MELANCHOLIA

Ho he dit moltes vegades i no em cansaré de repetir que no m'agrada Lars von Trier.

Li reconec que és un bon director i que com a un dels creadors del moviment Dogma nascut en terres nòrdiques, el col·loca en la llista dels grans. Però a mi no m'agrada.

El trobo un director prepotent (i algú em podrà dir que s'ho pot creure i això no ho discutiré) però el fet de que una persona que es diu Lars Trier es posi al mig von (i encara que no se la posi en majúscula!) pel fet de fer-se reconèixer com a un burgès o per tenir alguna cosa en comú amb els grans Eric von Stroheim o Josef von Sternberg, em sembla de lo més pedant que pugui existir.

Crec que la primera pel·lícula que vaig veure d'ell va ser Rompiendo las olas i quan tothom deia que era una meravella jo ja no entenia perquè el maltractament de la pobra Emily Watson... després vindria Bailando en la oscuridad, atrevir-se amb un musical ja era arriscat però a sobre tractar al personatge de la Bjork d'aquella manera em va semblar molt impertinent, jo ja m'anava carregant però li vaig donar una altra oportunitat amb Dogville, i tot i que formalment he de reconèixer que em va agradar i que la Patricia Clarkson estava espectacular, la meva paciència es va acabar del tot. Em vaig dir a mi mateixa que no veuria res més d'ell. Troyana va insistir en que veies Melancolia (ja m'havia saltat Els idiotes o Anticrist que ni m'havia atrevit a veure!!) i la vaig veure.

Melancolia és d'aquelles pel·lícules que visualment són boniques si hi entres , és clar! per què el mateix podríem dir de El árbol de la vida, són formes molt personals de fer cinema però la pedanteria del senyor VON Trier va molt més enllà. El retrat d'una noia que no hi toca, com és la fantàstica Kristen Dunst que a mi , aquí, hi ha moments que li donaria una bofetada!!, no em serveixen per poder veure més enllà, ja sé que no sóc gens objectiva, GENS!! però és que es carrega el món... i no em digueu que aquest senyor no té aspiracions de Déu!!.

Jo no sóc contraria a una pel·lícula pessimista ni derrotista de fet sóc una fervent admiradora de les pel·lícules demolidores de Michael Haneke... són tant o més derrotistes i en canvi jo les trobo amb molt més sentit.

En fi, aquesta vegada m'ha sortit més un comentari molt més personal dels que normalment faig...i ja sé que ningú o gaire bé ningú estarà d'acord amb aquesta vegada però amb Lars von Trier són visceralment negativa.

Puntuació: 2/10 per alguna escena i per la Dunst

CANINO

Un tipus de cinema que m'interessa especialment des de fa temps és el que dirigeix Michael Haneke... cinema punyent, cru, sense cap contemplació , va directe com un cop de puny a l'estómac, no té pietat de l'espectador i no només això sinó que a més et deixa sempre amb el final obert en el qual ets tu qui has de treure les teves pròpies conclusions quan acabes de veure la pel·lícula.

Canino és d'aquest tipus de pel·lícules. El trasbals és tan fort quan acabés de veure la cinta que quan surts del cinema no reacciones fins que passa una bona estona, costa de pair.

La historia ja és estranya en el seu inici, et mostra a una família: una mare i els tres fills, ja adults, que viuen en una mansió a les afores d'una ciutat. El pare és l'únic que surt a l'exterior. Hi ha una tanca tan alta al voltant de la casa que no els permet ni sortir ni escapar-se. Estan sent educats i entrenats amb uns mètodes en què els pares creen un estil de vida rígid quasi robòtic, no hi ha cap influència de l'exterior,un vocabulari totalment diferent. Un exemple d'aquest lèxic és que quan veuen passar un avió creuen que és una joguina o que el mar és un tipus de cadira folrada de cuir.... No tenen noms però són cultes. La única persona amb nom és Christina, que treballa a la fàbrica del pare i que se li permet entrar a la casa només per satisfer les necessitats sexuals del fill. El dia que li regala una diadema a una de les filles comença el canvi...

És una pel·lícula en aparença senzilla de format però complexa en argument, pocs decorats, pocs personatges que són insensibles a qualsevol reacció, hi ha moments realment surrealistes (el ball de la filla) on demostren que no tenen sentiments ni emocions i la càmera els tracta de la mateixa manera, manca d'enquadrament de plànols, silenci (absència total de banda sonora),... no hi ha dramatisme però a la vegada el director crea tal atmosfera que et fa tancar els ulls de la pantalla perquè no vols veure el què passa...

El títol de la pel·lícula és un dels més encertats que he vist últimament però només pots entendre el seu significat si la veus.

Pel·lícula duríssima però altament recomanable, en Jordicine ja ho deia en els seu comentari, la recordarem tant com ho fem encara amb Déjame entrar.

Puntuació: 9/10

LA CINTA BLANCA

Tinc varies pel·lícules per comentar però ahir vaig veure La cinta blanca de Michael Haneke i encara estic en estat de shock.

