ICE AGE IV: LA FORMACIÓN DE LOS CONTINENTES

Com deia en John Malckovich a Las amistades peligrosas, “No lo puedo evitar” i és que el personatge d'Scratch és una autèntica delícia i em té el cor robat, no puc evitar de veure'l i ja dic ara i aquí que m'és igual les parts que facin de Ice Age, si aquest personatget surt, jo l'aniré a veure.

Feia anys que no em trobava amb un personatge tant real com d'animació en que hi disfrutava tant, i aquesta mena de rata-esquirol, segons un company de feina és un autèntic animal prehistòric, on la seva obsessió per una gla és tan gran que fa que fins i tot es torni totalment esquizofrènic i provoqui els desastres naturals més importants de la història del nostre món. 
 

Estic per creure'm que realment va ser ell qui va fer desaparèixer l'Atlàntida, o va fer la separació de continents o és ell mateix qui mou la Terra dins del nucli, per què és un animalet tan creïble, que encara que em repeteixi, em crec tot el que fa.

I dit això , poc puc dir la pel·lícula on en aquesta part, el títol ja ho explica tot Ice Age 4: la formació dels continents, continua la esbojarrada persecució del nostre amic darrera la gla que des dels orígens dels nostres temps té conseqüències que faran canviar la historia del nostre mon, mentre la resta d'amics , amb tant terrabastall sismològic queden separats i Manny, Diego, Sid i la seva àvia han d'intentar tornar a la terra per poder estar altre cop amb la resta de la manada.

La pel·lícula, per a mi força avorridota, amb trossos en que et fan somriure i a on durant tot el metratge només fas que esperar a que surti l'esquirol!.

Ara a l'estiu, si no teniu altra cosa a fer i voleu estar fresquets, aneu-la a veure... si sou frikies de l'Scrat... no us la perdeu!!!!

Puntuació: 6/10 (i 4 punts són per a ell!)

PEL.LICULES PER ARXIVAR

De totes les pel·lícules que he anat veient aquests darrers mesos i que encara no havia comentat , n'hi ha algunes que les arxivo directament per què tot i que les he anat a veure per un interès concret, que ara comentaré , m'han decepcionat una mica.

MEN IN BLACK III

Havia vist les dues primeres entregues... reconec que Will Smith no és sant de la meva devoció però em cau simpàtic, i aquest paper li cau que ni pintat, en canvi, si que Tommy Lee Jones m'encanta i en aquesta tercera entrega en que s'afegia Josh Brolin, (aquest actor juntament Jeff Bridges són els dos únics actors que han superat amb escreix als seus pares), i Emma Thompson... no n'hi hagut prou per què la cinta m'interesses. Ara això si, he de reconèixer que el final està molt ben resolt!!

Puntuació: 6/10

LA INVENCIÓN DE HUGO

M'esperava tant de la pel·lícula del meu estimat Scorsese que vaig sortir una mica decepcionada del cinema. Evidentment la direcció és esplèndida, amb un travelling inicial espectacular però la història clarament dividida en dues parts em va costar d'entrar-hi, sobre tot la primera part. Durant la segona ja em vaig animar més amb l'homenatge que fa als inicis del cinema i a un dels seus pares, George Mèlies. Els cinèfils ho vam agrair.

Puntuació: 6/10

EL EXOTICO HOTEL MARIGOLD

La pel·lícula no m'hauria interessat gens si no fos per l'espectacular repartiment que surt: Judy Dench, Tom Wilkinson, Billy Nighy, Dev Pavel i sobretot Maggie Smith. Nomes pel fet de veure'ls a tots junts ja valia la pena anar al cinema.

Però amb un guió molt previsible i no gaire ben resolt, surt de la sala amb la sensació que el director t'ha pres una mica el pèl. No em vaig enfadar per què evidentment veure a aquesta colla de monstres en tens prou com per dir que com a mínim els has vist a ells i de la pel·lícula ja ni te'n recordes.

Puntuació: 5/10

BLANCANIEVES Y LA LEYENDA DEL CAZADOR.

