ENS HA DEIXAT IVAN ZULUETA (ARREBATO)

Fa molts anys vaig fer un curs de cinema. El professor ens va passar una sèrie de pel·lícules perquè comencéssim a endinsar-nos en aquest món. Allà vaig descobrir a grans autors i vaig veure trossos de pel·lícules que han marcat la meva vida.

Però va haver-hi tres cintes especialment que em van deixar molt impactada: La maman et la putain de Jean Eustache, Tras el cristal d'Agustí Villaronga (que fa poc vaig recuperar als Maldà) i Arrebato d' Ivan Zulueta. Les altres dues no les he tornat a veure.

Arrebato és d'aquelles pel·lícules que potser en el moment de veure-la no l'entens, o sí, però que et deixen en un estat de descol·locació total. És la història d'un director de pel·lícules de sèrie B, interpretat per Eusebio Poncela , amb una forta crisi creativa i personal que no supera la ruptura amb la seva xicota (una joveníssima Cecília Roth), rep, un dia unes cintes d'un conegut que filma en super8 i que són molt inquietants.

Cinema... Cinema en el seu més pur estat, Zulueta mitjançant unes inquietants imatges presenta unes escenes plenes de realisme però a la vegada de vampirisme que et fa enganxar a la història d'una manera gaire bé malaltissa. Recordo que vaig passar uns dies molt trasbalsada, és una història que no et deixa indiferent... pel·lícula de culte, filmada en una època en què el cinema espanyol que dominava eren les “espanyolades”, aquest conte de vampirs que t'atrapen amb la càmera,és una preciosa reflexió sobre el cinema, els cinèfils, sobre l'art de narrar, un melodrama sobre les drogues i el seu submón, però també és una història sobre la eternitat i el seu sentit. Una inquietant reflexió sobre el cinema. Espero recuperar-la

Ahir va morir el seu autor: Ivan Zulueta. Potser no gaire conegut però sens dubte un dels noms que ha marcat més en les generacions posteriors dels directors del nostre país.

Em sap greu acabar l'any amb una mort, que ja en són tres però creia important parlar d'aquesta pel·lícula, que ha marcat a qualsevol que l'hagi vist.

Bona entrada d'any a tothom!!!!

AVATAR

Diuen que Avatar havia de revolucionar, novament la història del cinema, si més no aquesta era la intenció de James Cameron, director de Terminator i de Titanic. Diuen que Avatar havia de comportar, a la part més tècnica, tota una revolució.

Ja he dit més d'una vegada que a mi el que m'interessa del cinema són les històries, el que em fan sentir, el que m'expliquen, gaudeixo més amb una petita història plena de sentiment que no pas amb una col·lecció d'efectes especials. I Cameron , dóna això , una col·lecció inacabable d'efectes especials que a vegades maregen una mica.

Però anem per parts. S'ha de reconèixer que la pel·lícula està molt ben feta , ja no només en la qualitat tècnica sinó que malgrat el seu llarg metratge, no és fa pesada, vull dir que està ben dirigida i té bon ritme. De la part dels efectes especials, suposo que pels Oscars s'ho emportarà tot perquè si que és veritat allò que he llegit que l'avatar, o sigui l'alienígena està molt ben fet i quan està costat per costat amb la imatge real dels personatges humans queda molt ben diluït i no és nota gens.

Però ... sempre hi ha un però, no?, malgrat la espectacularitat de certes imatges i seqüències, com per exemple la de les muntanyes flotants, la pel·lícula en quant a història no és més que una barreja de diferents idees d'altres pel·lícules, ja no només de ciència-ficció sinó de pel·lícules en general; hi pots reconèixer Bailando con lobos, Alien, La princesa Mononoke, o fins i tot hi ha el camí “de las baldosas amarillas” de El mago de Oz... la veritat és que aquí Cameron, si hauria pogut lluir una mica més, sembla que ja es va gastar tot el pressupost i les idees en la tècnica i la història és plana, molt plana.

La única alegria de la pel·lícula va ser trobar-me, que no me l'esperava, a Sigourney Weaver, fent de científica que també té el seu Avatar i que se li assembla moltíssim, per cert!

En fi, és una pel·lícula que s'ha de veure en tres dimensions, perquè és molt espectacular en quant a imatges, i... per primera vegada i que no serveixi de precedent... és recomanable no veure-la en versió original i 3D perquè mareja una mica , la veritat... si la veieu en VO aneu a la de dues dimensions.

Puntuació: 5/10

DONDE VIVEN LOS MONSTRUOS

Spike Jonze és un d'aquells directors inclassificables com Wes Anderson. Són directors que tenen una filmografia peculiar i que no sempre és entesa per tothom. Són directors que fan el què volen, creuen en els seus projectes i així ho transmeten a l'espectador. L'altra cosa és que després agradin o convencin. A mi, personalment tant un com l'altre m'agraden, els trobo molt interessants i sempre vaig a veure allò que fa.

Concretament, Jonze que també ha fet de productor i d'actor en diverses pel·lícules i és autor de molts videoclips, és un director amb un curta filmografia però a la vegada intensa. Jo li he vist , quatre cintes, dues que no em van entusiasmar com són Adaptation (El ladrón de orquídeas), amb Meryl Streep, cinta que va obtenir bones crítiques però que a mi no em va convèncer i Tres reyes. En canvi sóc defensora absoluta de Cómo ser John Malkovich que, si he de reconèixer que és una història difícil d'entendre, la vaig trobar molt original.

