LOS MISERABLES

Començo dient que aquest comentari no em sortirà en cap cas, objectiu.

Els Miserables és per a mi un dels musicals que més m'agraden des de fa molt anys, considero que la música és una de les més boniques i més ben aconseguides des de fa molt de temps. Own my on, la considero una de les cançons més precioses que s'han escrit mai i l'Eponine de la pel·lícula , i no desvetllo res més, és una de les millors cantades.

Ahir la vaig veure per segona vegada, em va agradar encara més. He començat a llegir i escoltar crítiques que la deixen malament però evidentment em quedo amb les bones crítiques, que també en són moltes. Comencem dient que no és un musical bassant-se amb l'obra de Victor Hugo sinó que es basa en el musical en que es basa la novel.la de l'escriptor francès!.

Aquesta segona visualització em va permetre poder centrar-me en la interpretació dels actors. I dic això, per què Tom Hooper el director, utilitza un recurs molt cinematogràfic que no és possible de fer servir en teatre: els primeríssims primers plans, i els utilitza de forma magistral sobretot en els solos de les cançons més boniques i amb més sentit de la història, després en parlarem.

La història és ben coneguda, (comença després de 28 anys de la Revolució Francesa) amb dues parts ben diferenciades: la primera ens explica la vida de Jean Valjean un convicte que aconsegueix la llibertat condicional després de 19 anys a galeres per haver robat una llesca de pa pel seu nebot, i de la seva evolució durant els anys, com arriba a ser alcalde d’una població francesa i de la seva relació durant els anys amb d’inspector Javert, que diguem li té la vida ben jurada. I una segona part en que es prepara una segona revolució a França i del triangle amorós entre els personatges  més joves de la història: Eponine, Cossette i Marius.

Els actors estan realment extraordinaris, des dels més coneguts als que apareixen per primera vegada en pantalla. La història que ja de per si és terriblement miserable, com diu el títol de la pel·lícula, ens mostra la decadència , d’un país en què els rics eren molt rics i els pobres vivien en la més pura misèria sense poder fer-hi res. La posada en escena de la cinta és molt impactant, jo com a mínim ja només en la primera escena inicial del vaixell i vaig entrar de ple.

Com he dit abans la música és d’una bellesa impressionant i cada una de les cançons et van calant d’una manera que no et deixa respirar fins que comencen els títols de crèdit finals.

No parlaré dels coros, que evidentment tenen un paper definitiu en tot el marc de la història, des de la presentació de la Fantine, o el principi com he dit del vaixell, o totes les que fan referència de les barricades i de la preparació de l’atac final. Voldria però centrar-me en els personatges principals i dedicar-los una estona  a cada un.

Jean Valjean (Hugh Jackman). El seu paper, el més agraït perquè és el que més evoluciona durant tota la cinta i és el que et va explicant tot el que passa. Jackman, que ja ens ha demostrat més d'una vegada que balla i canta molt bé, utilitza la seva veu i interpretació per emocionar-nos cada vegada que canta. El seu millor moment: en té varios però potser em quedo amb el seu Bring him home, de les barricades.

Inspector Javert (Russell Crowe). Sempre he pensat que és un actor que no té registres, a mi particularment mai m’ha agradat però he de reconèixer que aquí està molt bé, entra molt en el seu paper, un policia que persegueix tota la seva vida al reclús que se li ha escapat. El seu millor moment probablement els dos que canta sobre de les teulades, el primer de seguretat absoluta , el segon quan ja està vençut i no té res a fer.

Marius (Eddie Redmayne), personatge per a mi entranyable, Marius és el jove enamorat de Cossette que decideix morir per la causa. Redmayne proporciona un dels millors personatges de la història, amb una tendresa i una emotivitat que supera qualsevol obstacle. Ja m’havia interessat a Mi semana con Marilyn però aquí  m’ha demostrat lo bon actor que és. El seu millor moment....no tinc dubte, Empty chairs and empty tables... de pell de gallina...

Cossette (Amanda Seyfried), coneguda com la filla de Meryl Streep a Mamma Mia!! per a mi la més fluixeta sense quedar-se enrere... potser és el personatge que és més pla i no evoluciona molt però sens dubte el millor moment de Cossete és In my life.

Madame i Monsieur Thénardier (Helena Bonham Carter i Sacha Baron Cohen) Els personatges "grotescs" de la història, són els que aporten els moments en que pots respirar una mica de tanta misèria. Ja havien treballat junts al musical Sweenie Todd, de Tim Burton i ja van demostrar les seves habilitats a l’hora de cantar i actuar. He de dir que Bonham-Carter com més la veig més m’agrada. Els seu moment, el de la seva presentació.

Eponine (Samantha Barks): és el seu primer paper en cinema, i no podria haver començat millor, el seu paper el volien moltes actrius entre d’altres Scarlett Johansson, però Barks tenia una avantatge per sobre de totes, havia interpretat a Éponine en el muntatge teatral de Londres en el seu 25è aniversari... no tenia rival! La seva presència a la pantalla, la seva mirada , la seva interpretació és d’aquelles que fan història i evidentment la seva veu no té rival davant dels altres actors... el seu millor moment (i en té varios jo diria que tots!) però jo em quedo amb la seva extraordinària interpretació de Own my own!...emocionalment pertorbadora, increïblement bonica!

