Per a tots aquells i aquelles que vulguin compartir amb mi la passió pel cinema
dijous, 28 de març del 2013
HITCHCOCK
divendres, 15 d’octubre del 2010
BURIED
dimecres, 16 de juny del 2010
50 ANYS AMB NORMAN BATES
Hi ha fets o moments a la vida que els recordes especialment. Jo recordo perfectament (deuria tenir 12 anys), quan una companya d'escola em va explicar que la nit anterior (no entenc, encara ara com els seus pares li van deixar veure) havia vist una pel·lícula que no l'havia deixat dormir, i és que el seu final l'havia espantat tant que l'havia trasbalsat. Ella, que la tenia tan present, me la va explicar fil per randa i llavors vaig ser jo qui va quedar profundament tocada i no vaig poder dormir en una setmana. El fet de que una actriu girés una cadira on suposadament hi havia asseguda la mare de Norman Bates , i que el que es trobés fos una mòmia... quan hi penso ara i després de tants anys encara em deixa en estat de xoc.
I no ho dic en broma, les pel·lícules de Hitchcock tenen aquell aire de misteri i de suspens que , ja sigui pels moviments de càmera, ja sigui per la història, pel què explica o pel què no es veu, per la posició dels personatges o per la música, que em fan posar nerviosa, molt nerviosa. De fet, sempre he pensat i ho segueixo afirmant, que per a mi, una de les pel·lícules més terrorífiques de la història del cinema és Los pájaros, aquell so, els ocells, la pobra Tippi Hedren dins de la cabina mentre totes les gavines intenten picar-la.... el que us dic , ho escric i se'm posen els pèls de punta!!!
Però tornem a Psicosis, hi ha moltes anècdotes sobre la pel·lícula i he anat buscant-les, aquí us deixo unes quantes:
la Paramount es va escandalitzar quan va llegir el guió: on s'havia vist una escena d'un assassinat a una dutxa...
la seva primera opció va ser Cary Grant, però cobrava massa, i Hitchcock va haver de finançar la pel·lícula amb els seus diners i no el podia pagar. L'alternativa: un jove Anthony Perkins, que va dir sí sense ni llegir-se el guió.... va ser el paper pel qual se'l recordarà de per vida
escena de la dutxa: 48 segons i 78 plans , espectacular ... és una escena que diuen va ser ideada i rodada per Saul Bass , el que va fer els títols de crèdit, un geni
es va utilitzar xocolata desfeta per simular la sang de Leigh, aprofitant el meravellós blanc i negre de la cinta
tot una innovació el fet de matar a la seva protagonista (Janet Leigh) al principisde la història,
la banda sonora de Bernard Hermann és una de les més claustrofòbiques que s'han escoltat mai
Alfred Hitchcock surt als 4 minuts d'iniciar-se el llargmetratge
Hitchcock va prohibir als seus protagonistes i equip de rodatge que diguessin res de la història mentre estaven rodant
Una pel·lícula a recordar i a poder ser veure-la en pantalla gran. Jo no garanteixo veure-la al cinema... no vull tornar a passar-me una setmana sense dormir.
dijous, 29 d’abril del 2010
30 ANYS SENSE EL MESTRE DEL SUSPENS
Avui fa 30 anys que va morir Alfred Hitchcock. Parlar de la filmografia del mestre del suspens és parlar contínuament d'obres mestres.... i pensar que mai va guanyar l'Oscar....
Fa molts anys vaig llegir un llibre de François Truffaut que em va atreure pel títol: El cine según Hitchcock. Un llibre que em va endinsar en una llarga conversa que van establir durant molt de temps els dos grans directors en la qual desgranaven poc a poc tota la filmografia del mestre, a part de fer tota una reflexió i estudi minuciós del com veien el cinema. Un llibre imprescindible per a tot bon cinèfil.
Parlar de la filmografia de Hitchcock ens portaria mesos fins i tot anys per què com ja he dit cada cinta és una petita-gran obra mestra a analitzar, però deixeu-me recordar aspectes més de la vida o de curiositats del seu particular món.
Era més aviat conegut per el fetitxisme que tenia per les actrius rosses: Grace Kelly, Tippi Hedren
En unes declaracions de Melanie Griffith, filla de Tippi Hedren , recordava que el director li va regalar una nina amb el rostre semblant a la seva mare dins d'una caixa negre. L'actriu es va pensar que Hedren havia mort
Alfred Hitchcock sempre serà recordat per ser l'únic director que feia cameos (aparicions puntuals) en les seves pel.lícules. Pel cinèfils és sempre un entreteniment buscar en quina escena de la pel.lícula surt el mestre
La famossísima escena de la dutxa de Psicosi, fou planificada per Saul Bass, un dels millors artistes i creadors de títols de crèdit de la història del cinema
Era famós sobre tot pel maltractament psíquic als seus actors: una vegada va convidar a Cary Grant i Grace Kelly a sopar i abans d'assajar una de les escenes d'Atrapa a un ladron els va fer menjar peix en mal estat
La soga està magistralment dirigida mitjançant planos-seqüència. Cada vegada que se li acabava el rotllo de pel.lícula buscava quelcom per fer una fosa en negra: el bagul, l'esquena d'algun actor...
Personalment no podria dir quina és la meva pel.lícula preferida, és una pregunta impossible de respondre... el que si que puc dir que la que em fa més pànic és Los pájaros.
Però a vosaltres us llenço el repte... quina és la vostra pel.lícula preferida de Hitchcock?
Us deixo amb l'escena inicial d'aquesta terrorífica cinta.
dissabte, 12 de desembre del 2009
MERAVELLOSA DESCOBERTA!!!