Ara, ha tornat amb una història aparentment senzilla i per a nens. Però res més lluny de la realitat. Donde viven los monstruos es basa en un llibre molt conegut arreu del món, escrit i dibuixat als anys seixanta per Maurice Sendak. De la part literària, crec que en pot parlar molt millor que jo la meva companya blocaire Kweilan i a ella si vol, li deixo aquesta missió. De la part cinematogràfica, puc dir que en Jonze l'ha tornat a encertar de ple.

Torno a dir que aquesta no és una pel·lícula per a nens, però si que és una història que tracta sobre la infantesa, de la soledat i de la incomprensió que viu Max un nen amb una família desestructurada i que la seva única manera d'evadir-se de la realitat en què viu és fer un viatge imaginari a un país on viuen uns monstres , i en el qual ell serà el rei. En aquest viatge catàrtic , Max descobrirà la cruesa de la realitat en que viu i de que no sempre hem de fer allò que volem sinó que també hem d'escoltar i entendre als altres.

A mi, la pel·lícula a nivell de contingut em va interessar, crec que és un bon tema per reflexionar i pensar en la infantesa i en tot el que comporta. A nivell de forma, em va sembla una cinta visualment bonica, els personatges estan tractats d'una forma molt tendre i els “monstres” de la factoria d'en Jim Henson són... són realment preciosos, tenen una expressivitat, una sensibilitat, ja no només en els gestos sinó també en l'expressió de les seves cares, cada un d'ells tenen una personalitat pròpia, perquè els seus personatges ho requereixen i també perquè estan tan ben fets que a vegades t'oblides que no són humans.

En Max Record que fa del protagonista és tota una troballa, nen sensible però a la vegada egoista reflecteix perfectament la infantesa i de com a vegades pot ser-ne de cruel , però també demostra que un cop es descobreix a si mateix, l'únic que vol és tornar amb la mare.

I és evident que qui sobresurt per sobre de tots és Catherine Keener, actriu que ja havia treballat amb el director i que com a bona actriu d'ofici que és només es deixa veure en treballs independents rebutjant papers massa comercials que poden fer desprestigiar la seva carrera. Aquí, fent de mare, la seves mirades i la seva tendresa cap al seu fill valen molta part de la cinta.

Puntuació: 9/10

NO ÉS UNA MIRADA QUALSEVOL

Moltes actrius i actors al llarg de la història de la televisió han fet anuncis. Crec que es podria fer una tesi doctoral de qui ha fet anuncis des dels inicis d'aquest mitjà de comunicació. Es probable que qui s'emporti el primer premi siguin els cotxes i les colònies, no??

De fet, Lancome és una de les firmes que sempre han apostat per grans actrius, començant per la meravellosa Isabella Rossellini, que va ser la inspiració durant molt de temps, amb un contracte impressionant, passant per Anne Hathaway, Clive Owen o l'espanyola Ines Sastre.

No analitzaré els anuncis per què no m'interessen gaire, però si que feia temps que no hi havia un anunci que cridava tant la meva atenció. I és que quan Kate Winslet apareix en l'últim anunci d'aquesta firma comercial em quedo enganxada a la pantalla. Podríeu preguntar-me quin anunci és i no us sabria respondre, (ara ja sí, ja sé que anuncien!!), però amb el què em vaig enganxar des del primer moment va ser amb la mirada.

Sempre m'han agradat les mirades, en un dels meus primers comentaris, vaig fer una crida general a quina era la mirada que més us havia frapat de la història del cinema, jo sempre he dit que la més impactant per a mi va ser la que Debra Winger i Shirley MacLaine és feien a l'última escena de La fuerza del cariño, però la que Winslet fa en aquest anunci , crec que la supera... hi ha una tendresa i una sensibilitat que em fan posar els pèls de punta... si no l'heu vist , fixeu-vos bé amb aquesta mirada... una autèntica petita joia.

ENS HA DEIXAT BRITTANY MURPHY

Ahir a l'edat de 32 anys (diuen que d'un atac el cor) ens va deixar Brittany Murphy, una d'aquestes actrius que es van donar a conèixer fent comedietes com Recien casados, Clueless,o que havia participat en moltes sèries de televisió però que ja havia començat a fer coses interessants com Inocencia interrumpida, 8 millas, posant la veu a un dels pingüins a Happy feet o Sin City...

No sé si hauria arribat a ser una bona actriu, o si encara havia d'arribar el paper de la seva vida. Però això ja no ho sabrem.

Creia que trigaria una mica més a fer un comentari sobre algun altre actor o actriu que ens hagués deixat.

En fi, van dos de tres...

ENS HA DEIXAT JENNIFER JONES

Reconec que no sabia que encara visqués Jennifer Jones. Ahir va morir als 90 anys.

Actriu molt coneguda durant els quaranta - cinquanta de l'època daurada de Hollywood, sempre he pensat que Jones, si va fer les pel·lícules que va fer, va ser pel simple fet de que es va casar amb el productor més important de l'època:(i gaire bé de tots els temps!) David O. Selznick, que en el darrer comentari parlàvem d'ell per què va ser el productor de Lo que el viento se llevó, però no pas per què fos una actriu brillant. Era força normaleta però va tenir la fortuna de poder treballar amb els grans directors del moment: Minnelli, Lubitch, Wyler Houston, de Sica...