Fantine (Anne Hathaway)... sense paraules, et quedes sense paraules quan la coneixes, et quedes sense paraules quan li tallen els cabells i literalment et quedes sense sentit quan interpreta el seu I dreamed a Dream . Crec que la nominaran a l'Oscar i té serioses possibilitats de guanyar-lo, la seva interpretació en aquesta cançó, el seu primeríssim pla, el pla seqüència de la cançó, fa que la força interpretativa de Hathaway resulti memorable... com aguanta la càmera com interpreta amb aquell dolor, és tant impactant que necessites després un parell de minuts per sobreposar-te. Va directament al cor...

És un musical,un gran musical... però no hi ha diàleg, és cert que no són cantants professionals i que és llarga (per a mi no!) però és un d’aquells espectacles que tothom hauria de viure... No us la perdeu!

Puntuació: 10/10

AVUI FEM 5 ANYS!!!!!!!!!!!!!!!

5 ANYS!!!!

Mare meva i no em cansaré de repetir-ho , any rera any... aquest blog si existeix és per cinc boges, així de clar ho dic... cinc boges amigues meves que van decidir un bon dia com avui regalar-me aquest blog que m'ha servit per moltes coses....

Primer de tot per poder parlar de la meva màxima obsessió de tota la vida: el cinema, poder parlar-ne amb total llibertat i amb la recompensa de que et llegeixen i et responen, aquesta és una de les coses més meravelloses que et poden succeir, que escriguis i et responguin... i la segona cosa és que m'ha donat la oportunitat de poder conèixer a gent, encara que sigui online, gent meravellosa amb els mateixos gustos que jo... o no .... i això és el bonic per què permet una agradable conversa en tots els sentits.

Parlem una mica de cinema només m'ha portat alegries... satisfaccions... coneixences... possibilitats... només coses positives... cap , absolutament cap de negativa!!!!

I és per això , que malgrat sóc conscient de que últimament el tinc una mica abandonat... ho sé i em sap molt de greu... vull agrair-vos a tots i totes que hàgiu seguit aquest modest blog, ja sigui des del primer dia com els que poc a poc us heu anat afegint.

Moltíssimes gràcies a tots i a totes!!!!!

CINEMA I CASUALITAT

“La irregularidad, es decir, lo inesperado, la

sorpresa o el estupor son elementos esenciales

y característicos de la belleza.”

Charles Baudelaire

 Esta entrada la firmo conjuntamente con mi compañera Troyana de Zinéfilas y va dedicada a otra compañera nuestra de Zinéfilas,Lu,cuyo blog "·Tartaruga Máxica" hoy cumple cinco años.

Como sabemos que a Lu le gustan mucho las coincidencias,Troyana y yo hemos querido sorprender a Lu con esta lista de películas que hablan sobre el azar o la casualidad.

- Despedidas

 En el 2009,Yohiro Takita nos deja esta maravillosa película que nos habla en el marco de la cultura japonesa,la importancia de la raíz,el destino,la vida,la muerte.....me parece que es tal la hondura y la delicadeza con la que se otorga un sentido a la vida que para quien no haya visto este título,le incito a su búsqueda porque no se va a arrepentir en absoluto.

No hay nada casual,nada dejado al azar,el sentido de la existencia aquí pasa por el tamiz de una providencia que toca la frente de cada individuo quien siempre tiene la libertad de variar su camino,sin embargo,aquí el protagonista se ve llamado a cumplir con un don volviendo al origen,al lugar que le vio nacer.

Lu sé que la viste y te gustó,pero este título,en una lista sobre el destino,no podía faltar. 

- Grand Canyon (el alma de la ciudad)

De nuevo Lawrence Kasdan .En 1991 nos deja esta película de vidas cruzadas,en manos del caos de la ciudad,sin orden ni concierto aparente,estas seis personas de una forma u otra, terminan conectadas. Para algunos,cuestión de estadística o probabilidad,para otros hay razones para cada conexión.

- 500 días juntos

Marc Webb nos cuenta una historia de desamor pero sin caer en ningún momento en el escepticismo o la amargura. Tal cual indica el título,hace alusión a los 500 días que pasaron juntos Tom y Summer,una pareja muy dispar.
.A veces lo que deseamos,no es lo que más nos conviene.A veces las expectativas se fraguaron en torno a la persona equivocada,que incluso terminara convirtiéndose sin pretenderlo en un eslabón para llegar donde teníamos que llegar.

Como decían en otra peli "Lo imprevisto,siempre nos acecha"

Troyana

- The Visitor

Las casualidades de la vida  hace que se encuentren una serie de personajes de lo más diferente pero que al final son los que más conectan... eso es lo bueno de las casualidades que sin esperar encuentras a alguien importante en tu vida.

- Más allá de la vida

Aunque fue un titulo que no me gustó demasiado , aunque fuera del gran Eastwood, hay que reconocer que toda la película es un cúmulo de casualidades ... para mi la última cogida un poco con pinzas!!!

