LA MONA XITA ENS HA DEIXAT

La mona Xita ens ha deixat!!!

Ja sabeu que sempre m'agrada mencionar als actors o actrius o gent del cinema que ens deixa i avui malgrat ser d'una altra espècie animal, també vull donar a conèixer la mort de la mona Xita als 80 anys!!!!

Va acompanyar a Johnny Weissmüller , el millor Tarzan que ha existit mai en el món cinematogràfic en gaire bé totes les pel·lícules que van protagonitzar sobre el rei dels monos, i probablement robava en més d'una de les escenes que feien conjuntament.

Un homenatge, petit però sentit a aquest mico, que com d'altres animals , Rintitin, Flipper, la mula Francis, Lassie, el Verdel, Asta i segurament me'n deixo tants d'altres han contribuït que jo m'ho passi molt bé en tantes i tantes pel·lícules.

CRAZY STUPID LOVE

Inicialment , Crazy stupid love no em cridava gens l'atenció, primera per què Steve Carrell no és un actor que precisament m'agradi gaire,i segon per què pintava a una comedieta romàntica de les bobalicones que últimament se'n veuen masses... però mirant el planter d'actors i actrius que sortien , em van fer reflexionar: Marisa Tomei?, Julianne Moore?, Ryan Grosling?, Kevin Bacon?, Emma Stone que ara sembla que estigui a tot arreu (ja em va sorprendre a Criadas y señoras), que tots aquests actors haguessin fet un projecte junts potser no era tanta casualitat. Vaig canviar d'idea i la vaig anar a veure.

I em vaig trobar amb una grata sorpresa.

Crazy stupid love és un drama, però ben maquillat de comèdia. A partir d'un sopar romàntic en què la seva dona li demana el divorci, Cal (Carrell) decideix prendre una decisió diferent , i una nit va un bar on coneix a un solter d'or que l'ensenyarà a seduir a les dones i a pujar la seva autoestima. Bons diàlegs i una bona resolució de la historia fan que aquesta pel·lícula se li doni una oportunitat per ser visualitzada.

Però sobre tot el que més em va agradar van ser els actors. Davant d'un bon guió no m'estranya que els que surten diguessin que si al projecte, Marisa Tomei, en cada aparició seva aquesta dona va millorant en grandiositat, surt poc però omple la pantalla, està tant surrealista que rius en cada moviment que fa...., Kevin Bacon, actor solvent fent una comèdia? i Ryan Grosling, que és un actor que el tinc per seriós, la seva pròpia filmografia així ho certifica: el creyente, Half Nelson, Lars y una chica de verdad (interessantíssima pel·lícula),però amb aquesta comèdia em demostra que és un actor amb molts més registres... i sobre tot una meravellosa, estupenda i fantàstica Julianne Moore (se m'acaben els adjectius Troyana, però se'ls mereix oi??) que segueixo dient que és igual el que faci, perquè tot ho fa bé...

Se'ns dubte aquesta és una comèdia dramàtica que mereix una oportunitat per ser vista.

Puntuació: 7/10

TÍMIDOS ANÓNIMOS

Tímidos anónimos és una de les comèdies més agradables que he vist últimament. I ho dic en tots els sentits per què el tercer personatge en qüestió a part de la parella principal, és la xocolata. Irresistible plantejament!

Ella una tímida patològica però amb un gran do, és una de les millors xocolateres del món encara que no s'ha donat mai a conèixer i ell, un home tímid fins a la medul·la, el director d'una fàbrica de xocolata que està a punt de fer fallida perquè la seva producció és molt baixa.

Quan ella va a buscar feina , la vida d'ambdós personatges canviarà radicalment però, és clar, són tan tímids que no sempre tot els hi sortirà com esperen.

Encara que ja saps com acabarà la pel·lícula , és un guió totalment previsible, la historia passa d'allò més bé, i sempre amb un somriure a la clara. Ell , et posa molt nerviós per moments però tens ganes que les coses li surtin bé, i ella és tan deliciosa com la xocolata.

Bon producte francès, personalment em va agradar força, història dolça, personatges agradables, producció senzilla, una narració eficaç amb uns secundaris que fan de perfecte coixí als protagonistes principals.. ho té tot per no perdre-se-la.

