SOPAR BLOGGER

Ahir vam celebrar el primer sopar de bloggers a Barcelona.

Quan fa tant de temps que llegeixes els blogs de gent desconeguda fa molta il.lusió poder possar-hi cara.

Va ser un sopar molt emocionant , en un entorn molt agradable i realment semblava que ens coneixessim de tota la vida, un sopar distès on tots ens vem conèixer una mica més.

Reconec que alguns dels blogs no els llegeixo encara però evidentment a partir d'ara ho faré perquè llegir-los possant-hi cara és molt diferent.

Vull agraïr especialment al Jordi per la idea tan magnífica que ha tingut i que espero és torni a repetir ben aviat!!!

Ayer celebramos la primera cena de bloggers en Barcelona.

Cuando hace tanto tiempo que lees los blogs de gente desconocida hace mucha ilusión poder poner cara.

Fué una cena muy emocionante, en un entorno muy agradable y realmente parecia que nos conocieramos de toda la vida, una cena distendida donde todos pudimos conocernos un poco mejor.

Reconozco que algunos de los blogs no los leo todavia pero evidentemente a partir de ahora lo haré porque leerlos poniedo una cara es muy diferente.

Quiero agradecer especialmente a Jordi por esta idea tan maravillosa que ha tenido y que espero se vuelva a repetir pronto!!!!

UNA PAREJA DE TRES

Ja és ben veritat allò que diuen que les aparences enganyen!!! Tinc debilitat pels gossos, des de ben petita i si són així de monos com surten en el cartell, encara més, no puc fer res per evitar-ho són tan bonics que si no em controlés en tindria molts més a casa, del ja ampli bestiari que tinc...

En fi, al cinema sempre he seguit les pel.lícules d'animals, el Rin-tin-tin, la Lassie, la mona xita o fins i tot la sèrie on sortia Mr. Ed el cavall, eren pel.lícules que seguia de nena i que si ara les passen per la tele em segueixo enganxant i a les actuals també eh!! he vist els porquets Babe, els Beethovens, Como perros y gatos, Very important perros.... fins i tot , per internet els últims xiuaues.....

Ja havia sentit que Una pareja de tres no era el que semblava i tot i que a mi l'Owen Wilson , no m'agrada gens i l'Aniston ni fú ni fa.... l'actor de quatre potes era suficient raó per anar-la a veure...

I vaig sortir del cinema gratament sorpresa, no és una comèdia, gens ni mica , és un bon drama tot i que hi ha trossos que jo plorava de riure perquè n'hi ha de ben divertits, el trasfons de la història és ben sèrio.

Una parella decideix adoptar un petit cadell d'scotex abans de començar a formar una família, i el que sembla ser una monada de quatre potes resulta sent el pitjor dels terretrèmols quadrúpers. No deixa res sencer, ho trenca tot, és un desastre (i jo que em queixava del meu.... és un sant!!!), però la pel.lícula demostra una sensibilitat i una tendresa cap al gos immensa. Tota la família gira al voltant de l'animal i vas veien la seva història familiar a través del creixement del gos. El final tot i previsible és molt dur i això segur que m'entendreu tots aquells que heu tingut un gos o als que estimeu als animals.

És una bona pel.lícula de diumenge, no cal que la veieu al cinema, ara hi ha bons títols que s'haurien de veure abans, però quan surti en dvd, seieu al sofà, si és amb el vostre gos millor, i disfruteu d'una entretinguda història.

Per cert surt una desconegudíssima Kathleen Turner... que no sé si és el maquillatge o que ja està així, (fa d'ensinistradora de gossos) en Marley (el gos) s'espanta...però és que jo també!!!!