Ja no em va interessar gens la versió en que sortia la Julia Roberts i en aquesta l'únic que m'interessava era evidentment la Charlize Theron. Que ella soleta fa que mantinguis l'atenció per una història força avorrida i sense cap tipus d'interès. Però veure-la a ella i veure com se n'enfot de la seva bellesa, ella que pot! per què mira que és bonica!!!! ja val la pena la seva visió.

Puntuació: 4/10

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS

Feia temps que volia veure-la, i tot i que he de confessar que aquesta l'he vista a casa no per això no es mereix una entrada... i a més per la porta gran.

Amb aquesta cinta i La caja 507, probablement Enrique urbizu es guanyi el nom de director espanyol de thrillers. I no estaria malament perquè ambdues cintes serien l'enveja de qualsevol director americà...

Amb un inici que ja et deixa enganxada a la butaca, en aquest cas al sofà de casa... amb un Coronado impressionant, (merescudíssim Goya!) et vas endinsant en una història que comença a Madrid on un diumenge qualsevol l'inspector Santos Trinidad (torno a dir impressionant Coronado) molt begut es veurà involucrat en un triple assassinat. Amb un testimoni que el podria incriminar comença una recerca per a buscar a aquesta persona que el podria dur directament a la presó. Paral·lelament la jutgessa encarregada del cas també va avançant en la investigació i ambdós aniran descobrint, cadascú per la seva banda, que les aparences enganyen i que no sempre tot és tan clar com sembla!

Amb una factura estètica impressionant, on mostra els baixos fons de , en aquest cas Madrid , però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, i un guió que ja els hi agradaria a més d'un director americà... Urbizu ens plantifica cops de punys directes en cada escena que surt , sobre tot en Coronado, on els seus silencis, els seus gots de whisky i les seves mirades farien correr a més d'un.

A destacar també Juanjo Artero, que cada vegada que el veig no puc evitar veure a aquell Javi de Verano Azul pero que en realitat ha crescut i s'ha convertit en un gran actor.

El final... espectacular! No l'explico però em va deixar com va començar la pel·lícula, enganxada a la cadira.

I el cartell de la pel·lícula , un dels més impactants que he vist últimament.

Me'n penedeixo molt de no haver-la vist en pantalla gran , perquè realment s'ho mereixia!.

Puntuació: 9/10

MOONRISE KINGDOM

Si en la meva última entrada parlava de Tim Burton com a un dels meus directors moderns preferits, és evident que també he de posar a la llista a Wes Anderson i a Spike Jonze (Adaptation, Dónde viven los monstruos o la fantàstica Being John Malckovich), dos directors molt atípics dins del mon cinematogràfic americà els quals tenen una cosa en comú amb Burton, (tot i ser ell el mestre) i és que és un tipus de cinema que agrada o no agrada, així de simple. Són filmografies molt peculiars que sovint no son aptes per a tots els públics.

Jo sóc de la categoria de que són directors que cada vegada que estrenen sóc la primera a veure les seves noves produccions i això és el que m'ha passat amb Moonrise Kingdom la última pel·lícula de Wes Anderson.

Amb set pel·lícules al seu calaix , jo n'he vist cinc (Els Tenebaums, Live Aquatic, Viaje a Darjeeling,Fantastic Mr Fox ) i les que ens ocupa ara , que és Moonrise Kingdom.

Estic convençuda que els actors paguen per poder rodar amb ell perquè de totes les que he vist es destil·la un bon humor i haver-s'ho passat tan bé en el rodatge que en quant els deu cridar no es deuen llegir el guió simplement li deuen dir que si. Actors de la talla d'Angelica Huston, Gene Hackman, Willem Dafoe, Adrien Brody o Bill Murray han repetit en dues o més histories d'aquest director. Per alguna cosa serà!.

Monrise Kingdom, està ambientada en una illa de la costa de Nova Anglaterra a mitjans dels seixanta, i explica la bonica història d'amor de nois noiets inadaptats, ell està en un campament de boy scoutts, i ella viu en el si d'una família que no l'entén. I decideixen escapar-se.

A part del repetidors Bill Murray i Jason Schwartzman, el repartiment el composen: Bruce Willis, Tilda Swinton, Edward Norton, Harvey Keitel i l'estupenda Frances MacDormand... el que deia deuen pagar per treballar amb ell.

