LO IMPOSIBLE

És difícil poder parlar d'una pel·lícula com aquesta quan el que més ha predominat han estat els sentiments. Ja sé que el cinema precisament és això... sentiments i tot el que et provoca. Però a vegades també ha d'haver-hi quelcom més.

Potser descol·loco amb aquesta introducció.

He de començar dient que Lo imposible m'ha impactat molt.

Ho reconec, hi ha escenes tant esborronadores que et queden a la retina de l'ull i et fan posar la pell de gallina. Confesso que hi havia moments en que estava totalment paralitzada a la butaca del cinema. Els primers plans dels personatges principals, eren un recurs “fàcil” (i no ho dic despectivament!) per fer-te posar a la pell del què els hi estava passant a ells com si ho estiguessis visquen tu mateix, i això no sempre és fàcil d'aconseguir.

Lo imposible, aconsegueix quelcom impossible, i és que sabent el final, sabent el què va passar, sabent quina és la història real d'aquesta família espanyola reconvertida en anglosaxona, sabent tot això , vols saber el que passa al final. I això tampoc és fàcil d'aconseguir, gens fàcil...

Tampoc és fàcil d'imaginar el què realment va passar, per molt “hiperrealisme” que J.A. Bayona ens vulgui demostrar, per molt que el guió l'hagi signat Maria Belón, la mare de la família espanyola, per molt que s'hagi rodat en els mateixos escenaris de Tailàndia, jo personalment no puc ni imaginar-me per un moment quina va ser la magnitud de la tragèdia.... si hi ha algú que ho pot fer que m'ho expliqui però crec que són situacions que si no les vius, és impossible poder-les explicar o ni imaginar!

No sóc persona que coneixi la tècnica cinematogràfica, però crec que no faig cap bestiesa si dic que els efectes especials, visuals i sonors de la pel·lícula són impecables, vius el moment com el viuen els personatges amb tanta intensitat que esborrona. Segurament s'emportarà més d'un premi de l'Acadèmia!.

Els actors estan impressionants, sobretot per a mi el fill gran Tom Holland, portant molta part de la història i fent-ho de forma impecable. Els dos altres germans també estan molt bé. Ewan McGregor, no havia de demostrar res però si algú en tenia dubte l'escena de l'estació d'autobusos és esgarrifosament brutal, i les petites aportacions de Marta Etura i una cada vegada més meravellosa Geraldine Chaplin són impressionants!.

I no, no em deixo a Naomi Watts, menció especial, no sé si per bé o per mal.... potser algú se'm llençarà a la jugular però a mi no em va acabar de fer el pes. Està molt bé, sens dubte, està en alguns moments impressionant, i després de saber que moltes per no dir tots les escenes les va rodar ella, em mereix molt més respecte, però .... em falta alguna cosa....

Tot i que evidentment la pel·lícula s'ha de veure, i la recomano hi ha una cosa em va molestar i és aquests “moments sensibleros” que en molts dels casos es podien haver tractar d'una altra manera. El toc “spielgberià” que Bayona pinta alguna de les escenes fan que decaigui el moment cinematogràfic que en altres moments són d'una intensitat molt més sensibles.

Evidentment, és d'obligada visió!. No hi ha dubte que és una gran pel·lícula i si tenim en compte que tot l'equip tècnic és espanyol, encara més... amb un pressupost de poc més de 30 milions d'euros s'ha fet una feina que segurament als EEUU hauria triplicat, si no més, el seu cost de producció.

Puntuació : 8/10

BIUTIFUL

M'he esperat una mica a escriure el comentari sobre Biutiful, reconec que m'ha costat perquè cada vegada que anava pensant en ella m'enfadava més.

Alejandro González Iñarritu em va impactar a Amores perros (pel·lícula que ja vaig dir en el seu moment que mai més tornaria a veure), em va emocionar amb 21 gramos (és on em vaig convèncer que Naomi Watts era una excel·lent actriu) i em va agradar molt a Babel on descobria el paper més dramàtic de Brad Pitt.

En totes tres pel·lícules hi havia un element comú , el guió signat a dues bandes per ell i per Guillermo Arriaga. Es veu que es van enfadar i es van separar , Arriaga es va atrevir amb una més que digne direcció amb En tierra quemada, amb una espectacular Charlize Theron i Iñarritu amb Biutuful.... i ja no és el mateix.

La pel·lícula és enganyosa... de primer moment quan surts del cinema pots sortir una mica impactat però a mida que vas reflexionant resulta de lo més pedant.

Vol ser un retrat demolidor i una crítica social d'avui dia que jo interpreto com que el director et vol ensenyar allò que passa ens els baixos fons d'una ciutat (en aquest cas Barcelona) a través d'un personatge mentre ell dirigeix com si fos algú que està per sobre d'ell.

Sort d'en Bardem que està fantàstic i és qui aguanta la pel·lícula (tot i que els actors que l'acompanyen tampoc estan gens malament , en aquest sentit la direcció d'actors és més que correcte), però em costa creure que li hagi de passar tot a ell, i que a més tot sigui dolent o pitjor i que t'ensenyi que no té sortida per enlloc.

La veritat és que em va molestar una mica la visió que dóna de Barcelona o de Santa Coloma, unes ciutats brutes , sense esperança, molt decrèpites... la història no em va interessar i la part més sobrenatural, se l'hauria pogut estalviar perquè en definitiva no aporta res....

