MAN ON WIRE

És ben bé que ha d'haver-hi de tot en aquest món, i hi ha gent que està ben sonada !

Man on wire és el documental que enguany va guanyar l'Oscar en aquesta categoria. Hi vaig anar per curiositat, la veritat és que no sabia que veuria però el fet de tornar a veure les torres bessones em cridava l'atenció.

Però amb el que em vaig trobar va ser amb una agradable sorpresa!!

Philippe Petit era un jove funambulista francés de 17 anys quan un dia al dentista va descobrir que s'estaven construint dues torres bessones al mig de Manhattan. Des de llavors la seva obsessió va ser poder-les atravessar de teulada a teulada a través d'un cable. El documental ensenya imatges reals, entrevistes amb els protagonistes , inclós el mateix Petit i una fantàstica recreació del "cop" d'una manera que enganxa des del primer moment. La proesa d'aquest "boig" va arribar a la portada de tots els diaris del món i és que va passar fins a vuit vegades de torre a torre i s'hi va estar més de tres quarts d'hora desafiant l'alçada, el vent i els policies que el miraven totalment asturats com la resta de població que el veien des de baix. I realment és així com et quedes tu també quan estàs mirant el documental per què és realment increïble el que va fer. I no era la primera vegada que feia quelcom així perquè el senyor ja havia atravessat les torres de la catedral de Notre-Dame de Paris i el pont de Sidney.

Però tornem a Nova York, Petit, un cop va baixar de les torres, va ser arrestat, evidentment, i condemnat per un jutge per fer un delicte artístic... impressionant!!

Realment el documental està molt bé, rodat com si fos un thriller, vas entrant poc a poc en la història i tens ganes de saber si ho aconseguix o no, i el director James Marsh ha sabut crear una empatia amb el personatge, amb el qual no t'hi identifiques però si que et cau bé. No acabes de definir si està boig o és que realment el que té és una obsessió per passejar-se pels edificis d'arreu del món a través d'un simple cable.

No us la perdeu, és una curiositat, però que realment val la pena de veure...

Puntuació: 9/10

LA VIDA SECRETA DE LAS ABEJAS

Segona pel.lícula dirigida per Gina Prince-Bythewood , semblava que tenia tots els números per ser una bona cinta: bones actrius, bona història amb tots els temes interessants... però s'ha quedat aqui. Quan vas a veure una pel.lícula amb tots aquests ingredients, t'esperes molt més del que et dóna aquesta.

La vida secreta de las abejas està ambientada a California del Sud, en el tèrbol periode de la lluita pels drets civils als Estats Units durant els anys 60. A la casa de les germanes Boatwright, unes dones de color, intel.ligents i independents, que porten un negoci familiar de fabricació de mel, els arriba de sobte una joveneta de 14 anys anomenada Lily (amb un passat molt dolorós) que ve amb la seva mainedera també de color.

Ja he dit que la història podria donar molt de sí, està basada en una novel.la d'èxit de Sue Monk Kidd, i des d'un inici podria recordar a històries com Tomates verdes fritos o Paseando a Miss Daisy, però sembla que la pel.lícula hagi estat rodada sense cap entusisme per part de la directora, i l'únic resultat que aporta és sortir del cinema amb una sensació d'avorriment i d'haver perdut el temps. Ni les actrius, amb força renom com Queen Latifah (on ha quedat aquella Mamma de Chicago???... pel camí suposo!), o Jennifer Hudson (amb un Oscar una mica exagerat!), Dakota Fanning (que vigili per què àquesta nena prodigi no es descarrili i acabi com tantes d'altres!!!) o Sophie Okonedo (espectacular a Hotel Rwanda) amb un paper que podria haver estat el més agraït i ratlla gaire bé el ridícul...

En fi, pel.lícula totalment prescindible que no cal que veieu ni al sofà de casa...

Puntuació: 2/10 (el 2 és pels paisatges!!!)

PER MOLTS ANYS, BARBRA!

Ja sé que el comentari d'avui pot provocar moltes emocions contradictòries i molts detractors... ho sé, Roger... però avui no podia deixar de felicitar a una de les grans veus de tota la història de la música que a més és una excel.lent actriu i una bona directora....

Si no voleu, no mireu la foto però tanqueu els ulls i escolteu la seva música, la seva veu, i deixeu-vos portar... és absolutament deliciosa...

És pràcticament impossible per a mi, escollir una cançó preferida d'ella però us deixo quatre que m'agraden molt!!!

Per molt anys, Barbra!!!