I és clar, també va poder treballar en grans pel·lícules com per exemple, Madame Bovary, La colina del adiós, empalagosa historia d'amor amb William Holden , que a mi em va encantar, i que té una música preciosa... o a Canción de Bernadette on feia de l'angelical noieta francesa que va veure a la verge, el paper que li va fer aconseguir el seu únic Oscar de les tres nominacions que va tenir. També va aparèixer en grans títols com Jenni amb Joseph Cotten o Adiós a las armas, la segona versió que va interpretar juntament amb Rock Hudson, o Estación Termini amb la qual va compartir pantalla amb un joveníssim Richard Breymer que anys més tard seria l'inoblidable Tony a West Side Story. Però segurament serà recordada per el seu paper de Perla Chavez, i la seva turmentosa relació amb Gregory Peck a la fantàstica Duelo al sol, i en la seva última aparició fent de parella de Fred Astaire a El coloso en llamas una de les últimes superproduccions de catàstrofes dels anys setanta.

Repassant la seva història, he descobert que al 1981 va comprar els drets de La fuerza del cariño amb la intenció d'interpretar-la però finalment ho va fer la magnífica Shirley MacLaine.

Ha mort una de les últimes clàssiques que ens queden...En fi, la primera de tres???

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ ESTÀ D'ANIVERSARI

Podríem dir que Lo que el viento se llevó és una de les pel·lícules mítiques de la història juntament amb Casablanca o Ciudadano Kane??? Jo diria que sí. Potser n'hi ha d'altres segur, però Lo que el viento se llevó té tots els ingredients per ser-ho.

Basada en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Mitchell, on l'autora va copsar els seus coneixements sobre la guerra de Succesió americana barrejant la seva pròpia experiència amb turmentoses relacions d'una parella d'Atlanta, que s'ha convertit en una obra mestra de la literatura universal.

Però centrem-nos en la pel·lícula. Ja des dels inicis de la superproducció la pel·lícula tenia tots els ingredients per arribar a ser mítica. Aquí us deixo algunes curiositats:

• El productor David O'Selznick va comprar els drets de la novel·la a l'any 36. La pel·lícula no es va estrenar fins el 15 de desembre del 1939. Ahir va fer 70 anys.

• Moltíssimes actrius de l'època van voler ser Scarlett O'hara, algunes van fer veritables ximpleries per aconseguir el paper. Algun exemple: Joan Bennet, Bette Davis , Katherine Hepburn, Joan Crawford, Lana Turner, Susan Hayward. La qui va estar més a prop d'aconseguir el paper va ser Paulette Goddard, però la seva relació amb Charles Chaplin la van allunyar del projecte. El germà de O'Selznick, Marion, li va dir un dia: “He trobat la teva Scarlett!” i li va presentar a una jove anglesa anomenada Vivien Leigh. Algú veu alguna altra actriu en el paper? Jo no. (Hi ha un documental tan extens com la pel·lícula en el què es veuen moltes tomes de les proves que es van fer aquestes grans actrius)

• La cinta va guanyar 10 Oscars dels 15 als quals estava nominada. Hattie McDaniel va ser la primera actriu de color en aconseguir l'estatueta

• Tres directors van estar implicats en el rodatge de la pel·lícula: Sam Wood, Victor Fleming (que és l'únic que va sortir en els crèdits) i George Cukor que havia de ser l'oficial però que les males llengües diuen que Clark Gable el va fer fora per què era gai

• El famós incendi d'Atlanta, va ser la primera escena que es va rodar sense encara tenir a Vivien Leigh de protagonista, (les escenes eren rodades per substitutes) i els decorats que es van cremar eren d'altres pel·lícules entre les quals hi havia King Kong.

• Clark Gable sempre va dir que el personatge que més odiava de la seva carrera era el de Rhett Butler

• Joan Fontaine va dir quan li van fer el casting per a fer de Melania que aquell era un paper que li aniria molt bé a la “bleda” de la seva germana (sempre s'han odiat), el director li va fer cas i ha estat el paper més important en la carrera de Olivia de Havilland

• La filla de Gable i Leigh havia de ser una joveníssima Liz Taylor però el seu pare no va voler

• En el pla seqüència dels ferits a l'estació, hi ha més de 250.000 figurants, evidentment la gran majoria són ninots, només els de les primeres files són actors reals...

En fi, podríem dir moltes més coses però com va dir la Scarlett: “Ya pensaré en ello mañana”.

(Dedicat a la meva amiga Lucha)

MERAVELLOSA DESCOBERTA!!!

Ahir vaig fer una meravellosa descoberta gràcies a l'eloy (leolo). Ja li he donat les gràcies personalment perquè per a mi ha estat un xoc trobar-me amb unes fotos tan impactants, i això que tinc molts llibres de la Ingrid i un recopilatori de fotos extens. I moltes d'aquestes no les que no havia vist mai!!! A més he trobat un bloc integrament dedicat a ella!!!

No tinc paraules, us deixo amb algunes d'elles!!!

PLANET 51

Planet 51 és una pel·lícula d'animació que té la peculiaritat d'estar feta per un equip d'espanyols tot i que té la pinta de ser una pel·lícula típica americana.

Però, també es pot dir que no tenen res a envejar a les pel·lícules d'animació d'aquell país, com les de Disney o les de Pixar, perquè realment sembla que hagin sortit d'aquelles factories.

No analitzaré els aspectes tècnics , perquè no hi entenc, el que si que puc dir que a nivell de forma em va semblar una molt bona pel·lícula, visualment agradable i amb uns personatges molt ben dibuixats .