Puntuació: 7/10

LOS ABRAZOS ROTOS

Segueixo pensant que Todo sobre mi madre és la obra mestra de Pedro Almodóvar, és una pel·lícula rodona, no té cap fisura, estima els seus personatges d’una manera tendra i tots i cadascun d’ells te’ls arribes a estimar. I la història és tan cinematogràfica que jo encara , després de tant de temps, la tinc molt present. Vaig anar a veure Los abrazos rotos per què senzillament és una pel·lícula de l’Almodóvar i sé que aixeca passions, tant de bones com de dolentes, no hi ha terme mig amb ell. Jo particularment sóc de les que el segueixo, en sóc admiradora i m’agrada el cinema que fa, potser l’última que no em va agradar va ser La mala educación, és la més fluixa de les darreres però les seves últimes pel.lícules són bones. Almodóvar estima el cinema i es nota.... i sobre tot estima a les seves actrius . Aquesta, però, no és una pel.lícula rodona, és bona si, però no rodona. Deixa massa coses en el tinter i en vol explicar tantes que no acaba de ser perfecte. L’altre dia vaig sentir que havia retallat mitja hora del muntatge final... potser aquesta és la raó de que no ho sigui, no ho sé... però en tot cas, surts del cinema amb la sensació de que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Però en Pedro, s’estima a les seves actrius i sobretot a la Penélope Cruz que brilla amb llum pròpia, reconec que segueix sense agradar-me però tot i així té algunes escenes en què està realment espectacular...no les diré per no desvetllar la trama però si que no desvetllo res si dic que en molts dels plànols de la pel·lícula recordem altres trossos de cintes de la filmografia d’Almodóvar i de moltes pel·lícules clàssiques (suposo que part de la meva debilitat pel director manxec és que a Todo sobre mi madre sortia un fragment d’All about Eve i en aquesta que surt Viaggio in Italia amb la meva Ingrid Bergman).

A més, en Pedro sempre té un petit paper per a totes les seves actrius, Chus Lampreave, Kitti Manver, Rossy de Palma, Lola Dueña (per cert, espectacular el seu paper, és el més divertits de tots, per estrany que sembli!!!), Carmen Machi... només vaig trobar a faltar a Carmen Maura i Bibi Andersen. Una altra actriu que també surt en un petit paper i que se surt de la pantalla és Ángela Molina, que com la Maura en el seu moment a Volver, confia plenament amb en Pedro i ni tan sols es maquilla....

Però per sobre de tots ells , crec que i segons la meva modesta opinió, estan Lluís Homar i Blanca Portillo... el primer en estat de gràcia des del principi de la seva carrera i ara sembla que amb el director manxec fan un tàndem gairebé perfecte,porta tot el pes de la pel.lícula i és home, cosa que Almodovar sempre ha donat el protagonisme a les dones... i la segona que no ha de demostrar res per què Portillo està a l'alçada d'Adriana Ozores, o altrament dit, és una de les millors actrius que actualment hi ha a l'estat espanyol.

Los abrazos rotos, és una pel.lícula que destil.la cinema per tots cantons, és un homenatge al setè art , Almodovar estima el cinema i es nota i fa que nosaltres també l'estimem.

Puntuació: 8/10

HA MORT NATASHA RICHARDSON

Ja havia escoltat la notícia fa un parell de dies, havia tingut un accident esquiant al Canadà , i ara estava ingressada a un hospital de Nova York. Tenia 45 anys i era filla de Toni Richardson i la gran Vanessa Redgrave, germana de Joely Richardson i dona del també actor Liam Neeson. La seva filmografia no era molt extensa , potser a on més la recordo és a Nell, on compartia cartell amb Jodie Foster i el que llavors es va convertir en el seu marit. Havia treballat amb la seva mare a The white countess i a El amanecer (un rotllo de pel·lícula però amb un repartiment espectacular!!!) No era una actriu que seguia especialment però si m’ha impactat la notícia, és evidentement per lo jove que era però també per què era filla d’una de les meves actrius preferides: Vanessa Redgrave. (Espero que no s’acompleixi la profecia, perquè ja tenim la primera, bé no!! ara recordo que dilluns moria Ron Silver: l'advocat a El misterio Von Bulow!!)