La combinació amarga i dolça de la xocolata queda ben reflectida en aquesta cinta.. i quan sortiu del cinema, tindreu ganes d'anar al carrer Petritxol a fer una bona tassa de xocolata.

Puntuació: 7/10

THE ARTIST

Només amb els títols de crèdit inicials ja vaig obrir la boca ... i així em vaig quedar durant tota la projecció. No podia creure el que estava veient.

Una pel·lícula muda, en blanc i negre.... davant la meva absoluta impressió inicial, el metratge va anar passant i la meva admiració va anar creixent fotograma a fotograma.

Vaig sortir tant al·lucinada del cinema com feia temps que no m'havia passat, ni tant sols amb Un dios salvaje que m'havia encantat.

I és que The artist, és un meravellós homenatge als inicis dels cinema.

La veritat és que no sé per on començar , estic tan aclaparada ... vull dir tantes coses que no sé que dir....

Havia sentit que era una autèntica delícia, pel matí havia escoltat el programa de La claqueta un programa que segueixo des de fa més de 20 anys i tots l'havien deixat de 9 cap amunt, jo quan vaig sortir vaig pensar que havia de crear un nou sistema de puntuació perquè un 10 em semblava massa poc.

Què és THE ARTIST???

Com ja he dit, un meravellós tribut als inicis del cinema. La pel·lícula està entre una barreja de Cantando bajo la lluvia i Ha nacido una estrella... però per si sola serà una pel·lícula clàssica dintre d'uns anys.

És la historia d'amor entre un actor de renom de l'època del cinema mut que casualment coneix a una noia (deliciosa presentació dels personatges) que esdevindrà una gran actriu en l'incipient entrada del cinema sonor.... i ja no us dic res més....

La pel·lícula està plena de detalls cinèfils, plena de tocs de cinema clàssic, plena de moments absolutament màgics que et fan estar amb els ulls ben oberts per no perdre cap detall... des del somni de l'actor amb el so, el moment d'ella amb el frac d'ell, amb el pas del temps i del matrimoni reflectit amb el moviment de les estàtues, el moment en que tornen a coincidir al plató quan ella balla però només se li veuen les cames (Calle 42), el màgic moment de les escales on tots passen de pressa però ells estan parats parlant, i ja per acabar-ho de rematar l'escena final amb el tema d'amor de Vertigo!!!!!... buufff i tantes d'altres...

Ells, els protagonistes estan simplement meravellosos: ell, George Valentin (Jean Dujardin no el coneixia) amb aquesta barreja de galan dels inicis del cinema entre John Barrymore ,John Gilbert i Douglas Fairbanks (inevitable bigotet), amb una expressió facial brutal, passa del riure amb un somriure increïble a una tristesa que et té el cor en un puny; ella Peppy Miller (una deliciosa Bérénice Bejo), l'actriu que va creixent pel·lícula a pel·lícula i que malgrat la fama no oblida al seu actor preferit....

I els secundaris, amb John Goodman en el paper del magnant de cinema estil David O'Selznick o Louis B. Mayer; Penelope Ann Miller (la recuperada Penelope!!) fent de l'esposa de l'actor que va caient poc a poc; meravellosa; o James Cromwell en el deliciós paper del xofer de Valentin que no el deixa mai fins que ja no el poden pagar.... o Malcom McDowell , fent un brevíssim paper (suposo que va pagar per poder entrar en el projecte.... perquè llegint aquest guió era totalment inevitable estar-hi dins).

En fi, ja no vull dir res més. Només una cosa. És d'obligada visió!!!

Ja ha guanyat no sé quants premis... té sis nominacions als Globus d'Or i si els acadèmics són una mica llestos, guanyarà sense cap mena de dubte l'Oscar a la millor pel·lícula de l'any.... i compte... que el gos hauria de tenir una menció especial perquè està absolutament espectacular... no, no m'havia oblidat d'ell!    
Senyor Michel Hazanavicious, em té als seus peus... per sempre més!!!!!
Puntuació:11/10.... simplement per tot!!!!