A nivell de contingut és una altra cosa, la cinta em va semblar molt desigual tot i que al principi del metratge prometia. El plantejament inicial és força divertit. Un astronauta mooolt americà, guapo, ros, fornit i amb la bandera americana, aterra al que serà un descobriment per al món.... i és troba en un planeta a on sembla que hagi estat transportat als anys cinquanta: la única diferència és que són al.lienígenes; el problema és que els habitants d'aquest planeta consideren l'extraterrestre a l'humà. El guió és fluix i tòpic però el que si és d'agrair a la pel·lícula és que està plena de referències cinematogràfiques que si t'hi fixes bé, disfrutes molt. Per exemple, només començar ja et trobes a la mateixa plaça de Regreso al futuro, amb el rellotge i tot!, o tota l'estètica del personatges i del què els envolta, clarament una referència a les pel·lícules dels anys cinquanta, i l'observatori em va recordar molt a escenes de Rebelde sin causa; als experiments que li feien a l'ET o fins i tot canten i ballen a l'estil de Grease. I com ha recordat la Marta, el preciós homenatge a Cantando bajo la lluvia!!!!

I el més divertit de tots són els personatges d'animals, que un recorda a l'alien de El octavo pasajero , o el robot de l'astronauta que és clarament una còpia (feta amb gràcia, això si!) del Wall-e.

Però com deia al principi, el guió és molt fluixet i això fa que a mida que passi el metratge et vagis avorrint i perdis l'interès per la història.

Això no vol dir que no sigui una bona alternativa per anar en família durant les festes de Nadal, eh!, s'ha de reconèixer el bon treball que han fet aquest equips d'espanyols “que han aterrat” a Hollywood!.

Puntuació: 6/10

2012

Perquè vaig anar a veure 2012, us estareu preguntant molts de vosaltres???

Intentaré donar-vos algunes raons que no teniu per què creure-us:

Primera: des de que vaig al cinema, d'això ja fa moooolts anys.... sempre tinc ganes cada 6 o 7 mesos anar a veure una pel·lícula que jo anomeno de les “cops de puny!” potser algú altre en diria de crispetes, no vol dir que no en vegi més sovint però aquest tipus de gènere catastrofista no m'interessa en absolut malgrat això, de tant en tant el vaig a veure.

Segona: sempre tinc l'esperança que anar a veure una pel·lícula d'aquestes signifiqui tornar a veure una espècie de Terremoto, El coloso en llamas.... tornar a veure aquell cinema dels anys 70!!! però totes les esperances s'esvaïxen....

Tercera: és evident, que aquests tipus de pel·lícules només es poden veure en pantalla gran per l'espectacularitat de les seves imatges, a la televisió perden tot el seu “poc encant” que poden tenir!

Quarta: John Cusack i Thandie Newton???? dos atractius protagonistes a més de ser dos grandíssims actors la feien.... per què no hi havia d'anar ?.... si ells la feien jo la podia veure, no? Es mereixien un vot de confiança... però és clar! no comptava en que a vegades han de treballar i guanyar-se les garrofes i fer autèntiques ximpleries com aquesta... i és una llàstima perquè això és una creu per a les seves filmografies

No sé si us he convençut... avui no és tampoc la meva intenció però en fi, el seu llarg metratge salvat només en part per els seus primers 30 minuts i la espectacularitat d'efectes digitals, especials i el que tota màquina pot fer no ajuden a que la pel·lícula repeteixi el mateix cànon durant els 200 i pico minuts que dura.... us he de confessar que em vaig adormir durant una estona i això que el soroll que feia era brutal!!!

Puntuació: 2/10

AVUI FEM DOS ANYS!!!!!!!!!!!!

Avui aquest modest bloc fa dos anys!!!!

Ja ho vaig dir l'any passat, la idea va sorgir d'unes boges amigues meves (Yoli, Isabel, Sisuca, Amparo, Marga i Margenat) que m'estimo amb bogeria!!!! i que poc es pensaven que això funcionés tan bé!!

I és que aquest bloc només m'ha donat alegries, conèixer a gent fantàstica, que dia a dia, i comentari a comentari aneu fent créixer aquesta pàgina, escriure sobre la meva passió com és el cinema i a més que la gent em llegeixi i m'escrigui, és una satisfacció tan gran que només fa que animar-me a mi a continuar....

Només una tristesa, la desaparició en part del bloc en el què vaig perdre molts comentaris, però amb els vostres ànims només vaig tenir una possible sortida: continuar!!!

Moltes gràcies a tothom, i felicitats per a tots i totes per què un dia com avui ens hem de felicitar entre tots!!!

I a per el tercer!!!!!!!!!!!!!

I ara fem volar la imaginació i imaginem-nos que la meravellosa Marilyn ens la canta a tots nosaltres!!!!

POSTALES DESDE EL FILO

Acabo de recuperar Postales desde el filo, intens però fallit drama de Mike Nichols sobre la novel·la escrita per Carrie Fisher... si, si , la princesa Leia de La Guerra de las galaxias, que va escriure sobre la seva relació amb la seva mare, l'estupenda Debbie Reynolds. La Kathy de Cantando bajo la lluvia, està encara en actiu, una de les últimes aparicions In & Out fent de mare de Kevin Kline.

Ningú posa en dubte que Shirley MacLaine és una actriu de caràcter, sempre ho ha sigut i ara per ara segueix sent una de les grans, per això encara m'ha sobtat més (agradablement) tornar-la a veure amb un paper similar al que ja feia a La fuerza del cariño amb Debra Winger (una altra de les meves debilitats). Aquí fa de Debbie Reynolds, (errada meva, que no ho recordava!!!) fent de la mare de Carrie, interpretada per Meryl Streep!!!!

La pel·lícula, ja ho he dit abans no té cap interès, entre altres coses perquè el què explica Carrie Fisher ho han passat la majoria dels fills/actors de grans celebritats de Hollywood (i si no que preguntin a la filla de Joan Crawford, de Bette Davis, de Lana Turner o tants d'altres!) i no explica res de nou.