THE VISITOR

De tant en tant et trobes petites joies a la cartellera, que semblen predestinades a passar sense pena ni glòria però que tu hi disfrutes tant que tens ganes que tothom la vagi a veure. És el cas de The visitor, una història senzilla, amb una actors que no reconeixes i que estan lluny del glamour de Hollywood, amb un director gaire bé novell en el cinema (que no pas en la televisió), Thomas McCarthy (que ja va realitzar una altre petita joia The station agent amb la meravellosa Patricia Clarkson).. però que quan surts del cinema , ho fas amb un somriure a la boca , malgrat ser una pel.lícula dura, i amb el convenciment de que el cinema encara et pot aportar coses noves, molt noves... Walter Vale (interpretat magníficament per Richard Jenkins) és un professor universitari vidu que ha perdut la seva vocació. Viu a Connecticut i el seu director l’obliga a anar a Nova York a fer una xerrada, i això provoca que torni al pis que té a la gran ciutat. Però allà es troba amb la sorpresa que hi té ocupes: una parella formada per Tarek un noi siri que toca el jembé i Zainab una noia senegalesa que fa joies i les ven al carrer. Davant la primera sorpresa de trobar-se’ls a casa seva, finalment els deixa quedar-s’hi. La pel.lícula té dues grans parts ben diferenciades, la primera és la que explico , la segona, canvia radicalment i fa que també el personatge se’n doni compte de la vida tan buida que porta i que necessita, d’alguna manera ajudar i canviar. Però aquesta part no l’explicaré. The visitor, és un cant a l’amistat , a la solidaritat, a l’ajut a l’altre , però també parla de molts altres temes, la injustícia social, el racisme .... I no oblidem a la mare del noi, Hiam Abbas, una actriu israelí, que jo la vaig descobrir a Los limoneros i que a partir d’ara penso seguir perquè s’ha de tenir molt en compte!!!! Richard Jenkins és d’aquells actors que quan el veus a la pantalla mai saps com es diu, però sempre el reconeixes.. en aquesta pel·lícula va estar nominat a l’Oscar d’enguany... no m’estranya!!!! És una de les millors nominacions que s’han donat.. a partir d’ara no oblidaré pas el seu nom!!!!!

Puntuació : 8/10

ESCENES INOBLIDABLES (1): LOS MEJORES AÑOS DE NUESTRA VIDA

M’agraden els reptes i si són cinematogràfics encara més. En Jordi em va comentar si de tant en tant podia fer algun post de cinema clàssic... i només m’ho hagut de dir per què el meu cap comencés a omplir-se de pel·lícules que m’han marcat. Avui començo amb un nou apartat : escenes inoblidables i el títol, crec que és prou clar!. Los mejores años de nuestra vida de William Wyler explica tres històries simultànies: són tres soldats americans que tornen després d’haver estat anys a la guerra. I és aquesta guerra que s’ha emportat els millors anys de la seva vida, la d'Al Stephenson (Fredric March), un veterà sergent que quan arriba veu que els seus fills petits ja són uns adolescents que no el coneixen; Fred Derry (Dana Andrews) un jove capità que quan torna descobreix que la seva dona (Virginia Mayo) li ha estat infidel i Homer Parrish (Harold Russell) que no sap com reaccionarà la seva família perquè torna amb les mans amputades. Després de la guerra han de tornar a la normalitat, han de refer les seves vides però la societat no els hi posa gens fàcil... William Wyler (director amb una filmografia espectacular: Jezabel, Cumbres Borrascosas, La carta, La loba, La sra. Miniver, La heredera, Vacaciones en Roma,Ben Hur, La calumnia, Funny Girl....) a ser l’encarregat de dirigir aquesta bonica però a l’hora esfereïdora història que va conquerir al poble americà sobretot pel fet de demostrar a la pantalla gran escenes quotidianes de la vida real que passava en aquells moments l’Amèrica de la post guerra, el retorn de la guerra, la dificultat de trobar feina, la separació de les famílies.... Amb un impressionant repartiment, dels ja mencionats, evidentment les millors Myrna Loy i Teresa Wright (mare i filla respectivament), la pel·lícula va aconseguir 7 Oscars aquell 1946. Com a curiositat Harold Russell va guanyar-ne dos, com a secundari i una menció especial per “dur esperança i cortage”... els seus garfis eren autèntics. L’escena inoblidable: el moment en que Fredric March torna a casa, Teresa Wright ja l’ha vist, ell li diu que calli, Myrna Loy és a la cuina i intueix que passa alguna cosa, passadís llarg de separació, Myrna surt, i el veu.... brutal!!!!

Si no l’heu vist recupereu-la és una autèntica meravella!!!

PARLEM UNA MICA... AL 3CAT24!!

Bé!!

Avui trencarem el malefici aquell de "totes les desgràcies venen juntes"!!! que porto una setmaneta!!!!

M'he assabentat i comprovat... que el nostre bloc surt a la pàgina web del 3cat24!!!

