gènere no deixa de ser el mateix!).

En fi, pel·lícula de crispetes , de diumenge a la tarda asseguts al sofà i amb una bona manteta.

Puntuació: 4/10

VALOR DE LEY

No he vist la versió de John Wayne de l'any 1969 del gran Henry Hathaway per la qual el Duc va guanyar l'estatueta de l'Acadèmia.

M'agraden els Coen i s'ha de reconèixer que amb més o menys encerts van intentant col.lar-se en diferents gèneres cinematogràfics tot i que estan especialitzats en la comèdia negre.

Ara s'han atrevit amb un dels gèneres més oblidats , malgrat que Eastwood va ressuscitar-lo amb Sin perdon, i poc a poc sembla que la industria americana torna a les seves arrels amb el gènere que més els identifica: el western.

Valor de ley és d'aquells westerns que podríem anomenar crepusculars en que una noia de 14 anys decideix venjar la mort del seu pare i demana l'ajut d'un ajudant de Sheriff , vell i borratxo que malgrat la reticència inicial finalment ajuda a la joveneta. Durant el viatge s'unirà a ells un ranger que també persegueix a l'assassí del pare de la noia.

Els Coen dirigeixen aquesta cinta basada en una novel·la de Charles Portis que va ser publicada pel The Saturday Evening Post per entregues i que va fascinà als lectors dels anys 60 i que segons els directors, han volgut ser molt més fidels a l'obra de Portis que no pas Hathaway.

Els personatges principals que encarnen a la llei precisament en aquesta història la deixen de banda per endinsar-se als codis de la llei del salvatge oest on hi ha més violència. És sens dubte, una història clàssica i ben narrada, on els Coen demostren una vegada més que saben dirigir molt bé i on uns personatges principals com són Jeff Bridges, Matt Damon i la debutant Hailee Standfield (el primer i aquesta última van estar nominats als Oscars) estan francament bé!

Reconec que a mi , el western no m'ha agradat mai, i poques són les pel·lícules amb les quals he gaudit: Centauros del desierto, Quién mató a Liberty Valance, Johnny Guitart i potser Sin perdon, per això era reticent a anar-la a veure, però els Coen m'interessen, i malgrat tot el que he dit, la pel·lícula és força interessant.

Puntuació: 7/10

MÁS ALLÁ DE LA VIDA

La fatídica actualitat fa que coincideixi el film d'Eastwood amb el què està passant al Japó. Sempre hem dit que la realitat supera la ficció i desgraciadament és així.

Si em van impactar les imatges dels deu primers minuts de pel·lícula del director americà, ara sé que no té res a veure amb el que estic veient aquests dies per la televisió , i fa fredor pensar que són imatges reals.

En fi, centrem-nos en la ficció.

Eastwood, ara ens parla de la mort; i del què ens pot passar en el més enllà, i encara més, que se suposa que ha passat preguntant-t'ho a aquelles persones que ho han viscut o són capaces de veure-ho , com és el cas del personatge de Matt Damon (treballarà molt el xicot però per mi el seu paper és molt pla).

A través de llocs diferents tres històries acabaran lligant d'una manera una mica en pinces: una britànica, de dos germans bessons; una francesa, d'una periodista famosa (excel·lent Cécile de France); i una americana, interpretada per l'esmentat Damon.

El director que abans, com a actor, no tenia cap problema en deixar tota una filera de morts al seu pas, ara ens intenta explicar quines són les conseqüències de la irrupció inesperada de la mort, i ho fa bé, ens ho explica bé , per què Eastwood et sap enganxar , domina la càmera com pots i això malgrat que la història no em va acabar de fer el pes, no em va avorrir.

No explicaré gaire més, si encara no l'heu vista , probablement serà una bona pel·lícula de diumenge a la tarda; no ens enganyem , no és el millor Eastwood dels darrers anys (la seva obra mestra sens dubte, El gran Torino), i sinó recordem Invictus (que no s'aguantava per enlloc!)... però com diem sempre, Eastwood és gran, com Coppola, Scorsese, Allen... i per tant s'ha d'anar a veure.

Només un apunt, quan vaig sortir del cinema no vaig poder treure'm del cap a la psiquiatra alemanya, Marthe Keller, em sonava molt però no sabia de què, ara ho he trobat era la Fedora de Billy Wilder.

Puntuació: 6/10