L'interès de la pel·lícula recau en veure a la parella protagonista ,un duel interpretatiu de titans entre MacLaine i Streep on en totes les seqüències en què surten elles dues (massa poques per al meu gust) fan pujar el nivell de la cinta al màxim nivell. La pel·lícula és totalment plana tot i que cal dir que el final amb la descàrrega d'adrenalina de la Streep cantant la cançó country millora una mica.

M'ha agradat recuperar-la, entre d'altres coses perquè ara per ara, cada vegada que veig i recupero una pel·lícula de la Streep em consolida més la meva teoria de que és una de les millors actrius de tots els temps (sinó la que més) i si a més està acompanyada d'excel·lents actors com Gene Hackman, Dennis Quaid, Richard Dreyfus i Annette Benning, que està molt joveneta, encara més.

Però repeteixo, Nicholls hauria pogut exprimir molt més el duel entre les dues actrius, com ja va fer James L. Brooks a La fuerza del cariño.

En fi, si un dia la passen per la televisió , esteu a casa avorrits i estirats al sofà amb la manteta, veieu-la , passa bé.

CELDA 211

Malamadre serà un d'aquells personatges que es recordaran durant molt de temps, i és que el treball que fa Luis Tosar és implacable.

Tosar és un d'aquells actors camaleònics que sembla que sorgeixin del no-res i que amb una trajectòria professional molt interessant , arriba un moment en que es troben en un paper que segur serà recordat de per vida i això que ja quan va fer de marit de Laia Marull a Te doy mis ojos ja estava increïble.

Celda 211 té una bona construcció de guió. L'inici és molt interessant i he de reconèixer que enganxa tota la trama de la pel·lícula i això que és un tema que a mi no m'agrada gaire, el tema de presons. Suposo que com jo , heu pensat sobretot en Brubaker , la pel·lícula protagonitzada per Robert Redford. En aquesta cinta, un jove funcionari de presons, un correcte Alberto Ammann, decideix un dia abans d'incorporar-se al lloc de treball anar a la presó per veure com és i allà es trobarà immers en un motí que lidera Malamadre, un dels presos més perillosos. Els seus companys no el poden treure d'allà i haurà de convertir-se en un d'ells.

Daniel Monzón és un tipus curiós. Jo el recordo fa molts anys com a crític de cinema, i era de lo més pedant que havia sentit mai, és cert que entén de cinema, i molt, però em posava molt nerviosa quan el sentia parlar. Quan vaig descobrir que es passava a la direcció amb El corazón del guerrero amb Joel Joan (un altre dels meus actors preferits... sarcasme!), vaig pensar que hauria d'aguantar les crítiques dels crítics i estaria bé saber com ho encaixaria...

La seva filmografia, amb només quatre pel·lícules, ha demostrat ser un correcte director que m'ha sorprès, sobretot amb aquesta última cinta.

Però tornem a la pel·lícula i més concretament als personatges. Tots estan molt bé, sobretot en Tosar, però també hauríem de recordar la presència d'un Antonio Resines que fa tal paper que si te'l trobessis de cara li donaries un bon cop de puny, i Marta Etura que no tenint un extens paper el seu personatge és el desencadenant del final de la pel·lícula.

Celda 211 és una pel·lícula que està per sobre de la mitjana de les que tenim actualment en cartellera, una bona història, una bona direcció i una bona interpretació fan que decideixis finalment anar-la a veure.

Puntuació: 8/10

LAUREN BACALL REP L'OSCAR HONORÍFIC

Comencem el camí cap als Oscar 2010...

I va ser el passat dissabte, en un sopar que podríem dir informal, tenint en compte el show que monten quan fan la cerimònia central, que aquest proper any es celebrarà el 7 de març.

El sopar “informal” va celebrar-se per retre homenatge a tres personalitats de la indústria cinematogràfica que se'ls hi va concedir el premi honorífic per tota una carrera.

Potser per alguns és l'Oscar de l'oblit o de consolació, aquell que es dóna als membres del món del cinema que no l'han rebut quan potser se'l mereixien. En tot cas recordem que ni Fritz Lang, Krzysztof Kieslowsky, Andreri Tarkovsky, Vittorio de Sica, François Truffaut, Peter Sellers, Barbara Stanwick, Tony Curtis, Rock Hudson, Vincent Price, Lon Chaney,Gene Tierney i me'n deixo a uns quants més no l'han rebut mai... en canvi Orson Welles, Alfred Hitchcock, Cary Grant, Federico Fellini, Charles Chaplin si que va rebre un d'honorífic.

Aquest passat dissabte dia 15, el van rebre: el director de fotografia Gordon Willis, que ha treballat amb Allen, Coppola o Pakula; al gran productor de sèrie B, Roger Corman i el tercer entregat per Angelica Huston que li va donar a una més que emocionada Lauren Bacall.

Us deixo les seves paraules perquè són prou divertides: “Als 19 anys vaig ser escollida per Howard Hawks per treballar en una pel·lícula en que hi treballava un home anomenat Humphrey Bogart. No em vaig entusiasmar gaire quan ho vaig saber. Vaig pensar: aquests dos junts?Déu, això no és per a mi. Llavors Hawks em va dir: Bé, potser és Cary Grant i llavors vaig pensar: Uau!! això canvia les coses. Però va acabant ser en Bogart i aquesta va ser la meva gran sort; per què no només era un gran actor, sinó que també era un home extraordinari. Ell em va canviar la vida.”

KATYN

Diuen que el temps ho cura tot, però no sempre és veritat. I aquesta pel·lícula és un clar exemple de que a vegades el temps encara pot fer més mal.