- Un cuento chino

¿Qué más casualidad que se encuentren un chino y el gran Ricardo Darín  gracias a una vaca????

Una película a recuperar si aún no la habeis visto!!!

Bargalloneta

Finalmente,esta cita de Max Ophüls :

“El curso de la vida puede ser alterado por pequeños acontecimientos, tantas personas que vemos pasar absortas por sus problemas, tantas cosas que pasan inadvertidas. Ahora comprendo que nada sucede por casualidad, cada segundo está medido, cada paso tiene su por qué.”

MAX OPHÜLS "Carta de una desconocida" (1.948)

(Post conjunt escrit amb Troyana)

EL IRLANDÉS

Sempre he dit que el millor que pots fer per anar a veure una pel·lícula és no saber res d'ella, no deixar que t'expliquin res, ni llegir res... perquè és llavors quan la història et pot sorprendre més i emportar-te una agradable sorpresa, o no... Aquest és el primer cas. No tenia ni idea de que anava a veure simplement hi vaig anar per què em va sorprendre que treballessin dos actors tan diferents però a la vegada tan bons com eren en Don Cheadle i Brendan Gleeson, ambdós m'agraden però especialment el primer que considero un monstre de la interpretació i evidentment no em van decebre gens.

La història , molt senzilla, sempre dic que per explicar una bona història només cal un bon guió, ens explica la vida d'un policia irlandès que viu en un poblet i que té una personalitat una mica conflictiva i que no es porta gens bé amb els companys de feina. La seva vida , relativament monòtona, s'altera quan comencen a produir-se una sèrie d'assassinats barrejats amb droga i que impliquen l'arribada d'un agent de l'FBI americà, interpretat per Cheadle que ve per capturar a una banda de traficants de drogues. És llavors quan el xoc personal, professional i de cultures és tan gran entre els dos policies que no se sap si podran treballar junts o s'acabaran matant entre ells.

El contrast de metodologia entre aquests dos actors és el que més em va atraure de la cinta, duelo de titanes diria jo, interessant veure el seu treball i demostrat davant de la càmera que s'ho van passar d'allò més be i que es van entendre a la perfecció.

Potser no és una pel·lícula per anar al cinema, però si que de diumenge a la tarda i estirats a l sofà és la manera ideal per veure una historia senzilla amb dues molt bones interpretacions, no decebrà!.

Puntuació: 7/10

SHANGHAI

No hi havia cap mena de dubte de que havia d'anar a veure aquesta pel·lícula. Per varies raons.

La primera per la història , tenia molta pinta de ser una història clàssica i segona , i aquesta ja era una raó sense cap justificació, els actors: John Cusack, Gong Li, Ken Watanabe i Chow Yun Fat. Quatre noms de reconeixement internacional i que tots quatre formen un conjunt prou atractiu per què la visió de la pel·lícula sigués obligatòria.

Però és que a més la història és molt interessant i entres en un thriller ambientat a l'antiga Xina ocupada pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial just abans de l'atac a Pearl Harbor.

La pel·lícula comença quan l'agent secret americà interpretat per Cusack arriba a la ciutat per investigar que ha passat amb l'assassinat del seu millor amic i ben aviat es troba immers en una trama de conspiracions i mentides que l'involucren sense ell voler-ho. Assetjat per un oficial japonès,la investigació el centrarà en un carismàtic gàngster xinès i la seva bella esposa. Sense voler-ho el final del tot precipitat els durà a una solució que no s'esperaven.

De factura, com deia abans, totalment clàssica, Shanghai, sense ser una excel·lent pel·lícula, només per la interpretació els quatre val la pena. Cusack, actor que a mi especialment em cau molt bé, és potser aquí el més fluixet, tot i estan bé , per a mi el que s'emporta els aplaudiments es Watanabe tot i que evidentment els dos actors xinesos que s'entenen a la perfecció i a més aquí fan de matrimoni també ho fan molt bé.

Puntuació: 8/10

VAMPIRS EN EL CINEMA

 Aprofitant la meva estada a Transilvania durant les vacances, he decidit que la meva entrada de Zinefilas estigués dedicada als que crec els Vampirs més representatius de la historia del cinema.... evidentment m'he pres alguna llicència.

LO IMPOSIBLE

És difícil poder parlar d'una pel·lícula com aquesta quan el que més ha predominat han estat els sentiments. Ja sé que el cinema precisament és això... sentiments i tot el que et provoca. Però a vegades també ha d'haver-hi quelcom més.

Potser descol·loco amb aquesta introducció.

He de començar dient que Lo imposible m'ha impactat molt.

Ho reconec, hi ha escenes tant esborronadores que et queden a la retina de l'ull i et fan posar la pell de gallina. Confesso que hi havia moments en que estava totalment paralitzada a la butaca del cinema. Els primers plans dels personatges principals, eren un recurs “fàcil” (i no ho dic despectivament!) per fer-te posar a la pell del què els hi estava passant a ells com si ho estiguessis visquen tu mateix, i això no sempre és fàcil d'aconseguir.