MATAR UN RUISEÑOR

Atticus Finch és potser el nom amb el qual més s'associa a Gregory Peck. I és que aquest personatge, segons ell mateix va ser un dels més importants de la seva carrera.

Matar un ruiseñor, és una d'aquelles pel.lícules, un d'aquells personatges que sens dubte marquen una època.

Atticus Finch és un advocat que es posa en contra tota la seva comunitat blanca per defensar a un negre d'una violació que no ha comès i que projecta en la seva personalitat tots els valors progressistes com la tolerància i la honestedat que la seva comunitat no té.

Matar un ruiseñor està basada en la novel·la del mateix nom que Harper Lee , la seva autora va escriure i per la qual va guanyar el Pulitzer l'any 1960.

L'acció transcorre a un poble d'Alabama, lloc racial per excel·lència on Atticus Finch, vidu, viu amb els seus dos fills, Jem i Scout. Precisament la pel·lícula si té quelcom molt novedós per la època és que està explicada des del punt de vista de la filla petita, Scout que poc a poc , a través de la seva narració ens va explicant el que passa en el poble i com va descobrint i experimentant per ella mateixa la injustícia de la gent.

La pel·lícula té clarament dues parts, una primera en que se'ns situa en l'acció , com és la gent , la vida del poble, una perfecta explicació de tots els seus personatges, sobre tot de la vida quotidiana dels tres més petits i la segona part, la del judici, excel·lentment relatada per Robert Mulligan , amb un al·legat final de Peck sempre mirant a la càmera i fent-nos partícips a nosaltres com a espectadors , de ser el propi jurat i per tant ser tan culpables com ells de la decisió final que se'n pren.

Robert Mulligan, director provinent de la generació de la televisió fa un cru retrat sobre la intolerància i la injustícia en aquest cas americana però que també es extensible a arreu. És potser el seu títol més important però per a mi una de les seves millors pel·lícules és Verano del 42 amb una meravellosa Jennifer O'Neill.

Gregory Peck va guanyar l'Oscar per aquesta memorable interpretació (la productora inicialment havia pensat amb Rock Hudson!), i els dos fills de Peck no van seguir cap carrera cinematogràfica. És un dels primers papers importants de Robert Duvall i la música va a càrrec del gran Elmer Bernstein.

Com a curiositat, Capote (2005) relata la vida del genial escriptor era íntim amic de Harper Lee (interpretada per Catherine Keener) i se'n fan varies referències al llibre de l'escriptora.

Puntuació: 10/10

UN DIOS SALVAJE

De tant en tant surts del cinema donant gràcies als germans Lumiére i al seu invent!!

Aquest és el cas de Un dios salvaje, una petita obra mestra dirigida pel gran Roman Polanski, amb guió de Yasmina Reza una renombrada directora teatral.

Dos nens es barallen al parc. Un li trenca unes dents a l'altre.

Els pares de la víctima conviden als altres pares a intentar resoldre el conflicte.

El que comença sent una xerrada distesa acabarà sent una baralla constant de recriminacions i escridassades entre els dos matrimonis que rebel·len les seves ridícules contradiccions i malentesos.

Brutal posada en escena de Roman Polanski on no deixa que els seus personatges es moguin d'escena (ja sé que és una obra de teatre), en una habitació que sembla una presó per a ells i que té un poder d'atracció que no els deixa marxar d'allà, a l'igual que els personatges de El ángel exterminador del gran Buñuel.

Sense gaires possibilitats de moviment de càmera, Polanski es mou per l'espai jugant constant i magistralment amb els miralls de casa del matrimoni Foster- Really i va ofegant poc a poc als seus personatges amb uns diàlegs corrosius.

I què puc dir dels quatre....monstres??? aquesta és la paraula monstres de la pantalla per què no tenen altre nom...

John C.Really; la seva evolució de personatge va in crescendo a mida que passa el metratge, sembla ser el conciliador inicial però perd els papers; Christopher Waltz (que bo que és!!!) és simple espectador d'una guerra en la qual es manté al marge fins que li toquen la moral i el mòbil!!!... Jodie Foster, m'encanta, ho reconec, perd els papers de seguida i no sap com recuperar-los, està espectacular... i Kate Winslet... (la millor, se'ns dubte!) la seva interpretació, magistral, es digne de nominació! Està tan gran... tan immensa, que vomita literalment el seu paper!!!!

