No deixaré de repetir que a mi el que més m'agrada quan entro al cinema és que m'expliquin una història, i si és bona , millor.
Vaig anar a veure Bon appetit, no m'esperava gran cosa i de fet quan vaig sortir del cinema el primer que vaig dir és que no m'havia agradat. De fet una de les coses que em van influir a dir-ho va ser que Unax Ugalde , el protagonista no m'acaba de fer el pes. Però avui escrivint el comentari i pensant en la pel·lícula he de canviar d'opinió. Per què?, no ho sé ben del cert , potser perquè la cançó que canta Hannah (Nora Tschirner), és d'aquelles que et queden gravades al cap i no te les pots treure i vas repetint constantment.
I per la història? És un guió senzill sense cap pretensió, i a més amb un final dels que a mi m'agraden, segur que aquest guió dirigit per algun dels directors americans l'haurien fet acabar amb un happy end força increïble però a mans de David Pinillos, director espanyol que debuta amb aquesta senzilla cinta , la fa molt més creïble i a l'hora molt més agradable ,malgrat el seu final, que evidentment no explicaré!
La historia de Daniel (Ugalde), un cuiner que vol arribar a ser xef i entra a treballar a un prestigiós restaurant de Zurich on coneix a Hannah la sommelier del local. La química és instantània, sobre tot per Daniel, però per Hanna és diferent ella sempre diu que són dos amics que es besen i aquest és el punt més important de la història.
Per a mi no és una cinta del tot rodona, segueixo dient que Ugalde , tot i que s'esforça no acaba de lligar amb el seu paper i la que crec que dóna més de sí en el seu personatge és ella. Tot i així la història cau en algun tòpic com és la relació de Hannah amb l'amo del restaurant i en alguna escena prescindible i massa “ben preparada” com és la de la platja.
De totes maneres, hi ha molt bona intenció, és una pel·lícula petita que mereix ser reconeguda i que és agradable de veure.
Puntuació: 6/10