Jo sempre entro a la primera en les seves històries però repeteixo que no sempre és fàcil, poden avorrir o fins i tot pensar que són autèntiques astracanades però a mi m'agraden.

Una estètica colorista, uns travellings paral·lels molt característics en Anderson i una simple història que t'enganxa són elements bàsics per poder-la visualitzar.

Puntuació:9/10

SOMBRAS TENEBROSAS

Tim Burton és sense cap mena de dubte un dels meus directors moderns preferits (no em poso amb els clàssics!) .

M'encanta el cinema que fa, els seus personatges, la seva tendresa, i a vegades , molt sovint diria jo, la seva mala llet; la seva estètica, les seves històries, evidentment. És un director que segueixo de sempre i del que hauré vist la seva majoria de filmografia... ara ja estic esperant, compto els dies per a l'estrena de Frankiewinnie, l'esperat llargmetratge d'aquell dolç i preciós curt que va fer sobre el gosset reconvertit en Frankenstein.

Ara torna amb el seu estil més Burtinià, després del fiasco de l'Alicia (opinió personal, of course!), torna la essència més autèntica del director americà, tot i que potser no està a l'alçada de La novia cadáver o l'estupenda Sweeney Todd parlant de les últimes, però si que la mala baba de les seves anteriors pel·lícules també queda reflectida en aquesta.

Sombras tenebrosas és l'adaptació d'una sèrie de televisió que feien als anys 60 a Amèrica , no sé si aquí va arribar , jo recordo La família Monster, amb la meravellosa Yvonne de Carlo fent de Lily, però aquesta no la tinc present. Però coincideixen en que els personatges eren criatures del món del terror...

la historia comença quan Barnabas i els seus pares marxen de Liverpool cap a Amèrica per a fer fortuna. Quan són rics, el jove, rep una maledicció al trencar-li el cor a la bruixa del poble, convertint-lo eternament en un vampir. Però el pitjor és que l'enterra viu i quan unes excavacions dos-cents anys després estan construint una finca, troben la seva caixa i el desenterren.

Barnabas haurà de conviure en un nou món ja no només material sinó que haurà de fer front als descendents de la seva pròpia família i a Angeline, la bruixa que encara està enamorada d'ell.

Johnny Depp, parella de fet de Burton en set o vuit pel·lícules més torna a interpretar de forma magistral totes les neures del propi director, sense sobreactuar, i això que el paper ho permetia força, Depp ens presenta un Barnabas incrèdul al principi però que poc a poc es va adaptant a la seva nova condició i ho fa de la manera més normal possible. La seva família evidentment un poema: començant per el joves de la casa, amb una Chloe Grace Moretz fantàstica (era la filla de Nicolas Cage a Kick-Ass), passant pel cunyat (Johnny Lee Miller), fins i tot la psiquiatra afincada a la casa (estupenda, cada vegada millor Helena Bonham-Carter) i una meravellosa matriarca interpretada per Michelle Pfeiffer (ja ho sé, ja ho sé, no sóc gens objectiva), que està simplement genial. La que em va sorprendre molt agradablement, però va ser Eva Green , una guapíssima bruixa que vol fer-li la vida impossible a Depp al llarg dels segles.

Probablement ja només la trobareu en Dvd, però recupereu-la, sobretot els burtinians!. No és la millor, és cert, però disfrutes de moment realment bons.

Puntuació: 8/10

LOS JUEGOS DEL HAMBRE

Jenniffer Lawrence em va sorprendre molt en el seu paper de Winter's bone, la cinta tornava a reflectir una Amèrica profunda i tètrica que ja ens demostra una altra cinta que he comentat recentment: Matha Marcy May Marlene.

Ara protagonitza aquesta cinta més aviat futurista però el seu paper no dista gaire del que va interpretar a l'altra pel·lícula.

