CRAZY STUPID LOVE

Inicialment , Crazy stupid love no em cridava gens l'atenció, primera per què Steve Carrell no és un actor que precisament m'agradi gaire,i segon per què pintava a una comedieta romàntica de les bobalicones que últimament se'n veuen masses... però mirant el planter d'actors i actrius que sortien , em van fer reflexionar: Marisa Tomei?, Julianne Moore?, Ryan Grosling?, Kevin Bacon?, Emma Stone que ara sembla que estigui a tot arreu (ja em va sorprendre a Criadas y señoras), que tots aquests actors haguessin fet un projecte junts potser no era tanta casualitat. Vaig canviar d'idea i la vaig anar a veure.

I em vaig trobar amb una grata sorpresa.

Crazy stupid love és un drama, però ben maquillat de comèdia. A partir d'un sopar romàntic en què la seva dona li demana el divorci, Cal (Carrell) decideix prendre una decisió diferent , i una nit va un bar on coneix a un solter d'or que l'ensenyarà a seduir a les dones i a pujar la seva autoestima. Bons diàlegs i una bona resolució de la historia fan que aquesta pel·lícula se li doni una oportunitat per ser visualitzada.

Però sobre tot el que més em va agradar van ser els actors. Davant d'un bon guió no m'estranya que els que surten diguessin que si al projecte, Marisa Tomei, en cada aparició seva aquesta dona va millorant en grandiositat, surt poc però omple la pantalla, està tant surrealista que rius en cada moviment que fa...., Kevin Bacon, actor solvent fent una comèdia? i Ryan Grosling, que és un actor que el tinc per seriós, la seva pròpia filmografia així ho certifica: el creyente, Half Nelson, Lars y una chica de verdad (interessantíssima pel·lícula),però amb aquesta comèdia em demostra que és un actor amb molts més registres... i sobre tot una meravellosa, estupenda i fantàstica Julianne Moore (se m'acaben els adjectius Troyana, però se'ls mereix oi??) que segueixo dient que és igual el que faci, perquè tot ho fa bé...

Se'ns dubte aquesta és una comèdia dramàtica que mereix una oportunitat per ser vista.

Puntuació: 7/10

LOS CHICOS ESTAN BIEN

Vaig descobrir a Lisa Cholodenko com a directora a High Art una pel·lícula petita però amb una història trista i rica de matisos i personatges, amb unes joveníssimes Ally Sheedy i Radha Mitchell (què uns anys més tard treballaria amb Woody Allen a Melinda y Melinda) i una altra actriu de la qual des d'aquesta pel·lícula fent de Greta (un dels seus millors papers!!! i això és difícil de decidir perquè tot allò que fa és perfecte!!!) què he seguit des de llavors (i estem parlant de l'any 98): la meravellosa Patricia Clarkson, tot un descobriment per a mi. Com deia, és una pel·lícula trista on Cholodenko parlava de la homosexualitat femenina.

Ara torna a tractar el tema amb Los chicos estan bien, però d'una manera ben diferent, totalment normalitzat, cosa que he trobat molt interessant, malgrat ser una pel·lícula correcte però que no aporta gaire més del que es pot dir sobre relacions de parella, relacions familiars, o relacions entre pares i fills.

El que si que em va interessar molt de la història, van ser sens dubte els dos personatges femenins principals, aquesta parella de lesbianes, que s'estimen i que han format una família, noi i noia amb l'esperma del mateix home. Els problemes a la família començaran a aparèixer quan el fill vol saber qui és el seu pare i aquest, (un fantàstic Mark Ruffalo) apareix en escena. Les dues mares entraran en conflicte sobre la seva relació i el que els pot afectar amb l'entrada del nou “membre de la família”.

Encara no entenc per què Julianne Moore no va estar nominada a l'Oscar juntament amb Annette Benning. Les dues estan meravelloses en el paper de les dues mares i crec que va ser força injust que s'oblidessin d'ella. Benning està increïble però també s'ha de dir que l'equilibri que li dóna Moore en moltes de les escenes que fan juntes l'han ajudat a que la seva interpretació fos gaire bé magistral!!!

Hi ha moltes escenes boniques... jo em quedo especialment amb dues: la primera quan estan sopant a casa de Ruffalo i la Benning s'acaba de donar compte del que ha passat (no ho explicaré per no desvetllar!!) , aquella fosa que fa Cholodenko per donar-li tot el protagonisme i l'expressió de la cara de l'Annette són magnífics i la segona és quan Moore tanca la tele i explica el que sent a tots tres (mare i fills), l'expressió de la Benning posa la pell de gallina i el discurs de la Julianne et fa caure una llàgrima.

Ja ho he dit, potser no és una gran pel·lícula però si que es d'aquelles que s'han de veure només per gaudir de dues meravelloses interpretacions.

