TRES DIES AMB LA FAMILIA

Tres dias con la família, és l'excel.lent debut com a directora de la joveníssima Mar Coll, formada en l'escola de cinema ESCAC. Amb un excel.lent repartiment, en la meva opinió, Coll va explicant-nos d'una manera punyent i incisiva les relacions familiars d'una família benestant barcelonina que es tornen a reunir tots plegats per anar al funeral de l'avi, el patriarca. Léa (Naussica Bonnin), és una de les nétes que ve de França per assistir-hi i es retroba amb uns pares separats però que com tota la resta de la família, volen guardar les aparences. Rodada en un estil molt personal, Coll ja despunta com a directora i tot i que potser la pel.lícula no és del tot rodona si que és veritat que la direcció d'actors és molt bona sobretot els personatges dels quatres germans, destacant en Ramón Fontseré , fent de germà gran i despòtic com el seu pare i Eduard Fernàndez, que és d'aquells actors que és igual el que faci per què té tal maduresa en la seva interpretació que no és necessari canviar res de la seva actuació. Naussica Bonnin , en el seu paper de Léa,és el personatge que ens endinsa en la seva família, ella que volen amagar la seva pròpia realitat personal, ens va descobrint quines són les debilitats de tots els membres de la seva familia i de les relacions a vegades molt superficials que tenen entre ells. A destacar també, la mare (Philipinne Leroy-Beaulieu) de la protagonista , l'element extern de la familía Vich i que ha viscut amargada i frustada per la vida que ha portat , que ja no pot més i és en el funeral on treu totes les seves pors. Pel.lícula totalment recomenable que juntament amb VOS, formen actualment les dues cintes catalanes de la cartellera que no s'ha de perdre. Puntuació: 8/10

TETRO

Em considero, cinematogràficament parlant, clàssica. I crec que ara per ara només hi ha quatre directors de talla clàssica en el cinema nord-americà: Woody Allen, Martin Scorsese, Clint Eastwood i Francis Ford Coppola. Són quatre grandíssims directors que tot allò que fan tenen un valor que els joves o d'altres directors no tenen... i és que el punt de vista del cinema clàssic viu en ells. Et poden o no agradar, pots estar d'acord o no amb ells però el cinema clàssic el mostren d'una manera o una altra en els seves obres. S'estimen el cinema més pur! Jo tinc particular debilitat per Scorsese (ja en parlaré un dia d'ell!!) i d'Allen, però mai m'he perdut una cinta de cap dels quatre. Tetro, és una obra menor de Coppola, està lluny de les genialitats dels Padrinos, però en aquesta cinta ha fet el que ha volgut i una vegada més ens hem de treure el barret davant d'ell. La història és rebuscada, com un tango argentí, tu ets el mateix espectador que el personatge del germà petit que va a Buenos Aires a buscar el germà que un dia va marxar, prometent-li que tornaria i mai no ho va fer. Allà es troba amb la dona del germà una meravellosa Maribel Verdú, que serà una mica el pont entre la relació dels dos germans i que inconscientment provocarà la tragèdia final. Les relacions entre els pares i els fills té una història dura i cruel i ha fet que aquestes relacions siguin profundes, devastadores i sense possible solució. L'evolució del personatge del germà petit és molt acurada, protagonitzat per un desconegut Alden Ehrenreich que sovint recorda molt a Leonardo Dicaprio, i que s'acopla molt bé a la parella protagonista: Vincent Gallo, fantàstic en el seu paper de germà turmentat i de Maribel Verdú... que crec que Coppola no hauria pogut escollir a millor actriu , perquè està immensa. Recolzats per una colla d'actors argentins, molt bé tots i per una impagable Carmen Maura fent d'ella mateixa en els seus millors moments amb Almodovar.... ara penso que la protagonista absoluta del film és la fotografia, un blanc i negre espectacular que molt em va recordar al de El tercer hombre. La genialitat d'haver situat a Tetro al bell mig de Buenos Aires fa que el seu caire folletinesc i per tant d'història gaire bé dramàtica de telenovel.les escaigui la mar de bé en tota la cinta i la faci de visió obligatòria. Puntuació :8/10