TOT SOBRE EVA AL DESNUDO

Tots tenim una pel·lícula que ens ha marcat. Per a mi, sense cap mena de dubte és aquesta. Podria passar-me hores parlant de Eva al desnudo, qui em coneix sap que quan l'anomeno ja pot marxar perquè no puc parar. M'agraden els drames com a gènere i aquesta pel·lícula és una excel·lent mostra d'interpretacions i de guió, ple de frases punyents i que han passat a la història del cinema com és el cas de "Abróchense los cinturones que esta noche habrá tormenta". Fa poc que la vaig tornar a recuperar. Una amiga meva, no l'havia vist encara i després de la bronca inicial la vaig fer venir a casa per fer-li una sessió completa de All about Eve. Fa uns anys em vaig comprar l’excel·lent llibre de Sam Staggs: Desnudando a Eva. Staggs fa una "despullada" i mai més ben dit, sobre tota la història ; començant per qui va escriure la història en que es va basar el relat de Mary Orr, fins a totes les peripècies del rodatge o la distribució final de la cinta. La història de Eva al desnudo té infinitats d'anècdotes que estan descrites esplèndidament en aquest llibre. I tot i que avui no parlaré de la pel·lícula si que m'agradaria explicar-vos diferents anècdotes que surten en el llibre i que no surten a la cinta. N'hi ha tantes que en podríem fer tres comentaris seguits... però escolliré les que més recordo i que poden ser curioses.

* Joseph Leo Mankiewicz, va trucar a Bette Davis, en aquella època, una actriu en decadència per oferir-li el paper que seria, el de la seva vida (de fet havia posat un anunci als diaris per anunciar "els seus serveis")

* Thelma Ritter i Marilyn Monroe treballarien juntes en aquesta pel·lícula (una de les primeres de la Monroe) i en la darrera de la sex-symbol (la magnífica The Misfits)

* La narració inicial de la història, escrita per Mary Orr, era tan sols de 3 pàgines i va estar publicada en un diari

* Celeste Holm i Bette Davis les dues amigues íntimes de la cinta , en realitat no es podien veure (cosa força "habitual" amb les parelles cinematogràfiques de la Davis)

* El premi Sarah Siddons, el que li donen a Anne Baxter a l'inici de la pel·lícula, després va ser un premi real que es donava al teatre i en la seva tercera edició el va guanyar Bette Davis!!!

* La pel·lícula va estar nominada amb 14 estatuetes aconseguint-ne al final 6 (pel·lícula, director, actor secundari, George Sanders (brutal!!), guió adaptat, so,vestuari per Edith Head, la persona que més Oscars ha aconseguit)

* Thelma Ritter , la gran actriu secundària de la història, es menja literalment a tots els seus companys menys la Davis que és amb qui té els diàlegs més espectaculars de la pel·lícula, això és apunt meu!!! I podria seguir... Si no l'heu vist encara... és de visió obligatòria.

(article recuperat. Mireu el video, està en anglès, però els gestos i les mirades de la Davis i la Ritter no tenen pèrdua i aquests són universals, per a mi és la millor escena de la pel.lícula, mireu com agafa el bombó... és brutal!!!)

RETORNO A HANSALA

Retorno a Hansala és d'aquelles pel.lícules que no et deixen indiferent però no per la pel.lícula en sí, sino per la seva temàtica.

Reconec que inicialment no m'interessava gaire i vaig anar a veure-la amb reserves però quan vaig sortir del cinema vaig intentar entendre una mica més el drama social, familiar i econòmic que viuen moltes de les persones immigrants que venen al nostre país i el més important, què els empeny a deixar-ho tot i venir a aqui,sense conèixer, ni l'idioma, ni la cultura , ni res de res....

Chus Gutierrez amb la seva setena pel.lícula com a directora relata la història de Martín, un empresari funerari que es troba en el cadàver d'un dels morts de l'Estret de Gibraltar un número de telèfon (Gutierrez s'ha basat en fets reals), quan truca respon la germana del mort, Leila (protagonitzada per una actriu marroquina) que és una jove immigrant que tractarà de repatriar el cos del seu germà. Martín que té problemes econòmics veu en la ocasió una oportunitat d'or i l'acompanyarà fins a Hansala, un petit poble berever perdut en el desert marroquí... però durant el viatge, se'n donarà compte de la cruesa en què viuen aquestes famílies i la duresa de comprovar com els familiars dels morts han de reconèixer les pertinences dels que han perdut la vida intentant buscar una vida millor.

