Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colin Firth. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colin Firth. Mostrar tots els missatges

diumenge, 9 de gener del 2011

EL DISCURSO DEL REY


Els britànics són perfectes per fer pel·lícules d'època. Si a més en el seu argument hi ha inclòs algú de la seva reialesa , encara més bé.
Les pel·lícules són de factura impecable i si hi ha un bon càsting no hi ha res a fer. Són els millors.
Aquest és el cas de El discurso del rey, la darrera pel·lícula que vaig veure l'any passat i que em va agradar molt. Per molts aspectes.
En primer lloc pel que he dit al principi, amb això els anglesos no tenen rivals, la historia t'enganxa des del primer moment, la primera seqüència un príncep George (pare de l'actual reina d'Anglaterra) dubtós i neguitós que ha de donar un discurs davant de milers de persones en un estadi: el problema... és tartamut, la imatge reflexa clarament els nervis del príncep i la decepció de tots els seus súbdits, no sabem com acaba l'escena però tot seguit veiem la preocupació de la seva dona (esplèndida i, cada vegada millor, la sorprenent Helena Bonham-Carter) buscant els millors metges per curar-li la seva malaltia. No ho està aconseguint per més cansament del príncep però apareix un logopeda australià que li han recomanat i que mitjançant mètodes poc ortodoxes sembla que obté resultats positius.
La primera entrevista és decepcionant però poc a poc la relació “metge”-príncep va agafant caires insospitats, la seva relació no és molt habitual, mai ningú de la reialesa britànica havia tingut assumptes amb algú del poble però poc a poc i gràcies a això anem descobrint la vida d'un home que està cridat a ser rei.
La història és un personatge més de la pel·lícula, no és el més important però si que et va pistant en quin moment viuen i quins són els aconteixements importants que van succeint. De totes, maneres, personalment , el que més em va interessar és aquesta relació tan estranya que va anar afavorint la seguretat d'un personatge que havia de ser un home a l'ombra però que per circumstàncies històriques va esdevenir rei, el seu germà va abdicar per casar-se amb l'americana Wallis Simpson.
Un altra aspecte que cal ressaltar és evidentment els actors, la majoria britànics, amb unes credencials impecables: Derek Jacobi en el paper d'arquebisbe (impagable l'escena a la catedral amb Rush), Michael Gambon en el paper de rei George V, pare del rei, la ja comentada Bonham-Carter i dos australians Guy Pearce en el germà de Firth una mica passat de voltes al meu parer i Geofrey Rush que demostra una vegada més la seva qualitat com a actor de teatre, està simplement fantàstic.
Em deixo pel final a Colin Firth, ho reconec , tinc debilitat per ell, ja ho deia en la meva anterior entrada però la seva caracterització de futur rei, amb les seves pors, les seves inseguretats (davant d'un problema que té assumit per què creu que ja ningú li podrà solucionar) el fan un personatge del tot humà. Estarà nominat a tot ... ho hauria de guanyar tot.... ja no ho va fer amb a Single man, (on crec que estava una mica millor que aquí però ho dic amb la boca petita), però els acadèmics d'arreu tenen un deute amb ell.
Últim aspecte, sempre ho faig però aquesta si que és una pel.lícula que recomano veure en versió original.
Puntuació: 9/10 (sobretot per les actuacions)

dissabte, 20 de febrer del 2010

A SINGLE MAN

Si no hagués estat perquè em cridava l'atenció el que es deia d'aquesta pel·lícula sobre Colin Firth, a part de la nominació a l'Oscar i d'haver guanyat la Copa Volpi al millor actor, segurament no l'hauria anat a veure. Que un dissenyador de moda s'hagi passat a la direcció no em deia molt, però hi vaig anar.

A single man és un conjunt de seqüències d'anuncis de publicitat, molt ben rodats (si fossin anuncis), potser exageradament rodats, sobretot en els primeríssimis primers plans, amb una ambientació de principis dels 60 molt ben aconseguida, una música acurada i un vestuari, que és el millor de la pel·lícula si tenim en compte que el director és el dissenyador... amb uns secundaris, molt guapus, exageradament guapus ,però que no aporten gaire a la història si no es per figurar bellesa... i una història (basada en un llibre) que ens explica el drama i la soledat d'un home solter, madur i homosexual, professor universitari, que acaba de perdre la seva parella , de fa més de 15 anys en un accident de cotxe, que no sap com continuar vivint i que només té el suport d'una amiga d'infantesa, enamorada d'ell en silenci... n'hem vist moltes de pel·lícules i d'històries d'aquestes... que la fa diferent a les altres?...

Julianne Moore... està esplèndida, la maduresa que reflecteix el seu personatge és captivador i a l'hora trist i solitari, l'escena que tenen ells dos al sopar (una de les millors, sinó la que més) és de les millors que he vist en molt de temps.... i Colin Firth... el seu personatge ho és tot, no pots imaginar-te a un altre George Falconer si no és ell, la seva mirada , els seus gestos, com observa la vida a través de la finestra del labavo, com respon a la notícia de la mort de Jim (està sublim!!!), com parla amb la nena del davant de casa, al banc; com passeja per la universitat com si fos algú que ja no està allà, com observa a tots els homes que passen pel seu davant, com parla i com discuteix amb Charley (Moore).... està tan ple de matisos cada una de totes les escenes de la pel·lícula en que hi surt ell (i és en pràcticament totes)... està tan perfecte, tan vulnerable, tan trist, tan solitari.... feia temps que una interpretació no em colpia tant com la d'ahir de Firth.... està tan increïblement meravellós.... La pel·lícula és ell!!!...

Només em falta veure el Jeff Bridges, (Clooney i Renner no tenen res a fer), Freeman fa una bona recreació del personatge de Mandela.... però és que Firth crea un personatge inoblidable.

Puntuació: 5 (pel·lícula justeta) 10 (Colin Firth)