La meva debilitat per aquest director austríac va en augment, tot i que anar a veure una pel·lícula seva és sinònim de passar-m'ho malament. Les seves històries no són gens fàcils de veure, gens... al contrari, són difícils, dures i fins i tot cruels i mai et deixen indiferents, pel·lícules com La pianista, El tiempo del lobo o Funny games són històries colpidores que t'arriben com un cop de puny enmig de l'estómac i que al cap d'una setmana encara et fa mal.

La cinta blanca no és l'excepció. La història d'un poble al nord d'Alemanya al 1913, i una sèrie d'aconteixements estranys que succeeixen fan que poc a poc, el caràcter de la població vagi canviant...

Haneke és un director molt intel·ligent, et passa a tu la pilota per què pensis què els ha passat als personatges, no t'ho explica tot, no saps que ha passat amb ells, ni on està l'inici de la maldat, fa que siguis tu com espectador qui hagi de decidir-ho i això angoixa molt més. Que la història passi prèvia a la Primera Guerra Mundial no és una casualitat, Haneke intenta explicar que una cadena de fets poden fer molt de mal i comportar fins i tot una guerra.

He llegit en diversos llocs que aquesta petita població i el què passa és la llavor del nazisme, no ho sé, però és plena de personatges autoritaris que tenen el poder i el coneixement i són cruels i dolents amb els seus; d'una societat endogàmica, classista, masclista... on la dona és un ésser totalment submís, que no pot fer res; on els rics són els què manen i els pobres no tenen res a fer, només poden perdre...

Amb un blanc i negre preciós i necessari, Haneke fa un homenatge a grans directors com Dreyer o Bergman, on la càmera unes vegades mòbil (on el director et fa participar de l'escena) i d'altres vegades, immòbil, on la càmera quieta,et fa esperar i llavors un so et fa imaginar què és el que està passant, fan que la teva angoixa vagi en augment i que alguns dels personatges, la degradació d'altres, van fent que l'ànim de l'espectador és posi nerviós i odii als torturadors... llavors és quan penses que si, que la maldat existeix.

Però.... hi ha esperança? Potser si... encarnat en el nen que rescata, cuida i regala un ocellet al seu pare, però aquesta tendresa és prèvia, qui sap si quan se'n doni compte de com és la societat que l'envolta i sobre tot com és el seu pare, no farà seguir els passos dels seus germans.....

Hi ha escenes colpidores: la del riu quan el fill dels barons toca la flauta, cinc minuts de silenci que van augmentant poc a poc la teva desesperació i que en realitat vols fer el mateix que fan els personatges; la de la sortida del camperol quan se l'emporten, el discurs de la baronessa... en podria dir moltes més...

Sens dubte Haneke sap dirigir, sap explicar històries, et fa posar molt nerviós però també et fa reflexionar... no és una pel·lícula apta per tothom, ho reconec, però hauria de ser d'obligatòria visió.

(Per cert! vam coincidir al cinema amb en Roger, La llanterna màgica, a veure que en diu ell!)

Puntuació: 9/10 ( i és un 9 molt llarg!)

MICHAEL HANEKE VERSUS LARS VON TRIER

Ahir es va donar a conèixer el palmarès del Festival de cinema de Cannes en la seva 62ena edició. La Palma d’or se la va emportar Michael Haneke per la seva devastadora El lazo blanco. El més escèptics podrien pensar que hi ha hagut alguna cosa estranya ja que Isabelle Huppert era la presidenta del jurat (ambdós van treballar junts a La pianista), però sense haver vist la pel·lícula jo ja dono el meu vot de confiança per ella.

Molta gent podria posar en el mateix sac a aquests dos directors: són controvertits, recargolats, el seu cinema no és gens fàcil de veure, i a vegades d’entendre, ambdós directors, qualsevol cosa que facin , qualsevol història que t’expliquin són cops de puny al ventre i ben donats, però jo personalment trobo grans diferències, i sobretot una de ben clara: a Michael Haneke, l’admiro, a Lars Von Trier l’odio.

D’ambdós directors he vist tres pel.lícules. De Von Trier: Rompiendo las olas (on encara no entenc el que significaven aquelles postaletes de postes de sol que posava entre part i part), Bailando en la oscuridad (on la Bjorg té un paper tan soso i tonto que em venien ganes de fer de Mia Farrow i entrar a la pantalla i donar-li un parell de bufetades), i Dogville (on la forma era molt interessant però el contingut intolerable!!)... i allà ja vaig dir prou, que ja no veuria cap altre pel·lícula d’aquest senyor, que semblava talment que m’estava prenent el pèl, creient-se un deu i amb la possessió de la veritat, tan misògen que no es pot suportar...

De Haneke he vist Funny games (impressionant!!), La pianista ( recordo que la vaig veure al Festival de San Sebastian, i en un moment determinat de la projecció, van encendre els llums, tothom es preguntava que havia passat i un de la organització va sortir dient que un periodista s’havia marejat de la impressió!!!) i El tiempo del lobo (que encara ara quan hi penso se’m remou tot l’estómac).

Michael Haneke té l’habilitat de posar-me molt nerviosa, moltíssim, però és un director que em fa pensar i meditar molt.

Lars Von Trier té l’habilitat de posar-me histèrica, és un director que trobo tan pedant que dubto torni a veure una pel·lícula seva!