La història és dura, i com ja he dit abans, et fa reflexionar en els drames familiars que deuen viure aquestes persones... però si deixem de banda aquest aspecte i en centrem més cinematogràficament en la història, personalment no em va acabar de fer el pes. Tot i així li donaria un vot de confiança i encara que sigui en dvd, veieu-la, simplement per intentar entendre.

Puntuació: 5/10

CHARLES CHAPLIN: UN GENI

Demà és l'aniversari de naixement de Charles Chaplin: hauria fet 120 anys!!

M'ha anat molt bé aquesta data perquè ja tenia en ment fer un comentari sobre el genial artista. Dilluns després de totes les celebracions de Setmana Santa, em vaig enganxar a la tele, al canal dels clàssics durant tota la tarda... i és que el programa s'ho mereixia, vaig veure dues pel.lícules del director anglès amb uns documentals previs a les cintes explicant la pel.lícula que després projectaven.

El primer documental el presentava l'actriu i directora noruega Liv Ullman, anava descobrint aspectes no només tècnics de la pel.lícula sinó molts altres aspectes interessants que després vaig poder anar veient al film. El segon documental, del mateix estil, era presentat per Bernardo Bertolucci, que en certs moments s'emocionava explicants escenes tendres de la pel.lícula

Les pel.lícules en qüestió eren: Una mujer en Paris del 1923 i de l'etapa muda, que té com a principal característica que és la primera pel.lícula dirigida per Charles Chaplin en que ell no hi surt, per això potser no va tenir tan d'èxit perquè no sortia el llavors tan famós Charlot. La història és dura per què és l'amor d'una parella predestinada al fracàs i de fet acaba molt malament. Com a curiositat surt un joveníssim Adolph Menjou i la que llavors era la seva parella Edna Purviance, que la va tenir sempre en la seva nòmina fins que va morir.

La segona pel.lícula era Candilejas (1952), confeso que no la recordava gaire, i em va encantar!!!!, la seva visió em va ratificar el que ja sabia, i és que en Chaplin era un geni... sabia combinar el drama i la comèdia d'una forma magistral, i ell mateix en les seves interpretacions eren d'una bellesa i una tendresa exquisides. Però de geni no només ho era com a actor, és que ell era qui escrivia la música, el guió, la producció (era un dels quatres amos de la United Artist juntament amb Douglas Fairbanks, Mary Pickford i David W. Griffith) i evidentment la direcció... en aquesta pel.lícula també hi sortien en un paper petit: Buster Keaton i el seu fill Sidney Chaplin.

És sens dubte un dels més grans del cinema de tots els temps!!!

CEREZOS EN FLOR

Jo no coneixia a la directora alemanya Doris Dörrie només per què havia vist la seva darrera producció Como cocinar tu vida un documental sobre un mestre zen i les seves classes de cuina i de vida. La pel.lícula no és que m'interessés especialment però ajuntava les meves dues passions: cinema i cuina.

Cerezos en flor, també m'atreia entre altres coses perquè venia avalada per la Seminci, el prestigiós festival de cinema de Valladolid, però em va decepcionar una mica.

Suposo que va influir que la veiés immediatament després de Lejos de la tierra quemada i a vegades veure una pel.lícula després de que t'hagi impressionat la d'abans no ajuda a gaire a que la segona la gaudeixis tant.

Tot i així, Cerezos en flor té una història interessant que podriem dividir en dues parts; una primera en què descobreixes la vida d'una parella ja madura, en què creus que morirà el marit perquè li acaben de diagnosticar una malaltia terminal però en canvi qui mor primer és la dona. El marit queda totalment desamparat, perquè els tres fills no se'n volen fer càrrec i ell decideix fer una cosa per la seva dona, ara ja morta, i que no li havia concedit en vida: anar al Japó i veure la muntanya Fuji Yama.

La història té moments realments bonics, visualment parlant, i la relació que té amb la noia del parc i el com va descobrint el ball preferit de la seva dona són probablement els millors trossos de la pel.lícula. Les escenes amb els fills jo les vaig trobar un xic forçades i per això vaig trobar que el film era una mica irregular. A vegades, hi havia moments, que la pel.lícula em recordava a Lost in translation, meravellosa pel.lícula de Sofia Coppola on retrata la soledat infinitament millor que aquesta però no se li pot treure el mèrit a una excel.lent actuació dels dos personatges madurs principals.

Puntuació: 6/10

LEJOS DE LA TIERRA QUEMADA

Fa molts dies que estic pensant en aquesta pel.lícula. A mi m'agraden les pel.lícules amb guió i si és bo encara més... tot i que a vegades també sóc consumidora de cintes de "cops de puny", les que tenen un bon guió m'atrauen molt més. I aquesta a part de tenir un molt bon guió és un bon cop de puny!!!