Problemes tècnics

Per causes que no puc evitar, no tinc internet a casa durant uns dies... maleïdes companyies telefòniques!!!!!! ara entenc a Fanny Brice.... Però en quant pugui tornaré a penjar algun comentari... se m'està acumulant la feina.... disculpeu-me fins aviat!!! Mònica

V.O.S. (Versió Original Subtitulada)

Sempre sóc partidària de veure pel.lícules espanyoles i/o catalanes. En sóc seguidora. Penso que el cinema que es fa al nostre país és bo; està , sovint, menyspreat i es fan bons productes. Portem el record i la tradició del cinema dels anys 70, amb les "espanyolades" i hem de començar a creure en el cinema d'ara, l'actual, perquè realment hi ha coses que valen la pena. Directors com Bollain, Coixet, Almodóvar, Amenabar, Trueba fan que el nostre cinema es coneixi internacionalment i això és bo per a la nostra indústria. En poc temps tenim a la nostra cartellera títols de directors/es catalans/es que no ens podem deixar perdre, com és el cas de Mar Coll amb Tres dias con la família, que encara no he vist; Xavier Puebla amb Bienvenidos a Farewell-Guttman; o el que ara comento de Cesc Gay; V.O.S. I me'n deixo!! Desconeixia l'obra de teatre, no la vaig arribar a veure, però el fet de que s'estrenés una pel.lícula d'aquest director ja en vaig tenir prou en decidir-me a anar-la veure. D'entre totes les raons que he exposat fins ara, s'hi afegia el fet de que tant Àgata Roca (del grup de T de Teatre, de la qual sóc fidel admiradora) i Vicenta Ndongo eren un afegit a veure-la. I no em va decepcionar. Pel que sembla,Cesc Gay ha introduit tots els elements del rodatge, que inicialment no hi eren a l'obra de Carol López. Però no desentonen gens, al contrari, fan que la història sigui molt més original i que a més crein els tocs d'humor de la cinta. La història sobre les relacions entre parelles no és original però Gay amb l'estructura narrativa que presenta fa que la pel.lícula et tingui enganxat durant tot el metratge. Potser, no és una pel.lícula rodona, a mi personalment em va agradar moltíssim més En la ciudad, on les relacions eren molt més obscures, profundes i punyents, allà la Mònica López estava extraordinària... en aquesta hi ha tocs d'humor molt més agraïts que en l'altra, (no he vist Ficció, però la recuperaré). És una història de quatre personatges , on sense cap dubte sobresurten molt més els personatges femenins, Roca amb el paper de nena tonta s'emporta tots els mèrits i en canvi, Ndongo, és la que realment brilla en la seva actuació ,malgrat no tenir el millor paper... o sí!!! Els personatges masculins són bastant fluixets i la veritat és que no desperten molt la meva atenció. Un dels fets interessants de la cinta és que està rodada en tres idiomes: català, castellà i euskera... i és aquí on la Ndongo té un dels seus millors moments, amb la barreja idiomàtica: el moment del cotxe. Potser , pel fet de ser catalana, la vostra primera idea és no anar-la a veure, però jo crec que val la pena. Puntuació: 7/10

ICE AGE 3: EL ORIGEN DE LOS DINOSAURIOS

Tots ja coneixeu la meva debilitat pel personatge de l'Scrat!. Crec que és un dels personatges més ben aconseguits des de fa molts anys, en el món de l 'animació i ha anat agafant tot el protagonisme de la saga sense tenir ni una sola frase de guió i això té molt de mèrit!. El dia de l'estrena la vaig anar a veure i evidentment vaig anar a la sala amb 3D. Ja he vist un parell de cintes, (Los mundos de Coraline i Monstruos y alienígenas) però veure l'Scrat en 3D ha estat una experiència irrepetible. La història és una mica el mateix, tornen els mateixos personatges, els dos mamuts, Manny i Ellie, que ara estan esperant un mamutet petit; Sid i Diego,els inseparables amics de Manny ,les dues "zalagüeñas" i ara apareixen dos nous personatges que no desentonen en absolut: Buck una mostela (o comadreja!), en plan Indiana Jones i apareix Scrattie que farà la vida impossible al meu pobre Scrat , una esquiroleta la mar de vamp, estil Veronica Lake!. Però un gir en el destí es tornen a trobar a l'era dels dinosaures i els nostres amics es trobaran tantes o més aventures com s'han trobat en les dues darreres parts, però preval com sempre el valor de l'amistat i l'estar junts per sobre de tot!. Ice Age 3 és una cinta altament recomenable ara que ja estem en periode de vacances i de debó, estalvieu-vos les crispetes però aneu a veure-la en 3D per què s'ho val. Puntuació: 7/10

Mireu que bonic què és!!!

