LA PIEL QUE HABITO

Almodóvar s'ha fet gran!!! en tots els sentits, en la maduresa física, mental i emocional.

Ha arribat a la majoria d'edat amb el seu divuitè llargmetratge: La piel que habito. Un títol que des de feia molt de temps considero del tot encertat, i ja no només per la pell que porta durant tota la pel·lícula una espectacular Elena Anaya sinó per tot el que significa canviar de pell. Com si fos una serp, Almodóvar fa un gir en la seva trajectòria i ens regala una pel·lícula de gènere molt diferent al que ens té acostumats, tot i que no perd , gens, el seu toc personal: els seus colors, el seu humor particular, la seva filosofia.....

Em considero almodovariana de pro, i potser no seré del tot objectiva quan parlo d'aquesta pel·lícula, però m'ha passat una mica com quan vaig anar a veure La edad de la inocencia d'Scorsese, era un gir tan radical a la seva filmografia que el meu impacte va ser majúscul.

M'ha passat una mica amb aquesta història.... vaig parlar amb en jordicine i em va recomanar no que sabes res sobre la història, però no ho vaig poder evitar i vaig llegir els comentaris de Manderly i de troyana, i les meves ganes per veure-la es van incrementar.

Jo faré el mateix, qui encara no l'hagi vista, no sabrà res del guió per part meva, però voldria fer referència a les interpretacions. S'ha parlat molt de Banderas, no és un actor que m'entusiasmi ,però la nova col·laboració que fa amb el seu amic manxec és serena i adulta, es nota que han passat els anys i que han consolidat una relació ferma, Banderas està molt correcte, el seu paper de metge, amb un passat molt difícil d'acceptar el fa estar impassible tota la cinta i això no és tan fàcil de fer; Paredes, em va recordar molt a la Maura de Volver, sense apenes maquillatge i amb una interpretació d'aquelles que es recordaran...la resta de personatges, a destacar Jan Cornet, un actor català desconegut totalment per mi però que a partir d'ara s'haurà de seguir.

I no... no me n'he oblidat d'ella, de la pell... la coneixia , és cert, però ara , en aquesta pel·lícula la he descobert: una extraordinària Elena Anaya. Els seus primeríssims plans , fan que a part de la pell, de la seva i de la que habita, la seva mirada, els seus ulls siguin part integral de la seva interpretació. Anaya fa una interpretació arriscada, molt, i se'n surt perfectament... els membres de l'Acadèmia haurien de tenir-la en compte per una possible nominació!.

Potser , de negatiu, algunes escenes.... la del germà Agustín, totalment prescindible i la frase final.. un silenci hauria estat molt millor, però la cinta és del tot recomanable.

Puntuació: 9.5/10

CONOCERAS AL HOMBRE DE TUS SUEÑOS

Anar a veure una pel·lícula del mestre Allen és si més no, garantia de veure una pel·lícula de bona factura, ben dirigida, bon guió i bones interpretacions. És una realitat que qualsevol actriu o actor de tot el món pagaria per treballar amb ell i tenir en el propi currículum un treball del mestre Allen sempre és un signe de qualitat.

Allen és un gat vell, coneix l'ofici de dirigir a la perfecció i resol les situacions de manera magistral. Però fa una pel·lícula cada any i no totes poden ser obres mestres, jo li calculo que en fa una cada deu anys i des del meu punt de vista la seva obra mestra dels darrers anys és Match Point.

Conocerás al hombre de tus sueños no és de les millors que ha dirigit, però a mesura que he anat pensant en ella si que m'he donat compte que és una de les més dures dels darrers anys, i amb això vull dir que tot i tractar de manera carinyosa els seus personatges , cap d'ells surt ben parat en aquesta història...cap d'ells, excepte el que està interpretat per una magistral Gemma Jones, tots són personatges amb un final incert i gaire bé diria que molt negre i dur. Allen torna a reflectir tot el seu món: paranoies, amors, desamors, amistat, relacions personals i laborals.... però aquesta vegada els seus personatges, no saben com acabaran, tenen un final massa obert.

Els actors estan correctes, potser Brolin i Banderas són els més maltractats de la història, el primer perquè podria haver donat més de sí,(per mi és el que hauria pogut tenir més substància) i el segon perquè el tracta massa com a home objecte...Les noies són les més ben parades, Freda Pinto (Slumdog Milionaire), Lucy Punch (tota una troballa però és el mateix paper que va fer Mira Sorvino a Poderosa Afrodita), Naomi Watts cada vegada més immensa (és molt bona fent papers dramàtics).. però els dos actors més veterans són els que s'emporten la medalla en aquesta història, començant per un Anthony Hopkins, un xic histriònic però sense perdre la compostura i com ja he dit, una magnífica Gemma Jones que és la única que té un bri d'esperança al final de la història.

A mi em va agradar , però ja sé que no puc ser gaire objectiva amb el director novaiorquès!, sempre m'agrada tot i reconec que aquesta cinta no és de les que trobo més rodones. Compte amb algunes escenes , sobretot amb la de quan entre la Jones a casa de la seva filla i gendre i desencadena una baralla entre tots, és una escena magistral, amb uns moviments de càmera que segueixen els personatges que et fan viure perfectament la situació.

Puntuació: 8/10