Puntuació: 7/10 (4 punts repartits entre elles!)

LA VIDA PRIVADA DE PIPPA LEE

Quan feia només un mes de la mort de Marilyn Monroe, el gran dramaturg americà Arthur Miller (el seu tercer marit) ja s'havia casat novament amb la que seria la mare de Rebecca Miller.

La vida privada de Pippa Lee és el seu quart treball com a directora, que adapta la seva pròpia novel·la, i tot i no ser un treball rodó es poden destacar diversos aspectes de la pel·lícula. La història és aparentment senzilla, ens explica la vida de Pippa Lee una dona feliçment casada amb un home trenta anys més gran que ella i de la qual sempre ha viscut a la seva ombra... sempre ha estat una bona esposa i una bona mare, és el model tradicional i perfecta de la senyora casada americana, però a mida que va passant la pel·lícula i vas coneixent com ha estat la vida de Pippa te'n dones compte de que no sembla tot allò que s'aparenta.

És evident que el que mereix una menció especial la cinta és el repartiment tan extraordinari d'actrius que hi ha. Maria Bello, fent de mare de la protagonista i que cada vegada m'agrada més, demostra en una sola escena un conjunt de interpretacions facials que ja els hi agradaria a més d'una, està fantàstica. Julianne Moore, per a mi sens dubte la millor, té molt poc paper però important, i la seva versatilitat interpretant és brutal... Winona Ryder, que ara feia temps que no veia en pantalla, (pobre amb tots els problemes personals que té) fa una mica del que deu ser en la seva vida real. També hi surt Monica Bellucci fent un petit paper una mica surrealista però agraït i Robin Wright Penn en el paper de Pippa, que per desgràcia haver de compartir pantalla amb el Keanu “cara de peix congelat” Reeves(que de llarg és el pitjor de la pel·lícula) fan que a vegades no li deixin brillar tant com es mereixeria o pot ser si... per què el seu treball és excel·lent.

Queden forats en la història i això fa que no deixa que sigui del tot rodona i és una llàstima perquè quan entres al cinema i jo especialment ho vaig fer única i exclusivament pel seu repartiment de dones , veus que el guió i la direcció no tenen la força que hauria de tenir amb el conjunt de actrius que hi surten, tot i així és de bon veure.

Puntuació: 6/10

A SINGLE MAN

Si no hagués estat perquè em cridava l'atenció el que es deia d'aquesta pel·lícula sobre Colin Firth, a part de la nominació a l'Oscar i d'haver guanyat la Copa Volpi al millor actor, segurament no l'hauria anat a veure. Que un dissenyador de moda s'hagi passat a la direcció no em deia molt, però hi vaig anar.

A single man és un conjunt de seqüències d'anuncis de publicitat, molt ben rodats (si fossin anuncis), potser exageradament rodats, sobretot en els primeríssimis primers plans, amb una ambientació de principis dels 60 molt ben aconseguida, una música acurada i un vestuari, que és el millor de la pel·lícula si tenim en compte que el director és el dissenyador... amb uns secundaris, molt guapus, exageradament guapus ,però que no aporten gaire a la història si no es per figurar bellesa... i una història (basada en un llibre) que ens explica el drama i la soledat d'un home solter, madur i homosexual, professor universitari, que acaba de perdre la seva parella , de fa més de 15 anys en un accident de cotxe, que no sap com continuar vivint i que només té el suport d'una amiga d'infantesa, enamorada d'ell en silenci... n'hem vist moltes de pel·lícules i d'històries d'aquestes... que la fa diferent a les altres?...

Julianne Moore... està esplèndida, la maduresa que reflecteix el seu personatge és captivador i a l'hora trist i solitari, l'escena que tenen ells dos al sopar (una de les millors, sinó la que més) és de les millors que he vist en molt de temps.... i Colin Firth... el seu personatge ho és tot, no pots imaginar-te a un altre George Falconer si no és ell, la seva mirada , els seus gestos, com observa la vida a través de la finestra del labavo, com respon a la notícia de la mort de Jim (està sublim!!!), com parla amb la nena del davant de casa, al banc; com passeja per la universitat com si fos algú que ja no està allà, com observa a tots els homes que passen pel seu davant, com parla i com discuteix amb Charley (Moore).... està tan ple de matisos cada una de totes les escenes de la pel·lícula en que hi surt ell (i és en pràcticament totes)... està tan perfecte, tan vulnerable, tan trist, tan solitari.... feia temps que una interpretació no em colpia tant com la d'ahir de Firth.... està tan increïblement meravellós.... La pel·lícula és ell!!!...

Només em falta veure el Jeff Bridges, (Clooney i Renner no tenen res a fer), Freeman fa una bona recreació del personatge de Mandela.... però és que Firth crea un personatge inoblidable.

Puntuació: 5 (pel·lícula justeta) 10 (Colin Firth)