DESPEDIDAS

A part de no guanyar Mickey Rourke l'Oscar d'aquest any l'altra gran sorpresa de la nit va ser l'estatueta per a la pel.lícula de parla no anglesa. Les grans favorites eren Vals amb Bashir i La classe però se la va emportar contra pronòstic Departures, aqui traduïda com a Despedidas. Daigo Kobayashi és un músic que toca en una orquestra que desfan. Perduda la feina decideix torna a la seva ciutat natal amb la seva dona i allà trobarà una feina de ser encarregat de l'elaboració de funerals, netejar el cos del difunt i posar-los dins del taut. De primer moment oculta la seva nova professió a la seva dona i a la resta de la gent per què aquesta no és una professió ben vista al Japó. Però a mida que va va exercint se'n dóna compte de la importància del ritual. Amb un inici gairebé còmic de la presentació del personagte, poc a poc i amb una tendra bellesa, el director Yojiro Takita tracta el tema de la mort d'una manera delicada i amb una sensibilitat extrema. El personatge de Daigo et va fent conèixer quin és el ritual de preparació cap al més enllà que tradicionalment fan els japonesos, i la mort es presenta amb una varietat de personatges i de famílies i de com aquestes viuen la mort del seu familiar. La pel.lícula emociona, i no és gens sensiblera perquè cada un dels detalls està cuidat al màxim , a més la tendresa en què Daigo cuida als seus morts és molt bonica i fa que intentis entendre la mort simplement com un pas més. Et fa viure la mort d'una manera més positiva i no tan tabú que és com nosaltres els occidentals la veiem. La banda sonora és exquisida i acompanya en tots moments als moviments de Daigo. El personatge de Mika, la seva dona fa una evolució molt interessant i és que davant del primer rebuig de saber en què treballa el seu marit, un cop va coneixent el com i el per què fa en Daigo la seva feina ella mateixa entendrà la situació i farà que en l'acomiadament final... el més difícil de Daigo... ella hi sigui present i a més l'encoratgi a fer la seva feina. Puntuació : 9/10

ENS HAN DEIXAT....

No vull fer-me pesada.... però sempre dic que quan en mor un , en moren tres...

Ja feia dies que pensava fer el post de la mort de Farrah Fawcett, la veritat és que em va saber greu per què malgrat no ser una bona actriu , jo de petita vaig seguir molt Los ángeles de Charlie, i si bé jo m'identificava més amb la Kate Jackson reconec que la Fawcett em queia bé. No tenia una filmografia espectacular i de fet se la coneixia més pel seu personatge de Jill Monroe. Potser se la coneix més pels seus matrimonis, el primer amb Lee Majors, del qui durant molt de temps va adoptar el cognom, i amb Ryan O'Neal amb qui va tenir sempre una relació d'amor-odi que va durar molt de temps.

I de l'altra mort, me n'assabentava aquest matí. Karl Malden moria a l'edat de 97 anys sembla ser de mort natural. Llegia de la meva amiga blocaire de Calle 14, que quan ha pensat en ell li han vingut dues imatges... casualment les mateixes que m'han vingut a mi i probablement a molts de vosaltres: La ley del silencio i fent de company de Michael Douglas a la mítica sèrie Las calles de San Francisco. Era el secundari de luxe i com molts dels grans secundaris molt sovint eclipsaven al protagonista, amb el seu nas tan peculiar, va barallar-se amb Brandon a Un tranvia llamado deseo que li va fer guanyar l'Oscar com a secundari. Va fer de pare de Barbra Streisand a Loca, i de la seva llarga filmografia va destacar en títols com: La conquista del Oeste, Yo confieso o El hombre de Alcatraz on va compartir cartell amb la més gran de les secundàries: Thelma Ritter.