Aquest matí he rebut un correu electrònic que deia així:

El 3cat24, pàgina web de notícies de TV3 i Catalunya Ràdio, vol mostrar el que es fa a la Blogosfera catalana i diàriament destaquem un blog amb contingut interessant. Avui dimecres 11 de març li ha tocat al teu. Ho pots veure aquí:

3cat24

això dóna ànims, no???

és una injecció més després de totes les que ja m'heu donat vosaltres!!

Gràcies a tots i totes!!!!!

GRAN TORINO

Feia temps que no veia una presentació de personatge tan bona com la que fan els dos fills de Clint Eastwood a l’enterrament de la dona d’aquest. És el primer pas per adonar-te de que ens trobem davant d’una bona pel·lícula. Personalment em va agradar molt i això que jo no sóc gaire defensora del senyor Eastwood , tot i que reconec que la seva manera de dirigir de tall clàssic ja es veu poques vegades a les grans pantalles. Els constants tocs d’humor del protagonista, sempre malhumorat i la seva evolució de personatge fa que poc a poc vagis entrant en una història, en un principi ben senzilla però que perdones simplement pel fet que surt Clint Eastwood. I és que els altres personatges són molt fluixos però la forta presència de l’actor de Carmel fan que la resta d’actors s’acoplin perfectament al voltant d’ell. Com deia, la història és ben simple, un jubilat vidu ex-treballador de la Ford (important detall!! ) que es nega a deixar el seu barri de tota la vida i que ha d’aprendre, malgrat no vulgui, a conviure amb tots els nouvinguts que van apareixent a prop de casa seva, des d’hispans, a afroamericans, a xinesos que són els que viuen al costat de casa seva, porta amb porta. La presència d’aquests veïns , amb qui al principi xoquen frontalment, és en un primer moment un pèl estranya i fins i tot desagraïda però arran d’un fet , que no explicaré, la seva relació va canviant radicalment fins al punt de que la trobes tendra. Per cert , un final encertadíssim... sense gaire bé cap tret, Clint Eastwood intenta a Gran Torino reflectir la violència “més humana”. (No em venia molt de gust escriure avui, però hi hagut tres fets que m’han fet canviar de parer: el fet de que gaire bé estem als 10.000 visitants, a què molts de vosaltres m’heu encoratjat a seguir endavant i la tercera a la conversa que avui he tingut amb la meva dentista , la Conxa a qui li dedico el meu post de tornada!)

Puntuació :8/10

EL COLOSO EN LLAMAS

Durant els anys 70 van proliferar les pel.lícules de catàstrofes, com per exemple El coloso en llamas, foto de la qual teniu a sobre.

Us preguntareu el perquè del comentari, doncs bé així és com em sento després d'una setmana catastròfica blocairament parlant.

Dimarts sense cap raó, vaig donar-me compte que m'havien desaparegut tots els comentaris, no sé per què!!!!

Vaig intentar no possar-me histèrica!!!

A l'endemà, vaig comprovar que la pàgina havia estat eliminada... els meus nervis estaven iguals que els dels pobres Fred Astaire, Jennifer Jones, Paul Newman o Steve McQueen... a punt del desastre!!!.

Vaig posar-me en contacte amb blogger i l'únic que vaig poder fer és enviar la meva adreça electrònica i la URL per veure si em podien retornar la meva pàgina en condicions, com a resposta vaig obtenir un simple: en 48 horas miraremos de restablecerlo. Ja les han passat, i tot i que diuen que l'esperança és l'últim que es perd... jo encara no tinc "els meus comentaris!!!".

He rebut mostres de suport per part de molts de vosaltres, blocaires, fins i tot algun s'ha espantat de què li passi el mateix i ha començat a fer una còpia de seguretat.... evidentment us animo a que ho feu tots!!!! per què perdre 15 mesos de feina, de treball però sobre tot d'il.lusió... el que més greu em sap es haver perdut els vostres comentaris que m'han acompanyat durant aquests 15 mesos.... la veritat és que frustra moltíssim.

Hi ha una noia que em va ensenyar una manera de recuperar comentaris a través de google, és el que estic fent, sé que no els aconseguiré tots, és un treball feixuc i llarg .... no sé si en penjaré algun una altra vegada.... la veritat és que no sé què fer.

Ara la meva màxima preocupació és : em pot tornar a passar????

Cada vegada que engego internet (per defecte s'obre al meu blog) em deprimeixo quan el veig tan buit!!!