80 minuts de pur cinema.... en Polanski no en necessita més per fer una pel·lícula d'Oscar!.

Puntuació:10/10

EL CRIMEN DE CUENCA

Aquesta era una d'aquelles pel·lícules de la filmografia espanyola que encara no havia vist i sabia que era de visió obligatòria.

Pilar Miró sempre m'ha semblat una de les directores més interessants del panorama no només espanyol sinó mundial i es va arriscar molt fent una pel·lícula d'aquestes característiques en la recent estrenada democràcia després de molts anys de dictadura.

Basada en fets reals, en l'Espanya més profunda de principis de S XX, quan un pastor desapareix misteriosament i són acusats els seus dos companys d'haver-lo assassinat. Malgrat ells ho neguen reiteradament això no impedeix que la justícia d'aquella època s'escarneixi sobre els dos pobres homes que encara que es cansen de cridar per la seva innocència, no hi ha ningú que els cregui, ni tans sols les seves famílies... desesperats reben tot tipus de vexacions i tortures (imatges reflectides en la pantalla i que et fan posar els pèls de punta , entre altres coses perquè se suposen que van ser reals!!) i finalment es deixen anar, s'acusen entre ells i no eviten una llarga condemna fins que al cap dels anys el suposat “assassinat” apareix un dia pel poble tan tranquil....

Les seves imatges esgarrifoses , si ho són actualment, suposo que en el seu moment deurien impactar d'una manera brutal, i em refereixo sobretot a les seqüències de les tortures que fan sobre dos pobres pastors acusats d'un crim que anys més tard es va descobrir que no havien fet.

Tan impactant com les seves imatges ho són els actors de la seva història, Amparo Soler Leal, Mary Carrillo, Fernando Rey , Hector Alterio o una joveníssima Mercè Sampietro (que treballaria amb la directora amb molts dels seus projectes) omplen la pantalla d'aquesta pel.lícula

Pilar Miró, com deia abans , em sembla una directora molt interessant, amb una filmografia important...va morir jove, sense haver pogut acabar la que crec que hauria estat una filmografia molt més complerta. Recordo que la vaig veure passar pel meu costat, durant una estada la Festival de Sant Sebastian, era petita, menuda, però la força que irradiava et feia apartar, literalment, a mi em va fer fer un pas enrere i simplement la vaig haver d'admirar. No va tenir una vida professional fàcil, una dona en un món d'homes, poques ho van aconseguir, ella si.

El crimen de Cuenca, és una pel·lícula a revisar, sens dubte, una de les pel·lícules clau de la filmografia espanyola de la post dictadura.

Puntuació: 9/10

AVUI FEM QUATRE ANYS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Doncs siii, avui en fem quatre i ho dic en plural perquè aquest bloc no hauria estat possible sense tots i totes el que m'heu llegit des del principi, els que us heu anat afegint i sobre tot a les cinc boges amigues meves que em van fer aquest meravellós regal i que m'ha donat tantes alegries....

I no vull posar-me sentimental, només vull donar les gràcies al cinema que tantes satisfaccions m'ha donat des de que jo era molt petita, des d'aquella vegada que vaig anar amb el meu germà, els meus cosins, la meva tieta i la meva mare al Coliseum a la Gran Via de Barcelona i vaig seure a la platea i vaig observar com una pantalla immensa de televisió (no havia entrat mai en un cinema!!), s'encenia al mateix moment que s'apagaven tots els llums de la sala i una senyora amb paraigües baixava del cel i començava a cantar.... Mary Poppins és el primer record cinematogràfic que tinc, un dolç record i també recordo el segon, al Rex també de la Gran Via on Los Tres Caballeros cantaven amb una Carmen Miranda amb una barret de fruites impossible....

i després n'han vingut moltes, més , milers més diria jo!!!!

Gràcies al cinema..... gràcies a tots vosaltres!!!!!!!!!!!!