Lejos de la tierra quemada és el debut com a director de Guillermo Arriaga, guionista i parella de fet cinematogràfica fins fa molt poc d'Alejandro González Iñárritu, ambdós van signar pel.lícules tan impactants com Babel, 21 gramos i Amores perros.... amb això ja ho dic tot!!

Potser de direcció no és tan bona com les altres tres, potser el fet de què qui dirigeix és un guionista i a vegades això es nota però el guió, el dramatisme de la història,la riquesa de tots els personatges i sobretot la força interpretativa de Charlize Theron fan que la pel.lícula sigui de visió obligatòria.

No explicaré de què va la història perquè no vull desvetllar secrets, el guió manté l'estructura d'altres guions d'Arriaga, no és només una història la que t'explica sinó que els conjunt de petites (o grans històries), fan que al final convergeixin en una de gran arribant a un final sorprenent però malgrat tot esperat i esperençat!!

Molt sovint aquest tipus de cinema m'ha recordat molt el que ja ens tenia molt ben acostumats John Sayles.

Però tornem als personatges, i més concretament als actors... tots estan molt correctes, Joaquin de Almeida, Kim Bassinger, John Corbett, em va sorprendre molt la joveneta Jennifer Lawrence, que porta molta part del dramatisme de la història però qui realment sobresurt per davant de tothom és Charlize Theron... no és només un cara bonica i ja ens ho ha demostrat en altres papers. Em va decepcionar molt a Monster, on li van donar un Oscar que crec que no era merescut, entre altres coses perquè sota aquell maquillatge tan dolent seguia veient a una dona massa guapa, però després m'ha anat demostrant que és una actriu que cal tenir molt en compte. Aqui sense apenes maquillatge pot demostrar amb una simple mirada tota la pena i la tortura que porta carregant durant molts anys, i l'escena final amb un sol somriure ja et diu molt més que qualsevol intrepretació parlada.

Lejos de la tierra quemada és una pel.lícula dura, molt dura però necessària de veure amb una fotografia preciosa on el foc (element imprescindible en la història) és a la vegada destructor i purificador.

Puntuació: 8.5/10

SCRAT TORNA!!!: NOU VIDEO

Ja sabeu de la meva debilitat per aquest esquirol!! Us deixo un video nou que acabo de descobrir perquè disfruteu tant com jo!!!

ESCENES INOBLIDABLES (2): EL JOVENCITO FRANKENSTEIN

Aquesta disparatada comèdia de Mel Brooks li tinc molt de carinyo. Sempre m'ha fet riure, està plena de gags i no sabria dir quin és el més divertit.

Mel Brooks, marit d'Anne Bancroft amb una carrera discreta com a director, però potser en aquesta pel.lícula té la seva obra mestra: està plena d'encerts, des dels personatges amb els seus actors respectius , a la història , el brillant blanc i negre utilitzat, (és una pel.lícula del 1974, podria perfectament haver-se rodat en color!!), la música, el tempo i el ritme de la cinta són totalment rodons.

La història ja la coneixem, és una paròdia de la novel.la de Mary Shelley, Frankenstein... i la paròdia ja comença només amb l'inici quan el descendent del doctor Victor Frankenstein renega del seu cognom i es fa dir Fronkonstin. Gene Wilder està tan divertit en el paper de professor que jo sempre que l'he vist a d'altres pel.lícules no l'he pogut veure com a un altre personatge que no fos aquest, i què dir de Marty Feldman i la seva gepa de posició dubtosa!!! (era tan divertit veure en cada escena on la podia tenir!!!), i el monstre, l'entranyable Peter Boyle, amb uns sabatots que encara el feien més alt.. sense dir ni una paraula en tot el metratge. I no ens oblidem les noies per què Teri Garr està molt bé però qui s'emporta el premi és Madeline Kahn i el seu comiat a l'estació... sensacional... i evidentment Cloris Leachman, fent de Frau Blücher (que m'acabo d'assabentar de que encara és en actiu!), i espantant al pobre cavall durant tota la pel.lícula...

Hi ha tants gags a comentar que seria difícil escollir-ne uns quants ... n'hi ha dos, però , que particularment a mi, és igual les vegades que vegi la pel.lícula.... sempre em fan riure, i és que els trobo impressionants, us poso a sota els videos... no us els perdeu perquè no tenen pèrdua.

Si no l'heu vist és d'obligada visió... si ja ho heu fet, reviseu-la!!!!