Lo imposible, aconsegueix quelcom impossible, i és que sabent el final, sabent el què va passar, sabent quina és la història real d'aquesta família espanyola reconvertida en anglosaxona, sabent tot això , vols saber el que passa al final. I això tampoc és fàcil d'aconseguir, gens fàcil...

Tampoc és fàcil d'imaginar el què realment va passar, per molt “hiperrealisme” que J.A. Bayona ens vulgui demostrar, per molt que el guió l'hagi signat Maria Belón, la mare de la família espanyola, per molt que s'hagi rodat en els mateixos escenaris de Tailàndia, jo personalment no puc ni imaginar-me per un moment quina va ser la magnitud de la tragèdia.... si hi ha algú que ho pot fer que m'ho expliqui però crec que són situacions que si no les vius, és impossible poder-les explicar o ni imaginar!

No sóc persona que coneixi la tècnica cinematogràfica, però crec que no faig cap bestiesa si dic que els efectes especials, visuals i sonors de la pel·lícula són impecables, vius el moment com el viuen els personatges amb tanta intensitat que esborrona. Segurament s'emportarà més d'un premi de l'Acadèmia!.

Els actors estan impressionants, sobretot per a mi el fill gran Tom Holland, portant molta part de la història i fent-ho de forma impecable. Els dos altres germans també estan molt bé. Ewan McGregor, no havia de demostrar res però si algú en tenia dubte l'escena de l'estació d'autobusos és esgarrifosament brutal, i les petites aportacions de Marta Etura i una cada vegada més meravellosa Geraldine Chaplin són impressionants!.

I no, no em deixo a Naomi Watts, menció especial, no sé si per bé o per mal.... potser algú se'm llençarà a la jugular però a mi no em va acabar de fer el pes. Està molt bé, sens dubte, està en alguns moments impressionant, i després de saber que moltes per no dir tots les escenes les va rodar ella, em mereix molt més respecte, però .... em falta alguna cosa....

Tot i que evidentment la pel·lícula s'ha de veure, i la recomano hi ha una cosa em va molestar i és aquests “moments sensibleros” que en molts dels casos es podien haver tractar d'una altra manera. El toc “spielgberià” que Bayona pinta alguna de les escenes fan que decaigui el moment cinematogràfic que en altres moments són d'una intensitat molt més sensibles.

Evidentment, és d'obligada visió!. No hi ha dubte que és una gran pel·lícula i si tenim en compte que tot l'equip tècnic és espanyol, encara més... amb un pressupost de poc més de 30 milions d'euros s'ha fet una feina que segurament als EEUU hauria triplicat, si no més, el seu cost de producció.

Puntuació : 8/10

FRANKENWEENIE

Sempre he dit que em fascina el cinema de Tim Burton... no descobreixo res de nou. En quant estrenen una pel·lícula d'ell, sigui com a director, com a productor o com a guionista, per poc que puc les vaig a veure totes.

El seu estil és inconfusible, i la seva “mala llet” quan realment la treu és fantàstica , com per exemple a Mars Attacks (per a mi una de les seves millors pel·lícules), on se'n fot de tothom i de tot el què pot.

Tinc tota la sensació que els seus rodatges han de ser divertidíssims i de fet molts dels actors que han treballat amb ell repeteixen, començant pel que jo dic sempre que és la seva parella de fet, en Johnny Depp o del compositor Danny Elfmann que compon l'enèsima banda sonora per Burton.

L'any 1983, quan tot just començava va fer un curt que es deia Frankenweenie, i que anava sobre un nen i el seu estimat gos Sparky. Victor, queda destrossat per la mort de la seva mascota i decideix tornar-lo a a la vida, tal com el mite de Frankenstein... un dels curts més bonics que he vist mai.

Burton, suposo que deu haver volgut explotar la idea, per què d'inici era magistral...i d'aquí el resultat d'aquest llarg que ens arriba ara a les pantalles i que es d'obligada visió encara que hagi arribat el mateix cap de setmana que Lo impossible (que ja he vist també!).

Tim Burton estima el cinema, estima el cinema clàssic, estima als monstres clàssics (en aquesta cinta surten pràcticament tots des de Dràcula, la mòmia, Igor, evidentment Frankenstein i tampoc s'oblida de Christopher Lee o del seu estimat Vincent Price), i això és respira en cada fotograma d'aquest preciós conte. Les referències cinematogràfiques al cinema clàssic són tantes que necessitaré d'una segona visió de la pel·lícula per poder fixar-me bé en tots els detalls.

Realitzada amb la tècnica de l'stop motion, fa que la cinta encara adquireixi més categoria. Espero i desitjo no només la seva nominació per a millor pel·lícula d'animació ... sinó que guanyi l'estatueta!!!

Reconec que les darreres produccions de Burton m'havien decebut una mica, sobre tot l'Alicia o Sombras tenebrosas (malgrat la Michelle!), però ara amb Frankenweenie, recupera tot el seu esplendor, el Burton més autèntic ha tornat , amb una història tan tendre i tan bonica que és impossible que us la pugueu perdre. 
Puntuació: 10/10

No ho he pogut evitar!!
Us deixo el curt original

EL LEGADO DE BOURNE

Sembla que el nom de Jason Bourne és un filó. Matt Damon donava vida a aquest personatge que després de no sé quantes entregues , ara se n'aprofita el seu nom perquè sense que surti ell sigui un altre actor qui agafi el relleu i a partir d'aquí es puguin anar fent pel·lícules que només donin cales.