Katyn és la esgarrifadora història de la massacre comesa al bosc de Katyn, l'execució en massa, d'entre 15.000 i 22.000 militars polacs, molts d'ells oficials i presoners de guerra per part de l'exèrcit rus durant la primavera del 1940 a la Segona Guerra Mundial.

La descoberta de les foses comuns per part de l'exèrcit alemany va comportar una ruptura de les relacions entre els governs polac i rus i la massacre va ser utilitzada pels nazis per culpabilitzar al govern de Stalin.

No va ser fins als anys 90, (mig segle després!!!) que l'estat rus va reconèixer el fet.

Andrzej Wajda, un dels més importants i interessants directors de Polònia, ens recorda ara aquest fet, amb una cinta que va estar nominada als Oscars de l'any passat i on ens demostra amb el seu bon ofici no només el record d'un fet impactant com a part de la història del seu país sinó també com a part de la seva pròpia història, el seu pare va ser un dels oficials assassinats.

Amb una sòbria direcció, amb uns personatges molt continguts i unes més que correctes interpretacions, sense caure mai en el dramatisme, amb més d'unes seqüències que et fan glaçar la sang i escenes molt brillants que freguen el documental, el director arribar a un final, que malgrat ser conegut... o més aviat molt desconegut fins fa molt poc, ens faci reaccionar com si ens haguessin acabat de donar un cop de puny a l'estómac.

Com diu el meu amic blocaire jordicine, i recullo les seves paraules amb el seu permís: “ Un final, per a mi, dels més durs de la història. Crec que s'ha de veure només per què sigui per rebre una interessant classe d'història”. I estic totalment d'acord!.

Puntuació: 8/10

SIEMPRE A TU LADO

Lasse Hallström ens té acostumats a una de freda i a una de calenta.

No és un director especialment interessant per a mi, però reconec que algunes de les seves pel·lícules m'han agradat força.

Querido intruso , la vaig trobar una comèdia deliciosa, impactant l'estrena de Leonardo Di Caprio a ¿A quién ama Gilbert Grape?, una més que interessant Atando cabos i tant Las normas de la casa de la sidra (amb un merescudíssim Oscar per Michael Caine) com Chocolat, em van semblar propostes molt bones.

Crec que va relliscar amb Algo de que hablar (malgrat una meravellosa Kyra Sedwick, que es menjava a la Roberts) o La gran estafa que em semblaven guions molt interessants però que no estaven gens ben resolts.

Ara amb aquesta empalagosa i nyonya història , en què torna a repetir amb Richard Gere, l'ha ben pifiat. I és que la direcció de la pel·lícula no s'aguanta per enlloc i això que la història, basada en un fet real , prometia molt!.

Ja sabeu que no puc evitar no veure una pel·lícula on surt un animaló, especialment un gos, i jo tota il·lusionada vaig anar al cinema a veure la història real de Hachiko un gos japonès de la raça Akita, una raça distingida i senyorial, que va viure als anys 20 i que quan el seu amo va morir , ell anava a esperar-lo a l'estació cada dia...el va sobreviure més de 10 anys. Com a recompensa a la seva fidelitat , aquest gos té un monument davant on esperava al seu amo a la ciutat japonesa.

La pel·lícula és un cant a l'amistat i a la fidelitat que els gossos tenen envers als seus amos, i en aquest sentit la cinta està bé, de fet el millor és el gos!!, perquè tant en Gere com la Joan Allen, que fa de la seva dona estan patètics.

Hallström es recrea en certes seqüències que es podria estalviar i deixa que la llàgrima fàcil sigui el fil conductor de la pel·lícula i això és quelcom que no aguanto dels directors, és poden explicar històries sensibles sense haver de fer plorar a l'espectador.

En fi, només pels qui us agraden els gossos, aquest és una monada!, i us la recomano que la veieu a casa, ben tapadets amb una manteta quan surti en dvd, ara no us gasteu els diners!

Puntuació: 3/10 i pel gos!!!

LA GENIALITAT D'UN GENI

Acabo d'arribar de Can Rajoler, un centre cívic de Parets una població propera a la meva.

Acabo de veure, una projecció de cinema com la dels vells temps. Cinema mut amb música en directe. Simplement una meravella per a qualsevol cinèfil amb unes ganes tremendes de veure bon cinema i escoltar bona música.

Una banda sonora composta especialment per a la pel·lícula, El maquinista de la general, per Guerassim Voronkov i interpretada pel grup Shine, especialitzada en hot jazz i swing. Un espectacle únic, elegant i ple de ritme que ha fet gaudir a tota l'audiència.

I què podríem dir de la pel·lícula? La història ben senzilla, Johnnie (Keaton) és rebutjat per allistar-se a la guerra de successió perquè creuen que servirà millor fent de maquinista. Enamorat d'Annabel, ella el rebutja per no ser un soldat i decideix marxar. Un any després quan la xicota és segrestada pels ianquis, en Johnnie treu tot el seu valor per salvar-la.

És una de les millors pel·lícules del cinema mut, amb un ritme trepidant ple de travellings, on Buster Keaton dirigeix una història plena d'humor i de situacions divertides, entre cabrioles i equilibris. Amb una meravellosa fotografia i una planificació de guió a on no hi falta cap detall, aconsegueix crear una història plena d'emoció i de poesia.

El que he dit al principi tot una petit luxe per als qui ens agrada el bon cinema!

JIM JARMUSCH I/O TERRY GILLIAN

Són dos directors ben diferents però amb peculiaritats similars. La més significativa és que tots dos no són comercials, tenen un públic molt específic, i tant en Gillian com en Jarmusch sinó entres en el seu món ,reconec que a vegades costa de digerir.