Es va criticar molt en el seu moment però ara per ara si em feu escollir prefereixo la Barcelona de Vicki Cristina Barcelona de Woody Allen.

Puntuació: 4/10 (i els 4 punts van pel Bardem!)

CONOCERAS AL HOMBRE DE TUS SUEÑOS

Anar a veure una pel·lícula del mestre Allen és si més no, garantia de veure una pel·lícula de bona factura, ben dirigida, bon guió i bones interpretacions. És una realitat que qualsevol actriu o actor de tot el món pagaria per treballar amb ell i tenir en el propi currículum un treball del mestre Allen sempre és un signe de qualitat.

Allen és un gat vell, coneix l'ofici de dirigir a la perfecció i resol les situacions de manera magistral. Però fa una pel·lícula cada any i no totes poden ser obres mestres, jo li calculo que en fa una cada deu anys i des del meu punt de vista la seva obra mestra dels darrers anys és Match Point.

Conocerás al hombre de tus sueños no és de les millors que ha dirigit, però a mesura que he anat pensant en ella si que m'he donat compte que és una de les més dures dels darrers anys, i amb això vull dir que tot i tractar de manera carinyosa els seus personatges , cap d'ells surt ben parat en aquesta història...cap d'ells, excepte el que està interpretat per una magistral Gemma Jones, tots són personatges amb un final incert i gaire bé diria que molt negre i dur. Allen torna a reflectir tot el seu món: paranoies, amors, desamors, amistat, relacions personals i laborals.... però aquesta vegada els seus personatges, no saben com acabaran, tenen un final massa obert.

Els actors estan correctes, potser Brolin i Banderas són els més maltractats de la història, el primer perquè podria haver donat més de sí,(per mi és el que hauria pogut tenir més substància) i el segon perquè el tracta massa com a home objecte...Les noies són les més ben parades, Freda Pinto (Slumdog Milionaire), Lucy Punch (tota una troballa però és el mateix paper que va fer Mira Sorvino a Poderosa Afrodita), Naomi Watts cada vegada més immensa (és molt bona fent papers dramàtics).. però els dos actors més veterans són els que s'emporten la medalla en aquesta història, començant per un Anthony Hopkins, un xic histriònic però sense perdre la compostura i com ja he dit, una magnífica Gemma Jones que és la única que té un bri d'esperança al final de la història.

A mi em va agradar , però ja sé que no puc ser gaire objectiva amb el director novaiorquès!, sempre m'agrada tot i reconec que aquesta cinta no és de les que trobo més rodones. Compte amb algunes escenes , sobretot amb la de quan entre la Jones a casa de la seva filla i gendre i desencadena una baralla entre tots, és una escena magistral, amb uns moviments de càmera que segueixen els personatges que et fan viure perfectament la situació.

Puntuació: 8/10

MADRES E HIJAS

No negaré que quan vaig al cinema a mi el que més m'agrada és trobar-me amb una història de guió, que m'expliquin quelcom que m'emocioni i que em faci pensar.... és veritat que de tant en tant també vaig a veure comèdies o pel·lícules d'acció però on hi hagi una bona història que no s'hi posi res...

En fi, Cosas que le dirias con solo mirarla, és una cinta que em va emocionar especialment, estava encuriosida per l'impactant càsting de la pel·lícula i per això la vaig anar a veure.... impressionant! No sé quina d'elles estava millor, totes ratllen el 9 menys Glenn Close, Holly Hunter i Kathy Baker que sobrepassen el 10!!!

Vaig descobrir que el director Rodrigo Garcia és el fill del novel·lista García Márquez i des de llavors he intentat seguir-lo. La següent pel·lícula Nueve vidas, també em va agradar molt, potser no tant, però només per veure les actrius que sortien ja valia la pena, sobre tot l'episodi de la Robin Wright Penn.

M'he perdut Passengers (que no descarto buscar-la), però no vaig poder evitar d'anar a veure Madres e hijas per què el càsting també pintava molt bé.

I la història em va agradar molt, va sobre una dona, Karen (esplèndida Annette Benning) que quan tenia 14 anys va abandonar a la seva filla recent nascuda per imposició de la seva mare. Ja ha passat molt de temps però no ha deixat mai de penedir-se i ni tan sols ara, ha pogut refer la seva vida. Aquesta nena, Elisabeth (estupenda Naomi Watts), és una eminent advocada però amb molts problemes personals i sexuals, i Lucy (Kerry Washington, amb un parell d'escenes espectaculars!) que és una dona que vol ser mare però no sap si està preparada.

Rodrigo Garcia , té una història potent i la sap fer servir, aconsegueix que empatitzis amb cada un dels tres personatges femenins, tan diferents però amb tantes coses en comú. Les evolucions de personatges de Benning i Watts són molts profundes i gaire bé podria arriscar-me a dir que Garcia és un gran director d'actrius com ho va ser en el seu temps el gran George Cukor.

Història coral, de tall independent, on les relacions mares i filles són el fil conductor d'aquest drama on la pèrdua, l'absència i el destí són els tres punts claus de la història i que està pensat i escrit per als tres personatges femenins tot i que també hi destaquen els masculins com Samuel L. Jackson o Jimmy Smits.

Bona història i bones interpretacions en una pel·lícula dura però necessària de veure

Puntuació: 7/10