SHAME

Algú podria explicar-me per què van nominar a Pitt i a Clooney i no a Grosling i a Fassbender??? Per què jo no ho entenc!!
Em trec el barret davant de la interpretació que fa Michael Fassbender, actor alemany que sembla que ara està omnipresent en moltes produccions, en aquesta cinta de Steve McQueen.
Pel·lícula que té moltes coses amb comú amb el Drive de Ryan Grosling. Ambdues interpreten a personatges solitaris, sense passat, enfadats amb ells mateixos i amb la vida...que viuen el present d'una manera gairebé esquizofrènica....
Brandon, és un home culte, agradable, amb un bon treball que viu en un confortable apartament de Manhattan. És guapo i té a totes les dones que vol o voldria tenir però té un greu problema... és un addicte al sexe i no pot comprometre's a ningú... Ell s'accepta tal com és i així li passen els dies... però la seva vida se li gira completament del revés quan arriba la seva germana petita que té tants o més problemes que ell.
El més interessant de la pel·lícula és que no saps quin passat tenen els dos germans (una altra punt en comú amb Drive), i ell no vol fer-se responsable de la seva germana per què ja té prou amb la seva vida però ella li demana a crits aquest ajut que ell vol denegar-li constantment. És una relació estranya de voler i no poder, s'estimen però a la vegada no poden viure plegats per què no es suporten i això fa que la seva relació pengi d'un fil constantment.
Shame és una pel·lícula dura... sense contemplacions, amb plànols curts que opten més per la imaginació que no pas per lo explícites que poden ser. Indaga sobre els nostres sentiments més profunds, però a la vegada les necessitats més bàsiques i de les experiències que més ens poden marcar.
Fassbender crea un personatge tèrbol, però a la vegada molt creïble, la seva evolució cap a la decadència, diria jo que és gairebé magistral, com es va deixant anar perquè no aguanta més i no li importa que tot el seu mon exploti.
Sissy, interpretada una vegada més i no em cansaré de repetir-ho, per la meravellosa Carey Mulligan (una coincidència més amb Drive de la qual també n'és protagonista), la seva tendresa i també la seva decadència porten al seu germà al més fons del pou... la seva interpretació de New York, New York és una de les més impressionants que he sentit mai (evidentment sense desmereixa a la gran Liza), que posen literalment els pèls de punta!.
Pel·lícula gens fàcil de veure.... però jo diria que imprescindible la seva visió...
Puntuació: 9/10

NUNCA ME ABANDONES

No vull explicar res d'aquesta història perquè si ho faig pot trencar molta de la sorpresa que et pots emportar.

Però a part tampoc vull explicar gaire, perquè encara estic molt impactada per ella.

Vaig seguir el consell de babel, que fa unes setmanes va parlar d'ella i del què varen dir dissabte a la claqueta (un dels programes de ràdio de cinema que segueixo des de fa molts anys) on tots els participants del programa que l'havien vista la van puntuar molt alta.

No vaig voler llegir gaire d'ella ,però sabia que estava basada en un llibre de
Kazuo Ishiguro, un escriptor japonès nacionalitzat britànic del qual també havien portat a la pantalla un altre dels seus llibres : Lo que queda del dia.

Després de veure-la el que vaig fer és llegir la ressenya de kweilan (referent imprescindible per a mi a nivell de lectures) i avui he anat a comprar-lo però no el tenien , hauré d'esperar dimecres que baixo a Barcelona per començar a llegir-lo.

Repeteixo,no vull explicar de què va, però el què si que puc dir és que és una de les pel·lícules més tristes que he vist mai. No té res a veure però vaig sortir amb el mateix sentiment de tristesa que quan vaig sortir de veure Mi vida sin mi d'Isabel Coixet. A mesura que va passant el metratge la tristesa es va apoderant de tu i ja no et deixa i quan ja portes unes hores després de veure-la segueixes pensant amb lo injust de la història i amb el que els hi passa als personatges.