I no em queixo , reconec que aquest tipus de pel·lícules em distreuen, no m'interessen però em permeten que durant un parell d'hores evadir-me de la meva pròpia realitat per endinsar-me en histories totalment increïbles de dolents molt dolents i de nois guapos que sembla que ens han de salvar d'un mon ple de perills.

La història és una continuïtat del que ja ens donaven les altres, potser una mica més obscura però amb un inici clavat als altres, el personatge principal no sap qui és , ni que fa, ni cap a on va... i nosaltres tampoc però ho anem esbrinant a mida que el metratge funciona amb un ritme vertiginós (bon muntatge) que en cap moment et dona treva.

Jeremy Renner és el que dóna vida a aquest successor de Bourne, un agent que treballa en solitari i del que només se'n pot refiar de la metgessa que li feia les proves a l'agència, metgessa interpretada per una guapíssima Rachel Weisz que tampoc sap res de res però que està predisposada a ajudar al nostre personatge principal.

S'ha de reconèixer que si hi ha quelcom més atractiu per anar a veure aquesta cinta , és a part d'una bossa de crispetes són els seus secundaris, des d'una Joan Allen , que en un breu paper dóna recolzament a la nissaga , a l'igual que Albert Finney o Scott Glenn ,i on cal destacar la presència sempre recomanable dels veterans Stacey Keach i David Strathrain i per sobre de tots destacar al notabilíssim Edward Norton.

El que dic, pel·lícula de distracció amb bossa de crispetes.

Puntuació: 6/10

BLANCANIEVES

Vaig tenir la gran sort de poder assistir a la preestrena de Blancanieves al Liceu de Barcelona amb les protagonistes i l'equip tècnic encapçalats pel director Pablo Berger. Amb una orquestra en directe interpretada per la Sinfonietta Monteolvido i amb la gran cantant Sílvia Pérez Cruz tenint el protagonisme absolut de la única veu que s'escolta durant tot el metratge.

Així és, pel·lícula en blanc i negre i muda, Blancanieves és simplement un magnífic viatge sensorial... de tots els sentits!

Ara ja estic llegint i escoltant comentaris sobre la pel·lícula... se la compara amb The artist, és evident, les dues sense paraules i en un espectacular blanc i negre... però res a veure la una amb l'altra, mentre la francesa fa un meravellós homenatge al mon dels inicis del cinema, l'espanyola s'endinsa en una versió “taurina” del conte dels germans Grimm.

Potser l'únic retret que li puc fer és aquest, que per a mi és massa taurina però si te'n oblides del context , i jo ho vaig fer de seguida, entres en un món de conte.

Blancanieves, és una adaptació molt lliure del popular conte, ambientada als anys 20 al sud d'Espanya on Blancaneus és Carmen, una bonica jove que viu la seva infantesa maltractada per la seva madrastra, una infermera que s'ha casat amb el seu pare, un famós torero després d'haver quedat paralític d'una “cogida” d'un brau el mateix dia que va néixer ella i va morir la seva mare. Amb la trobada d'una colla de nans començarà un viatge apassionant on ens trobarem amb un final inesperat i sorprenentment gòtic.

La posada en escena, la música (de pèls de punta!!! tan bona com la The artist!), el vestuari, la història, la magnífica direcció!!... fan de la pel·lícula una visió obligatòria....però.... i com sempre els peròs.... el que fa imprescindible anar-la a veure són els actors: començant per les joves , la nena i la jove Blancaneus , que no desentonen gens a Pere Ponce i uns formidables Josep Maria Pou i Ramon Barea.., a una gran dama com és Ángela Molina, meravellosa interpretació d'àvia de la protagonista... però per sobre de tots, una cada vegada més gran Maribel Verdú, amb un infinit ventall de matisos en la seva interpretació de malèfica madrastra que a mi em van fer quedar-me enganxada a la butaca del Liceu. Compte.... la seva presentació en escena... fa tanta por la seva mirada que se la pot comparar amb una de les millors mirades de Bette Davis... i no crec que exageri amb la comparació!

No en tinc dubte.... es mereix el Goya d'aquest any! I crec que el pot guanyar!!!!
I la pel.lícula una obra mestra!

Puntuació: 10/10

Aquí teniu unes quantes fotos de la gran nit al Liceu

BRAVE

Sempre estic predisposada a veure una pel·lícula d'animació. M'agraden... suposo que em ve de petita, quan la mare em portava a veure totes les pel·lícules de Disney. Ja de gran i a les reestrenes les he anat a veure totes.. i recordar-les em feien tornar a la infantesa.

Han passat els anys i han aparegut altres productores, Dreamworks,Pixar... que han fet que el somni dels infants cada vegada fos més bonic!

Ara ens arriba, novament de la Disney , de la clàssica, aquest Brave, una pel·lícula deliciosa que a mi personalment m'ha agradat molt!.