El plantejament de la pel·lícula es tan inquietant com esgarrifós, en un món futur i després d'una guerra que va destruir molta part de l'Amèrica on viuen. Els pobres són molt pobres i els rics són encara més rics i el món marginal està dividit en 12 districtes, en els quals cada any un noi i una noia adolescents han de ser escollits per competir als Jocs de la Gana. Una espècie de Jocs Olímpics per a la classe alta on com a conseqüència d'un càstig del govern aquests nois competeixen en aquest esdeveniment retransmès per a la televisió i en els que han de lluitar entre si fins a la mort on quedi un sol guanyador supervivent.

Lawrence, la jove protagonista de 16 anys no li toca inicialment , sinó a la seva germana però es presta voluntària per què ella no hi hagi d'anar. Poc a poc haurà d'anar realitzant un entrenament intensiu i preparar-se durament per els jocs i intentar arribar al final. La supervivència és dura però serà la dura lluita entre la humanitat o l'amor.

Basada en un best-seller, l'acció és interessant, ben rodada i planificada tot i que una mica menys de metratge també s'hauria agraït!.

No és una història que m'interesses especialment però també he de dir que no em vaig avorrir.

Puntuació:6/10

LOS IDUS DE MARZO

 

George Clooney està seguint de molt a prop els passos de Clint Eastwood o de Robert Redfort, correctes actors, fins i tot diria que en algun moment brillants que estan fent carrera com a directors i que personalment ho estan fent molt millor que en la interpretació. Clooney està demostrant poc a poc que pot arribar a ser un gran director, ja ens ho va ensenyar amb Buenas noches y buena suerte i a ara novament ens ho demostra amb Los idus de Marzo.

Com el seu títol indica estem davant d'una tragèdia grega. Sthepen Meyers magníficament interpretat pel cada vegada millor Ryan Gosling (no m'estranya que se'l disputin), és un idealista i molt bon comunicador que treballa per la campanya presidencial del governador interpretat pel Clooney.

La continua pressió que rep per part de tothom ve afegida per una proposta de feina del cap de l'equip contrincant... Ell no sap que fer: ser fidel al seu i dir-ho o per altra banda està en silenci per benefici del seu propi equip... però les aparences enganyen i no sempre tot ens surt com voldríem. Que és el que prefereix la veritat o guanyar?

Ja amb Buenas noches y buena suerte, Clooney ens va demostrar que està molt capficat en la política, hi entén i és un tema recorrent en les seves histories. Els qui no hi entenem gaire, en la qual m'incloc, sovint ens podem perdre, i a mi em va passar en aquesta pel·lícula però això , en cap dels casos, li treu mèrit a una història molt ben explicada en el que les ambicions, , la política, els lios de faldilles, les mentides .... estan totes ficades en un mateix sac, on es sacseja i a partir d'aquí surt una campanya presidencial com se suposa que no deu ser molt diferent a les que són en realitat.

Amb un repartiment de luxe, Clooney construeix a través de varies histories paral·leles una cinta madura, amb un contingut potent i en el que no hi ha dolents o bons , en tot cas tots són corruptes, i els primers... els del partit al qual ell pertany, cosa que l'honora perquè no ha deixat malament als “altres”.

Compte amb el repartiment, començant per ell mateix i per l'anomenat Gosling hi surten: Marisa Tomei (com més gran es fa més fantàstica resulta!) fent de periodista experta en política; Phillip Seymour Hoffman, vaia monstre de la interpretació!!!!, Paul Giamatti, un altre que no queda pas enrere!!!; i Evan Rachel Wood, la jove que provoca tot el tram final de la cinta i que sent la més joveneta i potser amb la de menys experiència se surt prou bé davant dels companys que té al costat.

De molt bona visió tot i que és difícil de seguir pels qui no entenem gaire de política.

Puntuació :9/10

MARILYN, 50 ANYS DESPRÉS...

Sempre he pensat que  Marilyn tenia uns ulls molt tristos, si mires fixament la seva mirada sempre sembla que et volia dir alguna cosa, volia cridar-te l'atenció , com demanan-te ajuda...

Marilyn va ser una dona trista i infeliç tota la vida, més d'una vegada ja n'he parlat d'ella i últimament vaig fer l'entrada d'aquell meravellós retrat que va fer Michelle Williams a Mi semana con Marilyn, on allí d'una manera molt clara ens ensenya com deuria ser la Marilyn més autèntica, potser aquella Norma Jean que buscava desesperadament el carinyo de qualsevol que li volgués donar.