Però anem per parts per què he vist les darreres pel·lícules d'ambdós i les dues amb el seu estil diferent, me'n agradat força.

LOS LÍMITES DEL CONTROL

Aquesta pel·lícula està ambientada en espectaculars i variats paisatges de l'Espanya actual, alguns són urbans i d'altres són paisatges desèrtics, i ens explica la història d'un misteriós personatge que va fent el viatge completament sol però que al llarg del camí anirà trobant a d'altres tan peculiars com ell. Anirà fent activitats totalment fora de la llei i amb un objectiu final que no descobrirà a ningú.

Jarmusch, que és un director a tenir molt en compte, demostra una vegada més una història estranya i hipnòtica i molt suggerent plena de personatges ambigus, com en totes les seves pel·lícules. La pel·lícula té un casting excepcional i molt variat: John Hurt, Bill Murray, Tilda Swinton,Hiam Abbas, Gabriel Garcia Bernal i Luis Tosar que acompanyen a un inquietant Isaach De Bankolé.

Puntuació: 7/10

EL IMAGINARIO DEL DOCTOR PARNASSUS

Terry Gilliam, t'ha d'agradar. Sinó, és un autor que pot carregar massa, el seu potencial imaginatiu és tan brutal que només es pot comparar amb el de Tim Burton, salvant totes les distàncies, és clar!.

A mi m'agrada i el poder de les seves imatges et fan entrar i et captiven de tal manera que durant una estona te'n oblides de tot. El imaginario del doctor Parnassus té a més el “morbo” de veure la última i inacabada actuació de Heath Ledger, que va morir sense poder donar el toc final al personatge de Tony, però que Gillian ha sabut resoldre molt bé amb tres amics de l'actor, Johnny Depp, Collin Farrell i Jude Law.

La pel·lícula, situada a la època actual ,ens explica la història d'un mag que té un show itinerant on el públic té la irresistible oportunitat d'escollir entre la llum o la tristesa de les seves pròpies emocions i tristeses.

És evident que el reclam de la cinta és en Ledger però no podem deixar de banda que el protagonista principal, el doctor, està protagonitzat però un fantàstic Christopher Plummer, l'inoblidable pare Von Trapp de Sonrisas y lágrimas.

Tot un espectacle visual que si voleu veure no ho deixeu de fer a la sala gran perquè a la televisió perdrà molt.

Puntuació:6.5/10

JULIE Y JULIA

Ja ho deia en John Malkovich a Les amistats perilloses, quan trenca definitivament amb la Michelle, “No ho puc evitar!” i li repeteix insistentment fins que ella es posa a plorar incrèdula.

Jo estic igual!!! No ho puc evitar !!! i és que aquesta dona és la meva debilitat i ja sé que no puc ser objectiva però és que és superior a mi!!!.

A cada paper que fa es supera i cada vegada em té més als seus peus, i no em fa vergonya dir-ho ... i és que Meryl Streep és la millor actriu de tots els temps!!!!

A Julie i Julia fa un altre paper d'Oscar, està tan genial que ja només amb la primera seqüència i només amb la seva veu... atenció amb la seva veu, torno a repetir... ja entres de ple a la història.

I a cada seqüència que ella surt , no hi veus res més i això que Stanley Tucci també està perfecte, i l'altra parella protagonista; l'Amy Adams (que ja van coincidir a la magnífica Doubt, i en aquesta no comparteixen cap pla ) i el marit Chris Messina, estan prou bé per fer-li costat.... però és que la Meryl és molta Meryl i ningú li pot fer ombra.

Però parlem de la història i de la pel·lícula. Basada en dues històries reals , la de la gran Julia Child, famosa escriptora-cuinera que va fer una enciclopèdia sobre la cuina francesa pels americans que ja porta la 49a edició!!! i la de Julie Powell una noia de Brooklyn que decideix un dia escriure un bloc explicant les seves peripècies a la cuina fent les 524 receptes del llibre de la Child en un any!!!

Les dues històries es van succeint en el temps , i tot i que estan ben narrades , la cinta hi ha moment en què decau, Nora Ephron no és especialment una gran directora, potser per a mi és millor com a guionista i això és nota, però l'habilitat interpretativa de la Streep fa que salvi totes les seves escenes (especialment la de la ceba) i de passada, la pel·lícula.

I si no us ho creieu mireu els dos videos que us poso a sota. La primera és la Meryl, la segona és l'autèntica Julia Child....no us confongueu!!! són clavades!!! I és que Meryl Streep clava al seu personatge amb la veu, amb les postures....i si us plau veieu la pel·lícula en versió original... és imprescindible!!!

Puntuació: 6 Meryl Streep : 11

RASHOMON

Ahir vam passar Rashomon al Cine Fòrum del Casal Cultural del Mollet.

D'ell havia vist: El ángel ebrio, Vivir, Los siete samurais, Bajos fondos , Trono de sangre, Yojimbo, Sanjuro, potser me'n deixo alguna però el que si confesso és que no havia vist aquesta representativa cinta del mestre Kurosawa.

Després, amb el debat, van sortir molts temes perquè certament que la història malgrat centrar-se en el Segle XII, és un pel·lícula intemporal i que la podríem emmarcar en qualsevol època, fins i tot l'actual.

La història de guió, és ben senzilla, però el què fa que la cinta es transformi en una obra mestra i en un dels referents del cinema mundial és la forma en què està explicada a través de flashbacks aquesta història.