Reconec que no sóc gaire objectiva quan parlo de dibuixo animats, però he de dir que aquesta m'ha agradat especialment, ja no per què la protagonista fos una dona sinó sobretot per l'argument que traslluïa modernitat per a tots cantons tot i que passa en èpoques immemorials i fins i tots de llegenda.

Brave és la historia de Mèrida, filla d'en Rei Fergus i la reina Elinor, reis d'Escòcia, que és a més una excel·lent arquera i sobretot una noia molt autònoma. Disposada a trobar el seu propi camí és així com Mèrida desafia a una ancestral costum sagrada dels senyors de la guerra, produint i desencadenant el caos i la fúria del regne. A més quan la princesa decideix demanar l'ajut d'una bruixa , el desig que li concedix tindrà nefastes conseqüències, i Mèrida haurà de posar tot el seu esforç i les seves habilitats per anar solventant tots els perills i acabar amb la terrible maledicció que li ha caigut damunt de la seva família que se li aniran apareixent.

Torno a dir que no és perquè les pel·lícules d'animació m'agradin especialment, que si que ho és, però he de reconèixer que m'ho vaig passar d'allò més bé, no només per la visió en si, sinó també per que l'argument és molt profund i si els nens d'avui en dia l'arriben a entendre poden ajudar-los a créixer. Preciosa la relació entre la mare i la filla!.

Per cert, quedo certament sorpresa del traç del dibuix animat sobretot dels cabells de Mèrida, són preciosos!

Puntuació: 8/10

SEGON ANIVERSARI

Avui estic orgullosa de fer aquest comentari!

Hem fet dos anys de Zinefilas.

Això significa moltes coses: va començar com una aventura entre varies noies que vivien arreu de l'Estat Espanyol i que no es coneixien de res però que en canvi ens uneix quelcom molt important: El cinema.

Per altra banda, personalment va significar un repte important perquè jo no estava gens acostumada a escriure en castellà i el repte crec, que l'he superat , i la il·lusió de cada vegada que em toca fer un comentari no l'he perdut en absolut.

És per això , per si voleu us deixo l'enllaç del comentari del segon aniversari!

Gràcies per seguir per aquí encara que tingui el blog una mica abandonat!!

ICE AGE IV: LA FORMACIÓN DE LOS CONTINENTES

Com deia en John Malckovich a Las amistades peligrosas, “No lo puedo evitar” i és que el personatge d'Scratch és una autèntica delícia i em té el cor robat, no puc evitar de veure'l i ja dic ara i aquí que m'és igual les parts que facin de Ice Age, si aquest personatget surt, jo l'aniré a veure.

Feia anys que no em trobava amb un personatge tant real com d'animació en que hi disfrutava tant, i aquesta mena de rata-esquirol, segons un company de feina és un autèntic animal prehistòric, on la seva obsessió per una gla és tan gran que fa que fins i tot es torni totalment esquizofrènic i provoqui els desastres naturals més importants de la història del nostre món. 
 

Estic per creure'm que realment va ser ell qui va fer desaparèixer l'Atlàntida, o va fer la separació de continents o és ell mateix qui mou la Terra dins del nucli, per què és un animalet tan creïble, que encara que em repeteixi, em crec tot el que fa.

I dit això , poc puc dir la pel·lícula on en aquesta part, el títol ja ho explica tot Ice Age 4: la formació dels continents, continua la esbojarrada persecució del nostre amic darrera la gla que des dels orígens dels nostres temps té conseqüències que faran canviar la historia del nostre mon, mentre la resta d'amics , amb tant terrabastall sismològic queden separats i Manny, Diego, Sid i la seva àvia han d'intentar tornar a la terra per poder estar altre cop amb la resta de la manada.

La pel·lícula, per a mi força avorridota, amb trossos en que et fan somriure i a on durant tot el metratge només fas que esperar a que surti l'esquirol!.

Ara a l'estiu, si no teniu altra cosa a fer i voleu estar fresquets, aneu-la a veure... si sou frikies de l'Scrat... no us la perdeu!!!!

Puntuació: 6/10 (i 4 punts són per a ell!)

PEL.LICULES PER ARXIVAR

De totes les pel·lícules que he anat veient aquests darrers mesos i que encara no havia comentat , n'hi ha algunes que les arxivo directament per què tot i que les he anat a veure per un interès concret, que ara comentaré , m'han decepcionat una mica.

MEN IN BLACK III

Havia vist les dues primeres entregues... reconec que Will Smith no és sant de la meva devoció però em cau simpàtic, i aquest paper li cau que ni pintat, en canvi, si que Tommy Lee Jones m'encanta i en aquesta tercera entrega en que s'afegia Josh Brolin, (aquest actor juntament Jeff Bridges són els dos únics actors que han superat amb escreix als seus pares), i Emma Thompson... no n'hi hagut prou per què la cinta m'interesses. Ara això si, he de reconèixer que el final està molt ben resolt!!

Puntuació: 6/10

LA INVENCIÓN DE HUGO

M'esperava tant de la pel·lícula del meu estimat Scorsese que vaig sortir una mica decepcionada del cinema. Evidentment la direcció és esplèndida, amb un travelling inicial espectacular però la història clarament dividida en dues parts em va costar d'entrar-hi, sobre tot la primera part. Durant la segona ja em vaig animar més amb l'homenatge que fa als inicis del cinema i a un dels seus pares, George Mèlies. Els cinèfils ho vam agrair.