També penso que Marilyn va ser una gran actriu, una de les grans i no ho dic amb exageració, malgrat ho pensi algú, tenia grans dots d'actriu i ho va voler demostrar sempre, però el seu físic i l'etiqueta de sex symbol la va acompanyar fins a la seva mort. Probablement sigui l'icono més important de la història del cinema, segurament és de l'actriu que s'ha escrit més, publicat més i fet més fotos.... encara ara vaig descobrint per les xarxes, fotos que mai havia vist d'ella.

Com a mitòmana i cinèfila , la he admirat des de les dues vessants. Com a mitòmana, encara estic impactada quan la vaig veure per primera vegada a la pantalla gran, encara recordo al cinemes Meliés (quan no s'havien cremat), visionar  Con faldas y a lo loco , i quedar amb la mateixa cara d'estaquirot que se li queden al Lemmon i al Curtis quan la veuen arribar a l'estació, crec que tots fèiem la mateixa cara!!!

Com a cinèfila, era una de les més grans actrius de comèdia que mai ha donat l'Star System. I fer riure no és gens fàcil, sempre he dit que és molt més difícil fer riure en pantalla que no pas fer plorar, i Marilyn tenia aquella màgia que sempre et feia somriure, enamorava a la càmera, ella ho sabia, tothom ho sabia i davant d'aquesta força de la naturalesa no s'hi podia fer res.

Demà farà 50 anys de la seva mort.

Va morir com va néixer. Sola.

Però des d'aquí un estimat homenatge a la persona, no tant a l'actriu que va ser, i que realment no va conèixer ningú, potser ella no es va deixar mai, potser ningú va voler aproximar-se a ella per conèixer-la ....

MARTHA MARCY MAY MARLENE

Quan es va estrenar aquesta cinta i em llegia el títol vaig pensar perquè tenia tants noms de dones.

A mida que va passant la pel·lícula ho vas entenen... poc... però al final de la cinta te'n dones compte de lo caòtic i complicat que pot ser tenir tants noms per a una noia que tot just comença la seva vida adulta i que ja des de bon inici de la historia no saps el que li passa.

La pel·lícula va passant i poc entens d'ella però no t'importa per què vols saber el què li passa a Martha i a la vegada estàs tant enganxada en la seva historia com ho està ella d'on prové.

Inicialment et presenten a Martha com una jove que ha patit un trastorn mental del qual sembla que ella no es vol curar però que demana ajuda a la seva germana gran que fa més de dos anys que no veu. Lucy, l'acull però l'actitud de Marha no ajuda gens a la relació , ni amb la seva germana ni amb el seu cunyat que ni tan sols coneixia. Martha és incapaç d'explicar què li ha passat aquests darrers dos anys, només expressa quan els seus records exploten una paranoia que ningú entén. La línia entre la il·lusió i la realitat és molt fina i provocarà un final molt inesperat.

No vull desvetllar res per què jo vaig anar sense saber res i em va sorprendre molt.

El director provoca que entris en un món en què desgraciadament hi podem o hi podríem caure tots i on se'ns pot prometre una soledat acompanyada que en realitat no existeix.

Interesantíssima cinta del debutant Sean Durkin on dirigeix a Elizabeth Olsen la germana petita de les bessones i soses Olsen en una interpretació que fa posar els pèls de punta. Els matisos de les seves mirades, els seus gestos,la seva interpretació et fa viure intensament el seu dolor i el seu descontrol psicològic. Està extraordinària!.

Pel·lícula no apte per a tots els públics, ho reconec, de format purament indie, on queda reflectida la més de les profundes i podrides amèriques , i que poc a poc et va hipnotitzant en una historia on John Hawkes (espectacular) i els llargs silencis (sense banda sonora) et van fent entrar por al cos. Amb uns flashbacks en els moments oportuns, amb això el director ha encertat de ple el tempo de la història (impressionant el muntatge!), vas entenen el que li passa a Martha i a on ha arribat.

És de difícil visió però és molt recomanable!.

Puntuació: 9/10