No desvetllaré res, però si que vull parlar dels tres protagonistes: Keira Knightley és Ruth una de les joves, és el paper més desagradable però a la vegada necessari per a la construcció d'aquesta estranya història, Andrew Gardfield (conegut per La red social) és el noi, Tommy, sensible i una mica innocent; i Carey Mulligan és Kathy, la que ens explica la tremenda història dels tres protagonistes. Com a secundàries surten Sally Hawkins i la gran Charlotte Rampling.

Però què puc dir de Mulligan? que ja em va impactar a An education, la seva interpretació és tan sensible i tan tendre que quedes absoluta i inevitablement enamorada d'ella en el mateix instant en què apareix a la pantalla quan guarda les coses a la maleta, tots els seus gestos, els seus silencis, la forma com llegeix els llibres i sobretot aquelles mirades que ho diuen tot sense haver de dir absolutament res, eclipsa als seus companys, probablement sense voler-ho però és que Mulligan és un àngel, sens dubte és la successora directa d'Audrey Hepburn i serà una de les millors actrius de la seva generació , sinó ho és ja ara.

Ja he llegit en algun comentari que pot ser una mica freda o escèptica ,però jo hi vaig entrar tant que la tristesa de la història em va enganxar i encara em dura.

Puntuació: 9.5/10

AN EDUCATION

Jo sempre dic que en una pel·lícula només necessito una bona història, que m'expliquin quelcom que em commogui, no necessito res més, no necessito efectes especials, ni guions estrafolaris.... no, amb una bona història i unes bones interpretacions en tinc prou.

Ahir vaig sortir commoguda del cinema després de veure An education, no havia llegit gaire de la història i ara amb tots els premis que es van donant, Carey Mulligan , era un nom que tenia molt present però no sabia qui era.... només acabar la pel·lícula em vaig fer una pregunta: Qui era aquesta noia?

Amb uns títols de crèdits brillants comença una història senzilla d'una joveneta de 16 anys, molt intel·ligent i bona estudiant, conscient de que la seva vida és avorrida, amb ganes de viure món, de conèixer Paris, d'escoltar música de Juliette Greco i de ser quelcom més que una mare de família. El seu pare, un estricte britànic de classe mitja, només vol que la seva filla estudii molt per arribar a entrar a Oxford. Però un dia de pluja, tot canvia, quan un home que li dobla l'edat la recull a la parada d'autobús per què no vol que el seu violoncel es mulli. És llavors quan tot canvia radicalment , per què ell li pot donar la vida que desitja...

La directora danesa Lone Scherfig (que va dirigir Italiano para principiantes que personalment em va agradar molt), dirigeix una història senzilla, aparentment sense complicacions però amb una profunditat real com la mateixa vida. Tot és perfecte, la música, l'ambientació dels principis dels 60 en un Londres a punt de la revolució de l'alliberació de la dona, unes interpretacions meravelloses, des del primer actor fins el que té el paper més petit, uns pares estrictes però a la vegada tendres (Alfred Molina i Cara Seymour) , una mestra també estricta però que no vol que llenci el seu futur brillant (estupenda Olivia Williams), un petit però intens paper de Emma Thompson com a directora del col·legi per noies on va la protagonista (impressionants les tres trobades que tenen ella i Mulligan), una parella d'amics que l'obren a un món desconegut per ella, o David (Peter Sarsgaard,que en algun moment em va recordar a un Jack Lemmon jovenet), fent un paper d'home madur que li dóna la oportunitat a la protagonista de fer-li conèixer aquest món tan desitjat.... però per sobre de tots ells (sinó és poc!!) hi ha una jove pràcticament desconeguda, Carey Mulligan que amb la seva jove bellesa i un somriure que enamora a la càmera, només destil·la elegància, encant, senzillesa i un aspecte fràgil que recorda a Audrey Hepburn. Caldrà seguir-la de ben a prop perquè demostra tenir fusta de gran actriu, que és el que pot arribar a ser. Sens dubte és d'aquelles cintes que necessiten d'una segona visió per poder arribar a percebre tots els petits detalls que la composen!

(comentari dedicat a la meva amiga Amparo)

Puntuació: 9/10