Puntuació: 6/10

EL EXOTICO HOTEL MARIGOLD

La pel·lícula no m'hauria interessat gens si no fos per l'espectacular repartiment que surt: Judy Dench, Tom Wilkinson, Billy Nighy, Dev Pavel i sobretot Maggie Smith. Nomes pel fet de veure'ls a tots junts ja valia la pena anar al cinema.

Però amb un guió molt previsible i no gaire ben resolt, surt de la sala amb la sensació que el director t'ha pres una mica el pèl. No em vaig enfadar per què evidentment veure a aquesta colla de monstres en tens prou com per dir que com a mínim els has vist a ells i de la pel·lícula ja ni te'n recordes.

Puntuació: 5/10

BLANCANIEVES Y LA LEYENDA DEL CAZADOR.

Ja no em va interessar gens la versió en que sortia la Julia Roberts i en aquesta l'únic que m'interessava era evidentment la Charlize Theron. Que ella soleta fa que mantinguis l'atenció per una història força avorrida i sense cap tipus d'interès. Però veure-la a ella i veure com se n'enfot de la seva bellesa, ella que pot! per què mira que és bonica!!!! ja val la pena la seva visió.

Puntuació: 4/10

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS

Feia temps que volia veure-la, i tot i que he de confessar que aquesta l'he vista a casa no per això no es mereix una entrada... i a més per la porta gran.

Amb aquesta cinta i La caja 507, probablement Enrique urbizu es guanyi el nom de director espanyol de thrillers. I no estaria malament perquè ambdues cintes serien l'enveja de qualsevol director americà...

Amb un inici que ja et deixa enganxada a la butaca, en aquest cas al sofà de casa... amb un Coronado impressionant, (merescudíssim Goya!) et vas endinsant en una història que comença a Madrid on un diumenge qualsevol l'inspector Santos Trinidad (torno a dir impressionant Coronado) molt begut es veurà involucrat en un triple assassinat. Amb un testimoni que el podria incriminar comença una recerca per a buscar a aquesta persona que el podria dur directament a la presó. Paral·lelament la jutgessa encarregada del cas també va avançant en la investigació i ambdós aniran descobrint, cadascú per la seva banda, que les aparences enganyen i que no sempre tot és tan clar com sembla!

Amb una factura estètica impressionant, on mostra els baixos fons de , en aquest cas Madrid , però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, i un guió que ja els hi agradaria a més d'un director americà... Urbizu ens plantifica cops de punys directes en cada escena que surt , sobre tot en Coronado, on els seus silencis, els seus gots de whisky i les seves mirades farien correr a més d'un.

A destacar també Juanjo Artero, que cada vegada que el veig no puc evitar veure a aquell Javi de Verano Azul pero que en realitat ha crescut i s'ha convertit en un gran actor.

El final... espectacular! No l'explico però em va deixar com va començar la pel·lícula, enganxada a la cadira.

I el cartell de la pel·lícula , un dels més impactants que he vist últimament.

Me'n penedeixo molt de no haver-la vist en pantalla gran , perquè realment s'ho mereixia!.

Puntuació: 9/10

MOONRISE KINGDOM

Si en la meva última entrada parlava de Tim Burton com a un dels meus directors moderns preferits, és evident que també he de posar a la llista a Wes Anderson i a Spike Jonze (Adaptation, Dónde viven los monstruos o la fantàstica Being John Malckovich), dos directors molt atípics dins del mon cinematogràfic americà els quals tenen una cosa en comú amb Burton, (tot i ser ell el mestre) i és que és un tipus de cinema que agrada o no agrada, així de simple. Són filmografies molt peculiars que sovint no son aptes per a tots els públics.

Jo sóc de la categoria de que són directors que cada vegada que estrenen sóc la primera a veure les seves noves produccions i això és el que m'ha passat amb Moonrise Kingdom la última pel·lícula de Wes Anderson.

Amb set pel·lícules al seu calaix , jo n'he vist cinc (Els Tenebaums, Live Aquatic, Viaje a Darjeeling,Fantastic Mr Fox ) i les que ens ocupa ara , que és Moonrise Kingdom.

Estic convençuda que els actors paguen per poder rodar amb ell perquè de totes les que he vist es destil·la un bon humor i haver-s'ho passat tan bé en el rodatge que en quant els deu cridar no es deuen llegir el guió simplement li deuen dir que si. Actors de la talla d'Angelica Huston, Gene Hackman, Willem Dafoe, Adrien Brody o Bill Murray han repetit en dues o més histories d'aquest director. Per alguna cosa serà!.

Monrise Kingdom, està ambientada en una illa de la costa de Nova Anglaterra a mitjans dels seixanta, i explica la bonica història d'amor de nois noiets inadaptats, ell està en un campament de boy scoutts, i ella viu en el si d'una família que no l'entén. I decideixen escapar-se.