Basada en dos contes escrits per Ryuosuke Akutagawa al 1915. El primer es titula La porta de Rasho, de la que un dels protagonistes principals és la porta de Rashomon, un temple en runes, i on es crea l'atmosfera de discussió moral de la història i la segona es titula En el bosc, en la que explica la història de la dona violada i del marit assassinat. La originalitat de la pel·lícula és com descriu el crim a través dels diferents testimonis.

Kurosawa va trigar molt a poder rodar la cinta per què no tenia diners i li costava molt de trobar-los , a més feia molt poc que havia acabat la Segona Guerra Mundial, (la pel·lícula és del 1950) i el Japó estava sotmes a una pobresa i a una falta de valors morals que queden perfectament reflectits en la cinta, sobre tot el director pretén demostrar una pessimista visió de la condició humana, provocadora d'un món ple de desconfiança i egoisme, en constant redempció, tot i que el final sembla que obre una porta a l'esperança, metàfora final preciosa del peregrí marxant amb el nen i deixant enrrera la porta en runes d'un temple que significa el passat.

La fotografia en blanc i negre de Kazuo Miyagawa és una joia, (és una de les primeres cintes que es van rodar amb llum natural i a on s'utilitzen molts miralls), igual que la banda sonora de Fumio Hayasaka i les genials interpretacions (encara que ara per a nosaltres; hi ha alguna escena que pot ser forçada sobre tot a nivell d'actuació) de tot el repartiment, en especial de l'afligit llenyataire, així com els del trio de protagonistes de la història explicada dels que sobresurt l'actor fetitxe del mestre Kurosawa: el gran Toshiro Mifune amb una interpretació i un ventall impressionant d'emocions i expressions excepcionals, fan d'aquesta cinta una autèntica obra mestra. La sensació amb la que surts un cop veus la pel·lícula és que ningú està descartat de culpa.

Una excel·lent pel·lícula que vaig disfrutar molt , que segur tornaré veure i d'obligada visió!!

NEW YORK, I LOVE YOU

New York, I love you, forma part d'una sèrie de pel·lícules que volen promocionar a grans ciutats. Després de Paris, je t'aime, (i en previsió de rodar també a Rio i a Shangai) aquesta cinta ens intenta de nou, mostrar el caliu humà sota l' asfalt de la gran poma.

Vaig perdre'm la primera (miraré de recuperar-la en dvd), però aquesta no volia deixar-la escapar perquè sempre és un plaer per a mi veure una cinta on surt una de les meves ciutats preferides. I més aquesta en que la ciutat dels gratacels, és un protagonista més.

La pel·lícula segueix el mateix esquema de la primera: està dividida en diversos episodis, dirigits per diversos directors i interpretats per molts actors prou coneguts com per què també sigui un reclam per anar-la a veure.

El tema és l'amor en tots els seus vessants i en episodis de 8 minuts aproximadament es van explicant petites històries. Com a tot, n'hi ha algunes que estan millors que d'altres o t'hi pots sentir més o menys identificat , però en tot cas en cada un d'ells hi pots treure alguna coseta.

M'interessava especialment el dirigit per Natalie Portman (que també surt com a protagonista en un altre dels episodis). No és la primera vegada que dirigeix, ja ho va fer amb Eve, on dirigia a la gran Lauren Bacall!!!, i en aquest curt de la cinta tampoc ho fa gens malament.

La pel·lícula pot caure en algun moment en la “nyonyeria” però si tens el dia tonto, les petites històries d'amor et poden anar caient bé. Jo destacaria, l'episodi de la Portman, el de la Julie Christie, on surt realment preciosa, el d'Orlando Bloom i la Cristina Ricci (força original), el que surt en James Caan, amb una filla un pèl extranya, el de Chris Cooper i Robin Wright (Penn) ella també preciosa però en l'episodi més previsible, i per sobre de tots el protagonitzat per Cloris Leachman , l'entranyable majordoma de El jovencito Frankenstein, que últimament sembla que està treballant molt, i l'Eli Wallach on formen un matrimoni de la tercera edat, que predisposes fa segles que estan junts però que saps que no poden viure l'un sense l'altre.

En definitiva, una cinta tendra, potser una mica cursi, però amb algun que altre moment que t'hi sents identificat i d'altres en què voldries estar en el lloc dels protagonistes.

Puntuació:6/10

ENS HA DEIXAT JOSÉ LUIS LÓPEZ VÁZQUEZ

Crec que no m'equivoco si dic que no es pot entendre el cinema espanyol sense José Luis López Vazquez.

Ha treballat amb tots els actors i actrius importants espanyols i amb els directors més importants del nostre país. I la seva filmografia és tan llarga que seria impossible posar-hi tots els seus títols, i el més difícil encara de saber escollir amb quina pel·lícula quedar-me.

A en López Vázquez potser el recordarem amb títols de l'Espanya de la postguerra, o fent “espanyolades”, però sense cap mena de dubte era d'aquells actors tan flexibles que en una escena et feia riure i a l'altre ja ploraves..

Probablement tinc un trauma d'infantesa per culpa seva i és que un dia vaig veure a la televisió La cabina d'Antonio Mercero... ja poden presumir els directors joves actuals de fer passar por a la gent ... que mirin La cabina i segur que no dormen en una setmana... com jo...

Si m'hagués de quedar amb un títol d'ell... bé, diversos títols d'ell, potser em quedaria amb El verdugo, Placido, La gran familia, La prima Angélica, Patrimonio nacional, La colmena, Viajes con mi tia (dirigit per George Cukor i acompanyant a una extraordinària Maggie Smith) i per sobre d'elles, Mi querida señorita... aqui si que em va impactar...

Em reitero... impossible pensar en el cinema espanyol sense ell.