Ahir vaig fer una meravellosa descoberta gràcies a l'eloy (leolo). Ja li he donat les gràcies personalment perquè per a mi ha estat un xoc trobar-me amb unes fotos tan impactants, i això que tinc molts llibres de la Ingrid i un recopilatori de fotos extens. I moltes d'aquestes no les que no havia vist mai!!! A més he trobat un bloc integrament dedicat a ella!!!
No tinc paraules, us deixo amb algunes d'elles!!!

dissabte, 29 d’agost del 2009
INGRID BERGMAN:EL ROSTRE DOLÇ D'UNA MERAVELLOSA ACTRIU
Volia retre un homenatge a Ingrid Bergman el dia que va néixer i morir.
Avui fa 27 anys que va morir i avui hauria fet 94 anys.
Probablement aquest serà el comentari més personal que he fet en el meu blog perquè Ingrid Bergman per a mi sempre ha significat quelcom molt especial. Malgrat que no he parlat molt d'ella sempre ha estat la meva actriu preferida (si!, per davant de Katherine o de Bette, que també ho són), però Ingrid Bergman sempre ha estat una actriu molt present en la meva vida.
Patricia Clarkson (avui encara l'admiro més després de veure aquest reportatge) en el vídeo que poso a sota, diu que la va descobrir quan tenia 15 anys amb Gaslight. Jo no sabria dir quan la vaig descobrir però si que puc dir que quan vaig començar a donar-me compte de que el cinema era molt important per mi (deuria tenir 10 o 12 anys), amb una de les primeres actrius en qui em vaig fixar va ser ella.
Podria parlar hores i escriure llibres sobre Ingrid Bergman. Podria parlar de la seva filmografia per què l'he vist pràcticament tota, fins i tot la de l'etapa sueca (reconec que em va atrapar molt més l' Intermezzo suec que no pas l'americà).
M'agraden molt les biografies d'actors/actrius/directors i en tinc moltes. Evidentment, d'Ingrid Bergman és de la que en tinc més: 8 i fins i tot una és en xinès (és la única que no he sabut llegir!!!)... i les he llegit totes, i és per això que avui m'agradaria explicar anècdotes d'ella com a persona, com actriu, més que de les seves pel·lícules:
Era la gran coetània de la seva compatriota Greta Garbo, però mai van treballar juntes. El més curiós és que mai va treballar tampoc amb les meves altres actrius preferides, ni amb Katharine Hepburn ni amb Bette Davis, i també eren de la mateixa època.
Quan va arribar a Hollywood reclamada per David O'Selznick, el gran productor de la època (Lo que el viento se llevó) per protagonitzar el remake d'Intermezzo, el productor la va passar per maquillatge i li va dir a l'equip de maquilladors què havien de canviar de l'aspecte de la jove actriu. Ella es va aixecar de la cadira i va dir: “si em toqueu una sola part del meu cos me'n torno ara mateix a Suècia”, malgrat la seva innocent aparença tenia un gran caràcter.
Va treballar amb els grans directors de l'època: Victor Fleming, Leo McCarey, Michael Curtiz, Jean Renoir, Stanley Donen, Anatole Litvak, Sidney Lumet, Vincente Minnelli, George Cukor, Ingmar Bergman i evidentment amb Alfred Hitchcock (amb qui va treballar tres vegades) i el qui fou el seu marit i on personalment crec que va fer les seves millors interpretacions, Roberto Rossellini amb qui va treballar en sis ocasions. I amb els millors actors: Howard, Tracy, Bogart, Cooper, Boyer, Grant, Sanders, Perkins, Bryrner, Quinn, Connery...
Va conèixer a Rossellini per què va ser ella mateixa que després d'haver vist una pel·lícula del director li va escriure una carta en anglès i al final de tot li va escriure que volia treballar amb ell i l'únic que sabia dir en italià era: Ti amo
Pel seu matrimoni amb el director italià, en aquella època del tot escandalós, va ser vetada a entrar a Hollywood... però va tornar per la porta gran i la van perdonar amb un Oscar (en va guanyar tres), per Anastasia.
Quan va rodar Casablanca , el seu film més mític, va comentar que poc parlava amb Humphrey Bogart durant el rodatge.
Va actuar una vegada a Barcelona, al teatre .
A El extraño caso del doctor Jekyll amb Spencer Tracy, se li va proposar el paper de Lana Turner, però el va voler fer ella, és el paper de la prostituta... un paper molt arriscat per la seva carrera però se'n va sortir molt bé.
A Nosotras las mujeres, un film de Rossellini, un fals documental es mostra a lngrid a casa seva perseguint unes gallines, és una de les escenes més dolces que he vist mai d'ella.
Poca gent sap que Isabella Rossellini, la seva filla va estar un any a l'hospital per un problema d'esquena.
A Las campanas de Santa Maria amb Bing Crosby, on ella feia de monja es va rebre a l'estudi una allau de saques de cartes de correus de mares desesperades per què les seves filles havien vist la pel·lícula i volien anar al convent.
Cary Grant, íntim amic seu, va dir en una ocasió: “Encara que no faci una pel·lícula,a Ingrid Bergman se li hauria de concedir un premi cada any” (Jo hi estaria d'acord)
La meva mare sempre m'ha dit , i ja sabeu que les mares sempre diuen la veritat, que jo vaig néixer en una època i en un lloc diferent. Hauria d'haver nascut en el temps del Hollywood clàssic per poder conèixer a totes les meves actrius , sens cap mena de dubte a la primera que hauria anat a conèixer és a Ingrid Bergman.
Són només 5 minuts, però valen la pena!