A part del repetidors Bill Murray i Jason Schwartzman, el repartiment el composen: Bruce Willis, Tilda Swinton, Edward Norton, Harvey Keitel i l'estupenda Frances MacDormand... el que deia deuen pagar per treballar amb ell.

Jo sempre entro a la primera en les seves històries però repeteixo que no sempre és fàcil, poden avorrir o fins i tot pensar que són autèntiques astracanades però a mi m'agraden.

Una estètica colorista, uns travellings paral·lels molt característics en Anderson i una simple història que t'enganxa són elements bàsics per poder-la visualitzar.

Puntuació:9/10

SOMBRAS TENEBROSAS

Tim Burton és sense cap mena de dubte un dels meus directors moderns preferits (no em poso amb els clàssics!) .

M'encanta el cinema que fa, els seus personatges, la seva tendresa, i a vegades , molt sovint diria jo, la seva mala llet; la seva estètica, les seves històries, evidentment. És un director que segueixo de sempre i del que hauré vist la seva majoria de filmografia... ara ja estic esperant, compto els dies per a l'estrena de Frankiewinnie, l'esperat llargmetratge d'aquell dolç i preciós curt que va fer sobre el gosset reconvertit en Frankenstein.

Ara torna amb el seu estil més Burtinià, després del fiasco de l'Alicia (opinió personal, of course!), torna la essència més autèntica del director americà, tot i que potser no està a l'alçada de La novia cadáver o l'estupenda Sweeney Todd parlant de les últimes, però si que la mala baba de les seves anteriors pel·lícules també queda reflectida en aquesta.

Sombras tenebrosas és l'adaptació d'una sèrie de televisió que feien als anys 60 a Amèrica , no sé si aquí va arribar , jo recordo La família Monster, amb la meravellosa Yvonne de Carlo fent de Lily, però aquesta no la tinc present. Però coincideixen en que els personatges eren criatures del món del terror...

la historia comença quan Barnabas i els seus pares marxen de Liverpool cap a Amèrica per a fer fortuna. Quan són rics, el jove, rep una maledicció al trencar-li el cor a la bruixa del poble, convertint-lo eternament en un vampir. Però el pitjor és que l'enterra viu i quan unes excavacions dos-cents anys després estan construint una finca, troben la seva caixa i el desenterren.

Barnabas haurà de conviure en un nou món ja no només material sinó que haurà de fer front als descendents de la seva pròpia família i a Angeline, la bruixa que encara està enamorada d'ell.

Johnny Depp, parella de fet de Burton en set o vuit pel·lícules més torna a interpretar de forma magistral totes les neures del propi director, sense sobreactuar, i això que el paper ho permetia força, Depp ens presenta un Barnabas incrèdul al principi però que poc a poc es va adaptant a la seva nova condició i ho fa de la manera més normal possible. La seva família evidentment un poema: començant per el joves de la casa, amb una Chloe Grace Moretz fantàstica (era la filla de Nicolas Cage a Kick-Ass), passant pel cunyat (Johnny Lee Miller), fins i tot la psiquiatra afincada a la casa (estupenda, cada vegada millor Helena Bonham-Carter) i una meravellosa matriarca interpretada per Michelle Pfeiffer (ja ho sé, ja ho sé, no sóc gens objectiva), que està simplement genial. La que em va sorprendre molt agradablement, però va ser Eva Green , una guapíssima bruixa que vol fer-li la vida impossible a Depp al llarg dels segles.

Probablement ja només la trobareu en Dvd, però recupereu-la, sobretot els burtinians!. No és la millor, és cert, però disfrutes de moment realment bons.

Puntuació: 8/10

LOS JUEGOS DEL HAMBRE

Jenniffer Lawrence em va sorprendre molt en el seu paper de Winter's bone, la cinta tornava a reflectir una Amèrica profunda i tètrica que ja ens demostra una altra cinta que he comentat recentment: Matha Marcy May Marlene.

Ara protagonitza aquesta cinta més aviat futurista però el seu paper no dista gaire del que va interpretar a l'altra pel·lícula.

El plantejament de la pel·lícula es tan inquietant com esgarrifós, en un món futur i després d'una guerra que va destruir molta part de l'Amèrica on viuen. Els pobres són molt pobres i els rics són encara més rics i el món marginal està dividit en 12 districtes, en els quals cada any un noi i una noia adolescents han de ser escollits per competir als Jocs de la Gana. Una espècie de Jocs Olímpics per a la classe alta on com a conseqüència d'un càstig del govern aquests nois competeixen en aquest esdeveniment retransmès per a la televisió i en els que han de lluitar entre si fins a la mort on quedi un sol guanyador supervivent.

Lawrence, la jove protagonista de 16 anys no li toca inicialment , sinó a la seva germana però es presta voluntària per què ella no hi hagi d'anar. Poc a poc haurà d'anar realitzant un entrenament intensiu i preparar-se durament per els jocs i intentar arribar al final. La supervivència és dura però serà la dura lluita entre la humanitat o l'amor.

Basada en un best-seller, l'acció és interessant, ben rodada i planificada tot i que una mica menys de metratge també s'hauria agraït!.

No és una història que m'interesses especialment però també he de dir que no em vaig avorrir.

Puntuació:6/10